NEM FENT

Dijous rutinari, Canal l’Aldea-Camarles, reunions, contactes, el projecte va vent a popa (em moro d’èxit) i per la tarda una cana a l’aire: aquells rampells que ja tinc dominats, però de quan en quan va bé despentinar-se (deia Mafalda), per allò de que no oblidem que som vius i encara podem … les abelles sempre agraeixen una visita.


Una tarda maca, mar forta de migjorn, airet iodat, olor de sirena, peus descalços, camal arremangat, desert voluntari, mirada intermitent al lloc d’on podia venir algú i solet de caiguda que no fa mal i el gran “albatros” (aquella au grossa blanca) mirant-me de gairó. Quan es cansava d’un ull, girava el cap i em mirava per l’altre: No sé el que hagués donat per endevinar-li el pensament.


Demà, divendres, més rutina: súper, gravació tertúlia, caipirinha i migdiada: mare de Déu, que no em queixo —només ho explico—, deixa’m com estic.