DIGNITAT SINDICAL




Finalment els sindicats han esbandit les banderes i alguna pancarta, manifestant-se pels carrers en contra de la jubilació als 67 anys. No és fàcil manifestar-se en contra dels teus, d’aquells en qui confies, recolzes i aplaudeixes, encara que ho facin malament perquè, sent així, sempre hi ha una manera de justificar-los dient, per exemple, que altres ho farien pitjor o donant-l’hi la culpa als bancs i les caixes, recurs fàcil, encara que culpa encertada, malgrat ningú s’atreveixi, com en el conte del gat i els ratolins, a posar-li el cascavell a la banca. Amb dos xiulets, quatre crits, poca gent i unes magarrufes reivindicatives s’ha salvat la dignitat sindical en defensa dels treballadors. Altra cosa serà el que realment en pensa, de tot això, cada treballador  a l'atrur o apunt de caure-hi.



Fins on jo sé, les reclamacions en els discursos reivindicatius de les mateixes manifestacions del passat 23 de febrer, arreu de les capitals i ciutats grans —també a Tortosa—, eren en contra d’una proposta, que encara no s’havia començat ni a discutir al si del Pacte de Toledo, deixant passar per alt assumptes ja consumats com el percentatge de l’atur, o el del atur juvenil que està pels núvols, o la situació de desemparament de milers de treballadors autònoms, o el mal finançament dels ajuntaments que paguen tard, provocant més atur en les empreses que treballen per a l’administració.



Però els sindicats poden estar tranquils: Zapatero i Corbacho no s’han enfadat i diuen que els entenen.



(Diari de Tarragona 2-03-10)