PUBLICITAT

23 de juny de 2011

La foguerada

                                                     
El Gran Diccionari de la Llengua Catalana no contempla la paraula “foguerada”. Es limita a “foguera” (pila de materials combustibles en flames), mentre el diccionari de Pompeu Fabra, a més a més de “foguera”,  sí contempla “foguerada” (foc de molta flama i rojor que puja a la cara). Amb aquesta denominació coneixem a les nostres terres la foguerada de Sant Joan, un esdeveniment que forma part dels primers records de la meva infantesa, no només per la nit del foc en sí mateix, sinó també per tota l’activitat que durant aquella setmana prèvia a la revetlla, teníem els infants de cada barri. Brossa de l’herba seca que recollíem de l’entorn, andròmines que ens donaven a les cases, que aprofitaven per fer neteja de trastos vells que feien nosa... tot feia cos en un munt de matèria inflamable que cremaria en una nit, sempre fosca, on el foc escalfava els cossos i enrogia les cares dels infants més atrevits que s’hi atansaven excitats. Avui pot ser ja no és fa, però en aquella època al cim de la foguerada s’hi posava un ninot, casi sempre amb barret. Una espècie d’espantaocells,  l´últim  en cremar on, cada u, simbòlicament, es podia imaginar a qui li feia la festa: al diable, a un veí antipàtic, al company de classe que t’assetjava, al que anava amb la noia que ens agradava... Avui aquest simbolisme se la repartirien figures polítiques i financeres, tan per la crema simbòlica  com per la rojor real que, salvant honroses excepcions, els hi hauria de puja a la cara. És la nit del foc.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada