PUBLICITAT

7 d’abril de 2006

ARTICLES D'OPINIÓ - DIARI TARRAGONA






Joaquim Vilagrassa participava en la premsa comarcal, amb articles d'opinió.
En aquesta pàgina es publiquen alguns dels seus últims articles publicats al Diari de Tarragona
PRIMAVERA I MÚSICA

La gent l’escolta atentament, ho gaudeix, no se sent ni el volar d’una mosca, el director dirigeix apassionat, la banda s’entrega, és l’última peça, però quan el pasdoble del mestre Monclús, Tortosa, arriba a una estrofa alta i forta de solo de trompeta els tortosins no ho poden evitat, s’emocionen, se’ls posa la pell de gallina i, espontàniament, s’alcen tots a una, aplaudint la interpretació malgrat la peça musical encara no hagi acabat. S’ha constatat una vegada més al concert de primavera celebrat recentment, a la plaça, enfront de la Casa de la Vila. La banda de Tortosa, baix la batuta del mestre Juanjo Grau, delecta al públic en les seves recents actuacions en músiques molt variades, des de la sardana La Puntaire a bandes sonores rellevants com Pirates del Carib, passant per exòtiques músiques com En un Mercat Persa d’Albert Ketèlbey o arranjaments de conegudes i mogudes peces caribenyes. La primavera porta música però també molt bones notícies per a Tortosa, bressol de mestres, directors, compositors, conjunts i orquestres, perquè la Casa de la Música comença a traure el nas amb l’inici de les obres al barri del Temple, un edifici de tres plantes per albergar una escola municipal, que podrà emetre títols homologats, recuperant el nom d’un altre mestre vinculat a Tortosa, Lamote de Grinyon. No corren temps bons però, afortunadament, no tot són males notícies.
(6-6-09)



CRISI GLOBAL, CRISI LOCAL

Ens han aixecat la camisa. Els que manen ho negaven (malgrat l’evidència), altres n’han fet teories magistrals, una vegada el bou ja ha passat i, a molts, ja els ha agafat. Hem aprés, els que no ho sabíem, que és un ERO. En parlaven els diaris, però eren coses llunyanes. Ah!, però quan l’expedient afecta a les empreses i a la gent de les nostres terres, als nostres amics, als nostres parents, això té un altre color.
Que als bancs els hi pugés la morositat és quelcom que ens preocupava poc, però quan la nostre gent més propera no troba crèdit per finançar els seus negocis i al nostre voltant, en les nostres famílies, hi ha qui perd la feina i no pot atendre els seus compromisos financers i pot perdre la casa, per exemple, com a bé més preuat, tot això de la crisi del mon global sembla que està com a més prop. És clar, nosaltres som en el món global. Les empreses afectades de Flix, de la Sénia, de Tortosa, de Roquetes, entre d’altres, són en el món global però les tenim molt prop, per a bé, quan les coses anaven bé i per a mal, ara que les coses van malament.

La solució global també portarà solució local, però cal veure, cada dia, un reclam permanent. Sé que diuen els sindicats i els governs, però no sé el que fan. Sé que hi ha partides pressupostades importants d’obres que donaran feina, però s’han de executar i els diners no arriben. Sé que hi ha idees noves a la taula dels empresaris, però s’han de desenvolupar. Els bancs, que també n’han d’aprendre, ara no es poden tancar. Algú els ha de fer amorrar al piló. Dels polítics... no sé que dir.
(15-05-09)

UNA PROPOSTA QUE NO FA GRÀCIA

L’oposició al projecte Castor, que comporta la construcció d’una planta transformadora de gas per explotar el magatzem subterrani dins del mar, és evident, i ja hi ha manifestacions formals i oposició ciutadana organitzada amb la Plataforma Ciutadana en Defensa de les Terres del Sénia.
Les males arts i les picardies polítiques usades com, per exemple, el fet de publicar-ho al mes d’agost, inhàbil o no per aquests menester però amb la població distreta de vacances, o el fet d’escollir un lloc en un terme municipal, com el de Vinaròs, però a poca distància d’un poble del costat, com Alcanar, o a l’extrem d’una comunitat autònoma, però ben a prop de dos pobles de l’altra, ja fa olor de socarrim. Però hi ha més coses a considerar com són la implicació, reacció i actuació del partits polítics que governen als ajuntaments afectats que, segurament, se n’han assabentat pels diaris i, especialment, la del Govern de la Generalitat que, com mos te acostumats en tots els esdeveniments desgraciats: muts i a la gàbia. Qui dia passa, any empeny. Mentre, això sí, el veïns emprenyats, però ja se’ls passarà.
L’última novetat l’aporta Joan Sabaté, ex-alcalde de Tortosa del PSC davant de qui vol fer mèrits, que proposa, sense encomanar-se a ningú, ni tan sols al seu ajuntament, situar-la al Polígon Catalunya Sud. Tot això està molt verd, segurament fa falta encara molta informació tècnica, mediambiental i també de perillositat però, n’estic segur, a l’Aldea i a Campredó tampoc mos ha fet cap gràcia aquesta proposta.

(Diari de Tarragona 22-9-07)


El THETIS

En la mitologia grega Thetis és una nimfa del mar, una de les cinquanta nereides, nimfes marines filles de l’ancià déu dels mars, Nero, i de Doris i neta de la Titànide Thetis, en qui moltes vegades se la confon. Homero en La Ilíada en fa vàries referències, tot i que la majoria de material existent sobre Thetis fa referència al seu paper com a mare d’Aquiles, el del taló, i més que una dea és una criatura de fantasia poètica que va interpretar un paper molt més important en les pràctiques religioses i en la imaginació d’alguns grecs.
M’he documentat amb aquesta petita il·lustració per poder explicar, sobre tot a mi mateix, d’on ve el nom de Thetis, un vaixell de la Generalitat que ens ha visitat aquestos dies i que, ho confesso sense vergonya de la meua ignorància, desconeixia la seua existència, el seu nom i la seva missió. Es tracta d’una embarcació, eina bàsica del Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya, creat al 1992 per inventariar, conservar i difondre el patrimoni arqueològic de Catalunya que es troba submergit en les aigües i el tenim treballant per les nostres costes entre l’Ametlla, L’Ampolla i la Ràpita, regentat per joves arqueòlegs engrescats en la seua digna feina antropològica.
Els que n’hem tingut ocasió els hem facilitat els llocs on, en alguna ocasió, hem fet alguna troballa per a que puguin senyalar-los a la carta marina, els hem acompanyat en alguna immersió i hem sentit la satisfacció de la seua visita, de la feina que fan i de poder col·laborar amb un servei públic. Sincerament, tota una xalera.

(Diari de Tarragona 11-8-07)

LLIBRES EBRENCS

Fins la vora del riu es podia escoltar el so de la tenora d’una cobla que convidava ballar sardanes a la plaça de la Llanterna de la capital de la Ribera d’Ebre, enfront de la biblioteca comarcal on mentre, a l’interior, envoltats de cultura, s’inaugurava “Paraules de riu”, una exposició itinerant que es podrà veure a altres indrets del territori, on mots com “llagut”, “sirga” o “galatxo” que usem poc, o fins i tot algunes gens, reviuen el seu significat. Es tractava de l’obertura de la Fira del llibre i l’autor ebrencs, orquestrada més tard dintre del teatre per un grup musical que feia música de la poesia en el record i la memòria de Jesús Moncada.
Com un regal de la naturalesa que deixava un diumenge més que primaveral, les llibreries de Móra d’Ebre i d’altres pobles del territori, exposaren els autors ebrencs i vàrem poder veure els nostre llibres en fira exclusiva amb una tanda de tres taules obertes, durant tot el dia, on vàrem poder presentar les nostres obres.
És una gran iniciativa del Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre, l’Institut Ramon Muntaner i el Consell Comarcal de la Ribera, amb el motor de promoció cultural que representa la web “llibresebrencs.org”. Una gran idea, feta realitat, on hi trobo a faltar el complement i la implicació de les altres tres capitals de comarca, especialment Tortosa. No puc pensar en una reacció autista. Segurament hi manca alguna acció coordinadora que possiblement es corregirà aviat.

(Diari Tarragona 6-6-06)

MÚSICA A ALCANAR

Fani, una xica maca que toca el requinto a la banda d’Alcanar, s’esforçava anunciant l’inici de l’acte saludant a l’alcalde i a les autoritats que, inexplicablement, brillaven per la seva absència, però estava en el guió perquè havien estat invitades. Es tractava d’un concert de primavera, el passat dissabte, on tocàvem la banda de L’Aldea, a la que jo pertanyo, i la d’Alcanar mateix que estrenava director, novetat que sempre cal ressaltar perquè motiva i implica al nouvingut amb els músics i amb els aficionats a la música, amatents sempre a qualsevol expectativa que supose millora cultural, malgrat les autoritats, donant fum en lloc de llum, passessin de tot plegat.
La tarda calorosa no va impedir que les dues bandes iniciessen una cercavila en llocs diferents de la població creuant-se, ambdues, al centre del poble, provocant el reclam musical necessari per alertar a la gent del concert que s’estava a punt de celebrar a l’auditori, on els dos grups municipals clogueren junts la passejada.
Músiques com La Puntaire, A tribut to Henry Mancini o Fesival Swit, per part de la banda de L’Aldea o la banda sonora de “Bailando con Lobos”, o “The second vals”, per part de la banda d’Alcanar, esclataren de l’auditori esvaint-se pels prats de tarongers i d’oliveres fins perdre’s per la mediterrània punta de la Banya entre La Ràpita i Alcanar. Fallo de les autoritats, que s’ho van perdre, però èxit de la cultura musical i aplaudiments d’agraïment a l’esforç i a la dedicació de mestres i músics.

(Diari Tarragona 23-5-06)


SALVEM L’ESTATUT

Encara bé que el Barça ens ompli les cases i els carreres d’alegria i podem gaudir d’alguna satisfacció col·lectiva tan significativa com la conquesta de l’Everest per part de l’expedició Terres de l’Ebre que ens alegra i ens augmenta l’autoestima perquè, pel que fa altres coses de més calat social i polític, el declivi ens pot apartar d’un objectiu essencial en aquest moment, com és el referèndum del nou Estatut, mentre es va restaurant un govern, de forma provisional, per poder acabar a trontolls el malson d’aquesta legislatura.
Se’ns ha quedat penjada la incertesa sobre els camps de golf, per aquella moratòria de dos anys, que tot i havent passat, no n’hem sabut res més, mentre els nostres veïns del sud ens els estant fent als morros. Ens hem quedat sense el CIM de l’Ebre, la famosa Ciutat el Transport, ara ciutat invisible, i centre logístic amb una gerra d’aigua freda al damunt de totes aquelles negociacions molt avançades a primers del 2003 amb CIMALSA, Renfe, ajuntament de L’Aldea i el recolzament de la Cambra de Comerç. De la vegueria de l’Ebre, no cal ni parlar-ne. Malgrat ser uns dels objectius del pacte del Tinell, s’ha quedat per vestir sants. Tot aigua poll.
Estarà bé, malgrat tot, que siguem capaços de començar a mirar cap endavant, deixant aquests problemes que aviat seran aigua passada i, ara, ens centrem en aprovar en el referèndum el nou Estatut, perquè serà l’única cosa que salvarem d’aquesta legislatura.

(Diari Tarragona 23-5-06)

OSTRES, L’AMPOLLA

L’esplanada del moll, al davant de la llotja estava de gom a gom. El colorit de les gorres color taronja que donaven amb el tiquet per adquirir ostrons i cava sobreeixia com una ratlla de l'arc de Sant Martí pel damunt de la multitud que ocupava taules i seients estiuencs, entre la llotja i la mar, a la vora de les barques atracades del trasmall, a tocar amb la punta dels dits l’aigua mansa del port de l’Ampolla. Un sol jove de maig que ja es comença a fer respectar, acompanyat d’una marinada suau que temperava el matí, feia gaudir d’un dia extraordinari, primaveral i esperançador pels promotors de restauració gastronòmica d’aquest poble mariner, que oferiran durant tota la setmana les seves habilitats culinàries, amb l’ostró com a producte estrella de les nostre badies.
Amb tanta gent me costava trobar als del poble, camuflats tots baix la mateixa gorra taronja.
-“Te’n recordes Ximo com vam començar aquesta festa, fa més de trenta anys?” Me comentava un amic pescador...Llavors jo vivia a l’Ampolla – “Ja ho crec, els pescadors fèieu un bon foc pel matí i bullíeu una munió de musclos en unes olles grans, quan encara no hi havia ostrons, que donàveu gratuïtament amb un got de cervesa fresca. Era una forma d’encetar una promoció del producte, llavors estrella, i de la gastronomia del poble que aspirava a l’atracció turística que avui es gaudeix”. –“Quins temps aquells, no?”. –“Vinga, no comencem... brindem amb cava baix aquest sol de migdia que el millor temps és el present. Salut. Per natros i per l’Ampolla”

(Diari Tarragona 16-5-06)


SOL I BOIRA

He tingut la badia de Sant Jordi de panorama frontal de cap de setmana amb la barra de la punta del Fangar ratllant l’horitzó i canviant de llum i colors de forma intermitent a tenor del que manava el director d’orquestra i astre rei, empitjorant a mesura que avançava el cap de setmana, tancant el diumenge amb vent de gregal, tot hi que suau, xafogós i emprenyador. Malgrat tot, encisador. Pot ser per als que ens agrada el sol i la mar, no ha estat el que esperàvem. Cap de setmana de sol i boira alta. L’esplendor primaverenc que obri esperances de bon temps, de bona vida i d’estar millor, s’ha anat fent gris i fosc tal com avançava el cap de setmana com si el sol es reservés per altres propers dies d’estiu.
El govern de Catalunya també s’ha acabat emboirant del tot. Al director d’orquestra i astre rei del Govern se li ha anat escapant de les mans i, definitivament, el Govern no anirà unit al referèndum de l’Estatut. No sé si va començar bé però, per allò de canti nou aigua fresca, algú lícitament podia pensar que s’obria un esplendor primaverenc, però no s’ha aconseguit obrir esperances de bons temps, de bona vida i de millor estat i s’ha anat fent gris i fosc tal com avançava la legislatura com si la gestió i l’enteniment entre socis de govern se’l reservéssim per altres temps. L’emboirada és forta i no té indicis d’escampar. Els canvis de tons a la badia de Sant Jordi, malgrat acabar en dia gris, han estat encisadors. Els del tripartit, cada vegada pitjor, han encisat a propis i estranys, però en sentit contrari perquè, pitjor ja no es podia fer, ni millor podia anar.

(Diari Tarragona9-5-06)

MONARQUIA?

No he estat mai monàrquic, malgrat no haver-ho manifestat públicament abans. El sistema monàrquic actual, sembla que facilità la transició. Hem de recordar l’encert del Rey en escollir a Adolfo Suárez (algú ho havia de fer), com a primer ministre de la democràcia que legalitzaria tots els partits polítics, incloent-hi el comunista de Santiago Carrillo i convocaria les primeres eleccions democràtiques, així com també la seva intervenció en l’avortament del cop del 23F. A excepció d’aquestes dues, en trenta anys no recordo cap utilitat més, a part de la complaença de molta gent.
Pot ser la feblesa política d’una societat molt castigada al segle XX, per massa trastorns socials, faci que s’aferri a un clau roent i, la tendra democràcia actual, ens porti a haver de tenir un pal de paller tan antic i romàntic, com és l’haver de tenir per Cap d’Estat un Rei i una monarquia amb el cost descomunal que això representa, imperatiu constitucional que es pot acatar, però no cal compartir. El que ja es fa més difícil és compartir accions col·laterals, aquells que poden provocar l’entorn de la corona, fent actes de presència d’aspecte institucional a qui no correspon, com el que s’ha produït a Tortosa al haver convidat a la infanta Cristina de Borbó i al seu marit a inaugurar la Fira. Són mals col·laterals del govern de l’Ajuntament de Tortosa que tots hem de patir i pagar. Sincerament, sé que vaig contra corrent, però no me sembla adient. A partir d’avui, com qui surt de l’armari, me declaro públicament republicà.

(Diari Tarragona 4-5-06)

LLIBRES

Ni Sant Jordi, ni el llibre ni la rosa ens han fallat. Els llibreters estaven preocupats pel fet de que San Jordi queia en diumenge i, la majoria, han fet tentines posant les parades en dissabte, per si de cas. La gent que ha sortit de les grans ciutats per ser dia festiu, ha fet el seu recorregut per les taules de llibres i roses d’arreu de tots els pobles de Catalunya a tenor del seu destí, on la majoria celebren la diada cultural. Així, pos, cap problema que faci minvar la intensitat de la diada cultural.
He tingut ocasió de visitar, en plena festa, les quatre capitals de les Terres de l’Ebre i algun altre poble i, els carrers comercials i les places de les nostres viles han bullit de cultura, de color i d’esplendor literari. S’han comprat llibres de famosos, obres literàries importants i s’ha tingut en bona consideració, també, els nostres autors ebrencs.
A Tarragona s’ha repetit la petonada popular, al igual que l’any passat, si cap amb molt més èxit i, Sant Jordi, pendent del petó que li ha de fer a la princesa, mentre matava el drac perquè, ho comentava l’any passat, els sants també besen, li ha fet gràcia n’estic segur, que es trenquen barreres socials i que s’advoqui per una nova cultura del tacte i per la necessitat de les carícies per una millor salut pública.
No es pot demanar més d’un sant, d’un llibre i d’una rosa, ni tampoc dels lectors que, col·lapsats per una devessall de recomanacions comercials, intenten gaudir d’un dia carregat de sentiment i de cultura.

(Diari Tarragona 25-4-06)

RESSACA DE PASQUA

Tot i que ho sembli, per la interpretació que en fem, ressaca no es pot considerar sempre un nom pejoratiu. Els diccionaris parlen de retraure o reviure quelcom que ha passat i que pot ser o semblar-nos bo, dolent, agradable, desagradable o, com no, normal.
Ara són dies de ressaca de menjar i veure, de fer cues a la carretera, però també de passejar, fer esport i també de tertúlies entre amics i familiars, els que hem triat aquesta opció i de lectures pels que hem destinat aquestes petites vacances per devorar algun llibre. Jo he aprofitat per llegir “Sabó moll”, l’última novel·la de la Francesca Aliern, la nostra escriptora de Xerta, que relata una història normal i planera d’un poble nostre, podria ser qualsevol a la vora del riu, situada als anys cinquanta, època encara de postguerra, estraperlo, repressió, restauració de vides, pobles i famílies i intents de sobreviure a la recerca del temps perdut en la dècada anterior de gran ressaca, aquesta sí, molt greu, d’una guerra fratricida, viscuda i maleïda pels nostres immediats avantpassats. El llibre és interessant i recomanable. Distrau i il·lustra.
I, a tot això, avui celebro gaudir, com molta gent, de la ressaca d’aquesta pasqua i poder publicar aquest article, la qual cosa confirma que, tan el que l’escriu com els que el podeu llegir, ens hem escapat de la dalla d’aquella senyora de negre que ens tenia comdemnats a pena de mort a les carreteres. Malauradament la sentència s’ha complit per altres. Curiós la poca por que ens fa la carretera, tot i caient-hi a grapats.
(Diari Tarragona 18-4-06)

PENA DE MORT

Tràfic ens diu que un centenar dels que xafen la carretera a tot l’Estat serem morts la setmana que bé. Que fort, no? Tan de bo que s’equivoqui i la senyora de negre amb la dalla i passi de natros. Ens espantem de saber que la febre aviària ha mort alguna au i fins hi tot alguna persona (molt poques, allà molt lluny). En l’època de les baques boges, la gent no menjava carn de vedella, malgrat no conèixer morts humanes. En l’afer de les dioxines, es deixà de comprar pollastre i amb els residus del pantà de Flix ens han posat l’ai al cor, segurament amb raó i, així, amb moltes altres coses que han esdevingut alarma social, orquestrada per grans titulars.
A la carretera ens matem a grapats i sembla que no ens espantem massa ni ens preocupa gaire d’antuvi. I que fer? Pos quasi res perquè, de vegades, ni depèn de natros. Mort molta gent a la carretera pels errors i les imprudències dels altres, però amb unes quantes dosis menors de velocitat, d’alcohol i droga i unes quantes més de prudència, pot ser faríem minvar les estadístiques que, ara per ara, quan entrem a la carretera, ens apunten al corredor de la mort. Una pena de mort que està decidida. Altra cosa serà a qui tocarà. No serem natros, és clar, és el que pensa tothom, ningú vol que li toqui aquesta rifa, però l’atzar se n’encarregarà de repartir-ho com s’escaigui i sempre toca.
El dimarts que bé voldria tornar a publicar el meu article i que, els lectors que avui m’han llegit, voldria que ho puguin tornar a fer.

(Diari Tarragona 11-4-05)



LES PUNTAIRES

Algun diccionari defineix “puntaire” com a dona que fa punts en un coixí i “boixet” com a pal petit tornejat de boix emprat per fer punts. En castellà se’n diu “bolillo” que és com li’n dèiem de petits a les rendes que feien les noies amb el “bolillero”. Recordo, de petit, a ma germana amunt i avall amb el coixí de boixets penjats d’un munt de fils, fent rendes que comentava i compartia sovint amb la mare. La meva gelosia, d’aquest protagonisme relacional amb la mare, em portava de vegades a embolicar-li fils i boixets i a arrancar-li les agulles de cap que els sostenien.
Es diu que l’ofici de puntaire practicat per mans endurides de treballar la terra i de recollir collites poc té a veure amb les mans de les puntaires actuals que s’inscriu a prop de la cultura, l’esbarjo, el temps lliure, la creativitat i el saber gaudir d’espais de la vida, com qui fa ganxet, patchwork o calça, aficions en mans de les dones, salvant alguna excepció que confirma la regla.
En la meva estada al Brasil recordo Florianòpolis, capital de Santa Catarina, illa i estat al sud del país on són famoses les dones que treballen les rendes amb coixins i boixets als carrers de la ciutat mentre fan petar la xerrada, imatge que em recorda també a la Mancha.
Aquest diumenge s’ha fet la primera trobada a L’Aldea, on moltes dones han recuperat aquest ofici i participen en altres aplecs arreu. El meu poble ha estat acollidor, ha celebrat per primera vegada aquest esdeveniment que, amb tota seguretat, es repetirà.

(Diari Tarragona 4-04-06)

L’ALDEA CARA NETA

Definitivament hem arribat al final d’una història. S’ha adjudicat l’obra de la cloenda de l’abocador de L’Aldea, pràcticament tancat ja des de l’estiu passat. És una història llarga, plena d’incidències com comporta qualsevol activitat conflictiva com pot ser el tenir un abocador i tenir-lo prop. És veritat que, especialment els veïns, han estat sofrint les conseqüències nefastes d’unes instal·lacions molestes en pudors i materials volàtils, però també s’han de fer ressaltar els elements positius que l’abocador a ha aportat, com un gran servei al poble i al territori i uns ingressos econòmics per a les arques de l’Ajuntament de L’Aldea que li han tret les faves d’olla durant uns quants anys de desgavell, desordre i nul·la gestió financera.
Tot i així, L’Aldea continua sent un centre de recollida i gestió de residus al servei del territori però, ara sí, amb la cara neta. L’abocador està pràcticament enterrat i allí hi funciona una planta de transferència que recull els residus d’una sèrie de pobles del seu voltant i els transvasa, cada dia, a un altre centre controlat.
Al mateix recinte hi hem instal·lat una deixallaria, hi ha projectada una aula d’educació ambiental, i estem estudiant la possibilitat de tenir una nau de trituració de voluminosos.
L’Agència de Residus de Catalunya, ha apostat per L’Aldea com a centre de gestió de residus i el proper divendres, 24de març, el Conseller Milà farà la inauguració de la Planta. L’Aldea vol tenir la cara neta i vol també contribuir a que la tingui el territori.

(Diari Tarragona 21-3-06)
EL CSTE

Acostumats com estem a les sigles i els noms abreviats, no sé com li direm, ni sé si arribarem a familiaritzar-nos-hi perquè, per a que així sigui, cal un termini llarg i certa estabilitat, així com també una provada utilitat pública, més que política que, d’això, ja en té prou amb la voluntat. És un nou organisme, la Comissió per a la Sostenibilitat de les Terres de l’Ebre. Els seus antecessors, CEPIDE i COSEC, el primer ben conegut i el segon quasi que gens, no ens van portar més que conflictes, tot i sent l’única part bona, que ja és dir, de l’afecció del PHN a n’aquestes terres.
El discurs que ara convé fer és la desvinculació total de l’anterior història, cosa que ens va bé a tots i li convé al territori per veure si, finalment, es treballa més que es discuteix. De moment, el temps perdut discutint si els gossos que ens persegueixen són llebrers o conillers ja no el recuperarem. I no estem parlant només de temps perdut, sinó també d’actuacions vers la protecció integral, objectiu definitiu del que ens ocupa. Tot i així, es tracta només d’una comissió amb competències consultives, i malgrat les promeses dels actuals governs de mantenir al territori l’aixeta per determinar el cabdal del riu, aquesta decisió es prendrà fora, aparentment a Saragossa i decididament a Madrid. No sé si per aquest viatge necessitàvem tantes alforges.
Cal, però, deixar treballar, tot i que continuo pensant que l’IDECE, mentre sigui viu, podia donar sopluig perfectament a n’aquesta activitat, sense més complicacions.

(Diari Tarragona 14-2-06)

1 comentari:

  1. Perdona que te escriba en castellano, tambien soy de L´Aldea..Te interesa ver un vestigio romano en la costa de L´Ampolla o del Perello, se trata de una roca rectangular con una inscripcion que pone ORUS. He acabado un libro sobre el Medjerda e intento publicarlo.
    Mi correo jmartinez@ambitoner.com
    Ya me diras algo. Saludos

    ResponElimina