Pot de la Selva, port de partia
Grans iniciatives han sortit dels ports de mar per començar una travessia, de vegades coneguda i altres no, amb la incertesa de no saber que es trobarà més enllà de l’horitzó, però amb la convicció de que és una ruta que s’ha de fer.
En un moment en el que tanta i tanta gent es pregunta, al damunt d’una esperada gran manifestació de protesta en contra d’una decisió històricament frívola i insensible vers el poble català —per la que els polítics catalans ja es barallen—, que farem al dia següent?, el Port de la Seva ens ha donat una de tants solucions. Una iniciativa brillant, clara: una gran idea.
Molts pràcticament i de forma particular ja ho hem fet això, però no és el mateix; una decisió plenària municipal és molt més significativa i té un caràcter institucional de molt calat polític i d’incisió directa. A més a més tenen la sort de que el mateix TC els ha exclòs moralment de la Constitució i, com no té cap força moral, no hi podrà intervenir. Una manera intel•ligent, no d’esquivar-lo, sinó de prescindir-hi. Derroters en hi ha, cal esbrinar, trobar-los i posar-los en marxa.
Sortiu a la mar i aneu entrant a tots el ports de parla catalana. Espero que quan arribeu a l’Ebre —tot i que encara us quedarà molt de recorregut— molts ajuntaments hagin secundat la vostra iniciativa. És una travessia llarga i cal anar fent.
(Blog de l’Avui, 6-06-10)
6 de juliol del 2010
4 de juliol del 2010
Lo Passador
Mentre en altres indrets s’obren trinxeres, creixen murs de formigó entre pobles veïns o es trenquen ponts per les guerres, per l’enveja, pel poder, aquí s’uneixen dos pobles, dues comarques i una mateixa gent lligada a la terra, al riu, a la mar, a l’arròs, a la caça i a la pesca i, avui, al comerç, a la indústria i al turisme. Dos pobles iguals, o molt semblants, Deltebre i Sant Jaume d’Enveja, units i separats a la vegada per la gran amplada de l’Ebre a punt d’entrar a la mar, ara tenen “Lo Passador”, un pont modern de moderada afecció ambiental que els uneix i els lliga de per vida. Ambdós així ho volien. Lluny queden les barques de rems carregades de gent, bicicletes, sacs i fardells i, més prop, els actuals transbordadors que pot ser els quedarà el recurs turístic. Abans de plegar, si és que han de plegar algun dia, cal que tinguin cura de no haver-ho de lamentar com ens va passar amb el Carrilet que avui ens faria un servei turístic immillorable. La visió, i també l’esperança, de que la industria turística impacti definitivament a la zona, ha de fer que no es descarti res del que avui tenim de bo perquè ens podria fer falta demà.
En dies de frustració social i política a Catalunya en relació a Espanya, pels enganys i les decepcions a que ens porten els que ens dirigeixen, cal un “Passador” per a que, sense moure’s cada u del seu lloc, i sense deixar de ser el que cada una és, ens respectem i ens entenguem.
(Diari de Tarragona 4-07-10)
Mentre en altres indrets s’obren trinxeres, creixen murs de formigó entre pobles veïns o es trenquen ponts per les guerres, per l’enveja, pel poder, aquí s’uneixen dos pobles, dues comarques i una mateixa gent lligada a la terra, al riu, a la mar, a l’arròs, a la caça i a la pesca i, avui, al comerç, a la indústria i al turisme. Dos pobles iguals, o molt semblants, Deltebre i Sant Jaume d’Enveja, units i separats a la vegada per la gran amplada de l’Ebre a punt d’entrar a la mar, ara tenen “Lo Passador”, un pont modern de moderada afecció ambiental que els uneix i els lliga de per vida. Ambdós així ho volien. Lluny queden les barques de rems carregades de gent, bicicletes, sacs i fardells i, més prop, els actuals transbordadors que pot ser els quedarà el recurs turístic. Abans de plegar, si és que han de plegar algun dia, cal que tinguin cura de no haver-ho de lamentar com ens va passar amb el Carrilet que avui ens faria un servei turístic immillorable. La visió, i també l’esperança, de que la industria turística impacti definitivament a la zona, ha de fer que no es descarti res del que avui tenim de bo perquè ens podria fer falta demà.
En dies de frustració social i política a Catalunya en relació a Espanya, pels enganys i les decepcions a que ens porten els que ens dirigeixen, cal un “Passador” per a que, sense moure’s cada u del seu lloc, i sense deixar de ser el que cada una és, ens respectem i ens entenguem.
(Diari de Tarragona 4-07-10)
2 de juliol del 2010
De sirgat a sirgador
Segons alguns diccionaris, encara que poc cert, sirga té l’origen en les paraules romàniques “sirgo”, “sirga”, seda, perquè s’usava aquesta matèria en la confecció de cordes per fer-les més fortes, més resistents. En nàutica no hi ha dubte, la sirga és una corda que serveix per estirar una xarxa o una embarcació des de terra per fer-la anar d’una part de ribera a l’altra o fer-la navegar contra corrent. Camí de sirga —i ara el pensament ens vola cap a l’obra de Jesús Moncada, amb aquella novel•la catalana traduïda a més de quinze idiomes—, és el recorregut per la vora del riu que feien els sirgadors que arrossegaven els llaguts per l’Ebre en amunt, contra corrent, i que han omplert tantes pàgines de la nostra història. El turisme, un fenomen que tan costa atraure a les nostres terres, malgrat la bellesa plural del nostre paisatge, recorre una vegada més al fet històric i aporta una nova eina que també es mou pel riu. Els llaguts eren sirgats, però ara, a falta de camí de sirga esborrat per la mateixa història, Lo Sirgador, un nou llagut com el Benifalletenc, navega pel riu fent un camí nou, el del reclam turístic, en record d’aquells mariners d’aigua dolça que sirgaven les seves vides a la vora del riu.
(Diari de Tarragona 27-06-10)
Segons alguns diccionaris, encara que poc cert, sirga té l’origen en les paraules romàniques “sirgo”, “sirga”, seda, perquè s’usava aquesta matèria en la confecció de cordes per fer-les més fortes, més resistents. En nàutica no hi ha dubte, la sirga és una corda que serveix per estirar una xarxa o una embarcació des de terra per fer-la anar d’una part de ribera a l’altra o fer-la navegar contra corrent. Camí de sirga —i ara el pensament ens vola cap a l’obra de Jesús Moncada, amb aquella novel•la catalana traduïda a més de quinze idiomes—, és el recorregut per la vora del riu que feien els sirgadors que arrossegaven els llaguts per l’Ebre en amunt, contra corrent, i que han omplert tantes pàgines de la nostra història. El turisme, un fenomen que tan costa atraure a les nostres terres, malgrat la bellesa plural del nostre paisatge, recorre una vegada més al fet històric i aporta una nova eina que també es mou pel riu. Els llaguts eren sirgats, però ara, a falta de camí de sirga esborrat per la mateixa història, Lo Sirgador, un nou llagut com el Benifalletenc, navega pel riu fent un camí nou, el del reclam turístic, en record d’aquells mariners d’aigua dolça que sirgaven les seves vides a la vora del riu.
(Diari de Tarragona 27-06-10)
30 de juny del 2010
Amb el fang fins al cap
“Amb els peus al fang” era el títol de l’anterior comentari del meu blog on feia referència als plantadors d’arròs que remembraven aquella feina de quaranta anys enrere, dura però molt digna, als arrossars del Delta.
Avui, després de saber, fins on sabem, la sentència del TC sobre l’Estatut em passa pel cap una feina molt menys dura, i no sé trobar dignitat per enlloc amb la sensació, però, de molt de fang; fang fins el cap, perquè la paraula merda no la volia escriure.
No vull saber els detalls de la sentència, no els llegiré, ja no m’interessen, és igual. En tinc prou en saber com ha anat, el temps que ha passat, qui els ha posat, com han estat i, sobre tot, el més greu, com han esmenat la decisió sobirana del poble català expressat lliurement a les Corts Catalanes i a les urnes en referèndum, i del poble espanyol que ho va aprovar a les Corts Generals segellat amb la signatura reial del Cap d’Estat.
Qui són aquesta gent?, afavorits per les hipòcrites posicions dels populars i dels socialistes, uns presentant recurs directament i els altres a través del Defensor del Pueblo. De su pueblo, clar, perquè del nostre en passen olímpicament. Per ells hi ha pobles, llengües i gent de primera i de segona.
Ara queden molt bé totes aqulles tonteries (“ho acatem però no ho compartim”). Però què acatar ni compartir? Un tribunal com aquest, amb tota la seva legalitat, no té legitimitat ni cap autoritat moral sobre les decisions sobiranes de tot un poble (l’espanyol i el català). A més, l’Estatut porta ja uns temps —tot el que el TC ha perdut— aplicant-se i no he sabut res de cap problema.
Això, doncs: fang fins al cap...; més encara: fins al barret!
(Blog de l'Avui 30-6-019)
“Amb els peus al fang” era el títol de l’anterior comentari del meu blog on feia referència als plantadors d’arròs que remembraven aquella feina de quaranta anys enrere, dura però molt digna, als arrossars del Delta.
Avui, després de saber, fins on sabem, la sentència del TC sobre l’Estatut em passa pel cap una feina molt menys dura, i no sé trobar dignitat per enlloc amb la sensació, però, de molt de fang; fang fins el cap, perquè la paraula merda no la volia escriure.
No vull saber els detalls de la sentència, no els llegiré, ja no m’interessen, és igual. En tinc prou en saber com ha anat, el temps que ha passat, qui els ha posat, com han estat i, sobre tot, el més greu, com han esmenat la decisió sobirana del poble català expressat lliurement a les Corts Catalanes i a les urnes en referèndum, i del poble espanyol que ho va aprovar a les Corts Generals segellat amb la signatura reial del Cap d’Estat.
Qui són aquesta gent?, afavorits per les hipòcrites posicions dels populars i dels socialistes, uns presentant recurs directament i els altres a través del Defensor del Pueblo. De su pueblo, clar, perquè del nostre en passen olímpicament. Per ells hi ha pobles, llengües i gent de primera i de segona.
Ara queden molt bé totes aqulles tonteries (“ho acatem però no ho compartim”). Però què acatar ni compartir? Un tribunal com aquest, amb tota la seva legalitat, no té legitimitat ni cap autoritat moral sobre les decisions sobiranes de tot un poble (l’espanyol i el català). A més, l’Estatut porta ja uns temps —tot el que el TC ha perdut— aplicant-se i no he sabut res de cap problema.
Això, doncs: fang fins al cap...; més encara: fins al barret!
(Blog de l'Avui 30-6-019)
28 de juny del 2010
Amb els peus al fang
A la llacuna de l’Encanyissada, i en algun altre indret del delta de l’Ebre, aquests dies es planta arròs a l’antiga usança. És una festa. Els polítics van a fer-se la foto i els forasters s’ho miren amb estranyesa: la gent s’arromanga i entra al quadro de l’arrossar estacant els peus al fang on es mouen amb moltes dificultats. Homes, i alguna dona, vestits com llavors, amb calçotets llargs de fines ratlles, lligats amb betes a la trinxa i un bon barret de palla per cobrir-se del sol deltaic fan memòria d’una època que aquesta feina no es feia com a festa. Era un treball dur, ingrat però tant digne com qualsevol. Llavors no es feia una bon dinar de restaurant, sinó que es menjava el que cada u es portava al cabàs, a l’ombra d’un xop, un desmai, un eucaliptus o un plàtan, el que quedés més prop. S’han cantat jotes ebrenques i els versadors han fet referència a la nostàlgia d’uns temps que, per passats, no eren millors, però remembren allò que alguns, els més grans, vam viure i altres, els mes joves, ho han sentit explicar. L’arròs creixerà, espigarà, madurarà i —en tornarem a parlar— es segarà i es batrà també a l’antiga usança. Ens veiem i en parlem al batre.
(Blog de l'Avui)
A la llacuna de l’Encanyissada, i en algun altre indret del delta de l’Ebre, aquests dies es planta arròs a l’antiga usança. És una festa. Els polítics van a fer-se la foto i els forasters s’ho miren amb estranyesa: la gent s’arromanga i entra al quadro de l’arrossar estacant els peus al fang on es mouen amb moltes dificultats. Homes, i alguna dona, vestits com llavors, amb calçotets llargs de fines ratlles, lligats amb betes a la trinxa i un bon barret de palla per cobrir-se del sol deltaic fan memòria d’una època que aquesta feina no es feia com a festa. Era un treball dur, ingrat però tant digne com qualsevol. Llavors no es feia una bon dinar de restaurant, sinó que es menjava el que cada u es portava al cabàs, a l’ombra d’un xop, un desmai, un eucaliptus o un plàtan, el que quedés més prop. S’han cantat jotes ebrenques i els versadors han fet referència a la nostàlgia d’uns temps que, per passats, no eren millors, però remembren allò que alguns, els més grans, vam viure i altres, els mes joves, ho han sentit explicar. L’arròs creixerà, espigarà, madurarà i —en tornarem a parlar— es segarà i es batrà també a l’antiga usança. Ens veiem i en parlem al batre.
(Blog de l'Avui)
25 de juny del 2010
Ja ha passat Sant Joan
Al mig de la badia de Sant Jordi la lluna plateja inundant-la de purpurina argentada, acomiadant a Sant Joan, les seves festes, els coets i la berbena. Demà farà el ple i, sense l’ombra del Baptista que ja serà aigua passada, encara sortirà més grossa, més lluenta i més presumida, reduint a la mínima expressió la potenta guinyada del far del Fangar. Fins i tot Alexandra si ha fixat, per primera vegada, i s’ha impressionat de l’espectacle que en una nit clara envaeix la badia de la calma. Del meu poble no veig notícies, s’han quedat ancorats amb el problema del caragol poma, que no és poc, a l’Ampolla segueixen les festes, els bous, els balls i llargues vigílies que s’acaben veient nàixer el proper dia a les platges, mentre arriben males notícies de l’Euromet al seu pas per Castelldefels, des d’Hisenda per a les fortunes de defraudadors de coll blanc detectades a Suïssa i des de França per la forta protesta ciutadana per les reformes de les pensions. No hi ha manera de passar un Sant Joan amb tranquil•litat. Veurem Sant Pere.
(Bloga de l'Avui 25-06-10)
Al mig de la badia de Sant Jordi la lluna plateja inundant-la de purpurina argentada, acomiadant a Sant Joan, les seves festes, els coets i la berbena. Demà farà el ple i, sense l’ombra del Baptista que ja serà aigua passada, encara sortirà més grossa, més lluenta i més presumida, reduint a la mínima expressió la potenta guinyada del far del Fangar. Fins i tot Alexandra si ha fixat, per primera vegada, i s’ha impressionat de l’espectacle que en una nit clara envaeix la badia de la calma. Del meu poble no veig notícies, s’han quedat ancorats amb el problema del caragol poma, que no és poc, a l’Ampolla segueixen les festes, els bous, els balls i llargues vigílies que s’acaben veient nàixer el proper dia a les platges, mentre arriben males notícies de l’Euromet al seu pas per Castelldefels, des d’Hisenda per a les fortunes de defraudadors de coll blanc detectades a Suïssa i des de França per la forta protesta ciutadana per les reformes de les pensions. No hi ha manera de passar un Sant Joan amb tranquil•litat. Veurem Sant Pere.
(Bloga de l'Avui 25-06-10)
23 de juny del 2010
Not news, good news
Sí, les atzavares creixen i els bargallons també, eufòrics i punxencs. Tenen reserves, està tot ufanós, ha plogut prou per a que verdegen els pins, la malesa, les argelagues, el romer i la murta; les oliveres desgrenyades pel gregal de la vora de la mar encara no les he vist. Segur que també aguanten. He degut de tornar a Tortosa a recollir el pressupost del llibre que estic acabant de la llarga història de l’Aigua i del Canal de l’Aldea-Camarles. Necessito un espònsor i l’he de trobar abans fi d’any. He dit abastament que tancaré el llibre —una història d’un pla de reg que va començar en la dictadura de Primo de Ribera– el dia que comencin les obres i està tot a punt per que comencin a fi d’any. Finalment serà una realitat i la història és llarga i sucosa: cal que algú ho expliqui i quedi per sempre, però l’he de tancar. Cap novetat malgrat les baralles polítiques sobre les xoriçades del Palau, ni dels nazis que campem per Tortosa i bones notícies pel que fa al musclo zebrat que sembla que Endesa hi ha trobat una solució oxigenada. Ara cal embornar el caragol poma i la mosca negra que enguany, com a mínim, està poc mediàtica. No surt ni a la tele.
Demà bé. Ve Alexandra.
Sí, les atzavares creixen i els bargallons també, eufòrics i punxencs. Tenen reserves, està tot ufanós, ha plogut prou per a que verdegen els pins, la malesa, les argelagues, el romer i la murta; les oliveres desgrenyades pel gregal de la vora de la mar encara no les he vist. Segur que també aguanten. He degut de tornar a Tortosa a recollir el pressupost del llibre que estic acabant de la llarga història de l’Aigua i del Canal de l’Aldea-Camarles. Necessito un espònsor i l’he de trobar abans fi d’any. He dit abastament que tancaré el llibre —una història d’un pla de reg que va començar en la dictadura de Primo de Ribera– el dia que comencin les obres i està tot a punt per que comencin a fi d’any. Finalment serà una realitat i la història és llarga i sucosa: cal que algú ho expliqui i quedi per sempre, però l’he de tancar. Cap novetat malgrat les baralles polítiques sobre les xoriçades del Palau, ni dels nazis que campem per Tortosa i bones notícies pel que fa al musclo zebrat que sembla que Endesa hi ha trobat una solució oxigenada. Ara cal embornar el caragol poma i la mosca negra que enguany, com a mínim, està poc mediàtica. No surt ni a la tele.
Demà bé. Ve Alexandra.
22 de juny del 2010
L’estiu vol entrar
Li costa . El calendari el força, però és de paper i el paper es molt sofert. L’estiu no entrarà perquè ho digui el calendari: ho farà quan voldrà i crec que ja ho vol. Me’n vaig a l’Ampolla, el vull veure de prop; vull veure si entra de debò, el vull mirar als ulls de fit a fit. No vull que m’enganyi. Des del Baconer o des de Cala Maria el tinc controlat, el puc veure despullat, sense vergonyes, sense perjudicis. Vull veure si, malgrat la puta crisi, encara creixen les atzavares, si els bargallons es fan grans i punxencs i les oliveres que s’atreveixen a mirar de prop el far de la punta del Fangar, encara estan desgrenyades pel gregal. Sé que no m’escaparé de saber dels estafadors del Palau, dels porucs que pateixen per la Sagrada Família, de l’ atzucac de l’Estatut i del TC, dels que protesten per l’aigua del riu, dels que es queixen per falta de feina, ni dels que el caragol poma se’ls fot els guaixos d’arròs naixents. Tampoc ho pretenc, però pot ser estar prop de la mar i jugar en Alexandra, m’ho farà veure d’una altra manera.
(Blog de l'Avui 22-06-10)
Li costa . El calendari el força, però és de paper i el paper es molt sofert. L’estiu no entrarà perquè ho digui el calendari: ho farà quan voldrà i crec que ja ho vol. Me’n vaig a l’Ampolla, el vull veure de prop; vull veure si entra de debò, el vull mirar als ulls de fit a fit. No vull que m’enganyi. Des del Baconer o des de Cala Maria el tinc controlat, el puc veure despullat, sense vergonyes, sense perjudicis. Vull veure si, malgrat la puta crisi, encara creixen les atzavares, si els bargallons es fan grans i punxencs i les oliveres que s’atreveixen a mirar de prop el far de la punta del Fangar, encara estan desgrenyades pel gregal. Sé que no m’escaparé de saber dels estafadors del Palau, dels porucs que pateixen per la Sagrada Família, de l’ atzucac de l’Estatut i del TC, dels que protesten per l’aigua del riu, dels que es queixen per falta de feina, ni dels que el caragol poma se’ls fot els guaixos d’arròs naixents. Tampoc ho pretenc, però pot ser estar prop de la mar i jugar en Alexandra, m’ho farà veure d’una altra manera.
(Blog de l'Avui 22-06-10)
21 de juny del 2010
Quota femenina agrària
Un titular ho trenca tot d’entrada. Diu que les dones no formen part dels òrgans de decisió de les entitats agràries de l’Ebre. Al desplegar la notícia, es suavitza la situació, i es diu que les dones tenen una presència minoritària i una participació baixa. Ja no és el mateix i, si anem a les xifres i als paràmetres que s’han tingut en compte en l’informe d’un estudiant xertolí (de Xerta) de Ciències Polítiques de la Universitat de Barcelona, avalat pel DAR de les Terres de l’Ebre, veurem que ens movem entre un 7% a les juntes de les entitats agràries i un 34% en quan a la titularitat de les finques i en els censos de cambres i cooperatives, que no està gens malament, encara que millorable.
Estic pensant en la meva estimada amiga Montse, de l’Aldea, pagesa de facto, de tradició i d’esperit, participant activa d’organitzacions agràries, d’Unió de Pagesos, d’una comunitat de regants, etc., que segurament deu contribuir en una part important en els percentatges de l’informe, tan en juntes com en titularitat. Coneixent-la, estic per dir que una cosa és la participació numèrica de les dones —aquella quota legítimament reclamada— i altra l’efectivitat i la potència de criteri i la seva influència en les decisions dels òrgans agraris als que pertanyen, intensitat que no es pot valorar en xifres i percentatges sinó en eficiència. Aquesta quota, que és la que val i la que compta a la fi, segur que està molt més ben situada.
(D. Tarragona 20-06-10)
Un titular ho trenca tot d’entrada. Diu que les dones no formen part dels òrgans de decisió de les entitats agràries de l’Ebre. Al desplegar la notícia, es suavitza la situació, i es diu que les dones tenen una presència minoritària i una participació baixa. Ja no és el mateix i, si anem a les xifres i als paràmetres que s’han tingut en compte en l’informe d’un estudiant xertolí (de Xerta) de Ciències Polítiques de la Universitat de Barcelona, avalat pel DAR de les Terres de l’Ebre, veurem que ens movem entre un 7% a les juntes de les entitats agràries i un 34% en quan a la titularitat de les finques i en els censos de cambres i cooperatives, que no està gens malament, encara que millorable.
Estic pensant en la meva estimada amiga Montse, de l’Aldea, pagesa de facto, de tradició i d’esperit, participant activa d’organitzacions agràries, d’Unió de Pagesos, d’una comunitat de regants, etc., que segurament deu contribuir en una part important en els percentatges de l’informe, tan en juntes com en titularitat. Coneixent-la, estic per dir que una cosa és la participació numèrica de les dones —aquella quota legítimament reclamada— i altra l’efectivitat i la potència de criteri i la seva influència en les decisions dels òrgans agraris als que pertanyen, intensitat que no es pot valorar en xifres i percentatges sinó en eficiència. Aquesta quota, que és la que val i la que compta a la fi, segur que està molt més ben situada.
(D. Tarragona 20-06-10)
18 de juny del 2010
España ya va bién
Ja no importa que la morositat —contable— de la banca ratlli el 5’5%, ni de que moltes caixes estan sent repescades en salabre, buscant fins hi tot solucions trampes com les fusions fredes, ni que l’atur galopi sense saber si per on passa el seu cavall hi tornarà a créixer l’herba...
Puja la borsa. No només perquè Millet i Montull vagin a la presó —que també—, sinó perquè s’ha cregut els gestos polítics de les últimes hores. Són les reformes de ZP, encara no aplicades, i que ningú sap si seran efectives. Però sonen. Bé: les fan sonar.
Encara torna l’eco dels rumors d’hores abans sobre el rescat econòmic que la Unió estava preparant per l’Espanya de les grans dificultats, l’enuig simulat dels sindicats preparant la vaga general, l’amenaça de l’agència Moody’s, sobre Espanya i sobre l’euro, i de l’OCDE que diu que tardarem un grapat d'anys a recuperar-nos del constipat, no separant-nos gaire de Grècia i Portugal.
El Governador del Banc d’Espanya té una idea magnífica: el Santander va bé. I és veritat. El millor banc d’Europa i —alerta— la sisena empresa més gran del món. El posem de bandera. Columna fonamental de la fortalesa econòmica del país. El president permanent de la Unió diu que ja no hi ha crisi i el director general del FMI, entra la Moncloa i alaba les reformes espanyoles. "España ya va bién”.
M’acabo de trobar un conegut, que passejava a sa fina, o sa neta, en un cotxet, preguntant-me pel lloguer d’un pis prop d’on visc.
—No t’ho sé dir —li he contestat—, però t’ho preguntaré.
—Es que em prenen la casa (no ho comentis a ningú, per favor). Fa sis mesos que no pago, em vaig quedar sense feina, era autònom, no cobro atur, la dona no té feina...
Se m’ha arrupit l’estómac... he mirat la xiqueta del cotxet... li he dit que li faré la consulta al meu veí...
No he tingut valor de dir-li que no es preocupi, que la borsa puja, que "España ya va bién", que el Santander és el millor banc d’Europa i que ZP i el director del FMI ho estan celebrant.
(Blog de l’Avui 17-06-10)
Ja no importa que la morositat —contable— de la banca ratlli el 5’5%, ni de que moltes caixes estan sent repescades en salabre, buscant fins hi tot solucions trampes com les fusions fredes, ni que l’atur galopi sense saber si per on passa el seu cavall hi tornarà a créixer l’herba...
Puja la borsa. No només perquè Millet i Montull vagin a la presó —que també—, sinó perquè s’ha cregut els gestos polítics de les últimes hores. Són les reformes de ZP, encara no aplicades, i que ningú sap si seran efectives. Però sonen. Bé: les fan sonar.
Encara torna l’eco dels rumors d’hores abans sobre el rescat econòmic que la Unió estava preparant per l’Espanya de les grans dificultats, l’enuig simulat dels sindicats preparant la vaga general, l’amenaça de l’agència Moody’s, sobre Espanya i sobre l’euro, i de l’OCDE que diu que tardarem un grapat d'anys a recuperar-nos del constipat, no separant-nos gaire de Grècia i Portugal.
El Governador del Banc d’Espanya té una idea magnífica: el Santander va bé. I és veritat. El millor banc d’Europa i —alerta— la sisena empresa més gran del món. El posem de bandera. Columna fonamental de la fortalesa econòmica del país. El president permanent de la Unió diu que ja no hi ha crisi i el director general del FMI, entra la Moncloa i alaba les reformes espanyoles. "España ya va bién”.
M’acabo de trobar un conegut, que passejava a sa fina, o sa neta, en un cotxet, preguntant-me pel lloguer d’un pis prop d’on visc.
—No t’ho sé dir —li he contestat—, però t’ho preguntaré.
—Es que em prenen la casa (no ho comentis a ningú, per favor). Fa sis mesos que no pago, em vaig quedar sense feina, era autònom, no cobro atur, la dona no té feina...
Se m’ha arrupit l’estómac... he mirat la xiqueta del cotxet... li he dit que li faré la consulta al meu veí...
No he tingut valor de dir-li que no es preocupi, que la borsa puja, que "España ya va bién", que el Santander és el millor banc d’Europa i que ZP i el director del FMI ho estan celebrant.
(Blog de l’Avui 17-06-10)
17 de juny del 2010
VAGA.... ? ARA NO !
S’atansa la tronada, però em sembla que passarà de llarg. Tinc una trucada; no la puc atendre. Mal oratge. Cel fosc, llamps i trons però el mestral va al darrere i ja treu el nas per Caro, no serà res. Bé, sí serà: vent de dalt, com toca. La borrasca arriba seca; s’ha escorregut a dojo pel nord derivant cap a França on ha fet estralls.. Ens ha esquivat però baixen les temperatures. Com plou per dalt, l’Ebre baixa ple: ja va bé. Falta ens fa.
Aquesta primavera no li deixa treure pit a l’estiu. Tampoc Obama treu pit empastifat els peus amb el “xapapote” enganxós que va en augment, ni ZP empastifat amb les reformes que, encara no les ha aprovat i la Unió, insaciable, ja li’n demana més. Els sindicats, inoportuns, parlen de vaga general. Ara no!!
Les vagues es fan quan s’ha de plantar cara al govern per alguna cosa que no fa o no va bé. Allò que s’havia d’haver fet allà pel 2008. Ara que, bé o malament, està corregint, encara que forçat per mamà Europa, la vaga farà més mal que bé. Els veig despistats. Tenen a la gent cansada. Treuen pit a deshora. Això és falç pit.
Aquesta tronada no passarà de llarg: descarregarà i bé.
(Blog de l'Avui 17-06-10)
S’atansa la tronada, però em sembla que passarà de llarg. Tinc una trucada; no la puc atendre. Mal oratge. Cel fosc, llamps i trons però el mestral va al darrere i ja treu el nas per Caro, no serà res. Bé, sí serà: vent de dalt, com toca. La borrasca arriba seca; s’ha escorregut a dojo pel nord derivant cap a França on ha fet estralls.. Ens ha esquivat però baixen les temperatures. Com plou per dalt, l’Ebre baixa ple: ja va bé. Falta ens fa.
Aquesta primavera no li deixa treure pit a l’estiu. Tampoc Obama treu pit empastifat els peus amb el “xapapote” enganxós que va en augment, ni ZP empastifat amb les reformes que, encara no les ha aprovat i la Unió, insaciable, ja li’n demana més. Els sindicats, inoportuns, parlen de vaga general. Ara no!!
Les vagues es fan quan s’ha de plantar cara al govern per alguna cosa que no fa o no va bé. Allò que s’havia d’haver fet allà pel 2008. Ara que, bé o malament, està corregint, encara que forçat per mamà Europa, la vaga farà més mal que bé. Els veig despistats. Tenen a la gent cansada. Treuen pit a deshora. Això és falç pit.
Aquesta tronada no passarà de llarg: descarregarà i bé.
(Blog de l'Avui 17-06-10)
15 de juny del 2010
ALLARGAR LA VIA VERDA
La via verda vol arribar a l’Aldea. Bona notícia. El Consell del Baix Ebre encara no sap per on pot anar. Ja ho veurem. La ruta del carrilet ens queda lluny, per par de baix de l’Ermita. En aquella època, hi tenia un baixador entre Amposta i Jesús i Maria: La Canyada. Pot ser seran figues d’un altre paner, però no es pot descartar, per aquest u altres menesters turístics.
De Tortosa a l’Aldea, nus de comunicació per excel•lència, i tenim molts d’encenalls —ferrocarril, carreteres, canalitzacions d’aigua, de gas, polígons industrials, electrificacions ...—, i cal buscar per on travessar els turons de les Veles i el Ranxero, amb voltants d’horta, tarongers o zones de bosc baix, encisadores. Cal pensar amb les tres torres de vigia...
En tot cas, una via verda que connecti amb l’actual, en zona més de secà, pensant que de tornada s’inicia a Horta de Sant, i es podria perllongar fins el Delta, per l’Aldea, porta d’entrada natural, seria una bona idea. Hi apostem.
Allargar la via verda és també allargar la vida verda.
(Blog de l’Avui 15-06-10)
La via verda vol arribar a l’Aldea. Bona notícia. El Consell del Baix Ebre encara no sap per on pot anar. Ja ho veurem. La ruta del carrilet ens queda lluny, per par de baix de l’Ermita. En aquella època, hi tenia un baixador entre Amposta i Jesús i Maria: La Canyada. Pot ser seran figues d’un altre paner, però no es pot descartar, per aquest u altres menesters turístics.
De Tortosa a l’Aldea, nus de comunicació per excel•lència, i tenim molts d’encenalls —ferrocarril, carreteres, canalitzacions d’aigua, de gas, polígons industrials, electrificacions ...—, i cal buscar per on travessar els turons de les Veles i el Ranxero, amb voltants d’horta, tarongers o zones de bosc baix, encisadores. Cal pensar amb les tres torres de vigia...
En tot cas, una via verda que connecti amb l’actual, en zona més de secà, pensant que de tornada s’inicia a Horta de Sant, i es podria perllongar fins el Delta, per l’Aldea, porta d’entrada natural, seria una bona idea. Hi apostem.
Allargar la via verda és també allargar la vida verda.
(Blog de l’Avui 15-06-10)
14 de juny del 2010
MÉS QUE SOROLL
Sonen xiulets a la plaça d’Alfons de Tortosa, una remor sorollosa que va a més. Falten un minuts per les dotze del mig dia. Dimarts 8 de juny, vaga dels funcionaris. Els xiulets van en augment i les banderes dels sindicats també. Les de l’UGT i CCOO ja onegen a primera fila d’un taulat buit amb un micròfon solitari a l’espera que l’escriptora Francesca Aliern llegeixi un text que, malgrat proves matineres de megafonia no es sentirà gaire. Les insignes d’USO arribaran més tard però també es plantaran al davant de l’escenari. Continuen els xiulets donant més força sonora que no pas la que representen els manifestants, que no arriben al mig miler. Minuts abans de dos quarts d’una, la manifestació es va dispersant i la remor dels xiulets es va apagant. Un alcalde d’Esquerra departeix amb algun líder sindical; pot ser és l’únic polític significant de la manifestació, mentre els diaris digitals es fan ressò de la vaga i de la guerra de xifres dels seguidors —75%, segons els sindicats i 16%, segons el govern—. Queda bé dir que ni són tots els que estan ni estan tots els que són i també que podria semblar només un acte justificant dels sindicats, forçats per la situació, malgrat el seu recolzament incondicional a la mala gestió de ZP. Mentre, Alemanya i Anglaterra anuncien dràstiques mesures, es dispara la prima de rics del deute espanyol i se’ns demana més tisora. Els governs ja s’ho comencen a creure que hi ha crisi.
(Diari de Tarragona 14-06-10)
Sonen xiulets a la plaça d’Alfons de Tortosa, una remor sorollosa que va a més. Falten un minuts per les dotze del mig dia. Dimarts 8 de juny, vaga dels funcionaris. Els xiulets van en augment i les banderes dels sindicats també. Les de l’UGT i CCOO ja onegen a primera fila d’un taulat buit amb un micròfon solitari a l’espera que l’escriptora Francesca Aliern llegeixi un text que, malgrat proves matineres de megafonia no es sentirà gaire. Les insignes d’USO arribaran més tard però també es plantaran al davant de l’escenari. Continuen els xiulets donant més força sonora que no pas la que representen els manifestants, que no arriben al mig miler. Minuts abans de dos quarts d’una, la manifestació es va dispersant i la remor dels xiulets es va apagant. Un alcalde d’Esquerra departeix amb algun líder sindical; pot ser és l’únic polític significant de la manifestació, mentre els diaris digitals es fan ressò de la vaga i de la guerra de xifres dels seguidors —75%, segons els sindicats i 16%, segons el govern—. Queda bé dir que ni són tots els que estan ni estan tots els que són i també que podria semblar només un acte justificant dels sindicats, forçats per la situació, malgrat el seu recolzament incondicional a la mala gestió de ZP. Mentre, Alemanya i Anglaterra anuncien dràstiques mesures, es dispara la prima de rics del deute espanyol i se’ns demana més tisora. Els governs ja s’ho comencen a creure que hi ha crisi.
(Diari de Tarragona 14-06-10)
11 de juny del 2010
NEM FENT
Dijous rutinari, Canal l’Aldea-Camarles, reunions, contactes, el projecte va vent a popa (em moro d’èxit) i per la tarda una cana a l’aire: aquells rampells que ja tinc dominats, però de quan en quan va bé despentinar-se (deia Mafalda), per allò de que no oblidem que som vius i encara podem … les abelles sempre agraeixen una visita.
Una tarda maca, mar forta de migjorn, airet iodat, olor de sirena, peus descalços, camal arremangat, desert voluntari, mirada intermitent al lloc d’on podia venir algú i solet de caiguda que no fa mal i el gran “albatros” (aquella au grossa blanca) mirant-me de gairó. Quan es cansava d’un ull, girava el cap i em mirava per l’altre: No sé el que hagués donat per endevinar-li el pensament.
Demà, divendres, més rutina: súper, gravació tertúlia, caipirinha i migdiada: mare de Déu, que no em queixo —només ho explico—, deixa’m com estic.
Dijous rutinari, Canal l’Aldea-Camarles, reunions, contactes, el projecte va vent a popa (em moro d’èxit) i per la tarda una cana a l’aire: aquells rampells que ja tinc dominats, però de quan en quan va bé despentinar-se (deia Mafalda), per allò de que no oblidem que som vius i encara podem … les abelles sempre agraeixen una visita.
Una tarda maca, mar forta de migjorn, airet iodat, olor de sirena, peus descalços, camal arremangat, desert voluntari, mirada intermitent al lloc d’on podia venir algú i solet de caiguda que no fa mal i el gran “albatros” (aquella au grossa blanca) mirant-me de gairó. Quan es cansava d’un ull, girava el cap i em mirava per l’altre: No sé el que hagués donat per endevinar-li el pensament.
Demà, divendres, més rutina: súper, gravació tertúlia, caipirinha i migdiada: mare de Déu, que no em queixo —només ho explico—, deixa’m com estic.
8 de juny del 2010
HI HA DE TOT
Les mesures contra la crisi fan furor abans de ser aplicades i, de moment, el que donen és més malestar. Els polítics, avergonyits, es baixen els sous per rentar males consciències d’una gestió ineficaç i en les fusions de les caixes, a més a més de la incompetència per gestionar-les —que ja coneixíem— i també la ineficàcia de la seva gestió, es detecten tractes de favor, de molt de favor, a presidents i consellers, molts d’ells de caire polític, en concessions de préstecs milionaris per a les seves activitats privades. Això sí: legals, he? Tan legals com immorals als ulls de tots aquells que se’ls hi nega el finançament per salvar la seva empresa, el seu taller o la seva casa i, impotents, veuen com els hi vola tot. Curiosa la imatge de les caixes que s’han de salvar, volent fer colar el missatge de que és necessari unir-se per ser més fortes. Igual s’ho creu algú.
A Barcelona es deixa sentir el reclam de l’Ebre, que no li agrada com van les coses, i demana que es facin d’una altra manera: que es facin bé o millor. Són els que són. Segurament menys que abans, perquè han anat caient les rèmores que s’alimentaven de la seva suor, al darrere de les pancartes i les banderes partidistes amb substanciosa càrrega política. El temps ho depura tot i va posant les coses en al seu lloc.
De INDO arriben bones notícies, tot i sent un perllongament a curt termini. De moment retira l’expedient de regulació: no pot ser tot dolent.
(Diari de Tarragona, 6-6-10)
Les mesures contra la crisi fan furor abans de ser aplicades i, de moment, el que donen és més malestar. Els polítics, avergonyits, es baixen els sous per rentar males consciències d’una gestió ineficaç i en les fusions de les caixes, a més a més de la incompetència per gestionar-les —que ja coneixíem— i també la ineficàcia de la seva gestió, es detecten tractes de favor, de molt de favor, a presidents i consellers, molts d’ells de caire polític, en concessions de préstecs milionaris per a les seves activitats privades. Això sí: legals, he? Tan legals com immorals als ulls de tots aquells que se’ls hi nega el finançament per salvar la seva empresa, el seu taller o la seva casa i, impotents, veuen com els hi vola tot. Curiosa la imatge de les caixes que s’han de salvar, volent fer colar el missatge de que és necessari unir-se per ser més fortes. Igual s’ho creu algú.
A Barcelona es deixa sentir el reclam de l’Ebre, que no li agrada com van les coses, i demana que es facin d’una altra manera: que es facin bé o millor. Són els que són. Segurament menys que abans, perquè han anat caient les rèmores que s’alimentaven de la seva suor, al darrere de les pancartes i les banderes partidistes amb substanciosa càrrega política. El temps ho depura tot i va posant les coses en al seu lloc.
De INDO arriben bones notícies, tot i sent un perllongament a curt termini. De moment retira l’expedient de regulació: no pot ser tot dolent.
(Diari de Tarragona, 6-6-10)
31 de maig del 2010
NO EM SENTO BEN GOVERNAT
Els governs no gestionen la crisi. Cal començar dient que són els primers responsables de l’esdeveniment perquè són els que ho havien d’haver evitat. El poder executiu, primer vigilant de que es compleixen les lleis i, per tant, les normes que regulen el sistema financer —ogre famolenc que devora tots els poders i, fins i tot, les seves pròpies entranyes—, les hi han colat totes. Quan hom revisa la història, intentant comparar la situació actual amb la Gran Depressió que va precedir a la Crisi de 1929, on aquella globalització ja interconnectava les gran potències productores i consumidores del planeta, no es troben grans diferències amb la causa i l’efecte de la crisi actual. Un excés d’oferta, desmesurada per la demanda de l’àpoca, i falta de previsió en quan al fràgil equilibri dels dos vectors, però sobre tot una ferotge especulació en borsa comprant títols pel damunt del seu valor real, finançat per una banca irresponsable que posteriorment va fer fallida perquè ningú va poder tornar els préstecs per les inversions també fallides en el crack de Wall Street. Sona aquesta música, oi? Llavors és el keynesianisme, la política intervencionista del ministre anglès, John Keynes, qui posa ordre a n’aquella economia mundial, però —alerta— costa cara i triga 10 anys.
Poc escarment i mala memòria. És per això que em sento mal governat: mai s’ha tingut cura de les feixugues experiències anteriors, no s’ha collat a les entitats financeres, s’ha intentat tapar la crisi amb eufemismes i, ara que el foc crema al bosc, s’intenta apagar amb un poal: Aigua Mare de Déu de l’Aldea! L’última disbauxa: les corregudes i el desori dels ajuntaments, intentant aprovar crèdits a correcuita per esquivar una decisió suïcida governamental que garbella aigua.
Estem en bones mans? En tindrem també per 10 anys? Preguem, germans.
(Diari de Tarragona 01-06-10)
Els governs no gestionen la crisi. Cal començar dient que són els primers responsables de l’esdeveniment perquè són els que ho havien d’haver evitat. El poder executiu, primer vigilant de que es compleixen les lleis i, per tant, les normes que regulen el sistema financer —ogre famolenc que devora tots els poders i, fins i tot, les seves pròpies entranyes—, les hi han colat totes. Quan hom revisa la història, intentant comparar la situació actual amb la Gran Depressió que va precedir a la Crisi de 1929, on aquella globalització ja interconnectava les gran potències productores i consumidores del planeta, no es troben grans diferències amb la causa i l’efecte de la crisi actual. Un excés d’oferta, desmesurada per la demanda de l’àpoca, i falta de previsió en quan al fràgil equilibri dels dos vectors, però sobre tot una ferotge especulació en borsa comprant títols pel damunt del seu valor real, finançat per una banca irresponsable que posteriorment va fer fallida perquè ningú va poder tornar els préstecs per les inversions també fallides en el crack de Wall Street. Sona aquesta música, oi? Llavors és el keynesianisme, la política intervencionista del ministre anglès, John Keynes, qui posa ordre a n’aquella economia mundial, però —alerta— costa cara i triga 10 anys.
Poc escarment i mala memòria. És per això que em sento mal governat: mai s’ha tingut cura de les feixugues experiències anteriors, no s’ha collat a les entitats financeres, s’ha intentat tapar la crisi amb eufemismes i, ara que el foc crema al bosc, s’intenta apagar amb un poal: Aigua Mare de Déu de l’Aldea! L’última disbauxa: les corregudes i el desori dels ajuntaments, intentant aprovar crèdits a correcuita per esquivar una decisió suïcida governamental que garbella aigua.
Estem en bones mans? En tindrem també per 10 anys? Preguem, germans.
(Diari de Tarragona 01-06-10)
24 de maig del 2010
CAMPANES AL VOL BAIX
Perquè els campaners que les han de fer repicar no en saben prou, no sonen bé les campanes als campanars del món econòmic, aquest món globalitzat que s’ha fet un nus gros i difícil de desfer. Ningú se n’escapa, ni Catalunya ni tampoc les nostres terres que malgrat els esforços descomunals de sectors tan dinàmics com el del moble, la construcció o el automobilístic —i altres— hem de continuar patint, com a tot arreu, el degoteig d’un atur tossut i amenaçador amb onades ferotges, ofegadores, com el tancament de Lear, mai paït, i ara Indo.
Aquí els campaners majors han negat l’evidència i no només repiquen malament sinó que s’esbatussen d’uns als altres per fer veure qui ho fa pitjor i donant-li la culpa al contrari. Les campanes tenen defectes de fabricació, material deficient, pèssima instal•lació, però fins que la gent que va a la processó, que ja avisava, denuncia i amenaça perquè el so ja no li arriba o li arriba minso i desafinat, ningú a fotut el crit al cel. Ara, a correcuita, pressionats pels campanars més alts i després de temps apagant les veus que anunciaven la que ens venia a sobre, es volen corregir els defectes de fabricació, material, instal•lació i funcionament, rellevant la seva incapacitat d’haver-ho controlat quan era hora, tal com era la seva obligació com a governants.
A l’Aldea es celebra aquesta Pasqua els 850 anys de la parròquia. Aprofitant-ho, li faig un prec a la Mare de Déu.
(Diari de Tarragona 23-05-10)
Perquè els campaners que les han de fer repicar no en saben prou, no sonen bé les campanes als campanars del món econòmic, aquest món globalitzat que s’ha fet un nus gros i difícil de desfer. Ningú se n’escapa, ni Catalunya ni tampoc les nostres terres que malgrat els esforços descomunals de sectors tan dinàmics com el del moble, la construcció o el automobilístic —i altres— hem de continuar patint, com a tot arreu, el degoteig d’un atur tossut i amenaçador amb onades ferotges, ofegadores, com el tancament de Lear, mai paït, i ara Indo.
Aquí els campaners majors han negat l’evidència i no només repiquen malament sinó que s’esbatussen d’uns als altres per fer veure qui ho fa pitjor i donant-li la culpa al contrari. Les campanes tenen defectes de fabricació, material deficient, pèssima instal•lació, però fins que la gent que va a la processó, que ja avisava, denuncia i amenaça perquè el so ja no li arriba o li arriba minso i desafinat, ningú a fotut el crit al cel. Ara, a correcuita, pressionats pels campanars més alts i després de temps apagant les veus que anunciaven la que ens venia a sobre, es volen corregir els defectes de fabricació, material, instal•lació i funcionament, rellevant la seva incapacitat d’haver-ho controlat quan era hora, tal com era la seva obligació com a governants.
A l’Aldea es celebra aquesta Pasqua els 850 anys de la parròquia. Aprofitant-ho, li faig un prec a la Mare de Déu.
(Diari de Tarragona 23-05-10)
21 de maig del 2010
SOBREVIU UN REGADIU
Els projectes superen a les persones. El Canal de l’Aldea-Camarles que naix quan la dictadura de Primo de Rivera (1927), supera la de Franco, un parell de monarquies, una guerra civil, els avatars d’una transició democràtica, amb colors diversos tant al Govern de Madrid com al de la Generalitat i, després de més de 80 anys, està a punt ser una realitat, culminant l’esforç de moltes persones que hi han treballat. Superades pel temps, moltes ja no hi són, però el benefici el recolliran els seus successors.
Es un projecte que en la seva totalitat supera els 100 milions d’euros, la qual cosa representa una injecció econòmica a la comarca del Baix Ebre, i de retruc al territori, i una empenta al sector agrari que ha de contribuir al desenvolupament rural i conservació paisatgística i mediambiental, assegurant un ús racional de l’aigua —ningú en sap més d’això que el pagès—, així com una millora de la producció, en quan a la quantitat i la qualitat del producte, per la regularitat que comporta un conreu que té l’aigua assegurada quan no vol ploure. Estem parlant de progrés i benestar per al sector que l’ajuda a fixar la població, minvant fugues del jovent per manca de viabilitat de les finques que hereten dels seus pares.
El natural escepticisme que ha anat rondant el projecte, com a conseqüència de tants anys d’esperances frustrades, s’aniran esvaint a partir de l’Acord de Govern del passat dia 11 que aprova les obres, i més quan, aviat, les vegin començar.
(Diari de Tarragona 17-05-10)
Els projectes superen a les persones. El Canal de l’Aldea-Camarles que naix quan la dictadura de Primo de Rivera (1927), supera la de Franco, un parell de monarquies, una guerra civil, els avatars d’una transició democràtica, amb colors diversos tant al Govern de Madrid com al de la Generalitat i, després de més de 80 anys, està a punt ser una realitat, culminant l’esforç de moltes persones que hi han treballat. Superades pel temps, moltes ja no hi són, però el benefici el recolliran els seus successors.
Es un projecte que en la seva totalitat supera els 100 milions d’euros, la qual cosa representa una injecció econòmica a la comarca del Baix Ebre, i de retruc al territori, i una empenta al sector agrari que ha de contribuir al desenvolupament rural i conservació paisatgística i mediambiental, assegurant un ús racional de l’aigua —ningú en sap més d’això que el pagès—, així com una millora de la producció, en quan a la quantitat i la qualitat del producte, per la regularitat que comporta un conreu que té l’aigua assegurada quan no vol ploure. Estem parlant de progrés i benestar per al sector que l’ajuda a fixar la població, minvant fugues del jovent per manca de viabilitat de les finques que hereten dels seus pares.
El natural escepticisme que ha anat rondant el projecte, com a conseqüència de tants anys d’esperances frustrades, s’aniran esvaint a partir de l’Acord de Govern del passat dia 11 que aprova les obres, i més quan, aviat, les vegin començar.
(Diari de Tarragona 17-05-10)
10 de maig del 2010
L’ARC DEL MEDITERRANI
Es positiva la notícia de que la Cambra de Comerç de Tortosa representi a Tarragona i Castelló, en un acte institucional a València sobre l’arc del Mediterrani. En la definició que fa la Unió Europea de dos territoris que poden ser clau en el context del desenvolupament, en un futur immediat, estaríem parlant de l’eix Londres-Milà, passant pels Països Baixos i l’arc del Mediterrani, Génova-Múrcia, comprenent, és clar, Barcelona, les Balears i València, on l’eix de l’Ebre, com a ròtula de connexió entre l’interior peninsular —País Basc, Navarra, Aragó i Castella— hi hauria de jugar un paper significant. Al nord d’Europa tenim un bon exemple amb la regió Bàltica, una dinàmica econòmica i social d’un territori amb interessos comuns que es complementen i on, cambres, empresaris i governs hi treballen plegats.
Al davant de tantes preocupacions ciutadanes imperioses com pot ser la situació econòmica particular —que no només la general perquè aquella ja afecta a la butxaca i a l’esforç de moltes famílies per posar el plat a taula cada dia i per arribar a fi de més —, és ben segur que al carrer no trobaríem avui un interès social immediat per aquests projectes europeus a llarg termini, difícil d’explicar i d’entendre, semblant fins i tot una cortina més de fum per distraure al personal. Però, malgrat tot, s’hi ha de treballar seriosament; els grans projectes i les idees es queden i les dificultats immediates, tot i sent greus i deixant osca, acaben sent passatgeres.
(Diari de Tarragona 9-05-10)
Es positiva la notícia de que la Cambra de Comerç de Tortosa representi a Tarragona i Castelló, en un acte institucional a València sobre l’arc del Mediterrani. En la definició que fa la Unió Europea de dos territoris que poden ser clau en el context del desenvolupament, en un futur immediat, estaríem parlant de l’eix Londres-Milà, passant pels Països Baixos i l’arc del Mediterrani, Génova-Múrcia, comprenent, és clar, Barcelona, les Balears i València, on l’eix de l’Ebre, com a ròtula de connexió entre l’interior peninsular —País Basc, Navarra, Aragó i Castella— hi hauria de jugar un paper significant. Al nord d’Europa tenim un bon exemple amb la regió Bàltica, una dinàmica econòmica i social d’un territori amb interessos comuns que es complementen i on, cambres, empresaris i governs hi treballen plegats.
Al davant de tantes preocupacions ciutadanes imperioses com pot ser la situació econòmica particular —que no només la general perquè aquella ja afecta a la butxaca i a l’esforç de moltes famílies per posar el plat a taula cada dia i per arribar a fi de més —, és ben segur que al carrer no trobaríem avui un interès social immediat per aquests projectes europeus a llarg termini, difícil d’explicar i d’entendre, semblant fins i tot una cortina més de fum per distraure al personal. Però, malgrat tot, s’hi ha de treballar seriosament; els grans projectes i les idees es queden i les dificultats immediates, tot i sent greus i deixant osca, acaben sent passatgeres.
(Diari de Tarragona 9-05-10)
2 de maig del 2010
L’EBRE I LA BIOSFERA
Fa quaranta anys que la UNESCO va posar en marxa el programa l’Home i la Biosfera pensant en com usar els recursos naturals i, sobre tot, en la seva conservació de forma que l’acció del present no anul•li les necessitats i l’ús que n’han de fer les generacions que ens precedeixen; allò que avui se’n diu desenvolupament sostenible i que, tot i sent unes paraules maques, costen d’explicar. Doncs, això: no fer-ho tot malbé, per voler viure, avui, millor.
Al llarg de tants anys la UNESCO ha anat seleccionant una sèrie d’àrees geogràfiques del planeta per anar donant-les-hi aquesta qualificació en reconeixement a la seva aportació natural, ja d’inici, a la bona salut del planeta i ja es registren més de cinc-centes àrees considerades oficialment com a “reserva de la biosfera”, repartides entre un centenar de països, enduent-se la palma, com és natural, Àfrica i Amèrica del Sud, encara que estan repartides per tot el món.
És una bo que surti una iniciativa engegant el procés per considerar reserva de la biosfera a les Terres de l’Ebre, sobre tot pel reconeixement internacional que representa, que ens obliga a la conservació i protecció curosa del medi, però cal tenir en compte que l’objectiu del programa també contempla el desenvolupament humà i econòmic d’aquestes zones. El que no convé és que ens converteixen en una “reserva índia” que acabi limitant, precisament, el desenvolupament i el progrés.
Veurem, també, com pintaran les centrals nuclears en quest escenari.
(Diari de Tarragona 2-05-10)
Fa quaranta anys que la UNESCO va posar en marxa el programa l’Home i la Biosfera pensant en com usar els recursos naturals i, sobre tot, en la seva conservació de forma que l’acció del present no anul•li les necessitats i l’ús que n’han de fer les generacions que ens precedeixen; allò que avui se’n diu desenvolupament sostenible i que, tot i sent unes paraules maques, costen d’explicar. Doncs, això: no fer-ho tot malbé, per voler viure, avui, millor.
Al llarg de tants anys la UNESCO ha anat seleccionant una sèrie d’àrees geogràfiques del planeta per anar donant-les-hi aquesta qualificació en reconeixement a la seva aportació natural, ja d’inici, a la bona salut del planeta i ja es registren més de cinc-centes àrees considerades oficialment com a “reserva de la biosfera”, repartides entre un centenar de països, enduent-se la palma, com és natural, Àfrica i Amèrica del Sud, encara que estan repartides per tot el món.
És una bo que surti una iniciativa engegant el procés per considerar reserva de la biosfera a les Terres de l’Ebre, sobre tot pel reconeixement internacional que representa, que ens obliga a la conservació i protecció curosa del medi, però cal tenir en compte que l’objectiu del programa també contempla el desenvolupament humà i econòmic d’aquestes zones. El que no convé és que ens converteixen en una “reserva índia” que acabi limitant, precisament, el desenvolupament i el progrés.
Veurem, també, com pintaran les centrals nuclears en quest escenari.
(Diari de Tarragona 2-05-10)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
