Amb el fang fins al cap




“Amb els peus al fang” era el títol de l’anterior comentari del meu blog on feia referència als plantadors d’arròs que remembraven aquella feina de quaranta anys enrere, dura però molt digna, als arrossars del Delta.


Avui, després de saber, fins on sabem, la sentència del TC sobre l’Estatut em passa pel cap una feina molt menys dura, i no sé trobar dignitat per enlloc amb la sensació, però, de molt de fang; fang fins el cap, perquè la paraula merda no la volia escriure.


No vull saber els detalls de la sentència, no els llegiré, ja no m’interessen, és igual. En tinc prou en saber com ha anat, el temps que ha passat, qui els ha posat, com han estat i, sobre tot, el més greu, com han esmenat la decisió sobirana del poble català expressat lliurement a les Corts Catalanes i a les urnes en referèndum, i del poble espanyol que ho va aprovar a les Corts Generals segellat amb la signatura reial del Cap d’Estat.


Qui són aquesta gent?, afavorits per les hipòcrites posicions dels populars i dels socialistes, uns presentant recurs directament i els altres a través del Defensor del Pueblo. De su pueblo, clar, perquè del nostre en passen olímpicament. Per ells hi ha pobles, llengües i gent de primera i de segona.


Ara queden molt bé totes aqulles tonteries (“ho acatem però no ho compartim”). Però què acatar ni compartir? Un tribunal com aquest, amb tota la seva legalitat, no té legitimitat ni cap autoritat moral sobre les decisions sobiranes de tot un poble (l’espanyol i el català). A més, l’Estatut porta ja uns temps —tot el que el TC ha perdut— aplicant-se i no he sabut res de cap problema.


Això, doncs: fang fins al cap...; més encara: fins al barret!

(Blog de l'Avui 30-6-019)