Joaquim Vilagrassa fa molts anys que escriu al BUTLLETÍ L’ALDEA, revista local, on comenta temes d’actualitat, del poble i de la comarca। En els vuit anys que va estar de regidor a l’Ajuntament escrivia sota el titular APUNTS D’UN REGIDOR i ara ho fa amb l’encapçalament d’APUNTS D’UN CIUTADÀ.
Aquests són els últims escrits:
APUNTS D’UN CIUTADÀ
NOVA YORK, ZONA ZERO
Allà on s’aixecaven les torre bessones fins l’11 de setembre del 2001, avui és un gran espai en obres des del 2002, ballat i sempre molt vigilat. A les tanques que envolten la nomenada zona “Zero” hi figuren dibuixos d’un desafiant nou projecte faraònic en construcció i, per sobre, sobreïxen grues gegants permanentment en acció. Al davant, a la part est del gran quadrilàter, estan els grans magatzems “Century 21” on la febre per les compres neguiteja una massa de gent en moviment, especialment gent jove i molts turistes europeus i sud-americans. Sembla que la crisi aquí no hi hagi arribat.
En pocs mesos es compliran vuit anys de la tragèdia i el lloc i les seves circumstàncies no deixen d’impressionar, sobre tot si es visita la St. Paul’s Chapel, un petita església anglicana que dóna al carrer Brodway, des de la façana i, pel darrere amb un petit cementiri antic, a l’àrea de la zona “Zero”. Va ser un dels llocs on, el dia de la tragèdia i posteriors, s’atenien de primers auxilis ferits i voluntaris extenuats i encara avui hi ha mostres d’aquesta activitat en vídeos, fotos, moltes fotos de desapareguts, i insígnies d’entitats voluntàries on s’hi pot trobar les de la policia municipal d’Estepona, Calahorra, de la Guàrdia Civil d’Espanya o dels mateixos bombers de la Generalitat de Catalunya.
Visitant Downtown, par baixa de la ciutat de Nova York, es fa difícil esquivar aquest lloc i també deixar de sentir cert desencís del món en que ens està tocant viure i, en el centre financer, en aquells voltants, amb la seva avui fallida prepotència econòmica, tampoc hi ajuda gaire a esvair aquest sentiment de frustració, enmig de tanta fictícia fortalesa financera.
Una zona “zero” es pot considerar un punt de partida. Doncs arranquem. Ha nascut Alexandra, la meva primera neta (motiu de la meva estada en aquest “poble”) i això sí que és un punt de partida i un cop d’esperança personal al davant de la vida global que tenim en l’entorn. Tan de bo que quan li pugui explicar totes aquestes coses, la maror hagi passat i el món, digueu-me il·lús, hagi girat cap el cantó bo. Tan de bo la seva generació sàpiga fer les coses millor que la nostra i puguin deixar un món millor, als seus fills i als seus nets, del que nosaltres els hi deixem als nostres.
(Butlletí l’Aldea 336 primavera 2009)
S’HA ACABAT L’ABOCADOR
L’abocador de l’Aldea ha estat durant uns anys donant un servei al poble i també a la comarca i, a més a més, ha estat una de les fons més importants d’ingressos per a les arques de l’Ajuntament, malgrat en los últims anys del seu funcionament va estar un niu de problemes, incendis, milers de gavines, rates i altres animals contaminants, robatoris, perill de contaminació d’aigües freàtiques, brutícia, molta brutícia, pudor, molta pudor, perjudici i un fort impacte en el medi, per la quantitat de deixalla, plàstic bruts sobre tot, que s’escampava, fora del recinte, per una àrea més gran que el mateix abocador prop d’instal·lacions ramaderes, vivendes i vies circulatòries importants amb els perjudicis corresponents per a la ciutadania en general.
No faré ara referència a èpoques de mala gestió i deixadesa per part de les autoritats que l’havien de gestionar, perquè és conegut i tot aigua passada, però sí que vull recordar la preocupació dels que, havent de governar, l’heretàrem en unes condicions llastimoses que feia imprescindible la seva rehabilitació i clausura per convertir aquell espai insalubre en un lloc verd i respectuós amb el medi, a més d’una nova utilitat pública per no només no descuidar ni perjudicar el servei públic que estava donant, sinó, a més amés, continuar donant-lo en millors i més modernes condicions.
Així, calia buscar una solució eficaç sense deixar de prestar un servei eficient de recollida d’escombreries al poble i a la comarca. És per això que es va treballar per continuar recollint les mateixes, però transferint-les, cada dia, a un altre abocador controlat, fent net cada matí. Així, la planta de transferència funciona en tota normalitat des de fa quasi tres anys. Això ha permès que, en compensació, el govern de la Generalitat financés la clausura de l’abocador convertint el lloc en un parc ambiental on jo explicava que tornaríem a veure créixer les frígoles, les esparregueres, la murta i el romer, amb arbres autòctons, com l’olivera, llocs per passejar, bancs ecològics per descansar, reservant un espai per unes infraestructures comarcals amb tota la logística, transport, personal, manteniment... que finalment s’ha inaugurat aquest passat 3 de d’octubre. Ara falta completar-ho amb una nau pel tractament de voluminosos i una aula d’educació ambiental.
Ho celebro, felicito als que ho han acabat i mos felicitem los que ho varem començar, fent honor al compliment de promeses electorals que no sempre arriben a cap. Em aquest cas hi hem arribat. Missió complida. Congratulacions per tothom.
(Butlletí l’Aldea estiu/tardor 2008)
MANIFEST I MANIFEST EN CONTRA
Vivim èpoques de manifestos. Tothom es manifesta per alguna causa. El símptoma de la manifestació ha de ser per resoldre i/o reclamar, a qui s’escaigui, alguna cosa que no ens satisfà, que considerem que no va bé o, anant més lluny, quelcom que no considerem just.
A Salt es fa públic un manifest que reclama “un cabal digne pel Ter”, a Lleida es lliura un manifest i es reclama la unitat de la col·lecció del Museu, mentre altres presenten un manifest, el d’Adrall, en contra de l’aeroport internacional dels Pirineus; a Palafrugell per Sant Jordi es presenta un manifest que reclama l’enaltiment del català com a llengua pròpia per tothom que viu al nostre país, per citar-ne alguns de poc coneguts. Fins i tot en el meu poble es fan manifestos i es llegeixen, segurament legítimament, en les manifestacions ciutadanes i en la mitja part del ball de la revetlla de Sant Joan. Qualsevol lloc és bo per manifestar alguna cosa i no vull parlar dels manifestos en favor d’una solució per al tràfic col·lapsat de laN-340 al meu poble perquè sembla que va per bon camí. Sí vull fer referència, però, a dos manifestos recents en favor del català i el castellà, que em semblen significatius.
He viscut quasi vint anys fora de Catalunya i no només he conservat la llengua materna dintre de la meva família, tenint en compte que alguns dels meus fills no hi han viscut aquí fins a la seva majoria d’edat i s’han sentit tan catalans com els primers, sinó que he degut d’explicar en molts llocs agnòstics a Catalunya, com Madrid per exemple, que és el català i perquè el parlem. També he de confessar que no ha estat massa difícil, la meva explicació, altra cosa, és clar, ha estat la comprensió de la situació que jo he defensat que, com és de suposar, malgrat els meus esforços, ni tothom ha volgut entendre.
Najat El Hachmi, aquella jove escriptora i filòloga de Vic que va venir del Marroc en vuit anys que va escriure “Jo també sóc catalana” i enguany ha guanyat el premi Ramon Llull amb “l’Últim patriarca”, encapçalava en un pròleg per Sant Jordi, un manifest en favor de la llengua catalana, “El català llengua comuna”. El signen una sèrie d’associacions de persones immigrades i organitzacions de suport a les poblacions emigrades, volent compartir amb el conjunt dels ciutadans les nostres reflexions al voltant de la nostra llengua i dels elements que faciliten el procés d’inclusió social de les persones nouvingudes que fan que es parlen, a Catalunya, de l’ordre de 250 llengües. És tot un exemple de bona voluntat d’integració, oferint a més a més la riquesa de les seves cultures corresponents (recomano una visita a la seva web: http://www.plataforma-llengua.cat/), per cert, una altra plataforma.
Vet aquí, però, que en aquestos dies acaba d’aparèixer un altra plataforma, aquesta en contra, d’intel.lectuals de Madrid (alerta, eh? : “intel.lectuals” i de “Madrid”) demanant que el parlament espanyol elabori una normativa per fixar que el castellà sigui la llengua oficial de tot el territori l “l’única” que pot ser-li suposada als seus ciutadans. Ho donen a conèixer com “El manifest per una llengua comuna” (me sona a “contramanifest”) i reivindica la importància del castellà (“pobret”, només el parlen 450 milions al mon, 7 dels quals els aporta Catalunya), com a llengua comuna per al “joc polític” de la democràcia (“democràcia”, quina ironia) i la seva posició asimètrica respecte a la resta de llengües oficials (ni vos recomano la seva web ni vos parlo de la vintena de firmants, perquè no val la pena)
Tinc un gran interès per les llengües que s’expressen al món, inclòs la castellana que tan arrelada està en la nostra vida i que tantes cultures lingüístiques a ofegat en els últims 500 anys; m’ha agradat sentir fins i tot aquelles parles que no entenc, però deixeu-me veure, una vegada més, molta demagògia en molts dels manifestos i fins i tot, a falta de punts de vista més llunyans, molta mala llet.
(Butlletí l'Aldea, Maig/Juny 2008)
TRANQUILS, JA HA PLOGUT
Les posicions maximalistes mai són bones. Diuen que tots los extrems són dolents, i és veritat. En aquest enrenou de l’aigua s’han vist atrapades una sèrie de posicions i discursos que si s’haguessin mesurat des d’un bon començament, amb seny, pot ser ara mos entendríem tots. Es parla de que mos han d’asseure a parlar-ne tots plegats, de que s’ha de buscar un consens. Segurament, però com s’ha partit de posicions extremes i s’han obert ferides tan grosses, ara no se sap com tancar-les per poder continuar treballant i cercar solucions.
L’aigua és una bé comú que no és de ningú i és de tots. Però hi ha un principi clar que cau per tota lògica i és que l’ha d’usar, d’immediat, el que més prop la té, perquè en tota seguretat hi és allà perquè hi ha aigua. L’ésser humà s’instal·lava sempre allà on hi havia aigua per poder viure, per tant és l’home que ha d’anar en busca de l’aigua i no l’aigua allà on és l’home, com sempre.
El problema, però, va més lluny. L’agència cristiana “Tearfunt”, de Londres, apuntava en un informe publicat el Dia Mundial de l’Aigua en el 2001, a la mala gestió de l’aigua, al ús indiscriminat de les reserves subterrànies i, per suposat al recalentament del planeta, com a l’amalgama responsable d’una gran pobresa degut a la falta d’aigua. Segons aquest informe, d’aquí a vint anys, dos terços de la població mundial patiran carència d’aigua dolça perquè el món desenvolupat esgota les reserves a un ritme accelerat molt alarmant.
De fet la crisi ja la tenim aquí perquè, a la Xina per exemple, el 70% des ciutadans ja tenen greus problemes d’aigua. A l’Índia s’estan esgotant les reserves subterrànies, a l’Àfrica el llac Xat s’ha reduït a 4.000 kms2 dels quasi 18.000 que en tenia fa vint anys, carència que afecta a uns vint milions de persones, com a exemples significatius.
Les reserves d’aigua subterrània del planeta aporten una tercera part de l’aigua dolça, però el seu nivell baixa fins un metro, per any, en parts del mon com la Xina, l’Índia, Mèxic o el Iemen.
L’informe “Tearfund”, apunta com a causa de tots aquestos mals a un mal govern, perquè tota aquesta situació contrasta amb Israel i el sud-est de Gran Bretanya on els seus governs, amb una alta inversió, asseguren el subministrament, tot i que no està previst que a Europa que, en general, baixarà la població en els propers vint anys no hi ha d’haver manca d’aigua.
Tot aquest deterioro que, segons l’informe mencionat, pot portar fins i tot conflictes armats, especialment en aquells rius que depenen de l’aigua que es genera fora de les seves fronteres, porta a exhortar a la comunitat internacional a redescobrir mètodes tradicionals de conservació de l’aigua, a més a més de tecnologies noves, amb el coneixement i la participació de les comunitats locals i demana als governs que redoblen els seus esforços per a reduir les emissions de gasos en un 5% per al 2012.
És evident que són una molt petita part d’aquest món i d’aquest conflicte, però deu n’hi do com mos hi impliquem i com hi estem posats i quants errors s’han comés.
Problemes de govern, problemes de malbaratament, problemes de partits, mals usos de l’aigua en sí i de les seves circumstàncies, enganys...? Segurament una mica de tot.
Ara ja ha plogut i no sembla que les aigües tornen al seu lloc. No sé si ens en sortirem.
(Butlletí l’Aldea Març - Abril 2008)
ÈRIC, UN GRAN DIRECTOR
Hem estat els primers músics en ser dirigits per tu. La teva sensibilitat per la música i pel treball en equip són singulars, extraordinaris... La teva oïda és capaç de percebre l’oblit d’un sostingut o d’un bemoll entre quaranta músics. La teva capacitat de treball no li hem vist límits i has estat capaç d’animar una banda pujant la seua autoestima fins índex que ningú podíem sospitar. La bona feina feta professionalment en control, rigor i serietat de la teva responsabilitat ha fet entusiasmar, no solament als músics que t’hem seguit amb devoció, sinó també al públic que ens ha escoltat en els nostres concerts que han sortit impressionats i engrescats amb la nostra música. El concert a l’Auditori de Barcelona, on molts van anar a arreplegar medalles, va ser l’èxit més gran de la nostra banda i l’exponent cultural més significatiu, de molt bon tros, que el nostre poble ha pogut assolir fora de casa. L’única medalla, i grossa, era la que tu et mereixies i encara ningú te l’ha donat.
Els que t’hem tingut de professor, sabem de la teva valia, de la teva capacitat didàctica i de la teva passió per la música i, com no, pel saxofon. També pel piano, ho sabem.
Tot i així te n’has anat, ens has deixat i ho has fet, tot i que els motius no són agradables, amb l’alegria i la bona cara que només un gran professional pot exhibir. Ens has demanat serietat, quelcom que pot ser tu no has trobat en natros i bona rebuda per al nou director, i així ho hem fet, però sobretot que recordem, i t’asseguro que no ho oblidarem, els “modos” que com a músics i com a persona mos has ensenyat.
Però tu mos has deixat i, malgrat la teva bona cara i el teu tarannà positiu, no t’has quedat curt quan has manifestat els motius per deixar la direcció de la banda. Pot ser els músics que no t’hem complit, o que t’hem fallat en moltes ocasions, al igual que alguns dels components de la junta directiva de l’escola que no han estat a l’altura de les circumstàncies, ara mos hem de mossegar els punys perquè per això te n’has anat. No sabem lo que hem perdut. Ho sento, professor. Ho sento molt. Te trobaré a faltar.
Ha estat una experiència que ni tu com a Director ni natros com a músics oblidarem. Jo personalment he après molt amb tu. La teva presència dalt de la tarima amb la batuta a les mans, aplacava els nervis dels novells i dels més experimentats, moderava l’adrenalina que corria per les nostre venes i ens feia pensar amb la feina que s’havia de fer, controlant l’emoció que podia representar interpretar allò, tan meravellós i tan sublim, que tu mos volies fer tocar. M’emociono. De pensar-hi, no ho puc evitar, me se posa la carn de pell de gallina..
Mos dol que te n’hagis anat, però encara et tindrem de professor. No mos deixes del tot. Te volem a prop. Me sembla que encara et necessitem. Èric, ets un gran Director. “Ets molt gran tio”.
(Butlletí L’Aldea Agost-Setembre 2007)
EL CAP, L’ABOCADOR I LA BANDA
Ja tenim nou govern. No hem fet un tripartit perquè els d’Iniciativa per Catalunya no es presenten a L’Aldea, però en tot cas hem fet un bipartit. El regidor dels socialistes s’incorpora al govern municipal. No ens consten mèrits, ni de feina ni de gestions anteriors però, en tot cas, pot ser ara sí que es farà el CAP que s’ha quedat penjat durant tres anys perquè els socialistes no governaven a L’Aldea. En una recent visita d’un conseller a L’Aldea, que no era de sanitat ni dels socialistes, li vàrem demanar que intervingués a la conselleria de Sanitat perquè s’estava endarrerint l’obra del CAP i ens va dir que ho faria, però que el primer que li preguntarien es: governem a L’Aldea?
Era un promesa del govern de CIU per fer-se dintre de la passada legislatura i era massa bo per al poble i massa mèrits per al govern de Pujol, que volia mimar L’Aldea, que és fes quan s’havia promès. Ara ja el poden fer perquè els socialistes ja governen a L’Aldea i podran dir que és mèrit d’ells. En tot cas serà benvingut, malgrat l’endarreriment i les males arts polítiques en perjudici del nostre poble. Les medalles després, no passa res, se les penjarà tothom.
.jpg)
Bona feina la col·laboració entre l’Ajuntament i l’Agència de Residus de Catalunya en el tancament de l’abocador del nostre poble. S’ha reflectit a tota la premsa catalana dies enrere i consta també com a notícia rellevant a n’aquest periòdic. L’Aldea està en el primer lloc de tota Catalunya i de l’Estat espanyol en l’aplicació de tecnologies punta i en compliment de normatives de la Unió Europea, en la cura del medi ambient, iniciatives que de moment només s’han aplicat a França i als Estats Units, segons confirma la mateixa Agència de Residus. És la satisfacció d’una feina ben feta que serà tot un exemple d’una bona gestió municipal i de la que en cal donar comptes.
Males notícies per a la banda de L’Aldea. S’ha suspès l’audició que tots els anys celebren els alumnes a final de curs. Mals entesos? Ma negra al darrera? Poca consideració a l’entitat cultural més significativa el poble? No ho sé. La qüestió és que, com a mínim la il.lusió dels alumnes, del Director, dels pares i mares s’ha desfet i la moral per terra. Com a component de la banda, puc assegurar que no hi ha dret que s’hagi suspès l’acte en tanta desconsideració, en tant poques raons, en tant poc temps i tant poca substància. Aquestes coses ja no mos haurien de passar. La prepotència, (vingui d’on hagi vingut, m’és igual), no s’hauria d’aplicar enlloc i menys en contra d’una activitat cultural tan significativa i fràgil a la vegada com és el cas de la nostra banda. És lamentable que això encara ens passi avui, i així ho manifesto.
Encara bé que quan la banda toca fora, com en el cas de l’Auditori de Barcelona, ens sentim acompanyats per molta gent, el que no sabem és si tots venen a recolzar-nos o algú ve només per recollir mèrits aliens que només són de la banda.
(Butlletí L’Aldea Juliol 2007)
APUNTS D’UN REGIDOR
L’ÚLTIM APUNT
Estic escrivint l’últim article com a regidor i, per tant, com càrrec electe. Per començar he de dir que ha estat una gran satisfacció servir al meu poble dedicant-li vuit anys de la meva via. Sé que és quelcom que ha fet molta gent i, segurament, amb tanta satisfacció com jo, treballant per l’Ajuntament o per altres associacions com poden ser el futbol, les associacions de pares i mares, de les dones, de jubilats, de l’ermita, de la cooperativa, de l’SCRUA, etc. etc., per tant, tothom sap de quin tipus de satisfacció estic parlant perquè, uns més que d’altres, tots li hem dedicat a la cosa pública uns anys de la nostra vida. Després de més de vint anys vivint i treballant fora del poble, tornant a estar per aquí i disposant de cert temps lliure, permetent-m’ho també la salut, vaig prendre la decisió d’aportar la meva petita col·laboració a la gestió de l’Ajuntament del meu poble durant vuit anys, i així ho he fet. Més temps no ho considero prudent ni per mi ni pel poble. Ara dedicaré tots els meus esforços al projecte del “Canal de L’Aldea Camarles”, un pla de reg important que ja tenim molt avançat.
Feia temps que jo era militant de base d’un partit català, Convergència, que aportava a Catalunya el millor projecte d’obertura, de progrés i desenvolupament i me va semblar que la millor manera de treballar pel meu poble era col·laborant al seu desenvolupament amb els companys d’aquest partit a L’Aldea i així ho he fet.
Hem aportat idees i un bon programa que s’està portant a cap i una nova forma de governar que ha portat rigor, serietat i, sobre tot, progrés i benestar al poble.
Important ha estat la feina feta i l’experiència adquirida del grup de treball que ara tenim al servei de L’Aldea, dels homes i dones de Convergència que ja han demostrat la seva capacitat de gestió i dedicació, perquè som l’únic partit que ha governat durant los
últims quatre anys, complint les promeses electorals i començant a aplicar, amb èxit, aquell programa que vàrem oferir als ciutadans per als propers 10/12 anys. Venen empreses, creixen los llocs de treball, tenim projectes importants com els carrers Clavell, del Mig i Major, així com la canalització del barranc, a punt d’executar i alguns com l’ampliació de la Llar dels Jubilats o les instal·lacions esportives ja acabats. Tot plegat aporta un millor estat de benestar personal i social i estem deixant L’Aldea amb aquella cara neta que vàrem prometre perquè s’ha fet la planta de transferència, s’està tancant l’abocador i es dotarà al poble d’un modern servei de recol·lecció de residus i es construirà una nova depuradora general i les particulars dels polígons i de les urbanitzacions de La Palma i Vinaixerop.
Agraeixo el suport rebut fins ara i demano el mateix per l’equip de Convergència que continua treballant amb molta il.lusió. Tenim entre mans el millor programa de progrés i de benestar que és el que el nostre poble necessita. Hem consolidat una administració amb el rigor financer necessari per poder gestionar amb eficàcia l’Ajuntament i aquella pau social necessària per poder treballar, apartant de la política municipal les rancúnies i les venjances personals.
Abans d’acabar aquest article ja es coneix el resultat de les últims eleccions municipals on ERC ha guanyat per majoria absoluta. Cal felicitar-los i desitjar-los que, tal com s’ha fet en els últims anys continuen aplicant el programa que CIU ha deixat engegat. Si és així, malgrat estem a l’oposició, continuarem recolzant l’acció de govern que continuï fent gran el poble.
(Butlletí L’Aldea Abril/Juny 2007)
PROJECTES, PROJECTES....!
Quan mos van fer càrrec de l’Ajuntament, al començament d’aquesta legislatura, tothom sap el desgavell que hi vàrem trobat. Un embolic monumental amb Correus, que estaven de forma totalment gratuïta dintre de la Casa de la Vila, amb llum, telèfon, neteja i una empleada a càrrec de l’Ajuntament. Costos importants el poble i cap ingrés pel lloguer. L’embolic de la cooperativa que dividia el poble, subvencions a punt de perdre, les arques completament eixutes i esgotades totes les possibilitats de poder treballar amb normalitat perquè cada cosa que es trobava era una bomba a punt d’esclatar. No sabíem de quin pa havien de fer sopes. Deutes descomunals, saldos descoberts, lo poble brut, un abocador contaminant abandonat a l’intempèrie de les circumstàncies i dels núvols de vols de gavines i altres animals de carronya, tot el personal rebotat (activat pels qui deixaven el govern), i la secretaria descuidada sense titular de feia un munt de temps, la intervenció sense orde ni control en reclamacions greus i alarmants des de la Sindicatura de Comptes (L’Aldea era un dels 3 ajuntament de tota Catalunya que, feia anys, no presentava los comptes a la Generalitat). Males cares, per tant, a totes les administracions.
No cal dir que tot això ja és història i, afortunadament, aigua passada. Avui Correus està normalitzat pel que fa a les seves relacions en l’Ajuntament i paga un lloguer de 697 € al mes. A l’abocador li hem tret un rendiment extraordinari que ens ha permès finançar l’Ajuntament els dos primers anys, transformant-lo en un recinte verd, amb una planta de transferència i una deixallaria, que dona tot lo gust, amb el mateix servei al poble i a la comarca de forma neta, sense pudors ni contaminacions; tenim lo poble net i tenim la secretaria i la intervenció controlada i, amb això, l’administració i les finances. Hem arreglat lo fregat de la cooperativa, hem pagat deutes endarrerits, tenim capacitat d’endeutament per sí mos fes falta demanar crèdits i estem executant projectes. I aquí volia arribar: als projectes. I voldria referir-me a projectes primordials que aporten desenvolupament estructural i benestar al poble.
Tots los governs, ajuntaments, Generalitat, etc. tenen dues funcions bàsiques: administrar i executar projectes. Per començar, si un govern no està ben administrat difícilment podrà fer inversions, exactament igual que a una empresa.
El nostre ajuntament quan el vàrem agafar al juny del 2003 era terra cremada: ni administració, ni finances, ni res. Calia, per tant, ordenar-ho per saber com s’havia de fer per executar els projectes. El problema és que tampoc hi havien projectes. No vàrem trobar cap projecte en marxa i avortats, per descuit o per desídia, els dos plans parcials (CN-235 Nord i CN-340 NW, per entendre-mos, l’àrea Herba-Baixebre i la Cotonera-Antic Colonial), ambdós reactivats en la actualitat. Només anaven avant los dos polígons grans que empenyia la Generalitat: Catalunya Sud i Estació de Mercaderies.
Per arribar a executar un obra primordial que aporte desenvolupament i benestar per al poble és necessita primer la idea bàsica (programa electoral, per exemple), després el projecte per veure si és factible i, en acabar, el finançament (d’on es trauran els dinares per a pagar-ho i prevenir-ho en pressupostos). A partir d’aquí només és qüestió de licitar l’obra i fer-la. D’aquí la importància de tenir a punt projectes.
En aquestos tres últims anys hem fet una gran feina, pot ser poc vistosa però molt necessària: posar orde a l’Ajuntament i preparar projectes. Així hem executat l’ampliació de la Llar dels jubilats, com a primera fase d’un centre diürn, l’arranjament dels vestidors del futbol, les pistes de tenis i la gespa artificial i, ara, estem en condicions de construir lo Casal de Joves, un nou CAP i tenim a punt projectes primordials com el de les urbanitzacions Hostasol i Carvallo, que es van començar sense projecte (que ningú s’esgarrife més que natros), projectes per a l’urbanització dels carrers centrals del poble, Clavell i del Mig i dos grans projectes d’infraestructures d’unió dels dos barris: la canalització del barranc i el perllongament del carrer Major, amb un modern pont sobre el barranc. Estan tots acabats a punt d’arrancar.
Els governants d’aquesta legislatura no deixaran al darrere terra cremada. Tal com havíem promès, ara sí tenim projectes de futur per fer prosperar el nostre poble perquè tenim també orde financer i administratiu i, sobre tot, pau social. Que ningú mos ho destorbe.
(Butlletí L’Aldea Gener-Febrer 2007)
NO SOM DIFERENTS, O SÍ ?
Tots pensem que natros, un mateix, la nostra família, lo nostre poble som diferents dels altres i, fins i tot de vegades pensem que som millors. Veien que altres fan coses que no ens agraden, ho jutgem al moment, ho critiquem, ho censurem, la qual cosa ja ens fa suposar que les coses dolentes només les fan els altres. Els nostres defectes són los més ben tolerats, per natros mateix, és clar. Som molt benvolents amb les nostres debilitats. Amb els altres som molt més exigents. En tots cas, els altres, ja se n’ocupen d’airejar-nos-les.
Quan veiem que a altres pobles es barallen veïns o familiars per interessos comuns o, simplement perquè no es toleren, no s’aguanten, no es suporten, ens pensem, si no ho hem viscut de prop, que al poble nostre no passa. Doncs sí, també passa.
A altres indrets es maltracten persones, gent adulta i també infants, i no ens passa pel cap que al nostre poble també pugui passar. Doncs, sí. També passa.
Els problemes que veiem com a llunyans, d’alcohol o drogaaddicció, que ens sembla un fantasma d’altres, també els tenim, i greus. Si es parla de fam i pobresa, vivint com vivim en un lloc ric per naturalesa i eficient per costums i cultura, ens pensem que al nostre poble no es passen penúries. Doncs, sí. També se’n passen.
Tanmateix, però, pot ser sí tenim ací gent ressentida, que calumnia, que viu permanentment en el conflicte, crispant l’ambient social i volent fer veritats de grans mentides, que a altres pobles és difícil de trobar. Són coses de la mala política o de la política mal entesa. Són “rara avis”, però sí existeixen. Els casos que coneixem al poble de gent que ha portat a les institucions, ajuntament, jutjats, etc., els conflictes i les seues renyines personals i familiars no és molt comú trobar-ho, en general, a altres pobles. En hi hauran com aquí, però seran, també, una excepció que confirma la regla. És el deterioro sistemàtic de la política, que tanta dignitat hauria d’aportar a una societat democràtica. La contribució que es requereix per part de tothom, i especialment de la gent implicada en la cosa pública, per poder facilitar cert benestar veïnal, vers aquella pau social necessària per a la convivència d’un poble, es fa difícil de trobar quan prima l’interès per mantenir el conflicte. Però els que promouen el conflicte no se n’adonen que els que es rebaixen i es deterioren són ells mateixos. Però aquest deterioro, (alerta!), no és només propi: afecta en certa mesura a molta gent del seu entorn que els recolzen, emboirats en l’afany de treure de la cosa pública, sopluig a les misèries personals.
La contribució de l’actual govern de l’Ajuntament, implicat sobretot en la normalització i en la gestió digna de l’administració dels interessos públics del nostre poble, fugint de rancúnies personals, ens està portant a una bona política i a n’aquella pau social tan digna i esperada que fa que esdevinguem gen normal, un poble normal, un ajuntament normal. Aquesta normalitat, aquesta pau social, ens porta i ens facilita el treballà millor per la prosperitat i pel benestar del nostre poble.
No sé si som diferents. En tot cas, ens hauríem de conformar, procurant-ho, en ser normals o aconseguir certa normalitat com quasi tothom. La normalitat dona l’oportunitat de gestionar el progrés i el progrés, ben gestionat, és benestar social pel poble.
(Butlletí L’Aldea Desembre 2006)
PER QUÈ HI HA GENT QUE NO VA A VOTAR?
Hem tingut eleccions al Parlament de Catalunya, la institució democràtica catalana per excel·lència, on es prenen les decisions que han de regir el destí del nostre país, d’on surten les lleis catalanes i d’on surt el president de la Generalitat que ha de dirigir el govern català.
Al nostre poble i a tot el territori, les Terres de l’Ebre, Convergència i Unió, ha guanyat les eleccions, es de dir, ha estat la força més votada i així ha estat també a tota Catalunya on ha guanyat en vots i en escons. És la que més vots i més escons ha tret. Tot i així no governarà la Generalitat perquè no ha tret majoria absoluta i els tres partits que governaren, formant aquell famós tripartit en els últims tres anys, malgrat haver baixat en vots i en escons, sumen majoria i han tornat a fer un pacte de govern.
En aquests hores està més que debatuda la situació del nou govern, la legalitat i la legitimitat moral, etc., sobre la que aquí no vull estendre’m.
Sí m’agradaria, però, comentar un fenomen preocupant que està afectant a les últimes eleccions i també al referèndum sobre l’Estatut. La abstenció.
Davant de tanta gent que no va a votar, m’he preguntat moltes vegades, per què?
En el cas del nostre, a L’Aldea, si reparem en les xifres, són vertaderament significatives. Hem tenir en compte que, per al parlament, en el 2003 a L’Aldea van deixar de votar 1.016 persones, un 35’6 % en dret a vot. En el 2006, fa uns dies, havent augmentat en 3 anys 100 persones més en dret a vot, han deixat d’anar a votar 1.277 persones, un el 46’3 % dels votants.
És l’ambient general, no mos escapem, perquè són xifres comparables a molts pobles arreu de Catalunya però que portades al poble mos podem fer una idea dels veïns nostres que es queden a casa deixant en mans d’altres, els que voten, el destí de tots.
Es parla de fatiga per part dels electors, de gent disgustada amb el partit que han votat en altres ocasions i els han decebut, es parla de càstig a la classe política en general, també de deixadesa, etc. etc., però la realitat només la saben aquells que han renunciat a exercir el seu dret d’anar a votar. Ells saben els motius i prenen les seues decisions.
Sense entrar en matisos de colors polítics, és una situació complicada, tan per als votants, que no hi van, com per als que dediquen una part de la seva vida al servei públic i, especialment als ajuntament, fan honestament les coses lo millor que saben i, a l’hora de votar, no se senten prou recolzats per la ciutadania que, en independència de a qui voten, quasi la meitat es queda a casa el dia que s’ha de decidir qui ha de governar. És una situació de desànim general en perjudici d’una democràcia jove, que encara té molt prop règims dictatorials que, malgrat tot, mos pensem que estem curats del mal d’espant i no fem prou memòria història. És un desajust important, sobre tot emocional, entre polítics i votants que hauríem de saber corregir.
(Butlletí L’Aldea Agost – Setembre 2006)
ARTUR MAS obri la Festa Major
Hem viscut un any més les nostres Festes Majors que, sigue dit de passada, han estat unes festes extraordinàries, complertes i amb moltes novetats, tot i que els bous i el ball, afortunadament, continuen sent l’atracció estel·lar. També ja és costum tenir pregoner. Els dos primers anys van estar dos periodistes, el tercer un diputat d’ERC al Congrés i, enguany, el cap de Convergència i Unió al Parlament de Catalunya, Artur Mas.
És bo el fet de que vinguen a fer-nos el pregó persones de rellevància social i política i també com a persones conegudes e influents. La política és una dedicació molt digna, a la que tots en podem tenir accés, perquè és un servei directe al poble. Hi ha excepcions, com en tots els oficis, per part d’aquells que la fan indigna amb comportaments interessats, mentides, manipulacions i actes barroers. Que hi farem..! No es pot evitar.
Defenso així que vingui a fer-nos el pregó algú que pugui aportar dignament alguna cosa interessant al poble, idees, projectes, animar iniciatives, etc. En el cas dels polítics que ens governen és bo que coneguen el nostre poble i que ens presten atenció i les ajudes institucionals que calguen en cada moment, recolzant les iniciatives dels seus partits que governem al poble.
Així, pos, considero que en el cas de l’Artur Mas, cap del grup parlamentari de Convergència i Unió al Parlament de Catalunya i candidat a president de la Generalitat en les properes eleccions, ha estat un encert i he de rebatre algunes insinuacions en el sentit de que el Sr. Mas no calia que vingués a L’Aldea, perquè no havia fet res pel nostre poble. Tot i que han estat poques les veus que han alimentat aquesta idea, me veig en l’obligació de defensar-lo.
No és qüestió del que ha fet un home o un polític pel nostre poble. És qüestió de veure a quin partit representa i, llavors, valorar que ha fet aquell partit pel nostre poble. Convergència i Unió n’ha fet moltes de coses per L’Aldea.
És evident que els vint primers anys de democràcia, en governs de CIU, ha estat enormement positius per Catalunya i, per tant, també per L’Aldea. El polígon Catalunya Sud, el més gran de Catalunya i el de l’Estació de Mercaderies que el govern de la Generalitat ens va posar al nostre poble, és una obra d’infraestructures que ha de portar un progrés extraordinari. He de recordar que avui tindríem ja l’estació intermodal, CIM de l’Ebre o Logis EBRE, com se li vol dir ara. CIU ho portava al programa electoral. Si no hagués canviat lo Govern ara ja estaria fet.
A la Diputació governa CIU i el servei municipal d’assessorament i les facilitats que li han donat al nostre Ajuntament per solucionar problemes administratius, de finançament, coses molt destorbades del govern anterior, d’arranjament de camins rurals, finançament del polisportiu, de projectes com la canalització del barranc, el carrer Clavell, el carrer del Mig, el perllongament del carrer Major amb pont al barranc com a unió dels dos barris, etc., han estat extraordinàries. Són projectes recolzats per CIU que ara es podran executar.
Al 2003, el conseller de Sanitat, Sr. Pomés i el delegat del Govern a les Terres de L’Ebre, Sr. Sancho, ambdós del govern de CIU, ens anunciaven un nou CAP a L’Aldea, prometent que s’acabaria dintre d’aquesta legislatura i així ho va deixar signat al llibre d’honor del nostre Ajuntament. El nou govern ho ha endarrerit i ja veurem com queda. Amb CIU al govern estaria acabat abans del maig de 2005.
Governant CIU, sent delegat de Medi Ambient el Sr. Pere Vidal es va pactar el tancament de l’abocador, segellant el conveni el Conseller Espadaler també de CIU, compensant-ho amb la instal·lació d’una planta de transferència, que eliminaria els problemes de pudors i contaminació, donant servei sense cap cost per a L’Aldea. Obra acabada i instal·lacions en funcionament.
L’ampliació de la Llar de Jubilats, iniciativa de CIU, ja s’hi ha posat la primera pedra.
El projecte del Canal de L’Aldea Camarles que en 70 anys no s’ha posat en marxa, a petició d’un grup de propietaris, el conseller Grau, de CIU, el va incloure dintre del Pla de Regs de Catalunya. Avui està en exposició pública amb un pressupost de 102 milions d’euros i a punt de començar les obres al 2007.
El desenvolupament de l’urbanització de la finca de La Palma se produeix a partir de la confiança que li dona a FADESA el govern de CIU a L’Aldea i a la Generalitat, especialment per la intervenció del llavors President Jordi Pujol. Amb el canvi es va frustrar el camp de golf.
Segurament me’n deixo d’altres accions concretes que CIU ha impulsat al nostre poble, però, en tot cas, és evident que un polític com Artur Mas, que encapçala la força que ha recolzat tots aquestos projectes pel nostre poble i té moltes possibilitats de tornar a governar properament la Generalitat, tenint en compte que CIU també governa a L’Aldea, la seva presència com a pregoner de la nostra festa major la defenso com a positiva, encertada i oportuna.
(Butlletí L’Aldea Juliol 2006)
ELECCIONS A LA VISTA
Acabem de tenir una cita electoral, el passat 18 de Juny, on hem donat amb un SI majoritari, digne i legítim, l’aprovació a un nou estatut. En tindrem un altra (les autonòmiques) a la tardor per elegir nou govern i un altra (les municipals) a maig de l’any que ve per escollir govern municipal. Eleccions a la vista.
Un estatut d’autonomia és la base fonamental per poder fer les nostres lleis, les nostres normes, els nostres propis decrets. En els últims 300 anys, Catalunya ha gaudit de tres estatuts d’autonomia:
L’estatut de Núria (1932). Va està penjat de l’espasa del General Sanjurjo i del fantasma de la dictadura de Primo de Rivera. En vàrem poder sortir amb l’ajut d’Alcalà Zamora i d’Azaña, però Franco se’l carregà amb un cop de sable.
L’estatut de Sau (1979). Quatre anys després de la mort d’en Franco, també va patir el fantasma de la dictadura i la fragilitat d’una jove democràcia.
L’Estatut del 2006 (que jo advoco per dir-li “l’Estatut de Miravet”). És el nou recentment aprovat, que millora i de bon tros els altres dos.
Els tres varen patir les mateixes o paregudes inclemències com l’oposició de les forces centralistes, el tema de la sobirania amb tota la premsa madrilenya en contra. Ja l’ABC en 1932 informava que tota Espanya hi estava en contra i ressaltava la “insolaridad” de los catalanes. Exactament el que ha passat en aquesta nova època, feliçment ja superada.
Afortunadament tenim ja un nou Estatut aprovat i tenim un futur molt més clar pel que fa als nostres drets (nacionalitat, llengua, símbols) i, en la pràctica, a tot allò que ens ha de fer bullir l’olla com pot ser una nova fórmula de finançament, recaptant directament una bona part dels nostres propis impostos, competències en immigració o representacions exteriors.
Bé, possiblement l’Estatut és l’única cosa bona que s’haurà aconseguit salvar en aquesta legislatura. Jo m’he queixat públicament en altres ocasions de que en aquest govern de la Generalitat que ara s’acaba, se’ns han quedat penjades un munt de coses que s’han aturar i, per desgràcia, algunes han afectat directament al nostre poble.
La incertesa sobre els camps de golf, per aquella moratòria de dos anys, que tot i havent passat, no n’hem sabut res més, mentre els nostres veïns del sud ens els estant fent als morros. A L’Aldea hi tenim dus possibilitats i estan ambdues encallades.
Ens hem quedat sense el CIM de l’Ebre, la famosa Ciutat el Transport, ara ciutat invisible. Aquell centre logístic amb una gerra d’aigua freda al damunt de totes aquelles negociacions molt avançades l’any 2003 amb CIMALSA, Renfe, i el nostre Ajuntament.
Ara ens queda l’esperança d’un nou govern per a la tardor, en el que puguem recuperar aquestos tres anys perduts.
(Butlletí L’ALDEA Maig 2006)
I DESPRÉS DE L’ABOCADOR, QUÈ? ... (IV)
Definitivament s’està acabant la història de l’abocador de L’Aldea. Un abocador que malgrat los grans problemes que mos ha portat, incendis, molèsties als veïns, per pudors i per matèries volàtils també ha estat un factor positiu per al poble i per al territori. Hem donat servei a la comarca i hem tingut uns ingressos importants que mos han beneficiat les arques del nostre ajuntament, que durant els últims anys han estat molt afectades.
Finalment, tot i que ja el teníem mig enterrar, havent-se adjudicat, comencem la cloenda definitiva per convertir-lo en un punt verd, on les argelagues, los bargallons, lo romaní, les frígoles, tornen al seu lloc, amb alguna olivera, algun garrofer i uns bancs ecològics de fusta, per a que acabi esdevenint una zona verda, natural i d’esbarjo.
Tot i així, amb la planta de transferència i la deixallaria continuarem donant un bon servei al poble i a la comarca, com a centre de recollida de residus, transferint-los en un altre centre controlat.
Però li hem dit al Conseller Milà, en la seva visita, que no ens volem quedar aquí. Volem convertir el lloc de l’abocador en un punt verd dinàmic i en centre de bona gestió de residus i també de centre educacional.
Tenim la inquietud, són idees que hem anat madurant en els últims mesos, que hauríem de comptar en un futur no molt llunyà, com a implementació ecològica d’aquestes instal·lacions, amb una horta solar, de forma que puguem produir energia renovable per totes aquests instal·lacions (energia solar fotovoltaica), que pugui ser exemple per l’educació mediambiental. Idea o projecte a mig termini i, d’immediat, un complement per aquestes instal·lacions és una nau per la selecció i trituració de voluminosos. La regidoria de Medi Ambient que regento i l’Ajuntament tenim aquesta voluntat, i així li ho hem manifestat al Conseller Milà en la seva visita a L’Aldea. Seria bo, ara que estem posats en obres, aprofitar i rematar-les amb la nau de voluminosos que, realment complementaria totes aquestes instal·lacions.
Li hem expressat també que venim coent la idea de que el magatzem que avui temin al recinte esdevingui una aula d’educació ambiental on, podríem fer exposicions i impartir a la ciutadania, especialment als xiquets de les escoles, educació i sensibilitat pel medi i per la recollida selectiva.
L’exposició, amb imatges de com vàrem trobar l’abocador i els voltants i com està avui, és un testimoni gràfic de com hem treballat per deixar l’Ajuntament i L’Aldea en el lloc que li correspon. Una cosa és traure-li un bon rendiment econòmic però, això, no està barallat en el rigor i en la cura del medi i amb el respecte amb els veïns que tan han patit les conseqüències d’una anterior mala gestió, corregida per aquest govern.
(Butlletí L’Aldea Maig/Juny 2006)
I DESPRÉS DE L’ABOCADOR, QUE? (I)
El lloc on hem tingut l’abocador durant més de 10 anys està canviant d’aspecte. Poc a poc s’està passant d’un espai brut, d’impacte ambiental esgarrifós per a propis i estranys, a un espai net, noble i digne on s’administraran els residus de forma neta, ordenada i moderna, amb el màxim respecte amb el medi ambient.
Al fer-me càrrec de l’àrea de Medi Ambient, en el nou pacte de govern, vam trobar fora de l’abocador, en un espai més gran que el mateix abocador, tal quantitat de brossa, plàstics, papers i altres tipus de residus, com si fos un abocador més, que arribaven fins i tot a cases, magatzems particulars i recintes comercials, als que els hi hem ocasionat uns molèsties incalculables. Avui això s’ha acabat. S’ha netejat tota l’àrea afectada. Qui vulgui fer-hi una visita, només de passada veurà que ha canviat l’aspecte, l’ambient és un altre, ja no esgarrifa. L’actual govern de l’Ajuntament s’ha tret una preocupació que no ens deixava dormir, quan vàrem fer-nos càrrec en aquesta segona etapa. L’establiment d’una planta de transferència, d’una deixallaria, d’una nau de voluminosos i d’una aula d’educació ambiental, dintre i fora de l’àmbit de l’actual abocador, de la renovació de tot el sistema de recollida amb campanyes de pedagogia i sensibilització ciutadana per a que ens ajudeu a mantenir la cara neta al poble i tenir cura del medi i a baixar el rebut de les escombraries és tot un projecte que teníem pactat, abans de començar l’actual legislatura, amb aleshores delegat de Medi Ambient a les Terres de l’Ebre, Pere Vidal, del Govern a la Generalitat, encara amb CIU, compromís que l’actual Agència Catalana de Residus ens està respectant fil per randa.
La misèria humana i política fa que tothom es vulgui apuntar els mèrits de les bones actuacions. Algú ja s’ha precipitat en fer-ho amb la planta de transferència. Del que no he vist a ningú és apuntar-se el mèrit del merder que es va crear fora de l’abocador ni de les molèsties monumentals que s’han causat al veïnat, a qui vull demanar disculpes en nom de l’Ajuntament. Però aquest no és el tema d’avui. Si s’escau ja ho explicaré amb més detalls amb una altra ocasió. La realitat és que qui te el mèrit, en definitiva, són els governs (de l’Ajuntament i/o de la Generalitat) i les persones que governen i ho saben gestionar, però com les persones hi estem de passada el mèrit és finalment dels governs.
De la deixallaria i de la resta d’actuacions, ambicioses com es pot comprovar, n’anirem parlant més endavant. Ara el que cal tenir és molta cura de la selecció que cada família ha de fer a casa, separant 3 coses: vidre, paper/cartró i llaunes/plàstics i portant-ho als nostres contenidors selectius establerts pel poble. Més endavant tindrem contenidors per a la matèria orgànica (restes de menjar) i també estem treballant amb un projecte per soterrar tots els contenidors del casc urbà.
Altra cosa molt important a tenir en compte. Mentre no funcioni la deixallaria, la deixalla grossa voluminosa (electrodomèstics, fustes, ferros, matalassos...) es recollirà cada quinze dies. És molt important que truqueu a l’Ajuntament on vos prendrem nota i passarem a recollir-la per casa vostra. Hem d’estar tots pendents de les instruccions (vans, avisos, dies, horaris...) que va donant l’Ajuntament en aquest senti. Fa molt brut tenir, dies i dies, deixalla escampada pel poble, encara que estigui a la vora dels contenidors de brossa.
Treballar per a que L’Aldea tingui la cara neta és cosa de tots i, entre tots, ho hem d’aconseguir.
(Butlletí L‘Aldea Setembre 2005)
