El Delta ja grogueja
Anit, tota plena i presumida, feia una passejada trionfal, després d’una setmana creixent, platejant la badia de Sant Jordi i restant-li foscor al far del Fangar, planat, avisador, a la part més sortint de la punta del Diamant des d’on de dia es consumeix d’impaciència esperant la nit per exhibir les seves habilitats i la seva utilitat. Aquesta nit, vergonyosa, pot ser perquè ja minva, no li fa competència, no la veig. S’amaga al darrere dels núvols de la calor que anuncien per els propers dies. Avui ja hem superat els 35º, cosa inusual en aquestes terres que, arribar als 30 ja és una odissea. L’arròs, que vol els peus a l’aigua i el cap al foc, ho agrairà. Rebeca tard, endarrerit per la frescor i les pluges de quan la sembra i, per tant, s’endarrerirà la sega. Sobre la seva responsabilitat pesa els canvis de colors del Delta. Ara progressa la grogor perquè ho fan també les espigues i la tija que groguegen pel seu compte, camí de la recollida que enguany serà ben avant del setembre. Els turistes, meravellats per la catifa verda que han viscut en els últims dos mesos es pensen que el paisatge s’entristeix per la crisi, perquè ells se’n van o perquè ve una tardor ferotge... que no es preocupin, és el color de l’or de la collita; passa tots els anys, fins i tot, en aquells de les baques grasses.
(Blog Avui + El Punt 26-08-10)
26 d’agost del 2010
23 d’agost del 2010
Prostitució, com sempre
No és una qüestió menor, ni en economia —un negoci que ratlla els 20.000 milions d’euros anuals a la Península Ibèrica—, ni en atemptats contra els drets humans —el tràfic de dones és colossal—. El Nou Testament parla de Maria Magdalena, però en la Grècia antiga els autors clàssics ja parlen abastament de la prostitució. Sempre s’ha dit que és l’ofici més vell del món. Les terres de l’Ebre no han estat una excepció, ni per confirmar la regla. La Costa, a Tortosa, una zona famosa en la postguerra, pels voltants de la catedral i, modernament, per Amposta, La Ràpita i Alcanar, sempre ha hagut activitat amb prostíbuls. En els darrers anys, arreu, s’han omplert les carreteres de “punts de venda” de noies exercint la prostitució; també a les de les Terres de l’Ebre que tampoc han volgut ser una excepció.
Ha estat sempre un gran negoci —malgrat les circumstàncies legals, mai ben resoltes, i el rebuig social, mai contundent i esmorteït convenientment pel dret a l’exercici de la llibertat—, comparable en resultats econòmics i en criminalitat al negoci d’armes i al de la droga.
Satisfà la notícia de la detenció, aquests dies, d’una xarxa per la presumpta implicació en la compra de dones romaneses, portades enganyades del seu país, la història de sempre, obligant-les a prostituir-se però, desgraciadament, a tenor de les xifres que es coneixen, això és només la punta d’un iceberg immens que augmenta, suma i segueix.
(Diari de Tarragona 26-08-10)
No és una qüestió menor, ni en economia —un negoci que ratlla els 20.000 milions d’euros anuals a la Península Ibèrica—, ni en atemptats contra els drets humans —el tràfic de dones és colossal—. El Nou Testament parla de Maria Magdalena, però en la Grècia antiga els autors clàssics ja parlen abastament de la prostitució. Sempre s’ha dit que és l’ofici més vell del món. Les terres de l’Ebre no han estat una excepció, ni per confirmar la regla. La Costa, a Tortosa, una zona famosa en la postguerra, pels voltants de la catedral i, modernament, per Amposta, La Ràpita i Alcanar, sempre ha hagut activitat amb prostíbuls. En els darrers anys, arreu, s’han omplert les carreteres de “punts de venda” de noies exercint la prostitució; també a les de les Terres de l’Ebre que tampoc han volgut ser una excepció.
Ha estat sempre un gran negoci —malgrat les circumstàncies legals, mai ben resoltes, i el rebuig social, mai contundent i esmorteït convenientment pel dret a l’exercici de la llibertat—, comparable en resultats econòmics i en criminalitat al negoci d’armes i al de la droga.
Satisfà la notícia de la detenció, aquests dies, d’una xarxa per la presumpta implicació en la compra de dones romaneses, portades enganyades del seu país, la història de sempre, obligant-les a prostituir-se però, desgraciadament, a tenor de les xifres que es coneixen, això és només la punta d’un iceberg immens que augmenta, suma i segueix.
(Diari de Tarragona 26-08-10)
20 d’agost del 2010
Qui imparteix justícia?
La història d’una dona que porta uns anys sense poder entrar a casa perquè, havent sortit un cap de setmana, se la va trobar ocupada, em posa els pels de punta. Ho he vist a les notícies de TV3 i, pel que sembla, no és una història amagada que ningú coneix, ni l’única.
Ningú reacciona. Que hi ha algú?
Fa dos anys que no pot entrar a la seva vivenda, llogada a la Generalitat, a qui paga religiosament cada més per no perdre els beneficis dels pis subvencionat, que ocupen uns estranys fent ús de totes les seves pertinències i ningú li ho resol. Malviu a la tenda, on té el negoci, amb condicions tant precàries que no es pot banyar ni quasi cuinar. Una vegada a la setmana va a dutxar-se a casa del seu fill. Déu meu!!
Segurament de casos com aquest en hi ha a dojo i, com no són prou notícia, ens assabentem d’algun de quan en quan i passem fulla.
No cal que m’expliqui ningú com és la llei: no la vull ni conèixer. Ja sé que no està ben feta.
No cal que m’expliqui ningú quin jutge ho porta: sé que no imparteix justícia. No resol el problema urgent i angoixant d’aquesta bona dona.
No cal que m’expliquin els polítics de torn que ens parlen de millores en el benestar: no saben fer lleis. No tenen la mínima sensibilitat al davant d’un tema tan amarg; pot ser perquè no se’l poden tirar al cap, uns contra els altres, perquè tots en són culpables.
No cal que m’expliquin els que ens governen i els que ens volen governar, com aplicaran les lleis perquè ja ho sabem: malament.
No cal que m’expliquin els aferrissats defensors de la natura i dels animals, que volen salvar el món: aquesta dona ja està perduda i també és d’aquest món.
Voldria apel•lar als bombers, però és un cos que em mereix molt de respecte i són uns manats —dels polítics, clar—.
Uns no saben fer les lleis ben fetes, els altres no les saben interpretar, altres no les fan complir i, molts, no ho reclamem... A la fi, qui ha de fer justícia? Qui li soluciona la vida en aquesta persona, i a altres com ella en el mateix cas. El formulisme encobreix molta incompetència.
La història d’una dona que porta uns anys sense poder entrar a casa perquè, havent sortit un cap de setmana, se la va trobar ocupada, em posa els pels de punta. Ho he vist a les notícies de TV3 i, pel que sembla, no és una història amagada que ningú coneix, ni l’única.
Ningú reacciona. Que hi ha algú?
Fa dos anys que no pot entrar a la seva vivenda, llogada a la Generalitat, a qui paga religiosament cada més per no perdre els beneficis dels pis subvencionat, que ocupen uns estranys fent ús de totes les seves pertinències i ningú li ho resol. Malviu a la tenda, on té el negoci, amb condicions tant precàries que no es pot banyar ni quasi cuinar. Una vegada a la setmana va a dutxar-se a casa del seu fill. Déu meu!!
Segurament de casos com aquest en hi ha a dojo i, com no són prou notícia, ens assabentem d’algun de quan en quan i passem fulla.
No cal que m’expliqui ningú com és la llei: no la vull ni conèixer. Ja sé que no està ben feta.
No cal que m’expliqui ningú quin jutge ho porta: sé que no imparteix justícia. No resol el problema urgent i angoixant d’aquesta bona dona.
No cal que m’expliquin els polítics de torn que ens parlen de millores en el benestar: no saben fer lleis. No tenen la mínima sensibilitat al davant d’un tema tan amarg; pot ser perquè no se’l poden tirar al cap, uns contra els altres, perquè tots en són culpables.
No cal que m’expliquin els que ens governen i els que ens volen governar, com aplicaran les lleis perquè ja ho sabem: malament.
No cal que m’expliquin els aferrissats defensors de la natura i dels animals, que volen salvar el món: aquesta dona ja està perduda i també és d’aquest món.
Voldria apel•lar als bombers, però és un cos que em mereix molt de respecte i són uns manats —dels polítics, clar—.
Uns no saben fer les lleis ben fetes, els altres no les saben interpretar, altres no les fan complir i, molts, no ho reclamem... A la fi, qui ha de fer justícia? Qui li soluciona la vida en aquesta persona, i a altres com ella en el mateix cas. El formulisme encobreix molta incompetència.
17 d’agost del 2010
L’Aldea es rebel•la
A correcuita, com qui fuig a la desbandada, el divendres de l’altra setmana, els operaris carregaven la maquinària i les últimes eines en destí a qualsevol parc mort de maquinària i eines en espera indefinida, perquè en ser dilluns el personal entrava a l’atur. A partir d’aquí, paisatge desolat i zona fantasmal d’obres parades per un govern que pren decisions a cops de gorra. Imprevisió total, desordre i sensació de no saber on som, ni que faran amb nosaltres. Els operaris que menjaven i/o dormien al poble, avisaven que el dilluns ja no hi serien. Eren les primeres notícies de la parada de l’obra a l’Aldea. Algú havia d’avisar...
La variant de la N-340 al seu pas per l’Aldea —innecessària si l’A-7 estès ja acabada perquè, passant tan prop del poble, amb tres bons accessos, es podia haver donat solució al problema dels col•lapses i dels accidents mortals—, ha estat reclamada durant anys i, finalment, veient lluny l’A-7 que encara se l’estan pensant, es comença i s’acaba com una picada de fesols. A simple vista, si més no, sembla que l’obra executada supera el 60%. Per aquest viatge no es necessitaven tants alforges.
L’Aldea es rebel•la i reclama que es restableixi l’obra. Difícil, però no impossible, encara que sigui per casualitat, perquè el govern de Zapatero es dansaire del ball de la Yenka —avant i enrere sobre la marxa— i, ara, pocs dies després de fer parada de burro espanyol, es vol fer arrancada d’egua pirenaica. Arri!!
(Diari de Tarragona, 15-08-10)
A correcuita, com qui fuig a la desbandada, el divendres de l’altra setmana, els operaris carregaven la maquinària i les últimes eines en destí a qualsevol parc mort de maquinària i eines en espera indefinida, perquè en ser dilluns el personal entrava a l’atur. A partir d’aquí, paisatge desolat i zona fantasmal d’obres parades per un govern que pren decisions a cops de gorra. Imprevisió total, desordre i sensació de no saber on som, ni que faran amb nosaltres. Els operaris que menjaven i/o dormien al poble, avisaven que el dilluns ja no hi serien. Eren les primeres notícies de la parada de l’obra a l’Aldea. Algú havia d’avisar...
La variant de la N-340 al seu pas per l’Aldea —innecessària si l’A-7 estès ja acabada perquè, passant tan prop del poble, amb tres bons accessos, es podia haver donat solució al problema dels col•lapses i dels accidents mortals—, ha estat reclamada durant anys i, finalment, veient lluny l’A-7 que encara se l’estan pensant, es comença i s’acaba com una picada de fesols. A simple vista, si més no, sembla que l’obra executada supera el 60%. Per aquest viatge no es necessitaven tants alforges.
L’Aldea es rebel•la i reclama que es restableixi l’obra. Difícil, però no impossible, encara que sigui per casualitat, perquè el govern de Zapatero es dansaire del ball de la Yenka —avant i enrere sobre la marxa— i, ara, pocs dies després de fer parada de burro espanyol, es vol fer arrancada d’egua pirenaica. Arri!!
(Diari de Tarragona, 15-08-10)
12 d’agost del 2010
ZP i el ball de la Yenca
ZP ens té acostumats al ball de la Yenca, però no per això, cada vegada que el balla, no deixa d’indignar perquè el cos se’t queda d’un tarannà més bé fotut de pensar que, qui ens governa des d’allà, pren les decisions a cops de gorra i, després: una pasita para atrás
Amb aquest és el tercer escrit que porto parlant sobre la variant de la N-340 al meu poble i sé que no ho de fer més llarg: disculpeu No perquè no sigui important, sinó perquè no cal cansar al personal amb coses tan locals, quasi casolanes, però que en aquest cas venen a afectar, no només als ciutadans de l’Aldea, sinó també a la munió de vehicles, especialment camions, que queden atrapats cada dia al seu pas per dintre de la població, de la carretera més transitada d’Espanya.
ZP corregeix al ministre Blanco: Entendimos que el ajuste para el 2011 era excesivo y, por lo tanto, se están ajustando los Presupuestos para tratar de aliviar el recorte sobre la obra pública que inicialmente habíamos planteado.
Traducció: Entenem que, com tantes vegades, l’hem cagat fent declaracions i prenen mesures precipitades i, per tan, per amortir el mal efecte del titular, fem veure que amb els nous pressupostos alleugerarem la retallada d’obra pública anunciada que inicialment, com no en tenim ni puta idea de governar ni de prevenir, havíem plantejat.
Aquest vespre, l’Ajuntament de l’Aldea, ha aprovat demanar la immediata restauració de les obres de la variant i ha convocat una manifestació, que tallarà la N-340, al proper dissabte.
No em crec res del que diu ZP; la variant és la xocolata del lloro, en obres públiques; he vist com carregaven la maquinària, com qui abandona a correcuita el camp de batalla el divendres passat perquè, en sé dilluns, entraven tots a l’atur... però —no perdem l’esperança— ves a saber si estem dintre d’aquestes mentides piadoses i es continuen les obres, ni que sigui com l’ase amb la flauta: sonant per casualitat.
(Blog de Avui+El Punt, 12-08-10)
ZP ens té acostumats al ball de la Yenca, però no per això, cada vegada que el balla, no deixa d’indignar perquè el cos se’t queda d’un tarannà més bé fotut de pensar que, qui ens governa des d’allà, pren les decisions a cops de gorra i, després: una pasita para atrás
Amb aquest és el tercer escrit que porto parlant sobre la variant de la N-340 al meu poble i sé que no ho de fer més llarg: disculpeu No perquè no sigui important, sinó perquè no cal cansar al personal amb coses tan locals, quasi casolanes, però que en aquest cas venen a afectar, no només als ciutadans de l’Aldea, sinó també a la munió de vehicles, especialment camions, que queden atrapats cada dia al seu pas per dintre de la població, de la carretera més transitada d’Espanya.
ZP corregeix al ministre Blanco: Entendimos que el ajuste para el 2011 era excesivo y, por lo tanto, se están ajustando los Presupuestos para tratar de aliviar el recorte sobre la obra pública que inicialmente habíamos planteado.
Traducció: Entenem que, com tantes vegades, l’hem cagat fent declaracions i prenen mesures precipitades i, per tan, per amortir el mal efecte del titular, fem veure que amb els nous pressupostos alleugerarem la retallada d’obra pública anunciada que inicialment, com no en tenim ni puta idea de governar ni de prevenir, havíem plantejat.
Aquest vespre, l’Ajuntament de l’Aldea, ha aprovat demanar la immediata restauració de les obres de la variant i ha convocat una manifestació, que tallarà la N-340, al proper dissabte.
No em crec res del que diu ZP; la variant és la xocolata del lloro, en obres públiques; he vist com carregaven la maquinària, com qui abandona a correcuita el camp de batalla el divendres passat perquè, en sé dilluns, entraven tots a l’atur... però —no perdem l’esperança— ves a saber si estem dintre d’aquestes mentides piadoses i es continuen les obres, ni que sigui com l’ase amb la flauta: sonant per casualitat.
(Blog de Avui+El Punt, 12-08-10)
9 d’agost del 2010
Declara que alguna cosa queda
La retallada en obres públiques del govern de Madrid —ho comentava fa uns dies en aquest blog— ha afectat de ple a la variant de la N-340 al seu pas pel meu poble, l’Aldea, malgrat tractar-se només de 3 ó 4 quilòmetres i estar l’obra executada en més d’un 50%. He de tornar a dir que, en l’última setmana, tal com estava previst al paralitzar l’obra, el fantasma desolador d’una obra abandonada s’ha fet càrrec del paisatge i de l’ànim de la població i dels transeünts esperançats, després de tants anys, en veure el trànsit normalitzat i els desitjos generals, del poble i dels que passen, realitzats.
Les decisions del govern de Madrid, que passa olímpicament del català, a qui ni consulta malgrat la coincidència de colors polítics, no solament no són contestades i recriminades, sinó que, a més a més, són suavitzades: ferro fora. El conseller d’obres públiques de la Generalitat, tan content com conformat, anuncia que té “indicis positius” de que Madrid reprendrà “aviat” les obres interrompudes.
També és veritat que tal ximplesa només ho ressalta com a titular de primera línea “El Periódico” —l’únic que fa veure que s’ho creu— i, jo, després de veure com s’ha retirat l’empresa constructora del territori, carregant maquinària i utillatges a correcuita, com qui es retira d’una guerra, deixant-ho tot desolat, no m’ho crec ni fart de caipirinya.
Que fàcil és fer declaracions simples, increïbles i incongruents pensant que la gent, a la que consideren imbècil, les prendrà com a importants, creïbles i coherents.
(Blog de Avui + El punt 9-08-10)
La retallada en obres públiques del govern de Madrid —ho comentava fa uns dies en aquest blog— ha afectat de ple a la variant de la N-340 al seu pas pel meu poble, l’Aldea, malgrat tractar-se només de 3 ó 4 quilòmetres i estar l’obra executada en més d’un 50%. He de tornar a dir que, en l’última setmana, tal com estava previst al paralitzar l’obra, el fantasma desolador d’una obra abandonada s’ha fet càrrec del paisatge i de l’ànim de la població i dels transeünts esperançats, després de tants anys, en veure el trànsit normalitzat i els desitjos generals, del poble i dels que passen, realitzats.
Les decisions del govern de Madrid, que passa olímpicament del català, a qui ni consulta malgrat la coincidència de colors polítics, no solament no són contestades i recriminades, sinó que, a més a més, són suavitzades: ferro fora. El conseller d’obres públiques de la Generalitat, tan content com conformat, anuncia que té “indicis positius” de que Madrid reprendrà “aviat” les obres interrompudes.
També és veritat que tal ximplesa només ho ressalta com a titular de primera línea “El Periódico” —l’únic que fa veure que s’ho creu— i, jo, després de veure com s’ha retirat l’empresa constructora del territori, carregant maquinària i utillatges a correcuita, com qui es retira d’una guerra, deixant-ho tot desolat, no m’ho crec ni fart de caipirinya.
Que fàcil és fer declaracions simples, increïbles i incongruents pensant que la gent, a la que consideren imbècil, les prendrà com a importants, creïbles i coherents.
(Blog de Avui + El punt 9-08-10)
8 d’agost del 2010
Pot ser un bon dia
La terrassa no dona per a més. He fet un passeig vora mar fins el poble. Feia poc que havia sortit el sol, una mica enteranyinat per uns petits núvols emprenyadors que no resistiran molt ni a la llum ni a la calor d’un diumenge —amb el que ve, el més estiuenc—. La platja del Baconer està deserta i la lluentor del sol naixent no deixa veure clar el far del Fangar, orgullós, avisador i sempre de guàrdia. En la dels Capellans, una dona matinera passeja un gosset; en una ma la corretja i a l’altra una bossa de plàstic —bon senyal: no embrutarà, ho celebro—. Em trec la camisa, els núvols prims ja s’han fus i el sol escalfa, encara que suau: és una carícia matinera a l’esquena i el clatell. A la platja de les Avellanes, planeta i refinada pels les màquines a punta de dia, un home hi posa les primers petjades, i obri la sorra i la mar a la multitud que més tard —ell ja no hi serà— prendrà posicions conqueridores. L’Ampolla encara dorm la ressaca de la nit màgica i els carrers estan deserts. Un escombraire neteja. El Tet de can Piñana, l’últim d’anar a dormir i el primer en llevar-se, para taules i cadires pels esmorzars. A la fleca l’olor del pa calent em fa entrar en gana i el davantal blanc i el somriure de la dependenta m’anima en el camí de tornada, cara sol, mentre les primers barques es perfilen a la badia de Sant Jordi, a contrallum del sol que ja mira de més amunt.
Mentre esmorzo repasso les notícies.
La dona d’Obama dinarà amb els reis a Mallorca: I a mi què?
Foment es baralla amb els controladors: No m’interessa. No penso viatjar.
Laporta irromp a l’Ebre en detriment de Reagrupament: Ganes de marejar al perdiu.
Uns retalladors formen al voltant d’una senyera desplegada sobre la sorra, a Masdenverge, en defensa dels correbous: M’interessa. Ho recolzo.
Primer gest per reactivar la vegueria de l’Ebre (Ausàs demana veure’s amb Chaves): Parole, parole... No m’interessa. No servirà de res.
Me’n vaig a capbussejar. Hi ha mar plana i clara; vull fer unes caixetes per fer el vermut.
(Blog Avui+El Punt 8-08-10)
La terrassa no dona per a més. He fet un passeig vora mar fins el poble. Feia poc que havia sortit el sol, una mica enteranyinat per uns petits núvols emprenyadors que no resistiran molt ni a la llum ni a la calor d’un diumenge —amb el que ve, el més estiuenc—. La platja del Baconer està deserta i la lluentor del sol naixent no deixa veure clar el far del Fangar, orgullós, avisador i sempre de guàrdia. En la dels Capellans, una dona matinera passeja un gosset; en una ma la corretja i a l’altra una bossa de plàstic —bon senyal: no embrutarà, ho celebro—. Em trec la camisa, els núvols prims ja s’han fus i el sol escalfa, encara que suau: és una carícia matinera a l’esquena i el clatell. A la platja de les Avellanes, planeta i refinada pels les màquines a punta de dia, un home hi posa les primers petjades, i obri la sorra i la mar a la multitud que més tard —ell ja no hi serà— prendrà posicions conqueridores. L’Ampolla encara dorm la ressaca de la nit màgica i els carrers estan deserts. Un escombraire neteja. El Tet de can Piñana, l’últim d’anar a dormir i el primer en llevar-se, para taules i cadires pels esmorzars. A la fleca l’olor del pa calent em fa entrar en gana i el davantal blanc i el somriure de la dependenta m’anima en el camí de tornada, cara sol, mentre les primers barques es perfilen a la badia de Sant Jordi, a contrallum del sol que ja mira de més amunt.
Mentre esmorzo repasso les notícies.
La dona d’Obama dinarà amb els reis a Mallorca: I a mi què?
Foment es baralla amb els controladors: No m’interessa. No penso viatjar.
Laporta irromp a l’Ebre en detriment de Reagrupament: Ganes de marejar al perdiu.
Uns retalladors formen al voltant d’una senyera desplegada sobre la sorra, a Masdenverge, en defensa dels correbous: M’interessa. Ho recolzo.
Primer gest per reactivar la vegueria de l’Ebre (Ausàs demana veure’s amb Chaves): Parole, parole... No m’interessa. No servirà de res.
Me’n vaig a capbussejar. Hi ha mar plana i clara; vull fer unes caixetes per fer el vermut.
(Blog Avui+El Punt 8-08-10)
5 d’agost del 2010
No hi ha ni un pa a la post
Si heu passat pel meu poble per carretera, segurament recordareu el col•lapse permanent de circulació, des de fa molts anys. No us explico la història perquè és tan antiga com el poble que es va formar al llarg de la N-340 entre una estació de tren i un hostal, tot i que els problemes de circulació, accidents mortals inclosos, s’han viscut en els últims 25 anys. L’Aldea, per a bé, és una cruïlla de comunicacions: línia fèrria, N-340, l’autopista AP-7, l’autovia A-7 en projecte, connexions amb l’Eix de l’Ebre —li falta l’aeroport— i, per a mal, durant més d’un quart de segle, amb la N-340 pel mig, ha estat un tap per al trànsit i un perill per als habitants que, fins fa quatre dies mal contats, no teníem ni semàfors ni passos zebra.
Les manifestacions ciutadanes han estat fortes i, durant més de 10 anys, s’ha estat parlant d’una variant que treu la nacional del poble i que, finalment, l’any passat es van començar les obres. Molt llarg es va fer, però bé està el que bé s’acaba. Però no s’ha acabat bé. Al igual que moltes estructures fantasmes, d’obres paralitzades arreu, per tots els pobles, la variant de la N-340 al seu pas per l’Aldea es paralitza “sine die” i entra en el món fantasmal d’obres abandonades. El divendres passat, sorprenentment, s’acomiadaven els operaris que s’hostejaven al poble i s’avisava als proveïdors habituals que el dilluns ja no hi serien perquè ingressaven a l’atur, tots plegats.
Això pinta malament. És una obra de uns 3 quilòmetres que no supera els 30 milions d’euros, executada més del 50 %, pel que es veu a simple vista —hi ha proveïdors que asseguren haver subministrat més del 70% del material contractat—. Crec que és la xocolata del lloro de totes les obres públiques que el govern central estava executant i ara paralitzant. No poden ni amb això.
Déu n’hi do com deu estar al pati —el dèficit de l’Estat, vull dir—. No hi ha un pa a la post. Sóc jubilat: reso per les pensions.
(Blog de Avui + El Punt 5-08-10)
Si heu passat pel meu poble per carretera, segurament recordareu el col•lapse permanent de circulació, des de fa molts anys. No us explico la història perquè és tan antiga com el poble que es va formar al llarg de la N-340 entre una estació de tren i un hostal, tot i que els problemes de circulació, accidents mortals inclosos, s’han viscut en els últims 25 anys. L’Aldea, per a bé, és una cruïlla de comunicacions: línia fèrria, N-340, l’autopista AP-7, l’autovia A-7 en projecte, connexions amb l’Eix de l’Ebre —li falta l’aeroport— i, per a mal, durant més d’un quart de segle, amb la N-340 pel mig, ha estat un tap per al trànsit i un perill per als habitants que, fins fa quatre dies mal contats, no teníem ni semàfors ni passos zebra.
Les manifestacions ciutadanes han estat fortes i, durant més de 10 anys, s’ha estat parlant d’una variant que treu la nacional del poble i que, finalment, l’any passat es van començar les obres. Molt llarg es va fer, però bé està el que bé s’acaba. Però no s’ha acabat bé. Al igual que moltes estructures fantasmes, d’obres paralitzades arreu, per tots els pobles, la variant de la N-340 al seu pas per l’Aldea es paralitza “sine die” i entra en el món fantasmal d’obres abandonades. El divendres passat, sorprenentment, s’acomiadaven els operaris que s’hostejaven al poble i s’avisava als proveïdors habituals que el dilluns ja no hi serien perquè ingressaven a l’atur, tots plegats.
Això pinta malament. És una obra de uns 3 quilòmetres que no supera els 30 milions d’euros, executada més del 50 %, pel que es veu a simple vista —hi ha proveïdors que asseguren haver subministrat més del 70% del material contractat—. Crec que és la xocolata del lloro de totes les obres públiques que el govern central estava executant i ara paralitzant. No poden ni amb això.
Déu n’hi do com deu estar al pati —el dèficit de l’Estat, vull dir—. No hi ha un pa a la post. Sóc jubilat: reso per les pensions.
(Blog de Avui + El Punt 5-08-10)
31 de juliol del 2010
Recolzament a canvi de maltractament
Zapatero està satisfet de CIU i del PNV i en vol més; els lloa, els necessita. Ambdós no governen a Catalunya i a Euskadi perquè el PSOE els ho ha impedit, i curiosament el PSOE sense CIU i sense PNV és mort.
Primera pregunta: Algú ho entén?
Ha passat sempre, també en governs del PP, que no recolza Zapatero ni en els temes fonamentals encara que s’enfonsi fins les selles i hi vagi al darrere l’Estat espanyol.
Segona pregunta: I per què ho fan els partits nacionalistes majoritaris de Catalunya i de Euskadi?
Tots ho sabem: per responsabilitat política, raons d’Estat que no tenen ni el mateix PSOE ni el PP, perquè com també som Espanya —encara—, si s’enfonsa, al darrere hi anem tots. Hi ha també una raó més immediata, actual, d’ara especialment, perquè amb el PP encara ens anirà pitjor i no tardarem molt de temps a saber-ho.
Les comparacions són odioses però cal anar recordant-ne alguna que corre per aquests móns:
S’inverteixen 5 vegades més a la terminal de Madrid que a la de Barcelona; 30% de freqüències ferroviàries menys als voltants de Barcelona que als voltants de Madrid i 40% més car el bitllet; 12% de la despesa de l’Estat arriba a Catalunya, quan som el 16% de la població, el 20% del PIB i paguem el 24% dels impostos i rebem el 9% de les beques, etc. etc.
Tercera pregunta: Tot això ho saben els espanyols, els diaris, les teles, els polítics que ens menyspreen i que es manifesten tan agressivament contra nosaltres?
Suposo que sí, però no es nota. No els convé. Millor dit: crec que no saben el que els convé. Els hi pont la rossa tots els dies i se l’estan carregant.
(Blog de Avui + El Punt 1-08-10)
Zapatero està satisfet de CIU i del PNV i en vol més; els lloa, els necessita. Ambdós no governen a Catalunya i a Euskadi perquè el PSOE els ho ha impedit, i curiosament el PSOE sense CIU i sense PNV és mort.
Primera pregunta: Algú ho entén?
Ha passat sempre, també en governs del PP, que no recolza Zapatero ni en els temes fonamentals encara que s’enfonsi fins les selles i hi vagi al darrere l’Estat espanyol.
Segona pregunta: I per què ho fan els partits nacionalistes majoritaris de Catalunya i de Euskadi?
Tots ho sabem: per responsabilitat política, raons d’Estat que no tenen ni el mateix PSOE ni el PP, perquè com també som Espanya —encara—, si s’enfonsa, al darrere hi anem tots. Hi ha també una raó més immediata, actual, d’ara especialment, perquè amb el PP encara ens anirà pitjor i no tardarem molt de temps a saber-ho.
Les comparacions són odioses però cal anar recordant-ne alguna que corre per aquests móns:
S’inverteixen 5 vegades més a la terminal de Madrid que a la de Barcelona; 30% de freqüències ferroviàries menys als voltants de Barcelona que als voltants de Madrid i 40% més car el bitllet; 12% de la despesa de l’Estat arriba a Catalunya, quan som el 16% de la població, el 20% del PIB i paguem el 24% dels impostos i rebem el 9% de les beques, etc. etc.
Tercera pregunta: Tot això ho saben els espanyols, els diaris, les teles, els polítics que ens menyspreen i que es manifesten tan agressivament contra nosaltres?
Suposo que sí, però no es nota. No els convé. Millor dit: crec que no saben el que els convé. Els hi pont la rossa tots els dies i se l’estan carregant.
(Blog de Avui + El Punt 1-08-10)
28 de juliol del 2010
Vegueries sota mínims
Ens movem sota mínims. Ens conformem amb les engrunes que arrepleguem sota la taula per poder menjar i, així, es prenen decisions històriques. Els titulars queden bé: recuperem les vegueries. No volem explicar que només canviarem el nom de diputació per vegueria. No ens convé, no cal tirar-nos més terra als ulls; d’això se’n cuiden els altres, els d’allà. Tampoc ens convé explicar que el Consell de Garanties Estatutàries recomana posposar els consells de vegueries fins que les Corts modifiquin la llei orgànica, perquè ni saben quan, ni tan sols si es farà mai i, a la fi, fins i tot aquest Consell està sentenciat per l’Estatut. Ni tan sols la vegueria de les Terres de l’Ebre, on no caldria modificació del territori provincial, és viable sense la modificació de la llei estatal. Per questa raó no hi ha consens, s’aprova amb els mínims vots del tripartit i curiosament, CIU, la federació que, segons les enquestes, podria governar en la propera legislatura i per tant l’executora d’aquest acord, hi ha votat en contra. Ni consens, ni unió, una altra vegada.
Malgrat tot és una decisió prou agosarada, valenta, perquè, si més no, es planta cara a la resolució del TC i als partits majoritaris de Madrid. Una cosa com la manifestació del dia 10, encara que amb menys força moral. La manifestació la feia el poble, la gent, que de moral li’n sobra —i de cabreig també— i el que s’ha aprovat al Parlament ho han fet tres partits que, a més a més de manca de moral i convicció, també estan sota mínims.
(Blog de Avui + El Punt 28-07-10)
Ens movem sota mínims. Ens conformem amb les engrunes que arrepleguem sota la taula per poder menjar i, així, es prenen decisions històriques. Els titulars queden bé: recuperem les vegueries. No volem explicar que només canviarem el nom de diputació per vegueria. No ens convé, no cal tirar-nos més terra als ulls; d’això se’n cuiden els altres, els d’allà. Tampoc ens convé explicar que el Consell de Garanties Estatutàries recomana posposar els consells de vegueries fins que les Corts modifiquin la llei orgànica, perquè ni saben quan, ni tan sols si es farà mai i, a la fi, fins i tot aquest Consell està sentenciat per l’Estatut. Ni tan sols la vegueria de les Terres de l’Ebre, on no caldria modificació del territori provincial, és viable sense la modificació de la llei estatal. Per questa raó no hi ha consens, s’aprova amb els mínims vots del tripartit i curiosament, CIU, la federació que, segons les enquestes, podria governar en la propera legislatura i per tant l’executora d’aquest acord, hi ha votat en contra. Ni consens, ni unió, una altra vegada.
Malgrat tot és una decisió prou agosarada, valenta, perquè, si més no, es planta cara a la resolució del TC i als partits majoritaris de Madrid. Una cosa com la manifestació del dia 10, encara que amb menys força moral. La manifestació la feia el poble, la gent, que de moral li’n sobra —i de cabreig també— i el que s’ha aprovat al Parlament ho han fet tres partits que, a més a més de manca de moral i convicció, també estan sota mínims.
(Blog de Avui + El Punt 28-07-10)
26 de juliol del 2010
“Rajoy ha d’escoltar Catalunya” (Rubalcaba dixi)
I els socialistes no? Aquí n’estem farts de les actituds de tots dos: dels del PP i dels socialistes; i incloc als del PSC que no han sabut —o no els han deixat, és clar— plantar cara i posar Catalunya pel avant dels interessos partidistes —d’allà, perquè si encara fos pels interessos partidistes d’aquí...— No us conformeu en alimentar antipaties cap a Catalunya, desafecció política, crispació, ineficiència social, política i econòmica, sinó que amés a més heu d’usar-nos per les vostres baralles partidistes esgarrapadores d’aquells vots enverinats dels que us agraeixen que tracteu malament Catalunya.
Sabeu que és la locomotora d’un tren? Doncs, això: locomotora, tracció, arrossegament de tots el vagons, energia, potència, treball, estima, eficàcia per saber on vols anar i el camí que vols fer... I sabeu com es para un tren? Doncs frenant el vagons o erosionant directament la locomotora per a que perdi potència, treball, energia, estima... Solució: la locomotora es pot cansar, deixar d’estirar i que es pari el tren i se’n vagi tot en orris o pot desenganxar els vagons, deixar-los en una via morta i fer camí pel seu compte. Aquesta segona opció també és vàlida.
Sé que no s’ha d’escriure a sang calenta. Sé que s’ha de reflexionar, deixar passar la ràbia i que s’estoven les reaccions viscerals que produeixen els creadors de titulars —que no de solucions ni feina ben feta, malgrat han estat elegits per això— amb els que pretenen tapar, cada dia, la seva incompetència del dia anterior. Però aquesta vegada no m’ha vingut bé esperar, ni reflexionar. Ho tinc tot reflexionat i m’he cansat d’esperar.
Els titulars que m’agradaria llegir sobre el paro, l’economia, l’Estaut, les infraestructures, la inseguretat ciutadana, l’ensenyament, l’emigració..., no els trobo per enlloc.
Aneu, home aneu!!! A qui voleu enganyar més...? Que us compri qui no us conegui!!
(Blog de Avui + El punt 26-07-10)
I els socialistes no? Aquí n’estem farts de les actituds de tots dos: dels del PP i dels socialistes; i incloc als del PSC que no han sabut —o no els han deixat, és clar— plantar cara i posar Catalunya pel avant dels interessos partidistes —d’allà, perquè si encara fos pels interessos partidistes d’aquí...— No us conformeu en alimentar antipaties cap a Catalunya, desafecció política, crispació, ineficiència social, política i econòmica, sinó que amés a més heu d’usar-nos per les vostres baralles partidistes esgarrapadores d’aquells vots enverinats dels que us agraeixen que tracteu malament Catalunya.
Sabeu que és la locomotora d’un tren? Doncs, això: locomotora, tracció, arrossegament de tots el vagons, energia, potència, treball, estima, eficàcia per saber on vols anar i el camí que vols fer... I sabeu com es para un tren? Doncs frenant el vagons o erosionant directament la locomotora per a que perdi potència, treball, energia, estima... Solució: la locomotora es pot cansar, deixar d’estirar i que es pari el tren i se’n vagi tot en orris o pot desenganxar els vagons, deixar-los en una via morta i fer camí pel seu compte. Aquesta segona opció també és vàlida.
Sé que no s’ha d’escriure a sang calenta. Sé que s’ha de reflexionar, deixar passar la ràbia i que s’estoven les reaccions viscerals que produeixen els creadors de titulars —que no de solucions ni feina ben feta, malgrat han estat elegits per això— amb els que pretenen tapar, cada dia, la seva incompetència del dia anterior. Però aquesta vegada no m’ha vingut bé esperar, ni reflexionar. Ho tinc tot reflexionat i m’he cansat d’esperar.
Els titulars que m’agradaria llegir sobre el paro, l’economia, l’Estaut, les infraestructures, la inseguretat ciutadana, l’ensenyament, l’emigració..., no els trobo per enlloc.
Aneu, home aneu!!! A qui voleu enganyar més...? Que us compri qui no us conegui!!
(Blog de Avui + El punt 26-07-10)
25 de juliol del 2010
Alerta amb al petroli
Tot i que fa dies que no se’n parla, sembla que s’ha aconseguit estroncar el vessament de cru del pou accidentat al Golf de Mèxic. És una bona notícia, malgrat la desgràcia ecològica, social i econòmica que durant tants dies ha estat castigant la zona, ja maltractada abans —i no recuperada— pel huracà Katrina, de les conseqüències del qual també se’n va deixar de parlar, esgotada la notícia però no el problema. Els titulars problemàtiques s’esgoten i no només perquè s’hagin arribat a solucionar, sinó perquè encara que segueixin existint deixa de ser novetat i s’ha de deixar pas a les bones o males noves.
El problema del Prestige va ser gros però limitat a una quantitat de petroli determinada que tenia fi: la que hi havia a les bodegues del vaixell. El vessament d’un pou perforat i descontrolat, encara que no infinit, podia ser, com de fet a estat, inquantificable i el problema sí podia ser infinit. Mai sabrem l’abast real i les conseqüències de tanta desgràcia i de les afectacions humanes.
Durant aquests dies, veien les imatges desastroses del delta del Missipi, no he pogut deixar de pensar en el nostre Delta i en les instal•lacions petrolíferes que fa tants anys s’han anat explotant aquí en front. Recordo noms com Chaparral, Tarragona i, pot ser, Casablanca que, encara que de rendibilitat baixa, mantenen un alt risc de contaminació. No vull cridar al mal temps, però sí cal estar alerta i no baixar la guàrdia.
(Diari de Tarragona 19-7-10)
Tot i que fa dies que no se’n parla, sembla que s’ha aconseguit estroncar el vessament de cru del pou accidentat al Golf de Mèxic. És una bona notícia, malgrat la desgràcia ecològica, social i econòmica que durant tants dies ha estat castigant la zona, ja maltractada abans —i no recuperada— pel huracà Katrina, de les conseqüències del qual també se’n va deixar de parlar, esgotada la notícia però no el problema. Els titulars problemàtiques s’esgoten i no només perquè s’hagin arribat a solucionar, sinó perquè encara que segueixin existint deixa de ser novetat i s’ha de deixar pas a les bones o males noves.
El problema del Prestige va ser gros però limitat a una quantitat de petroli determinada que tenia fi: la que hi havia a les bodegues del vaixell. El vessament d’un pou perforat i descontrolat, encara que no infinit, podia ser, com de fet a estat, inquantificable i el problema sí podia ser infinit. Mai sabrem l’abast real i les conseqüències de tanta desgràcia i de les afectacions humanes.
Durant aquests dies, veien les imatges desastroses del delta del Missipi, no he pogut deixar de pensar en el nostre Delta i en les instal•lacions petrolíferes que fa tants anys s’han anat explotant aquí en front. Recordo noms com Chaparral, Tarragona i, pot ser, Casablanca que, encara que de rendibilitat baixa, mantenen un alt risc de contaminació. No vull cridar al mal temps, però sí cal estar alerta i no baixar la guàrdia.
(Diari de Tarragona 19-7-10)
23 de juliol del 2010
Lula torna a plorar
Vaig conèixer al Lula en la seva època de líder sindicalista, a primeries dels anys vuitanta. Som de a mateixa edat. Érem joves. Ell era un operari, torner, de la Mercedes, crec, i aquell dia, a Sao Bernardo —una de les poblacions del gran cinturó industrial de Sao Paulo— liderava una manifestació contra un grup de representants de bancs estrangers que fèiem una visita a unes fàbriques de la zona. Jo, dintre d’aquell grup, era el representant d’un banc espanyol i, encara que la manifestació era sorollosa i feia respecte, no semblava que la sang hagués d’arribar al Tietê, fent-nos saber que volia parlar amb nosaltres. Era un xicot jove de 30 anys i escaig, de mitjana altura, pel negre i barba crespa i molt poblada, vestit en cos de camisa arremangada pel damunt dels colzes i, era evident, estirava les masses. Vam parlar uns minuts amb ell i, amb molt aplom i serenitat, una vegada va fer callar l’escridassada de la gent que l’acompanyava, només ens va demanar que féssim un esforç per a que el deute brasiler amb els nostres bancs en convertís en inversions al Brasil. Algú va dir que es tractava d’una petició més política que sindicalista. Al cap de 10 anys ja era candidat a la presidència, tot i que en va tardar més de 20 a guanyar les eleccions.
L’he seguit durant els últims trenta anys i sense entrar en més detalls del seu mandat, molt significatiu, per la inflexió dels nivells de pobresa i per la fortalesa econòmica que el país ha assolit, i segurament també molt discutit per l’augment de la inseguretat ciutadana. Li hem vist caure les llàgrimes públicament quan va aconseguir els jocs olímpics per a Rio de Janeiro i ara, recentment, en una entrevista televisiva en el moment que recorda el lliurament d’un crèdit estatal a una cooperativa de recol.lectors de material de reciclatges, justament baix d’un pont, a Sao Paulo, que és on viuen la majoria.
Aquest fet m’ha fet recordar la meva experiència amb el Lula i la seva petició —de mires llargues— allà pels anys vuitanta.
L’acte i les llàgrimes fins i tot a algú li pot sonar a demagògia, però hi ha cares i actituds de polítics que no enganyen —aquí en tenim que en la cara paguen i en l’actitud cobren—. Lula era un obrer, no era un home ric —en diners, clar— i després d’una gran trajectòria social i política, ara acaba com a president del seu país i, segurament, tampoc és un home ric —en diners, clar.
PD.- El crèdit a la cooperativa de captaires, lliurada pel mateix Lula baix del pont, és de 112 milions de dòlars.
(Blog de l'Avui 23-07-10)
Vaig conèixer al Lula en la seva època de líder sindicalista, a primeries dels anys vuitanta. Som de a mateixa edat. Érem joves. Ell era un operari, torner, de la Mercedes, crec, i aquell dia, a Sao Bernardo —una de les poblacions del gran cinturó industrial de Sao Paulo— liderava una manifestació contra un grup de representants de bancs estrangers que fèiem una visita a unes fàbriques de la zona. Jo, dintre d’aquell grup, era el representant d’un banc espanyol i, encara que la manifestació era sorollosa i feia respecte, no semblava que la sang hagués d’arribar al Tietê, fent-nos saber que volia parlar amb nosaltres. Era un xicot jove de 30 anys i escaig, de mitjana altura, pel negre i barba crespa i molt poblada, vestit en cos de camisa arremangada pel damunt dels colzes i, era evident, estirava les masses. Vam parlar uns minuts amb ell i, amb molt aplom i serenitat, una vegada va fer callar l’escridassada de la gent que l’acompanyava, només ens va demanar que féssim un esforç per a que el deute brasiler amb els nostres bancs en convertís en inversions al Brasil. Algú va dir que es tractava d’una petició més política que sindicalista. Al cap de 10 anys ja era candidat a la presidència, tot i que en va tardar més de 20 a guanyar les eleccions.
L’he seguit durant els últims trenta anys i sense entrar en més detalls del seu mandat, molt significatiu, per la inflexió dels nivells de pobresa i per la fortalesa econòmica que el país ha assolit, i segurament també molt discutit per l’augment de la inseguretat ciutadana. Li hem vist caure les llàgrimes públicament quan va aconseguir els jocs olímpics per a Rio de Janeiro i ara, recentment, en una entrevista televisiva en el moment que recorda el lliurament d’un crèdit estatal a una cooperativa de recol.lectors de material de reciclatges, justament baix d’un pont, a Sao Paulo, que és on viuen la majoria.
Aquest fet m’ha fet recordar la meva experiència amb el Lula i la seva petició —de mires llargues— allà pels anys vuitanta.
L’acte i les llàgrimes fins i tot a algú li pot sonar a demagògia, però hi ha cares i actituds de polítics que no enganyen —aquí en tenim que en la cara paguen i en l’actitud cobren—. Lula era un obrer, no era un home ric —en diners, clar— i després d’una gran trajectòria social i política, ara acaba com a president del seu país i, segurament, tampoc és un home ric —en diners, clar.
PD.- El crèdit a la cooperativa de captaires, lliurada pel mateix Lula baix del pont, és de 112 milions de dòlars.
(Blog de l'Avui 23-07-10)
21 de juliol del 2010
Catalunya perd
Fa por traure el nas pels diaris. A un any de l’incendi d’Horta de Sant Joan, amb un nus al jutjat de Gandesa on, a part dels joves que hi van calar foc, tot apunta a una mala gestió de qui governa; a la Sénia bull l’olla al foc de l’ERO amb el perill d’un altre grapat de treballadors cap al carrer; perdem qualsevol possibilitat d’establir l’administració amb les vegueries; mentre, ens assabentem de que el govern central s’ha passat pel forro les al•legacions del territori per a que el traçat de la futura autovia A-7 no separés —a sobre d’un talús més alt que les cases i els arbres— el raval de Font de Quinto del poble de Campredó:
Espanya 1, Catalunya 0.
Mirant més amunt, o més enllà del mateix nas, la unitat catalana peta a Madrid. La valoració que n’hem de fer després i a tenor de les expectatives de la manifestació del passat 10 de juny, és de fracàs del conjunt de les forces catalanes. Els matisos diran que molta culpa tenen, i és veritat, els socialistes catalans que tan enfadats estaven —Montilla reclamant no sé què del TC i del PSOE, fent cara llarga i parlant de desafecció.. que es van dignar i tot anar a la manifestació començant a marejar la perdiu amb la murga de les pancartes—, perquè sent clau al Congrés no han permès que es votés a favor allò que ells mateixos vam aprovar al Parlament Català:
Espanya 2, Catalunya 0.
Llavors els altres catalans no aproven tampoc la que proposen els socialistes a qui acusen, amb raó, amb molta raó, d'impulsar una proposta de mínims i d'haver trencat la unitat de les forces catalanes negant-se a incorporar al seu text la resolució del Parlament de Catalunya:
Espanya 3, Catalunya 0.
Algú s’ha perdut...? Quasi tots. Ells, els que ens governen, també.
No sé si hi guanya molt Espanya, però sí sé que Catalunya perd.
(Blog de l'Avui 21-07-10)
Fa por traure el nas pels diaris. A un any de l’incendi d’Horta de Sant Joan, amb un nus al jutjat de Gandesa on, a part dels joves que hi van calar foc, tot apunta a una mala gestió de qui governa; a la Sénia bull l’olla al foc de l’ERO amb el perill d’un altre grapat de treballadors cap al carrer; perdem qualsevol possibilitat d’establir l’administració amb les vegueries; mentre, ens assabentem de que el govern central s’ha passat pel forro les al•legacions del territori per a que el traçat de la futura autovia A-7 no separés —a sobre d’un talús més alt que les cases i els arbres— el raval de Font de Quinto del poble de Campredó:
Espanya 1, Catalunya 0.
Mirant més amunt, o més enllà del mateix nas, la unitat catalana peta a Madrid. La valoració que n’hem de fer després i a tenor de les expectatives de la manifestació del passat 10 de juny, és de fracàs del conjunt de les forces catalanes. Els matisos diran que molta culpa tenen, i és veritat, els socialistes catalans que tan enfadats estaven —Montilla reclamant no sé què del TC i del PSOE, fent cara llarga i parlant de desafecció.. que es van dignar i tot anar a la manifestació començant a marejar la perdiu amb la murga de les pancartes—, perquè sent clau al Congrés no han permès que es votés a favor allò que ells mateixos vam aprovar al Parlament Català:
Espanya 2, Catalunya 0.
Llavors els altres catalans no aproven tampoc la que proposen els socialistes a qui acusen, amb raó, amb molta raó, d'impulsar una proposta de mínims i d'haver trencat la unitat de les forces catalanes negant-se a incorporar al seu text la resolució del Parlament de Catalunya:
Espanya 3, Catalunya 0.
Algú s’ha perdut...? Quasi tots. Ells, els que ens governen, també.
No sé si hi guanya molt Espanya, però sí sé que Catalunya perd.
(Blog de l'Avui 21-07-10)
19 de juliol del 2010
Focs d’artifici
Sonen com a bombes de la pitjor guerra. Encara bé que en esclatar al cel es converteixen en un espectacle nocturn encisador, cada any millor per la innovació i per que en els focs d’artifici també avança la tecnologia. És la celebració del Carme a l’Ampolla que enlluernen el golf de Sant Jordi en una nit marinera d’un estiu calorós, mentre les barques de pesca i les d’esbarjo atraquen després d’una processó típica, ancestral, —abans dels motors marins es feia a rem i a vela— on s’ha passejat per la mar la imatge de la Verge, custodiada per pescadors joves. Una filera de barques l’encapçala la de la Mare de Déu i l’altra la que porta la banda de música tocant la Salve Marinera i, ambdues, girant fila cap a port quan comença a fosquejar i, allí, en aquell instant, s’inicia l’espectacle amb focs aquàtics que culminaran a terra com l’apoteosi final.
Foc, molt de foc. Llum, molta llum. Soroll, molt de soroll i folklore i sentiment mariner que aflora per costum, devoció o celebració festiva que no ha fet oblidar, ni per unes hores, la incapacitat política —uns més que d’altres, ja ho sé— de donar una resposta a la manifestació multitudinària del passat dia 10 a Barcelona. Molts de titulars —focs d’artifici— que els mitjans magnifiquen, necessitats de notícies que s’aprimen a l’estiu, i ho reflecteixen donant la sensació de que cada capdavanter que parla pel seu partit, justificant la seva posició incongruent, el que diu va a missa, ofenent la intel•ligència del ciutadà d’a peu que, de tonto no en té un pel i ni tan sols té necessitat de conèixer —ni llegir, ni interpretar— la lletra petita dels temes bàsics que li preocupen, per entendre el que li està passant.
Com els de l’acudit d’aquells que van anar a Lurdes a curar-se i havent tingut un accident li demanaven a la Verge de quedar-se tal com estaven, li hem dit a la Mare de déu del Carme que enguany la processó l’hem fet per demanar, també, quedar-nos com estem —de moment— perquè si ho han d’arreglar aquests dels titulars —focs d’artifici— i els que haurien d’influir a Madrid on, cada vegada ens piquen més la cresta, ja ho mourà la societat civil que ha demostrat que en sap més i ho pot fer.
Sonen com a bombes de la pitjor guerra. Encara bé que en esclatar al cel es converteixen en un espectacle nocturn encisador, cada any millor per la innovació i per que en els focs d’artifici també avança la tecnologia. És la celebració del Carme a l’Ampolla que enlluernen el golf de Sant Jordi en una nit marinera d’un estiu calorós, mentre les barques de pesca i les d’esbarjo atraquen després d’una processó típica, ancestral, —abans dels motors marins es feia a rem i a vela— on s’ha passejat per la mar la imatge de la Verge, custodiada per pescadors joves. Una filera de barques l’encapçala la de la Mare de Déu i l’altra la que porta la banda de música tocant la Salve Marinera i, ambdues, girant fila cap a port quan comença a fosquejar i, allí, en aquell instant, s’inicia l’espectacle amb focs aquàtics que culminaran a terra com l’apoteosi final.
Foc, molt de foc. Llum, molta llum. Soroll, molt de soroll i folklore i sentiment mariner que aflora per costum, devoció o celebració festiva que no ha fet oblidar, ni per unes hores, la incapacitat política —uns més que d’altres, ja ho sé— de donar una resposta a la manifestació multitudinària del passat dia 10 a Barcelona. Molts de titulars —focs d’artifici— que els mitjans magnifiquen, necessitats de notícies que s’aprimen a l’estiu, i ho reflecteixen donant la sensació de que cada capdavanter que parla pel seu partit, justificant la seva posició incongruent, el que diu va a missa, ofenent la intel•ligència del ciutadà d’a peu que, de tonto no en té un pel i ni tan sols té necessitat de conèixer —ni llegir, ni interpretar— la lletra petita dels temes bàsics que li preocupen, per entendre el que li està passant.
Com els de l’acudit d’aquells que van anar a Lurdes a curar-se i havent tingut un accident li demanaven a la Verge de quedar-se tal com estaven, li hem dit a la Mare de déu del Carme que enguany la processó l’hem fet per demanar, també, quedar-nos com estem —de moment— perquè si ho han d’arreglar aquests dels titulars —focs d’artifici— i els que haurien d’influir a Madrid on, cada vegada ens piquen més la cresta, ja ho mourà la societat civil que ha demostrat que en sap més i ho pot fer.
15 de juliol del 2010
El far diu que sí
Un oratge suau de tramuntana ens ha llevat de matinada trencant la seguida de calor intens que hem patit en els últims dies. És atípica en aquest indret del Delta; el mestral sempre li guanya la partida. Arrissa la mar de la Badia de la Calma en direcció la Goleró, des de Cala Maria, i en direcció a la punta del Fangar, des de Cap Roig. El far no s’immuta; el mestral bufa més fort, aixeca núvols de sorra i no li fa ni cas. Cal gaudir de la matinada; les primeres hores seran divines; més tard virarà a gregal, humitat, més xafogor i ja hi tornarem a ser. Cal aprofitar el moment; la terrassa és impassible, exposada a totes les vistes, a totes les temperatures i a tots els vents i, per la nit, els insectes que cerquen desesperats la llum per morir de glòria. El privilegi d’un esmorzar amb una mica de fruita fresca, pa en tomata —carregat d’oli verge d’oliva, clar—, una torrada amb codonyat i formatge d’untar i un cafè amb llet, no es pot comparar fins que —xalava massa— a la ràdio comencen les tertúlies sobre l’espectacle del Congrés.
Els que manen a Madrid no han entès —no volen, no els convé— res del que passa a Catalunya i del que vam expressar dissabte passat al carrer. Els que manen allà, com a molt ho usen per tirar-s’ho pel cap uns contra els altres. ZP li posa morro i passa de l’escagarrussada de “apoyaré” a la de “evaluaré” i, els catalans del PSC, els mateixos que van anar a la “mani” el dissabte, condicionant inútilment la capçalera, aplaudien enfebri’ts. I Rajoi diu que puja a les enquestes... Ho tenim magre.
La tramuntana s’aguanta ferma mentre el sol, tal com puja, va escalfant. Els tertulians també i continuen dient la seva. Torno a mirar des de la terrassa, faig l’últim glop de cafè en llet que ja s’ha refredat. Sento impotència —pot ser ràbia— em podria desanimar, però penso que tot el que tinc al davant mereix un altre tracte, una altra forma d’administrar-ho. Tota aquesta bellesa, tot aquest bé de Déu necessita una altra gestió. El far del Fangar em fa que sí, que sí, amb el cap.
(Blog de l'Avui)
Un oratge suau de tramuntana ens ha llevat de matinada trencant la seguida de calor intens que hem patit en els últims dies. És atípica en aquest indret del Delta; el mestral sempre li guanya la partida. Arrissa la mar de la Badia de la Calma en direcció la Goleró, des de Cala Maria, i en direcció a la punta del Fangar, des de Cap Roig. El far no s’immuta; el mestral bufa més fort, aixeca núvols de sorra i no li fa ni cas. Cal gaudir de la matinada; les primeres hores seran divines; més tard virarà a gregal, humitat, més xafogor i ja hi tornarem a ser. Cal aprofitar el moment; la terrassa és impassible, exposada a totes les vistes, a totes les temperatures i a tots els vents i, per la nit, els insectes que cerquen desesperats la llum per morir de glòria. El privilegi d’un esmorzar amb una mica de fruita fresca, pa en tomata —carregat d’oli verge d’oliva, clar—, una torrada amb codonyat i formatge d’untar i un cafè amb llet, no es pot comparar fins que —xalava massa— a la ràdio comencen les tertúlies sobre l’espectacle del Congrés.
Els que manen a Madrid no han entès —no volen, no els convé— res del que passa a Catalunya i del que vam expressar dissabte passat al carrer. Els que manen allà, com a molt ho usen per tirar-s’ho pel cap uns contra els altres. ZP li posa morro i passa de l’escagarrussada de “apoyaré” a la de “evaluaré” i, els catalans del PSC, els mateixos que van anar a la “mani” el dissabte, condicionant inútilment la capçalera, aplaudien enfebri’ts. I Rajoi diu que puja a les enquestes... Ho tenim magre.
La tramuntana s’aguanta ferma mentre el sol, tal com puja, va escalfant. Els tertulians també i continuen dient la seva. Torno a mirar des de la terrassa, faig l’últim glop de cafè en llet que ja s’ha refredat. Sento impotència —pot ser ràbia— em podria desanimar, però penso que tot el que tinc al davant mereix un altre tracte, una altra forma d’administrar-ho. Tota aquesta bellesa, tot aquest bé de Déu necessita una altra gestió. El far del Fangar em fa que sí, que sí, amb el cap.
(Blog de l'Avui)
14 de juliol del 2010
Caragol poma, poca broma
S’han complert els advertiments que des de fa més d’un any han anat fent els pagesos arrossaires des de l’aparició del caragol poma, alertant del que podia passar, escampant-se com una plaga —ja és una plaga—, fins i tot més aviat del que els mateixos afectats podien esperar. Hi ha cultius minvats, només nàixer l’arròs, en percentatges importants que poden fer inviable la collita. Ara els pagesos estan advertint de que la quantitat de posta és tant elevada —motiu de l’accelerada expansió— que quan arribi l’hora de segar pot crear problemes d’humitat i de manipulació per la massa enganxosa que es trobarà als guaixos de l’arròs. La primera advertència dels que més en saben, els agricultors, s’ha complert i, segurament, en la segona tampoc fallaran. Si és difícil controlar una plaga d’aquest tipus en els camps cultivats, que es remenen varies vegades a l’any i s’hi està permanentment al damunt, cal pensar quan complicat serà controlar-ho en els espais erms del parc natural, com la zona de la bassa de les Olles i del Canal Vell. He de suposar que ells a qui reclamen és a la administració per a que se n’assabenti, primer, i se n’ocupi, després, i li trobi una solució abans de que sigui massa tard. No sé en quina d’aquestes fases està l’administració, però no veig als pagesos massa contents: estan preocupats. El Govern —eleccions a la vista– està explicant la feina feta amb un desplegament inusual en els mitjans locals —He de suposar que ho estant fent arreu de Catalunya–. Seria bo que, aviat, com acció de govern, podés explicar que ha acabat amb el caragol poma.
(Diari Tarragona 12-07-10)
S’han complert els advertiments que des de fa més d’un any han anat fent els pagesos arrossaires des de l’aparició del caragol poma, alertant del que podia passar, escampant-se com una plaga —ja és una plaga—, fins i tot més aviat del que els mateixos afectats podien esperar. Hi ha cultius minvats, només nàixer l’arròs, en percentatges importants que poden fer inviable la collita. Ara els pagesos estan advertint de que la quantitat de posta és tant elevada —motiu de l’accelerada expansió— que quan arribi l’hora de segar pot crear problemes d’humitat i de manipulació per la massa enganxosa que es trobarà als guaixos de l’arròs. La primera advertència dels que més en saben, els agricultors, s’ha complert i, segurament, en la segona tampoc fallaran. Si és difícil controlar una plaga d’aquest tipus en els camps cultivats, que es remenen varies vegades a l’any i s’hi està permanentment al damunt, cal pensar quan complicat serà controlar-ho en els espais erms del parc natural, com la zona de la bassa de les Olles i del Canal Vell. He de suposar que ells a qui reclamen és a la administració per a que se n’assabenti, primer, i se n’ocupi, després, i li trobi una solució abans de que sigui massa tard. No sé en quina d’aquestes fases està l’administració, però no veig als pagesos massa contents: estan preocupats. El Govern —eleccions a la vista– està explicant la feina feta amb un desplegament inusual en els mitjans locals —He de suposar que ho estant fent arreu de Catalunya–. Seria bo que, aviat, com acció de govern, podés explicar que ha acabat amb el caragol poma.
(Diari Tarragona 12-07-10)
13 de juliol del 2010
Feina llarga a fer
Que lluny queden les discrepàncies polítiques per la capçalera. La gent estava per la feina —manifestar-se— i li era igual la comèdia, els pactes, les discrepàncies que havien hagut hores abans pels llocs a ocupar i —la gent, sí—, va ocupar de forma espontània i anàrquicament ordenada el seu lloc: el carrer. Es van poder llegir molts missatges. Hi havia moltes pancartes, moltes expressions, frases i consignes ocurrents, molts de crits i fins i tot algun renec, però el que cal considerar, perquè és el que compta, que tothom va assumir, i això val per a tots els assistents i els que no hi van poder ser però ho recolzen, el lema de la manifestació: Som una nació. Nosaltres decidim.
Això és el que hem signat, tots plegats; aquest és el manifest, aquest és el mandat i això és el que els polítics han de saber fer complir. Se’ls hi ha girat feina. Enguany no hi ha vacances, les eleccions són al voltar el cantó, les urnes cantaran amb aquest to i qui hagi de revisar la seva actuació i corregir el derroter, que ho faci aviat. I no val, com ja estan fent alguns partits, tapar forats, incongruències i incompetències amb titulars vistosos i enganyosos d’avui per demà. Mentides, mala fe i xoriçades, les menys possibles —es de dir, cap—. La gent sabem garbellar bé el que sentim, el que llegim i el que es fa, i sabem també perquè es diu i perquè es fa.
Hi ha feina llarga a fer, però s’ha de fer ben feta. Qui no en sàpiga o no la vulgui fer, a casa falta gent. La política, si no la fas, te la fan (Joan Fuster).
(Blog de l'Avui 13-07-10)
Que lluny queden les discrepàncies polítiques per la capçalera. La gent estava per la feina —manifestar-se— i li era igual la comèdia, els pactes, les discrepàncies que havien hagut hores abans pels llocs a ocupar i —la gent, sí—, va ocupar de forma espontània i anàrquicament ordenada el seu lloc: el carrer. Es van poder llegir molts missatges. Hi havia moltes pancartes, moltes expressions, frases i consignes ocurrents, molts de crits i fins i tot algun renec, però el que cal considerar, perquè és el que compta, que tothom va assumir, i això val per a tots els assistents i els que no hi van poder ser però ho recolzen, el lema de la manifestació: Som una nació. Nosaltres decidim.
Això és el que hem signat, tots plegats; aquest és el manifest, aquest és el mandat i això és el que els polítics han de saber fer complir. Se’ls hi ha girat feina. Enguany no hi ha vacances, les eleccions són al voltar el cantó, les urnes cantaran amb aquest to i qui hagi de revisar la seva actuació i corregir el derroter, que ho faci aviat. I no val, com ja estan fent alguns partits, tapar forats, incongruències i incompetències amb titulars vistosos i enganyosos d’avui per demà. Mentides, mala fe i xoriçades, les menys possibles —es de dir, cap—. La gent sabem garbellar bé el que sentim, el que llegim i el que es fa, i sabem també perquè es diu i perquè es fa.
Hi ha feina llarga a fer, però s’ha de fer ben feta. Qui no en sàpiga o no la vulgui fer, a casa falta gent. La política, si no la fas, te la fan (Joan Fuster).
(Blog de l'Avui 13-07-10)
11 de juliol del 2010
Als que ens heu vist des de fora
He viscut uns anys a l’estranger, al Brasil per motius de feina, i sé el que significa està pendent del que està passant a casa. Eren temps sense Internet, ni altres comunicacions immediates; només telèfon, tèlex i algun diari setmanal, i a excepció de la pantanada de Tous o l’assalt del Congrés per part de Tejero no recordo, en cinc anys, cap imatge més d’aquí a la televisió d’allà. Ara és diferent, ens teniu en directe i, per tant, més prop.
Ens consta la quantitat de gent arreu del món que ens llegiu i que seguiu l’actualitat de Catalunya i segurament, la majoria, heu estat veient d’alguna manera la manifestació d’ahir a Barcelona i en llocs com Anglaterra, Alemanya, Argentina i Estats Units, sabem que també heu fet la vostra. Sé el sentiment que us embarga i sé com ho heu viscut. Els que vam tenir la sort de ser-hi no recordem cap moment de la història de Catalunya on tanta gent s’ha manifestat de forma tan transversal, fonent colors polítics —fora anècdotes insignificants— amb un clar rebuig a la falta de respecte vers la decisió i la voluntat del poble manifestat als parlaments i a les urnes.
No ho dic per fer-vos enveja, sinó per recordar-vos. Sé que si haguéssiu pogut hi haguéssiu estat. Sabeu, però, que la vostra força també s’ha notat; pel que heu fet i per l’atenció que ens heu prestat.
(Blog de l’Avui 11-07-10)
He viscut uns anys a l’estranger, al Brasil per motius de feina, i sé el que significa està pendent del que està passant a casa. Eren temps sense Internet, ni altres comunicacions immediates; només telèfon, tèlex i algun diari setmanal, i a excepció de la pantanada de Tous o l’assalt del Congrés per part de Tejero no recordo, en cinc anys, cap imatge més d’aquí a la televisió d’allà. Ara és diferent, ens teniu en directe i, per tant, més prop.
Ens consta la quantitat de gent arreu del món que ens llegiu i que seguiu l’actualitat de Catalunya i segurament, la majoria, heu estat veient d’alguna manera la manifestació d’ahir a Barcelona i en llocs com Anglaterra, Alemanya, Argentina i Estats Units, sabem que també heu fet la vostra. Sé el sentiment que us embarga i sé com ho heu viscut. Els que vam tenir la sort de ser-hi no recordem cap moment de la història de Catalunya on tanta gent s’ha manifestat de forma tan transversal, fonent colors polítics —fora anècdotes insignificants— amb un clar rebuig a la falta de respecte vers la decisió i la voluntat del poble manifestat als parlaments i a les urnes.
No ho dic per fer-vos enveja, sinó per recordar-vos. Sé que si haguéssiu pogut hi haguéssiu estat. Sabeu, però, que la vostra força també s’ha notat; pel que heu fet i per l’atenció que ens heu prestat.
(Blog de l’Avui 11-07-10)
7 de juliol del 2010
Que reclama l’Ebre?
A l’Ebre ja hi estem d’acord amb la pancarta proposada des de fa temps per Òmnium, per encapçalar la manifestació de dissabte... Pel que sabem i pel que llegim, aquesta pancarta no ha portat cap desunió ni cap baralla entre polítics, com semblava d’un bon principi. Que més voldrien els de fora que esperen qualsevol ocasió discrepant, per petita que sigui, per fregar-se les mans i difondre als quatres vents que a Catalunya no anem a una. Ha estat el President, i les seves veus, qui ha pretès fer-ho diferent per no enutjar massa als de Madrid pensant que embolcallat amb la senyera es tapava alguna incongruència o, si més no, quedava com espargida i, això sí, rebutjava allò de NACIÓ i DRET A DECIDIR, que és el que enfada més al poder central. Caldria esbrinar si Montilla està enfadat amb la sentència, tal com va manifestar institucionalment, o només ho fa veure.
Òmnium, com no podia ser d’altra manera, s’ha mantingut en el seu lloc. Sóc soci, així ho vull i ho celebro. Enhorabona! El President ha d’encapçalar la manifestació, assumir el lema i, com molta gent, pot portar dignament una senyera a les mans, a la butxaca, penjada al coll, lligada a la trinxa o, simplement, al cor com la portem la majoria de catalans.
A l’Ebre també reclamen, especialment, la llei de vegueries tocada de mort en la sentència del TC. Les Terres de l’Ebre, teníem quasi tot a favor per ser pilot en l’establiment de la nova administració territorial de Catalunya, com ho vam ser en el desplegament de les delegacions del Govern i, ara, el projecte està sentenciat. Aquí estem enfadats de veritat, i no només ho fem veure.
Afortunadament, cap discrepància política ni social, a l’Ebre, per fer especial incidència en el reclam de la vegueria. Estem units i units pujarem a la manifestació del dissabte.
(Blog de l’Avui 8-07-10)
A l’Ebre ja hi estem d’acord amb la pancarta proposada des de fa temps per Òmnium, per encapçalar la manifestació de dissabte... Pel que sabem i pel que llegim, aquesta pancarta no ha portat cap desunió ni cap baralla entre polítics, com semblava d’un bon principi. Que més voldrien els de fora que esperen qualsevol ocasió discrepant, per petita que sigui, per fregar-se les mans i difondre als quatres vents que a Catalunya no anem a una. Ha estat el President, i les seves veus, qui ha pretès fer-ho diferent per no enutjar massa als de Madrid pensant que embolcallat amb la senyera es tapava alguna incongruència o, si més no, quedava com espargida i, això sí, rebutjava allò de NACIÓ i DRET A DECIDIR, que és el que enfada més al poder central. Caldria esbrinar si Montilla està enfadat amb la sentència, tal com va manifestar institucionalment, o només ho fa veure.
Òmnium, com no podia ser d’altra manera, s’ha mantingut en el seu lloc. Sóc soci, així ho vull i ho celebro. Enhorabona! El President ha d’encapçalar la manifestació, assumir el lema i, com molta gent, pot portar dignament una senyera a les mans, a la butxaca, penjada al coll, lligada a la trinxa o, simplement, al cor com la portem la majoria de catalans.
A l’Ebre també reclamen, especialment, la llei de vegueries tocada de mort en la sentència del TC. Les Terres de l’Ebre, teníem quasi tot a favor per ser pilot en l’establiment de la nova administració territorial de Catalunya, com ho vam ser en el desplegament de les delegacions del Govern i, ara, el projecte està sentenciat. Aquí estem enfadats de veritat, i no només ho fem veure.
Afortunadament, cap discrepància política ni social, a l’Ebre, per fer especial incidència en el reclam de la vegueria. Estem units i units pujarem a la manifestació del dissabte.
(Blog de l’Avui 8-07-10)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
