Qui deteriora el sistema?                                                         

Fa uns dies un periòdic català de tirada nacional va fer un debat amb una vintena de persones amb perfils transversals i edats diverses, però amb una mateixa conclusió: els representants polítics no els representen. Desil·lusió, avorriment, indignació, emprenyament i, fins i tot, vergonya, són els sentiments que afloraven quan als ciutadans se’ls preguntava pel funcionament del sistema polític i, pel que es desprenia, de passar de la política tot hi haver molt de jovent, res de res. La seva indignació es genera precisament per estar molt ben informats i sostenien afirmacions demolidores: «A mi em faria vergonya que un 83% de la gent no confiés en mi”, referint-se als polítics i a enquestes recents. “Només se’n recorden de nosaltres quan votem i s’obliden que els paguem el sou».  Les retribucions es van citar en gairebé totes les intervencions. El gran defecte de la política és que s’ha convertit en un modus vivendi, afirmaven: «Nosaltres (comentava una funcionària) ens hem d’estrènyer el cinturó, però, i ells què? Hi ha metges que salven vides i cobren quantitats irrisòries, els polítics ens arruïnen la vida, abusen del sistema i ningú els hi demana responsabilitats directes i personals».

El tema del salari, entre molts, pot ser va ser el més debatut, perquè en temps de crisi financera i com a conseqüència crisi social, el blindatge que del seu sou se n’han fet els polítics es considera una greuge comparatiu vers tots aquells ciutadans que l’han perdut, o no l’han tingut mai, sent aquells mateixos els que posen als polítics en els seus càrrecs amb el seu vot, però quan hi són no poden decidir sobre el sou que han de cobrar, ni sobre la feina que han de fer. Els polítics, juntament amb els als directius financers són els únics, en aquest mont, que es posen, ells mateixos, el seu salari. És una gran incongruència. És un gol que ens han colat i que, lluny de beneficiar el sistema polític, el deteriora.

Així, lluny de poder remunerar als dirigents que ens governen a partir d’un resultat de la seva gestió, com seria lo habitual en el món privat i empresarial, cal, com  a mínim, una normativa legal que referenciï els salaris públics per nombre d’habitants (en el cas dels ajuntaments, per exemple), amb uns límits, mínims i màxims, ben delimitats que eviti els abusos que es venen registrant en l’actualitat com s’ha vist en els últims mesos en el cas de molts ajuntaments ben propers.

Els indignats som molts i no només en el sistema que tenim, que segueix sent el menys dolent dels que coneixem, sinó per l’ús i l’abús que els dirigents en fan d’ell.