QUAN PLORA UN PRESIDENT


José Falcó viu a Mauà, Brasil, un de tants pobles grans als voltants de Sao Paulo, un nucli urbà que avui supera els vint milions d’habitants. Son pare era Camín de mal nom, ampla família encara a l’Aldea, i van emigrar al Brasil a primeries dels anys cinquanta amb un altre fill de pocs mesos de edat, Lluís, i allà van tenir una filla que pot ser, no ho recordo bé, es diu com sa mare. Era una mica més gran que jo, havíem anat a es cola junts, al de “Don Juan”, i ens coneixíem, de forma que vint-i-cinc anys després, ens vam tornar a trobar renovant aquella amistat de la infància. Me va ensenyar a fer la “caipirinha” que la preníem d’aperitiu mentre sa mare, Rosa de Jardí, ens preparava una paella per dinar, algun diumenge quan, amb la meva família, els anava a veure. Els records del poble sovintejaven les nostres converses i els noms de José de “Peluco” i Mola, dos dels seus amics de la infància de l’Aldea que també recordava, eren els més comentats.

Una setmana, per la meva feina, un grup de representats de bancs estrangers al Brasil, havíem fet una visita a unes quantes fàbriques importants de la zona industrial i un grup de sindicalistes, liderats per un jove amb una barba negra com l’estalzim que de mal nom es deia “Lula” —que en portuguès vol dir calamar, encara que no vingui al cas—, van demanar de parlar amb els banquers estrangers que gustosament acceptàrem. “José Inácio da Silva (o Lula)” va ser educat, però molt dur, exigint a la banca estrangera que no només prestés diners als bancs brasilers, que ja tenien moltes dificultats per tornar-los, sinó que deixéssim part d’aquells préstecs com a inversió i que el negoci esdevingués menys especulatiu i més productiu.

Va ser una experiència interessant i així li ho explicava, “caipirinha” en ma, al meu amic, José de Camín, que treballava, com el Lula, al mateix sector del metall, i m’avançava que aquell sindicalista seria un dia president del Brasil. Jo li feia broma i li deia que deixés de veure “caipirinha” i deixaria de dir disbarats. Son pare, que també es deia José, tampoc s’ho creia. Passat els anys li he degut de donar la raó. El Lula, malnom adoptat posteriorment com a cognom, amb una carrera llarga, però efectiva, va aconseguir, uns vint anys després de que el meu amic ho pronostiqués, arribar a la presidència del Brasil.

L’he seguit i l’he vist amb moltes dificultats per dirigir el colós sud-americà, però és ben clar que s’ha fet un lloc en el mon, acompanyat per la potència econòmica del Brasil, país emergent per exel.lència, però, sens dubte, la glòria atesa al aconseguir els Jocs del 2016 per a Rio ha superat aquella glòria que segurament encara no havia aconseguit amb el poder que li donaren les urnes. No recordo haver vist plorar mai a cap president. Aquell dur sindicalista que, els anys cinquanta, carregat de raó, demanava als banquers estrangers més producció i menys especulació, avui amb cabells i barba blanca de Papa Noel, plora de satisfacció per un èxit, possiblement menys important que d’altres no tant mediàtics, però gloriós per amb ell, per al Brasil i per a tota l’àrea sud-americana.

M’imagino l’alegria del meu amic, José de Camín. He fet una “caipirinha” i he brindat pels dos.

(Butlletí l’Aldea Octubre 2009)