Allò que el vent ja s’ha endut     

     

Sonen encara les promeses electorals dels partits desesperats per aconseguir centrar l’atenció d’aquell votant indecís o desencisat, aliens  a la ferotge remor global dels mercats financers que revola com voltor  que olora la pudor de la carronya que ha de ser el seu sostén en els dies més propers. Encara que irònicament, es podria dir que l’electorat hauria d’estar tranquil perquè, insults i plantejaments denigrants apart, que fan de la campanya electoral una rutina desgastada que ningú s’esforça en renovar, actualitzar o reinventar, a tenor del que han estat exposant els partits (la majoria han apostat per solucionar l’atur i la situació econòmica), és evident que qualsevol que guanyi ens ho solucionarà tot plegat. En aquestes terres tothom ha apostat per les grans infraestructures com el Corredor del Mediterrani, pretensió ambigua i fora de les nostres mans, però no s’ha treballat per tenir un centre logístic fort, com l’estació de mercaderies de l’Aldea i destaca la incapacitat de fer parar una sola vegada al dia l’Euromet. Els que ens han parlat de coses tan ambigües i inversemblants com que aposten per un finançament que garanteixi la sortida del país de la crisi, és com si ens volguessin explicar que aquí, les persones que elegirem, governaran el món i, quan tot això ho prometen els que ens han governat en els últims anys, pot ser caldrà preguntar-los-hi per què no ho han fet mentre manaven. 


(Diari de Tarragona 20-11-11)