EL VENT, EL CANT I EL FOC


En diuen ponent però és migjorn: ve del sud. “Vent de baix”, per entendre’ns. Terra endins serà garbinada i atiarà focs traïdors que posen en perill homes valents que hi lluiten en contra. Som en règim de marinades, ha calmat el mestral, aquell “vent de dalt” nostre, sec i netejador per excel·lència. Fins i tot estones de tramuntana, suau en intensitat però fresqueta, com a treva agraïda entre la calor que ha fet i la que ens espera. És característica regular d’un estiu que sembla molt calorós. Ja no ens en recordem, dels anteriors.

A la costa torna l’oratge de gregal humit que s’ha encruelit i ens ha portat aquella xafogor aclaparadora que ens fa demanar vent sec, vingui d’on vingui i es digui com es digui. Mentrestant, canten havaneres a la vora de la mar: “La bella Lola”, “El meu avi”... i la “Salve marinera” durant la processó per la mar. Vespres de concerts, correfocs i banderes enlaire al so de dolçaines i tambors. De nit la gent balla al port, davant la llotja, i de tarda va als bous, remullant-ne algun a la mar salada, costum i afició de la majoria, malgrat el remuc d’aquella minoria que continua burxant i queixant-se.

Torna el Renaixement a la capital del Baix Ebre, i els focs d’artifici assenyalen la fi de la festa, però el foc del bosc se’ns emporta bombers valents que lluiten per nosaltres. Mereixen un homenatge tant els que malauradament han perdut la vida, com els que encara l’arrisquen contra el foc. El meu ja el tenen.

(Diari de Tarragona 24-07-09)