PUBLICITAT

17 de setembre del 2010

Reserva de la biosfera




A l’Ebre es parla de la reserva de la biosfera. Bé, en parlen els polítics i, sent una bona cosa, com les eleccions estan a la voltar el cantó, pot tenir un flaire electoral i pot ser que la gent s’ho miri de gairó.


Fa 40 anys (1970) la UNESCO va posar en marxa el projecte “L’Home i la Biosfera” amb l’objectiu de mentalitzar la humanitat del recursos naturals, seleccionant unes zones geogràfiques del planeta com a àrees de reserva de la biosfera. En l’actualitat en hi ha més de cinc-centes en més de cent països del món.


Un tema interessant, per nosaltres mateixos i, especialment, per les generacions venidores a qui els hem de deixar un llegat ecològic, com a mínim, com l’hem trobat i, si pot ser, millor.


Però amb tot això, no ens perdem. Les reserves tenen el reconeixement internacional però la sobirania és de cada país, per tan no perdem el dret a decidir i, en segon lloc, el projecte parla de la conservació de la biosfera i també de desenvolupament econòmic i humà de la zona. Complint per tan amb la filosofia del projecte, preservant el medi, però també desenvolupant el territori.


Amb aquestes condicions: som-hi!

(Blog Avui + El Punt 17-09-10)

11 de setembre del 2010

Siguem pràctics




La necessitat d’una segregació de Catalunya de la resta de l’Estat espanyol és un esperit que s’ha mantingut pràcticament des de fa ja quasi 300 anys després d’aquell desgraciat 11 de setembre, unes èpoques amb més convicció que d’altres amb esdeveniments circumstancials com les guerres, les dictadures, la monarquia i altres menys circumstancials i de caràcter permanent, com han estat sempre els poders fàctics de Madrid —i no només els governamentals—.


Anant als nostres dies, aquest esperit, aquest sentiment, aquesta necessitat està en un punt àlgic com a conseqüència de noves circumstàncies recents —rebuig de l’Estatut, crisi econòmica i financera, consultes dels ajuntaments, manifestació del 1o de juliol, eleccions catalanes a la vista, ect.—, però, sentiments i drets a banda, que ja hi són, i prou, cal una fulla de ruta, amb tota seguretat a llarg termini, que passa, no només per la via política, sinó també, i especialment, per la via social i econòmica amb la complicitat internacional, començant per la Unió Europea.


En aquest sentit l’article d’aquest periòdic “Independència: surten els comptes” (que recomano) (http://avui.elpunt.cat/noticia/article/4-economia/18-economia/297813-independencia-surten-els-comptes.html), aporta noves idees i manifestacions solvents en aquest sentit que cal tenir en compte.


Siguem pràctics. Sense descartar-ne cap dels altres, aquest camí és important i, imprescindible.

(Blog Avui + El Punt 11-09-10)

7 de setembre del 2010

I tot això qui ho paga?





“O Palacio do Planalto”, és la seu del president del Brasil. Al quart pis, una màquina treballa a tot vapor per la propera candidatura de l’actual partit al govern. Enguany hi ha eleccions. Una xarxa muntada a la Secretaria de Relacions Institucionals de la Presidència de la República, dirigida per un ministre que, amb dues agendes governamentals de noms molt pomposos —Programa d’Acceleració del Creixement i Consell de Desenvolupament Econòmic i Social— dona sopluig i semblança legal a viatges i dietes per fer campanya electoral, pagant-ho amb càrrec a les arques públiques. Ho denuncia un prestigiós diari —“O Globo”—.


Brasil fa molts anys que té democràcia o, millor dit, eleccions presidencials i partits polítics en joc, malgrat uns anys tèrbols amb imposicions militars i, tot i que es pot considerar consolidada, no s’escapa, ni amb un prestigiós president d’esquerres, Lula —que ara acaba—, de la temptació d’usar el poder, però sobre tot les arques de l’estat, per fer campanya electoral en favor del seu partit i del seu candidat, Dilma —candidata en aquest cas—.


I aquí? Com ho tenim això?


També s’atansen eleccions i veiem al president del govern central, al de la Generalitat, i a ministres i consellers voltant i fent campanya electoral. Si més no fan mítings, parlen del que han fet, del que farien; pelen als contrincants, tal com cal, etc. Seria bo saber en quina tarja de crèdit es paguen aquests viatges, combustible, xofers, dietes i, a la fi, quin compte ho suporta: el de les arques estatals que paguem tots els contribuents o els comptes personals, de cada u, o els dels seus partits?


Hi ha també, dintre dels nostres governs, com en el brasiler, una màquina que treballa a tot vapor per les properes candidatures en favor dels partits que avui encara governen, amb càrrec a les arques públiques?


Estan els comptes clars i ben separats? Hi ha prou transparència?


Ho sap algú? Ho pot explicar algú?


Si ho sap algú, que ho expliqui. I, sinó, que ho expliquin els mateixos interessats: aquells que provoquen les despeses o els mateixos partits. Igual guanyen més credibilitat i més confiança política, que falta fa, si ens diuen qui ho paga. A la gent li agradaria saber-ho i, a més a més, en té tot el dret.


Vinga!, expliqueu-ho, valents... Quedareu de conya!!

5 de setembre del 2010

La banda i la festa major




Les festes majors de Tortosa venen sempre a tancar el cicle de festes estiuenques de la comarca. Els bous, protagonistes estrella de la majoria de festes majors d’aquestes terres i especialment enguany que han tingut més que mai un caire reivindicatiu com a festa i com a tradició cultural, per la quantitat de vectors que comencen a girar-se-li en contra, no hi són a la capital de les Terres de l’Ebre, des de fa molts anys . Confesso que no sé si com a correbous hi han estat mai. Tot i així hi han estat intensament a les pedanies i als pobles del costat, com a tot arreu. En els últims anys la festa del Renaixement ha prosperat com a divertiment i com a nova expressió cultural, però no li fa ombra a la festa major que es manté amb la més pura tradició, fins hi tot la de la gent que les aprofita per marxar de la vila i fer algun viatge, costum arrelada en alguns pobles per aquella gent —una minoria, normalment— que té poc interès amb la festa major.

La Banda Municipal, que ha estrenat enguany casa de música, d’un aguant, resistència i consistència inusual, és, des de fa molts anys, l’expressió cultural musical que no falta a la cita de la festa major. El mestre Grau, malgrat les dificultats de l’estiu —viatges, vacances, relax...— disposa els assajos i les músiques per la cercavila —proclamació de pubilles, ofrena— i per la processó de la Cinta, amb l’esclat musical i emocional del pasdoble Tortosa, del mestre Monclús.


(Diari de Tarragona 5-09-10)

1 de setembre del 2010

Sí, sí, setembre... i ara què?


És com una meta, començament, pauta, com un repte o com un “tornem-hi que no estat res”, però tot un glop d’esperança on hom fa l’última l’embranzida per arribar a fi d’any, per veure si el proper serà millor. Avui parlen de setembre, encara que des de dues vessants diferents, dos bones plomes de La Vanguardia —Joana Bonet i Quim Monzó— que possiblement s’incorporen després de vacances i, es nota, el mes que comença no els hi és indiferent. Jo he canviat el color de la capçalera del meu blog, per començar a mostrar aquella grogor del Delta que comentava dies enrere, en un mateix paisatge retratat a finals de la tardor amb la lluentor de l’aigua que inundava els arrossars, amb la verdor de la primavera quan l’arròs començava a créixer i, ara que ja rebeca, ensenyant el color d’or de la collita que es produirà, enguany amb una mica de retard, cap a finals de setembre (sempre setembre). El massís de Caro, impassible, com si res fos amb ell, al darrere, no canvia de color, però també li canviarà la vida perquè els boletaires senten flaires de bona collita, s’exciten, fan plans i afilen les eines perquè ja somnien amb els seus rovellons, camagrocs, llenegues i fredolics.


Els polítics també les afilen però es repeteixen amb discursos cançoners i va per a més llarg; ens deixaran recuperar —encara que no molt— l’alè de l’estiu mentre, a les Terres de l’Ebre, mirem de pair pel nostre compte els problemes de la mosca negra, el caragol poma, la caiguda del preu de la garrofa, l’aturada de les obres de la variant de l’Aldea i la de les excavacions de la cova prehistòrica de Benifallet, les algues del riu Ebre, els robatoris de musclos o la deficiència de la instal•lació elèctrica de les salines de la Punta de la Banya..., tot plegat en contra de la nostra butxaca i també de la nostra moral.


Això és lo reclam de l’Ebre i, malgrat hagi arribat setembre, continuarem reclamant allò que no considerem just o ens perjudica al territori.

30 d’agost del 2010

De jutjat de guàrdia




Mentre esmorzo, llegeixo a la premsa que catorze directius de Caixa Tarragona es van pujar el sou un 32 % poc abans de la fusió amb Caixa Catalunya i Caixa Manresa, el passat dia 1 de juliol, segons un informe lliurat per la Comissió Nacional del Mercat de Valors. Se m’ha nuat la gola i ni el pa en tomata amb formatge, que prenc tots els dies, ni el croissant amb cafè amb llet no em passen, tot i que ja hauria d’estar acostumat a notícies d’actuacions tan indecents.


Estem parlant, segurament, dels catorze primers directius de Caixa Tarragona i, per tant, dels màxims responsables del fracàs d’una gestió financera nefasta que ha portat a la entitat, prestigiosa durant molts anys, a un destí incert que s’ha degut se salvar en una fusió i en aportacions de les arques de l’Estat —és de dir, de tots els contribuents— i, no conformats amb una feina mal feta que ningú els hi retrau, s’autopremien posant-se a la butxaca tots aquells mèrits que se’ls hi haurien de negar en medalles per una feina tan mal feta.


Afortunadament no tinc el disgust, crec, de conèixer-los però he de suposar que són càrrecs polítics perquè, en aquest país, els polítics són els únics “treballadors” que es posen ells mateixos el sou.


Segurament per aquesta malifeta no aniran a la presó perquè deu ser, a ben segur, tot legal encara que ens posi els pels de punta a tots —i més en les circumstàncies actuals generals i de la mateixa entitat— però és de jutjat de guàrdia.


(Diari de Tarragona 30-08-10)

26 d’agost del 2010

El Delta ja grogueja



Anit, tota plena i presumida, feia una passejada trionfal, després d’una setmana creixent, platejant la badia de Sant Jordi i restant-li foscor al far del Fangar, planat, avisador, a la part més sortint de la punta del Diamant des d’on de dia es consumeix d’impaciència esperant la nit per exhibir les seves habilitats i la seva utilitat. Aquesta nit, vergonyosa, pot ser perquè ja minva, no li fa competència, no la veig. S’amaga al darrere dels núvols de la calor que anuncien per els propers dies. Avui ja hem superat els 35º, cosa inusual en aquestes terres que, arribar als 30 ja és una odissea. L’arròs, que vol els peus a l’aigua i el cap al foc, ho agrairà. Rebeca tard, endarrerit per la frescor i les pluges de quan la sembra i, per tant, s’endarrerirà la sega. Sobre la seva responsabilitat pesa els canvis de colors del Delta. Ara progressa la grogor perquè ho fan també les espigues i la tija que groguegen pel seu compte, camí de la recollida que enguany serà ben avant del setembre. Els turistes, meravellats per la catifa verda que han viscut en els últims dos mesos es pensen que el paisatge s’entristeix per la crisi, perquè ells se’n van o perquè ve una tardor ferotge... que no es preocupin, és el color de l’or de la collita; passa tots els anys, fins i tot, en aquells de les baques grasses.

(Blog Avui + El Punt 26-08-10)

23 d’agost del 2010

Prostitució, com sempre




No és una qüestió menor, ni en economia —un negoci que ratlla els 20.000 milions d’euros anuals a la Península Ibèrica—, ni en atemptats contra els drets humans —el tràfic de dones és colossal—. El Nou Testament parla de Maria Magdalena, però en la Grècia antiga els autors clàssics ja parlen abastament de la prostitució. Sempre s’ha dit que és l’ofici més vell del món. Les terres de l’Ebre no han estat una excepció, ni per confirmar la regla. La Costa, a Tortosa, una zona famosa en la postguerra, pels voltants de la catedral i, modernament, per Amposta, La Ràpita i Alcanar, sempre ha hagut activitat amb prostíbuls. En els darrers anys, arreu, s’han omplert les carreteres de “punts de venda” de noies exercint la prostitució; també a les de les Terres de l’Ebre que tampoc han volgut ser una excepció.


Ha estat sempre un gran negoci —malgrat les circumstàncies legals, mai ben resoltes, i el rebuig social, mai contundent i esmorteït convenientment pel dret a l’exercici de la llibertat—, comparable en resultats econòmics i en criminalitat al negoci d’armes i al de la droga.


Satisfà la notícia de la detenció, aquests dies, d’una xarxa per la presumpta implicació en la compra de dones romaneses, portades enganyades del seu país, la història de sempre, obligant-les a prostituir-se però, desgraciadament, a tenor de les xifres que es coneixen, això és només la punta d’un iceberg immens que augmenta, suma i segueix.

(Diari de Tarragona 26-08-10)

20 d’agost del 2010

Qui imparteix justícia?



La història d’una dona que porta uns anys sense poder entrar a casa perquè, havent sortit un cap de setmana, se la va trobar ocupada, em posa els pels de punta. Ho he vist a les notícies de TV3 i, pel que sembla, no és una història amagada que ningú coneix, ni l’única.


Ningú reacciona. Que hi ha algú?


Fa dos anys que no pot entrar a la seva vivenda, llogada a la Generalitat, a qui paga religiosament cada més per no perdre els beneficis dels pis subvencionat, que ocupen uns estranys fent ús de totes les seves pertinències i ningú li ho resol. Malviu a la tenda, on té el negoci, amb condicions tant precàries que no es pot banyar ni quasi cuinar. Una vegada a la setmana va a dutxar-se a casa del seu fill. Déu meu!!


Segurament de casos com aquest en hi ha a dojo i, com no són prou notícia, ens assabentem d’algun de quan en quan i passem fulla.


No cal que m’expliqui ningú com és la llei: no la vull ni conèixer. Ja sé que no està ben feta.


No cal que m’expliqui ningú quin jutge ho porta: sé que no imparteix justícia. No resol el problema urgent i angoixant d’aquesta bona dona.


No cal que m’expliquin els polítics de torn que ens parlen de millores en el benestar: no saben fer lleis. No tenen la mínima sensibilitat al davant d’un tema tan amarg; pot ser perquè no se’l poden tirar al cap, uns contra els altres, perquè tots en són culpables.


No cal que m’expliquin els que ens governen i els que ens volen governar, com aplicaran les lleis perquè ja ho sabem: malament.


No cal que m’expliquin els aferrissats defensors de la natura i dels animals, que volen salvar el món: aquesta dona ja està perduda i també és d’aquest món.


Voldria apel•lar als bombers, però és un cos que em mereix molt de respecte i són uns manats —dels polítics, clar—.


Uns no saben fer les lleis ben fetes, els altres no les saben interpretar, altres no les fan complir i, molts, no ho reclamem... A la fi, qui ha de fer justícia? Qui li soluciona la vida en aquesta persona, i a altres com ella en el mateix cas. El formulisme encobreix molta incompetència.

 

17 d’agost del 2010

L’Aldea es rebel•la



A correcuita, com qui fuig a la desbandada, el divendres de l’altra setmana, els operaris carregaven la maquinària i les últimes eines en destí a qualsevol parc mort de maquinària i eines en espera indefinida, perquè en ser dilluns el personal entrava a l’atur. A partir d’aquí, paisatge desolat i zona fantasmal d’obres parades per un govern que pren decisions a cops de gorra. Imprevisió total, desordre i sensació de no saber on som, ni que faran amb nosaltres. Els operaris que menjaven i/o dormien al poble, avisaven que el dilluns ja no hi serien. Eren les primeres notícies de la parada de l’obra a l’Aldea. Algú havia d’avisar...


La variant de la N-340 al seu pas per l’Aldea —innecessària si l’A-7 estès ja acabada perquè, passant tan prop del poble, amb tres bons accessos, es podia haver donat solució al problema dels col•lapses i dels accidents mortals—, ha estat reclamada durant anys i, finalment, veient lluny l’A-7 que encara se l’estan pensant, es comença i s’acaba com una picada de fesols. A simple vista, si més no, sembla que l’obra executada supera el 60%. Per aquest viatge no es necessitaven tants alforges.


L’Aldea es rebel•la i reclama que es restableixi l’obra. Difícil, però no impossible, encara que sigui per casualitat, perquè el govern de Zapatero es dansaire del ball de la Yenka —avant i enrere sobre la marxa— i, ara, pocs dies després de fer parada de burro espanyol, es vol fer arrancada d’egua pirenaica. Arri!!




(Diari de Tarragona, 15-08-10)

12 d’agost del 2010

ZP i el ball de la Yenca





ZP ens té acostumats al ball de la Yenca, però no per això, cada vegada que el balla, no deixa d’indignar perquè el cos se’t queda d’un tarannà més bé fotut de pensar que, qui ens governa des d’allà, pren les decisions a cops de gorra i, després: una pasita para atrás


Amb aquest és el tercer escrit que porto parlant sobre la variant de la N-340 al meu poble i sé que no ho de fer més llarg: disculpeu No perquè no sigui important, sinó perquè no cal cansar al personal amb coses tan locals, quasi casolanes, però que en aquest cas venen a afectar, no només als ciutadans de l’Aldea, sinó també a la munió de vehicles, especialment camions, que queden atrapats cada dia al seu pas per dintre de la població, de la carretera més transitada d’Espanya.


ZP corregeix al ministre Blanco: Entendimos que el ajuste para el 2011 era excesivo y, por lo tanto, se están ajustando los Presupuestos para tratar de aliviar el recorte sobre la obra pública que inicialmente habíamos planteado.


Traducció: Entenem que, com tantes vegades, l’hem cagat fent declaracions i prenen mesures precipitades i, per tan, per amortir el mal efecte del titular, fem veure que amb els nous pressupostos alleugerarem la retallada d’obra pública anunciada que inicialment, com no en tenim ni puta idea de governar ni de prevenir, havíem plantejat.


Aquest vespre, l’Ajuntament de l’Aldea, ha aprovat demanar la immediata restauració de les obres de la variant i ha convocat una manifestació, que tallarà la N-340, al proper dissabte.


No em crec res del que diu ZP; la variant és la xocolata del lloro, en obres públiques; he vist com carregaven la maquinària, com qui abandona a correcuita el camp de batalla el divendres passat perquè, en sé dilluns, entraven tots a l’atur... però —no perdem l’esperança— ves a saber si estem dintre d’aquestes mentides piadoses i es continuen les obres, ni que sigui com l’ase amb la flauta: sonant per casualitat.


(Blog de Avui+El Punt, 12-08-10)

9 d’agost del 2010

Declara que alguna cosa queda



La retallada en obres públiques del govern de Madrid —ho comentava fa uns dies en aquest blog— ha afectat de ple a la variant de la N-340 al seu pas pel meu poble, l’Aldea, malgrat tractar-se només de 3 ó 4 quilòmetres i estar l’obra executada en més d’un 50%. He de tornar a dir que, en l’última setmana, tal com estava previst al paralitzar l’obra, el fantasma desolador d’una obra abandonada s’ha fet càrrec del paisatge i de l’ànim de la població i dels transeünts esperançats, després de tants anys, en veure el trànsit normalitzat i els desitjos generals, del poble i dels que passen, realitzats.


Les decisions del govern de Madrid, que passa olímpicament del català, a qui ni consulta malgrat la coincidència de colors polítics, no solament no són contestades i recriminades, sinó que, a més a més, són suavitzades: ferro fora. El conseller d’obres públiques de la Generalitat, tan content com conformat, anuncia que té “indicis positius” de que Madrid reprendrà “aviat” les obres interrompudes.


També és veritat que tal ximplesa només ho ressalta com a titular de primera línea “El Periódico” —l’únic que fa veure que s’ho creu— i, jo, després de veure com s’ha retirat l’empresa constructora del territori, carregant maquinària i utillatges a correcuita, com qui es retira d’una guerra, deixant-ho tot desolat, no m’ho crec ni fart de caipirinya.


Que fàcil és fer declaracions simples, increïbles i incongruents pensant que la gent, a la que consideren imbècil, les prendrà com a importants, creïbles i coherents.


(Blog de Avui + El punt 9-08-10)

8 d’agost del 2010

Pot ser un bon dia




La terrassa no dona per a més. He fet un passeig vora mar fins el poble. Feia poc que havia sortit el sol, una mica enteranyinat per uns petits núvols emprenyadors que no resistiran molt ni a la llum ni a la calor d’un diumenge —amb el que ve, el més estiuenc—. La platja del Baconer està deserta i la lluentor del sol naixent no deixa veure clar el far del Fangar, orgullós, avisador i sempre de guàrdia. En la dels Capellans, una dona matinera passeja un gosset; en una ma la corretja i a l’altra una bossa de plàstic —bon senyal: no embrutarà, ho celebro—. Em trec la camisa, els núvols prims ja s’han fus i el sol escalfa, encara que suau: és una carícia matinera a l’esquena i el clatell. A la platja de les Avellanes, planeta i refinada pels les màquines a punta de dia, un home hi posa les primers petjades, i obri la sorra i la mar a la multitud que més tard —ell ja no hi serà— prendrà posicions conqueridores. L’Ampolla encara dorm la ressaca de la nit màgica i els carrers estan deserts. Un escombraire neteja. El Tet de can Piñana, l’últim d’anar a dormir i el primer en llevar-se, para taules i cadires pels esmorzars. A la fleca l’olor del pa calent em fa entrar en gana i el davantal blanc i el somriure de la dependenta m’anima en el camí de tornada, cara sol, mentre les primers barques es perfilen a la badia de Sant Jordi, a contrallum del sol que ja mira de més amunt.


Mentre esmorzo repasso les notícies.


La dona d’Obama dinarà amb els reis a Mallorca: I a mi què?
Foment es baralla amb els controladors: No m’interessa. No penso viatjar.
Laporta irromp a l’Ebre en detriment de Reagrupament: Ganes de marejar al perdiu.
Uns retalladors formen al voltant d’una senyera desplegada sobre la sorra, a Masdenverge, en defensa dels correbous: M’interessa. Ho recolzo.
Primer gest per reactivar la vegueria de l’Ebre (Ausàs demana veure’s amb Chaves): Parole, parole... No m’interessa. No servirà de res.


Me’n vaig a capbussejar. Hi ha mar plana i clara; vull fer unes caixetes per fer el vermut.

(Blog Avui+El Punt 8-08-10)

5 d’agost del 2010

No hi ha ni un pa a la post



Si heu passat pel meu poble per carretera, segurament recordareu el col•lapse permanent de circulació, des de fa molts anys. No us explico la història perquè és tan antiga com el poble que es va formar al llarg de la N-340 entre una estació de tren i un hostal, tot i que els problemes de circulació, accidents mortals inclosos, s’han viscut en els últims 25 anys. L’Aldea, per a bé, és una cruïlla de comunicacions: línia fèrria, N-340, l’autopista AP-7, l’autovia A-7 en projecte, connexions amb l’Eix de l’Ebre —li falta l’aeroport— i, per a mal, durant més d’un quart de segle, amb la N-340 pel mig, ha estat un tap per al trànsit i un perill per als habitants que, fins fa quatre dies mal contats, no teníem ni semàfors ni passos zebra.


Les manifestacions ciutadanes han estat fortes i, durant més de 10 anys, s’ha estat parlant d’una variant que treu la nacional del poble i que, finalment, l’any passat es van començar les obres. Molt llarg es va fer, però bé està el que bé s’acaba. Però no s’ha acabat bé. Al igual que moltes estructures fantasmes, d’obres paralitzades arreu, per tots els pobles, la variant de la N-340 al seu pas per l’Aldea es paralitza “sine die” i entra en el món fantasmal d’obres abandonades. El divendres passat, sorprenentment, s’acomiadaven els operaris que s’hostejaven al poble i s’avisava als proveïdors habituals que el dilluns ja no hi serien perquè ingressaven a l’atur, tots plegats.


Això pinta malament. És una obra de uns 3 quilòmetres que no supera els 30 milions d’euros, executada més del 50 %, pel que es veu a simple vista —hi ha proveïdors que asseguren haver subministrat més del 70% del material contractat—. Crec que és la xocolata del lloro de totes les obres públiques que el govern central estava executant i ara paralitzant. No poden ni amb això.


Déu n’hi do com deu estar al pati —el dèficit de l’Estat, vull dir—. No hi ha un pa a la post. Sóc jubilat: reso per les pensions.


(Blog de Avui + El Punt 5-08-10)

31 de juliol del 2010

Recolzament a canvi de maltractament





Zapatero està satisfet de CIU i del PNV i en vol més; els lloa, els necessita. Ambdós no governen a Catalunya i a Euskadi perquè el PSOE els ho ha impedit, i curiosament el PSOE sense CIU i sense PNV és mort.


Primera pregunta: Algú ho entén?

Ha passat sempre, també en governs del PP, que no recolza Zapatero ni en els temes fonamentals encara que s’enfonsi fins les selles i hi vagi al darrere l’Estat espanyol.


Segona pregunta: I per què ho fan els partits nacionalistes majoritaris de Catalunya i de Euskadi?

Tots ho sabem: per responsabilitat política, raons d’Estat que no tenen ni el mateix PSOE ni el PP, perquè com també som Espanya —encara—, si s’enfonsa, al darrere hi anem tots. Hi ha també una raó més immediata, actual, d’ara especialment, perquè amb el PP encara ens anirà pitjor i no tardarem molt de temps a saber-ho.


Les comparacions són odioses però cal anar recordant-ne alguna que corre per aquests móns:


S’inverteixen 5 vegades més a la terminal de Madrid que a la de Barcelona; 30% de freqüències ferroviàries menys als voltants de Barcelona que als voltants de Madrid i 40% més car el bitllet; 12% de la despesa de l’Estat arriba a Catalunya, quan som el 16% de la població, el 20% del PIB i paguem el 24% dels impostos i rebem el 9% de les beques, etc. etc.


Tercera pregunta: Tot això ho saben els espanyols, els diaris, les teles, els polítics que ens menyspreen i que es manifesten tan agressivament contra nosaltres?

Suposo que sí, però no es nota. No els convé. Millor dit: crec que no saben el que els convé. Els hi pont la rossa tots els dies i se l’estan carregant.


(Blog de Avui + El Punt 1-08-10)

28 de juliol del 2010

Vegueries sota mínims



Ens movem sota mínims. Ens conformem amb les engrunes que arrepleguem sota la taula per poder menjar i, així, es prenen decisions històriques. Els titulars queden bé: recuperem les vegueries. No volem explicar que només canviarem el nom de diputació per vegueria. No ens convé, no cal tirar-nos més terra als ulls; d’això se’n cuiden els altres, els d’allà. Tampoc ens convé explicar que el Consell de Garanties Estatutàries recomana posposar els consells de vegueries fins que les Corts modifiquin la llei orgànica, perquè ni saben quan, ni tan sols si es farà mai i, a la fi, fins i tot aquest Consell està sentenciat per l’Estatut. Ni tan sols la vegueria de les Terres de l’Ebre, on no caldria modificació del territori provincial, és viable sense la modificació de la llei estatal. Per questa raó no hi ha consens, s’aprova amb els mínims vots del tripartit i curiosament, CIU, la federació que, segons les enquestes, podria governar en la propera legislatura i per tant l’executora d’aquest acord, hi ha votat en contra. Ni consens, ni unió, una altra vegada.

Malgrat tot és una decisió prou agosarada, valenta, perquè, si més no, es planta cara a la resolució del TC i als partits majoritaris de Madrid. Una cosa com la manifestació del dia 10, encara que amb menys força moral. La manifestació la feia el poble, la gent, que de moral li’n sobra —i de cabreig també— i el que s’ha aprovat al Parlament ho han fet tres partits que, a més a més de manca de moral i convicció, també estan sota mínims.

(Blog de Avui + El Punt 28-07-10)

26 de juliol del 2010

“Rajoy ha d’escoltar Catalunya” (Rubalcaba dixi)




I els socialistes no? Aquí n’estem farts de les actituds de tots dos: dels del PP i dels socialistes; i incloc als del PSC que no han sabut —o no els han deixat, és clar— plantar cara i posar Catalunya pel avant dels interessos partidistes —d’allà, perquè si encara fos pels interessos partidistes d’aquí...— No us conformeu en alimentar antipaties cap a Catalunya, desafecció política, crispació, ineficiència social, política i econòmica, sinó que amés a més heu d’usar-nos per les vostres baralles partidistes esgarrapadores d’aquells vots enverinats dels que us agraeixen que tracteu malament Catalunya.


Sabeu que és la locomotora d’un tren? Doncs, això: locomotora, tracció, arrossegament de tots el vagons, energia, potència, treball, estima, eficàcia per saber on vols anar i el camí que vols fer... I sabeu com es para un tren? Doncs frenant el vagons o erosionant directament la locomotora per a que perdi potència, treball, energia, estima... Solució: la locomotora es pot cansar, deixar d’estirar i que es pari el tren i se’n vagi tot en orris o pot desenganxar els vagons, deixar-los en una via morta i fer camí pel seu compte. Aquesta segona opció també és vàlida.


Sé que no s’ha d’escriure a sang calenta. Sé que s’ha de reflexionar, deixar passar la ràbia i que s’estoven les reaccions viscerals que produeixen els creadors de titulars —que no de solucions ni feina ben feta, malgrat han estat elegits per això— amb els que pretenen tapar, cada dia, la seva incompetència del dia anterior. Però aquesta vegada no m’ha vingut bé esperar, ni reflexionar. Ho tinc tot reflexionat i m’he cansat d’esperar.


Els titulars que m’agradaria llegir sobre el paro, l’economia, l’Estaut, les infraestructures, la inseguretat ciutadana, l’ensenyament, l’emigració..., no els trobo per enlloc.


Aneu, home aneu!!! A qui voleu enganyar més...? Que us compri qui no us conegui!!

(Blog de Avui + El punt 26-07-10)

25 de juliol del 2010

Alerta amb al petroli




Tot i que fa dies que no se’n parla, sembla que s’ha aconseguit estroncar el vessament de cru del pou accidentat al Golf de Mèxic. És una bona notícia, malgrat la desgràcia ecològica, social i econòmica que durant tants dies ha estat castigant la zona, ja maltractada abans —i no recuperada— pel huracà Katrina, de les conseqüències del qual també se’n va deixar de parlar, esgotada la notícia però no el problema. Els titulars problemàtiques s’esgoten i no només perquè s’hagin arribat a solucionar, sinó perquè encara que segueixin existint deixa de ser novetat i s’ha de deixar pas a les bones o males noves.


El problema del Prestige va ser gros però limitat a una quantitat de petroli determinada que tenia fi: la que hi havia a les bodegues del vaixell. El vessament d’un pou perforat i descontrolat, encara que no infinit, podia ser, com de fet a estat, inquantificable i el problema sí podia ser infinit. Mai sabrem l’abast real i les conseqüències de tanta desgràcia i de les afectacions humanes.


Durant aquests dies, veien les imatges desastroses del delta del Missipi, no he pogut deixar de pensar en el nostre Delta i en les instal•lacions petrolíferes que fa tants anys s’han anat explotant aquí en front. Recordo noms com Chaparral, Tarragona i, pot ser, Casablanca que, encara que de rendibilitat baixa, mantenen un alt risc de contaminació. No vull cridar al mal temps, però sí cal estar alerta i no baixar la guàrdia.


(Diari de Tarragona 19-7-10)

23 de juliol del 2010

Lula torna a plorar



Vaig conèixer al Lula en la seva època de líder sindicalista, a primeries dels anys vuitanta. Som de a mateixa edat. Érem joves. Ell era un operari, torner, de la Mercedes, crec, i aquell dia, a Sao Bernardo —una de les poblacions del gran cinturó industrial de Sao Paulo— liderava una manifestació contra un grup de representants de bancs estrangers que fèiem una visita a unes fàbriques de la zona. Jo, dintre d’aquell grup, era el representant d’un banc espanyol i, encara que la manifestació era sorollosa i feia respecte, no semblava que la sang hagués d’arribar al Tietê, fent-nos saber que volia parlar amb nosaltres. Era un xicot jove de 30 anys i escaig, de mitjana altura, pel negre i barba crespa i molt poblada, vestit en cos de camisa arremangada pel damunt dels colzes i, era evident, estirava les masses. Vam parlar uns minuts amb ell i, amb molt aplom i serenitat, una vegada va fer callar l’escridassada de la gent que l’acompanyava, només ens va demanar que féssim un esforç per a que el deute brasiler amb els nostres bancs en convertís en inversions al Brasil. Algú va dir que es tractava d’una petició més política que sindicalista. Al cap de 10 anys ja era candidat a la presidència, tot i que en va tardar més de 20 a guanyar les eleccions.

L’he seguit durant els últims trenta anys i sense entrar en més detalls del seu mandat, molt significatiu, per la inflexió dels nivells de pobresa i per la fortalesa econòmica que el país ha assolit, i segurament també molt discutit per l’augment de la inseguretat ciutadana. Li hem vist caure les llàgrimes públicament quan va aconseguir els jocs olímpics per a Rio de Janeiro i ara, recentment, en una entrevista televisiva en el moment que recorda el lliurament d’un crèdit estatal a una cooperativa de recol.lectors de material de reciclatges, justament baix d’un pont, a Sao Paulo, que és on viuen la majoria.

Aquest fet m’ha fet recordar la meva experiència amb el Lula i la seva petició —de mires llargues— allà pels anys vuitanta.

L’acte i les llàgrimes fins i tot a algú li pot sonar a demagògia, però hi ha cares i actituds de polítics que no enganyen —aquí en tenim que en la cara paguen i en l’actitud cobren—. Lula era un obrer, no era un home ric —en diners, clar— i després d’una gran trajectòria social i política, ara acaba com a president del seu país i, segurament, tampoc és un home ric —en diners, clar.


PD.- El crèdit a la cooperativa de captaires, lliurada pel mateix Lula baix del pont, és de 112 milions de dòlars.


(Blog de l'Avui 23-07-10)

21 de juliol del 2010

Catalunya perd




Fa por traure el nas pels diaris. A un any de l’incendi d’Horta de Sant Joan, amb un nus al jutjat de Gandesa on, a part dels joves que hi van calar foc, tot apunta a una mala gestió de qui governa; a la Sénia bull l’olla al foc de l’ERO amb el perill d’un altre grapat de treballadors cap al carrer; perdem qualsevol possibilitat d’establir l’administració amb les vegueries; mentre, ens assabentem de que el govern central s’ha passat pel forro les al•legacions del territori per a que el traçat de la futura autovia A-7 no separés —a sobre d’un talús més alt que les cases i els arbres— el raval de Font de Quinto del poble de Campredó:


                                                       Espanya 1, Catalunya 0.



Mirant més amunt, o més enllà del mateix nas, la unitat catalana peta a Madrid. La valoració que n’hem de fer després i a tenor de les expectatives de la manifestació del passat 10 de juny, és de fracàs del conjunt de les forces catalanes. Els matisos diran que molta culpa tenen, i és veritat, els socialistes catalans que tan enfadats estaven —Montilla reclamant no sé què del TC i del PSOE, fent cara llarga i parlant de desafecció.. que es van dignar i tot anar a la manifestació començant a marejar la perdiu amb la murga de les pancartes—, perquè sent clau al Congrés no han permès que es votés a favor allò que ells mateixos vam aprovar al Parlament Català:


                                                       Espanya 2, Catalunya 0.


Llavors els altres catalans no aproven tampoc la que proposen els socialistes a qui acusen, amb raó, amb molta raó, d'impulsar una proposta de mínims i d'haver trencat la unitat de les forces catalanes negant-se a incorporar al seu text la resolució del Parlament de Catalunya:


                                                       Espanya 3, Catalunya 0.


Algú s’ha perdut...? Quasi tots. Ells, els que ens governen, també.


No sé si hi guanya molt Espanya, però sí sé que Catalunya perd.


(Blog de l'Avui 21-07-10)

19 de juliol del 2010

                                Focs d’artifici



Sonen com a bombes de la pitjor guerra. Encara bé que en esclatar al cel es converteixen en un espectacle nocturn encisador, cada any millor per la innovació i per que en els focs d’artifici també avança la tecnologia. És la celebració del Carme a l’Ampolla que enlluernen el golf de Sant Jordi en una nit marinera d’un estiu calorós, mentre les barques de pesca i les d’esbarjo atraquen després d’una processó típica, ancestral, —abans dels motors marins es feia a rem i a vela— on s’ha passejat per la mar la imatge de la Verge, custodiada per pescadors joves. Una filera de barques l’encapçala la de la Mare de Déu i l’altra la que porta la banda de música tocant la Salve Marinera i, ambdues, girant fila cap a port quan comença a fosquejar i, allí, en aquell instant, s’inicia l’espectacle amb focs aquàtics que culminaran a terra com l’apoteosi final.

Foc, molt de foc. Llum, molta llum. Soroll, molt de soroll i folklore i sentiment mariner que aflora per costum, devoció o celebració festiva que no ha fet oblidar, ni per unes hores, la incapacitat política —uns més que d’altres, ja ho sé— de donar una resposta a la manifestació multitudinària del passat dia 10 a Barcelona. Molts de titulars —focs d’artifici— que els mitjans magnifiquen, necessitats de notícies que s’aprimen a l’estiu, i ho reflecteixen donant la sensació de que cada capdavanter que parla pel seu partit, justificant la seva posició incongruent, el que diu va a missa, ofenent la intel•ligència del ciutadà d’a peu que, de tonto no en té un pel i ni tan sols té necessitat de conèixer —ni llegir, ni interpretar— la lletra petita dels temes bàsics que li preocupen, per entendre el que li està passant.

Com els de l’acudit d’aquells que van anar a Lurdes a curar-se i havent tingut un accident li demanaven a la Verge de quedar-se tal com estaven, li hem dit a la Mare de déu del Carme que enguany la processó l’hem fet per demanar, també, quedar-nos com estem —de moment— perquè si ho han d’arreglar aquests dels titulars —focs d’artifici— i els que haurien d’influir a Madrid on, cada vegada ens piquen més la cresta, ja ho mourà la societat civil que ha demostrat que en sap més i ho pot fer.

15 de juliol del 2010

                                                                El far diu que sí



Un oratge suau de tramuntana ens ha llevat de matinada trencant la seguida de calor intens que hem patit en els últims dies. És atípica en aquest indret del Delta; el mestral sempre li guanya la partida. Arrissa la mar de la Badia de la Calma en direcció la Goleró, des de Cala Maria, i en direcció a la punta del Fangar, des de Cap Roig. El far no s’immuta; el mestral bufa més fort, aixeca núvols de sorra i no li fa ni cas. Cal gaudir de la matinada; les primeres hores seran divines; més tard virarà a gregal, humitat, més xafogor i ja hi tornarem a ser. Cal aprofitar el moment; la terrassa és impassible, exposada a totes les vistes, a totes les temperatures i a tots els vents i, per la nit, els insectes que cerquen desesperats la llum per morir de glòria. El privilegi d’un esmorzar amb una mica de fruita fresca, pa en tomata —carregat d’oli verge d’oliva, clar—, una torrada amb codonyat i formatge d’untar i un cafè amb llet, no es pot comparar fins que —xalava massa— a la ràdio comencen les tertúlies sobre l’espectacle del Congrés.

Els que manen a Madrid no han entès —no volen, no els convé— res del que passa a Catalunya i del que vam expressar dissabte passat al carrer. Els que manen allà, com a molt ho usen per tirar-s’ho pel cap uns contra els altres. ZP li posa morro i passa de l’escagarrussada de “apoyaré” a la de “evaluaré” i, els catalans del PSC, els mateixos que van anar a la “mani” el dissabte, condicionant inútilment la capçalera, aplaudien enfebri’ts. I Rajoi diu que puja a les enquestes... Ho tenim magre.

La tramuntana s’aguanta ferma mentre el sol, tal com puja, va escalfant. Els tertulians també i continuen dient la seva. Torno a mirar des de la terrassa, faig l’últim glop de cafè en llet que ja s’ha refredat. Sento impotència —pot ser ràbia— em podria desanimar, però penso que tot el que tinc al davant mereix un altre tracte, una altra forma d’administrar-ho. Tota aquesta bellesa, tot aquest bé de Déu necessita una altra gestió. El far del Fangar em fa que sí, que sí, amb el cap.

(Blog de l'Avui)

14 de juliol del 2010

Caragol poma, poca broma




S’han complert els advertiments que des de fa més d’un any han anat fent els pagesos arrossaires des de l’aparició del caragol poma, alertant del que podia passar, escampant-se com una plaga —ja és una plaga—, fins i tot més aviat del que els mateixos afectats podien esperar. Hi ha cultius minvats, només nàixer l’arròs, en percentatges importants que poden fer inviable la collita. Ara els pagesos estan advertint de que la quantitat de posta és tant elevada —motiu de l’accelerada expansió— que quan arribi l’hora de segar pot crear problemes d’humitat i de manipulació per la massa enganxosa que es trobarà als guaixos de l’arròs. La primera advertència dels que més en saben, els agricultors, s’ha complert i, segurament, en la segona tampoc fallaran. Si és difícil controlar una plaga d’aquest tipus en els camps cultivats, que es remenen varies vegades a l’any i s’hi està permanentment al damunt, cal pensar quan complicat serà controlar-ho en els espais erms del parc natural, com la zona de la bassa de les Olles i del Canal Vell. He de suposar que ells a qui reclamen és a la administració per a que se n’assabenti, primer, i se n’ocupi, després, i li trobi una solució abans de que sigui massa tard. No sé en quina d’aquestes fases està l’administració, però no veig als pagesos massa contents: estan preocupats. El Govern —eleccions a la vista– està explicant la feina feta amb un desplegament inusual en els mitjans locals —He de suposar que ho estant fent arreu de Catalunya–. Seria bo que, aviat, com acció de govern, podés explicar que ha acabat amb el caragol poma.


(Diari Tarragona 12-07-10)

13 de juliol del 2010

Feina llarga a fer




Que lluny queden les discrepàncies polítiques per la capçalera. La gent estava per la feina —manifestar-se— i li era igual la comèdia, els pactes, les discrepàncies que havien hagut hores abans pels llocs a ocupar i —la gent, sí—, va ocupar de forma espontània i anàrquicament ordenada el seu lloc: el carrer. Es van poder llegir molts missatges. Hi havia moltes pancartes, moltes expressions, frases i consignes ocurrents, molts de crits i fins i tot algun renec, però el que cal considerar, perquè és el que compta, que tothom va assumir, i això val per a tots els assistents i els que no hi van poder ser però ho recolzen, el lema de la manifestació: Som una nació. Nosaltres decidim.


Això és el que hem signat, tots plegats; aquest és el manifest, aquest és el mandat i això és el que els polítics han de saber fer complir. Se’ls hi ha girat feina. Enguany no hi ha vacances, les eleccions són al voltar el cantó, les urnes cantaran amb aquest to i qui hagi de revisar la seva actuació i corregir el derroter, que ho faci aviat. I no val, com ja estan fent alguns partits, tapar forats, incongruències i incompetències amb titulars vistosos i enganyosos d’avui per demà. Mentides, mala fe i xoriçades, les menys possibles —es de dir, cap—. La gent sabem garbellar bé el que sentim, el que llegim i el que es fa, i sabem també perquè es diu i perquè es fa.


Hi ha feina llarga a fer, però s’ha de fer ben feta. Qui no en sàpiga o no la vulgui fer, a casa falta gent. La política, si no la fas, te la fan (Joan Fuster).


(Blog de l'Avui 13-07-10)

11 de juliol del 2010

Als que ens heu vist des de fora




He viscut uns anys a l’estranger, al Brasil per motius de feina, i sé el que significa està pendent del que està passant a casa. Eren temps sense Internet, ni altres comunicacions immediates; només telèfon, tèlex i algun diari setmanal, i a excepció de la pantanada de Tous o l’assalt del Congrés per part de Tejero no recordo, en cinc anys, cap imatge més d’aquí a la televisió d’allà. Ara és diferent, ens teniu en directe i, per tant, més prop.


Ens consta la quantitat de gent arreu del món que ens llegiu i que seguiu l’actualitat de Catalunya i segurament, la majoria, heu estat veient d’alguna manera la manifestació d’ahir a Barcelona i en llocs com Anglaterra, Alemanya, Argentina i Estats Units, sabem que també heu fet la vostra. Sé el sentiment que us embarga i sé com ho heu viscut. Els que vam tenir la sort de ser-hi no recordem cap moment de la història de Catalunya on tanta gent s’ha manifestat de forma tan transversal, fonent colors polítics —fora anècdotes insignificants— amb un clar rebuig a la falta de respecte vers la decisió i la voluntat del poble manifestat als parlaments i a les urnes.


No ho dic per fer-vos enveja, sinó per recordar-vos. Sé que si haguéssiu pogut hi haguéssiu estat. Sabeu, però, que la vostra força també s’ha notat; pel que heu fet i per l’atenció que ens heu prestat.


(Blog de l’Avui 11-07-10)

7 de juliol del 2010

Que reclama l’Ebre?




A l’Ebre ja hi estem d’acord amb la pancarta proposada des de fa temps per Òmnium, per encapçalar la manifestació de dissabte... Pel que sabem i pel que llegim, aquesta pancarta no ha portat cap desunió ni cap baralla entre polítics, com semblava d’un bon principi. Que més voldrien els de fora que esperen qualsevol ocasió discrepant, per petita que sigui, per fregar-se les mans i difondre als quatres vents que a Catalunya no anem a una. Ha estat el President, i les seves veus, qui ha pretès fer-ho diferent per no enutjar massa als de Madrid pensant que embolcallat amb la senyera es tapava alguna incongruència o, si més no, quedava com espargida i, això sí, rebutjava allò de NACIÓ i DRET A DECIDIR, que és el que enfada més al poder central. Caldria esbrinar si Montilla està enfadat amb la sentència, tal com va manifestar institucionalment, o només ho fa veure.


Òmnium, com no podia ser d’altra manera, s’ha mantingut en el seu lloc. Sóc soci, així ho vull i ho celebro. Enhorabona! El President ha d’encapçalar la manifestació, assumir el lema i, com molta gent, pot portar dignament una senyera a les mans, a la butxaca, penjada al coll, lligada a la trinxa o, simplement, al cor com la portem la majoria de catalans.


A l’Ebre també reclamen, especialment, la llei de vegueries tocada de mort en la sentència del TC. Les Terres de l’Ebre, teníem quasi tot a favor per ser pilot en l’establiment de la nova administració territorial de Catalunya, com ho vam ser en el desplegament de les delegacions del Govern i, ara, el projecte està sentenciat. Aquí estem enfadats de veritat, i no només ho fem veure.


Afortunadament, cap discrepància política ni social, a l’Ebre, per fer especial incidència en el reclam de la vegueria. Estem units i units pujarem a la manifestació del dissabte.


(Blog de l’Avui 8-07-10)

6 de juliol del 2010

Pot de la Selva, port de partia




Grans iniciatives han sortit dels ports de mar per començar una travessia, de vegades coneguda i altres no, amb la incertesa de no saber que es trobarà més enllà de l’horitzó, però amb la convicció de que és una ruta que s’ha de fer.


En un moment en el que tanta i tanta gent es pregunta, al damunt d’una esperada gran manifestació de protesta en contra d’una decisió històricament frívola i insensible vers el poble català —per la que els polítics catalans ja es barallen—, que farem al dia següent?, el Port de la Seva ens ha donat una de tants solucions. Una iniciativa brillant, clara: una gran idea.


Molts pràcticament i de forma particular ja ho hem fet això, però no és el mateix; una decisió plenària municipal és molt més significativa i té un caràcter institucional de molt calat polític i d’incisió directa. A més a més tenen la sort de que el mateix TC els ha exclòs moralment de la Constitució i, com no té cap força moral, no hi podrà intervenir. Una manera intel•ligent, no d’esquivar-lo, sinó de prescindir-hi. Derroters en hi ha, cal esbrinar, trobar-los i posar-los en marxa.


Sortiu a la mar i aneu entrant a tots el ports de parla catalana. Espero que quan arribeu a l’Ebre —tot i que encara us quedarà molt de recorregut— molts ajuntaments hagin secundat la vostra iniciativa. És una travessia llarga i cal anar fent.


(Blog de l’Avui, 6-06-10)

4 de juliol del 2010

Lo Passador




Mentre en altres indrets s’obren trinxeres, creixen murs de formigó entre pobles veïns o es trenquen ponts per les guerres, per l’enveja, pel poder, aquí s’uneixen dos pobles, dues comarques i una mateixa gent lligada a la terra, al riu, a la mar, a l’arròs, a la caça i a la pesca i, avui, al comerç, a la indústria i al turisme. Dos pobles iguals, o molt semblants, Deltebre i Sant Jaume d’Enveja, units i separats a la vegada per la gran amplada de l’Ebre a punt d’entrar a la mar, ara tenen “Lo Passador”, un pont modern de moderada afecció ambiental que els uneix i els lliga de per vida. Ambdós així ho volien. Lluny queden les barques de rems carregades de gent, bicicletes, sacs i fardells i, més prop, els actuals transbordadors que pot ser els quedarà el recurs turístic. Abans de plegar, si és que han de plegar algun dia, cal que tinguin cura de no haver-ho de lamentar com ens va passar amb el Carrilet que avui ens faria un servei turístic immillorable. La visió, i també l’esperança, de que la industria turística impacti definitivament a la zona, ha de fer que no es descarti res del que avui tenim de bo perquè ens podria fer falta demà.


En dies de frustració social i política a Catalunya en relació a Espanya, pels enganys i les decepcions a que ens porten els que ens dirigeixen, cal un “Passador” per a que, sense moure’s cada u del seu lloc, i sense deixar de ser el que cada una és, ens respectem i ens entenguem.


(Diari de Tarragona 4-07-10)

2 de juliol del 2010

De sirgat a sirgador




Segons alguns diccionaris, encara que poc cert, sirga té l’origen en les paraules romàniques “sirgo”, “sirga”, seda, perquè s’usava aquesta matèria en la confecció de cordes per fer-les més fortes, més resistents. En nàutica no hi ha dubte, la sirga és una corda que serveix per estirar una xarxa o una embarcació des de terra per fer-la anar d’una part de ribera a l’altra o fer-la navegar contra corrent. Camí de sirga —i ara el pensament ens vola cap a l’obra de Jesús Moncada, amb aquella novel•la catalana traduïda a més de quinze idiomes—, és el recorregut per la vora del riu que feien els sirgadors que arrossegaven els llaguts per l’Ebre en amunt, contra corrent, i que han omplert tantes pàgines de la nostra història. El turisme, un fenomen que tan costa atraure a les nostres terres, malgrat la bellesa plural del nostre paisatge, recorre una vegada més al fet històric i aporta una nova eina que també es mou pel riu. Els llaguts eren sirgats, però ara, a falta de camí de sirga esborrat per la mateixa història, Lo Sirgador, un nou llagut com el Benifalletenc, navega pel riu fent un camí nou, el del reclam turístic, en record d’aquells mariners d’aigua dolça que sirgaven les seves vides a la vora del riu.


(Diari de Tarragona 27-06-10)

30 de juny del 2010

Amb el fang fins al cap




“Amb els peus al fang” era el títol de l’anterior comentari del meu blog on feia referència als plantadors d’arròs que remembraven aquella feina de quaranta anys enrere, dura però molt digna, als arrossars del Delta.


Avui, després de saber, fins on sabem, la sentència del TC sobre l’Estatut em passa pel cap una feina molt menys dura, i no sé trobar dignitat per enlloc amb la sensació, però, de molt de fang; fang fins el cap, perquè la paraula merda no la volia escriure.


No vull saber els detalls de la sentència, no els llegiré, ja no m’interessen, és igual. En tinc prou en saber com ha anat, el temps que ha passat, qui els ha posat, com han estat i, sobre tot, el més greu, com han esmenat la decisió sobirana del poble català expressat lliurement a les Corts Catalanes i a les urnes en referèndum, i del poble espanyol que ho va aprovar a les Corts Generals segellat amb la signatura reial del Cap d’Estat.


Qui són aquesta gent?, afavorits per les hipòcrites posicions dels populars i dels socialistes, uns presentant recurs directament i els altres a través del Defensor del Pueblo. De su pueblo, clar, perquè del nostre en passen olímpicament. Per ells hi ha pobles, llengües i gent de primera i de segona.


Ara queden molt bé totes aqulles tonteries (“ho acatem però no ho compartim”). Però què acatar ni compartir? Un tribunal com aquest, amb tota la seva legalitat, no té legitimitat ni cap autoritat moral sobre les decisions sobiranes de tot un poble (l’espanyol i el català). A més, l’Estatut porta ja uns temps —tot el que el TC ha perdut— aplicant-se i no he sabut res de cap problema.


Això, doncs: fang fins al cap...; més encara: fins al barret!

(Blog de l'Avui 30-6-019)

28 de juny del 2010

Amb els peus al fang




A la llacuna de l’Encanyissada, i en algun altre indret del delta de l’Ebre, aquests dies es planta arròs a l’antiga usança. És una festa. Els polítics van a fer-se la foto i els forasters s’ho miren amb estranyesa: la gent s’arromanga i entra al quadro de l’arrossar estacant els peus al fang on es mouen amb moltes dificultats. Homes, i alguna dona, vestits com llavors, amb calçotets llargs de fines ratlles, lligats amb betes a la trinxa i un bon barret de palla per cobrir-se del sol deltaic fan memòria d’una època que aquesta feina no es feia com a festa. Era un treball dur, ingrat però tant digne com qualsevol. Llavors no es feia una bon dinar de restaurant, sinó que es menjava el que cada u es portava al cabàs, a l’ombra d’un xop, un desmai, un eucaliptus o un plàtan, el que quedés més prop. S’han cantat jotes ebrenques i els versadors han fet referència a la nostàlgia d’uns temps que, per passats, no eren millors, però remembren allò que alguns, els més grans, vam viure i altres, els mes joves, ho han sentit explicar. L’arròs creixerà, espigarà, madurarà i —en tornarem a parlar— es segarà i es batrà també a l’antiga usança. Ens veiem i en parlem al batre.

(Blog de l'Avui)

25 de juny del 2010

Ja ha passat Sant Joan




Al mig de la badia de Sant Jordi la lluna plateja inundant-la de purpurina argentada, acomiadant a Sant Joan, les seves festes, els coets i la berbena. Demà farà el ple i, sense l’ombra del Baptista que ja serà aigua passada, encara sortirà més grossa, més lluenta i més presumida, reduint a la mínima expressió la potenta guinyada del far del Fangar. Fins i tot Alexandra si ha fixat, per primera vegada, i s’ha impressionat de l’espectacle que en una nit clara envaeix la badia de la calma. Del meu poble no veig notícies, s’han quedat ancorats amb el problema del caragol poma, que no és poc, a l’Ampolla segueixen les festes, els bous, els balls i llargues vigílies que s’acaben veient nàixer el proper dia a les platges, mentre arriben males notícies de l’Euromet al seu pas per Castelldefels, des d’Hisenda per a les fortunes de defraudadors de coll blanc detectades a Suïssa i des de França per la forta protesta ciutadana per les reformes de les pensions. No hi ha manera de passar un Sant Joan amb tranquil•litat. Veurem Sant Pere.

(Bloga de l'Avui 25-06-10)

23 de juny del 2010

Not news, good news



Sí, les atzavares creixen i els bargallons també, eufòrics i punxencs. Tenen reserves, està tot ufanós, ha plogut prou per a que verdegen els pins, la malesa, les argelagues, el romer i la murta; les oliveres desgrenyades pel gregal de la vora de la mar encara no les he vist. Segur que també aguanten. He degut de tornar a Tortosa a recollir el pressupost del llibre que estic acabant de la llarga història de l’Aigua i del Canal de l’Aldea-Camarles. Necessito un espònsor i l’he de trobar abans fi d’any. He dit abastament que tancaré el llibre —una història d’un pla de reg que va començar en la dictadura de Primo de Ribera– el dia que comencin les obres i està tot a punt per que comencin a fi d’any. Finalment serà una realitat i la història és llarga i sucosa: cal que algú ho expliqui i quedi per sempre, però l’he de tancar. Cap novetat malgrat les baralles polítiques sobre les xoriçades del Palau, ni dels nazis que campem per Tortosa i bones notícies pel que fa al musclo zebrat que sembla que Endesa hi ha trobat una solució oxigenada. Ara cal embornar el caragol poma i la mosca negra que enguany, com a mínim, està poc mediàtica. No surt ni a la tele.

Demà bé. Ve Alexandra.

22 de juny del 2010

L’estiu vol entrar




Li costa . El calendari el força, però és de paper i el paper es molt sofert. L’estiu no entrarà perquè ho digui el calendari: ho farà quan voldrà i crec que ja ho vol. Me’n vaig a l’Ampolla, el vull veure de prop; vull veure si entra de debò, el vull mirar als ulls de fit a fit. No vull que m’enganyi. Des del Baconer o des de Cala Maria el tinc controlat, el puc veure despullat, sense vergonyes, sense perjudicis. Vull veure si, malgrat la puta crisi, encara creixen les atzavares, si els bargallons es fan grans i punxencs i les oliveres que s’atreveixen a mirar de prop el far de la punta del Fangar, encara estan desgrenyades pel gregal. Sé que no m’escaparé de saber dels estafadors del Palau, dels porucs que pateixen per la Sagrada Família, de l’ atzucac de l’Estatut i del TC, dels que protesten per l’aigua del riu, dels que es queixen per falta de feina, ni dels que el caragol poma se’ls fot els guaixos d’arròs naixents. Tampoc ho pretenc, però pot ser estar prop de la mar i jugar en Alexandra, m’ho farà veure d’una altra manera.

(Blog de l'Avui 22-06-10)

21 de juny del 2010

Quota femenina agrària




Un titular ho trenca tot d’entrada. Diu que les dones no formen part dels òrgans de decisió de les entitats agràries de l’Ebre. Al desplegar la notícia, es suavitza la situació, i es diu que les dones tenen una presència minoritària i una participació baixa. Ja no és el mateix i, si anem a les xifres i als paràmetres que s’han tingut en compte en l’informe d’un estudiant xertolí (de Xerta) de Ciències Polítiques de la Universitat de Barcelona, avalat pel DAR de les Terres de l’Ebre, veurem que ens movem entre un 7% a les juntes de les entitats agràries i un 34% en quan a la titularitat de les finques i en els censos de cambres i cooperatives, que no està gens malament, encara que millorable.


Estic pensant en la meva estimada amiga Montse, de l’Aldea, pagesa de facto, de tradició i d’esperit, participant activa d’organitzacions agràries, d’Unió de Pagesos, d’una comunitat de regants, etc., que segurament deu contribuir en una part important en els percentatges de l’informe, tan en juntes com en titularitat. Coneixent-la, estic per dir que una cosa és la participació numèrica de les dones —aquella quota legítimament reclamada— i altra l’efectivitat i la potència de criteri i la seva influència en les decisions dels òrgans agraris als que pertanyen, intensitat que no es pot valorar en xifres i percentatges sinó en eficiència. Aquesta quota, que és la que val i la que compta a la fi, segur que està molt més ben situada.


(D. Tarragona 20-06-10)

18 de juny del 2010

España ya va bién




Ja no importa que la morositat —contable— de la banca ratlli el 5’5%, ni de que moltes caixes estan sent repescades en salabre, buscant fins hi tot solucions trampes com les fusions fredes, ni que l’atur galopi sense saber si per on passa el seu cavall hi tornarà a créixer l’herba...


Puja la borsa. No només perquè Millet i Montull vagin a la presó —que també—, sinó perquè s’ha cregut els gestos polítics de les últimes hores. Són les reformes de ZP, encara no aplicades, i que ningú sap si seran efectives. Però sonen. Bé: les fan sonar.


Encara torna l’eco dels rumors d’hores abans sobre el rescat econòmic que la Unió estava preparant per l’Espanya de les grans dificultats, l’enuig simulat dels sindicats preparant la vaga general, l’amenaça de l’agència Moody’s, sobre Espanya i sobre l’euro, i de l’OCDE que diu que tardarem un grapat d'anys a recuperar-nos del constipat, no separant-nos gaire de Grècia i Portugal.


El Governador del Banc d’Espanya té una idea magnífica: el Santander va bé. I és veritat. El millor banc d’Europa i —alerta— la sisena empresa més gran del món. El posem de bandera. Columna fonamental de la fortalesa econòmica del país. El president permanent de la Unió diu que ja no hi ha crisi i el director general del FMI, entra la Moncloa i alaba les reformes espanyoles. "España ya va bién”.


M’acabo de trobar un conegut, que passejava a sa fina, o sa neta, en un cotxet, preguntant-me pel lloguer d’un pis prop d’on visc.


—No t’ho sé dir —li he contestat—, però t’ho preguntaré.


—Es que em prenen la casa (no ho comentis a ningú, per favor). Fa sis mesos que no pago, em vaig quedar sense feina, era autònom, no cobro atur, la dona no té feina...


Se m’ha arrupit l’estómac... he mirat la xiqueta del cotxet... li he dit que li faré la consulta al meu veí...


No he tingut valor de dir-li que no es preocupi, que la borsa puja, que "España ya va bién", que el Santander és el millor banc d’Europa i que ZP i el director del FMI ho estan celebrant.


(Blog de l’Avui 17-06-10)

17 de juny del 2010

VAGA.... ? ARA NO !




S’atansa la tronada, però em sembla que passarà de llarg. Tinc una trucada; no la puc atendre. Mal oratge. Cel fosc, llamps i trons però el mestral va al darrere i ja treu el nas per Caro, no serà res. Bé, sí serà: vent de dalt, com toca. La borrasca arriba seca; s’ha escorregut a dojo pel nord derivant cap a França on ha fet estralls.. Ens ha esquivat però baixen les temperatures. Com plou per dalt, l’Ebre baixa ple: ja va bé. Falta ens fa.


Aquesta primavera no li deixa treure pit a l’estiu. Tampoc Obama treu pit empastifat els peus amb el “xapapote” enganxós que va en augment, ni ZP empastifat amb les reformes que, encara no les ha aprovat i la Unió, insaciable, ja li’n demana més. Els sindicats, inoportuns, parlen de vaga general. Ara no!!


Les vagues es fan quan s’ha de plantar cara al govern per alguna cosa que no fa o no va bé. Allò que s’havia d’haver fet allà pel 2008. Ara que, bé o malament, està corregint, encara que forçat per mamà Europa, la vaga farà més mal que bé. Els veig despistats. Tenen a la gent cansada. Treuen pit a deshora. Això és falç pit.

Aquesta tronada no passarà de llarg: descarregarà i bé.

(Blog de l'Avui 17-06-10)

15 de juny del 2010

ALLARGAR LA VIA VERDA




La via verda vol arribar a l’Aldea. Bona notícia. El Consell del Baix Ebre encara no sap per on pot anar. Ja ho veurem. La ruta del carrilet ens queda lluny, per par de baix de l’Ermita. En aquella època, hi tenia un baixador entre Amposta i Jesús i Maria: La Canyada. Pot ser seran figues d’un altre paner, però no es pot descartar, per aquest u altres menesters turístics.


De Tortosa a l’Aldea, nus de comunicació per excel•lència, i tenim molts d’encenalls —ferrocarril, carreteres, canalitzacions d’aigua, de gas, polígons industrials, electrificacions ...—, i cal buscar per on travessar els turons de les Veles i el Ranxero, amb voltants d’horta, tarongers o zones de bosc baix, encisadores. Cal pensar amb les tres torres de vigia...


En tot cas, una via verda que connecti amb l’actual, en zona més de secà, pensant que de tornada s’inicia a Horta de Sant, i es podria perllongar fins el Delta, per l’Aldea, porta d’entrada natural, seria una bona idea. Hi apostem.


Allargar la via verda és també allargar la vida verda.


(Blog de l’Avui 15-06-10)

14 de juny del 2010

MÉS QUE SOROLL




Sonen xiulets a la plaça d’Alfons de Tortosa, una remor sorollosa que va a més. Falten un minuts per les dotze del mig dia. Dimarts 8 de juny, vaga dels funcionaris. Els xiulets van en augment i les banderes dels sindicats també. Les de l’UGT i CCOO ja onegen a primera fila d’un taulat buit amb un micròfon solitari a l’espera que l’escriptora Francesca Aliern llegeixi un text que, malgrat proves matineres de megafonia no es sentirà gaire. Les insignes d’USO arribaran més tard però també es plantaran al davant de l’escenari. Continuen els xiulets donant més força sonora que no pas la que representen els manifestants, que no arriben al mig miler. Minuts abans de dos quarts d’una, la manifestació es va dispersant i la remor dels xiulets es va apagant. Un alcalde d’Esquerra departeix amb algun líder sindical; pot ser és l’únic polític significant de la manifestació, mentre els diaris digitals es fan ressò de la vaga i de la guerra de xifres dels seguidors —75%, segons els sindicats i 16%, segons el govern—. Queda bé dir que ni són tots els que estan ni estan tots els que són i també que podria semblar només un acte justificant dels sindicats, forçats per la situació, malgrat el seu recolzament incondicional a la mala gestió de ZP. Mentre, Alemanya i Anglaterra anuncien dràstiques mesures, es dispara la prima de rics del deute espanyol i se’ns demana més tisora. Els governs ja s’ho comencen a creure que hi ha crisi.


(Diari de Tarragona 14-06-10)

11 de juny del 2010

NEM FENT

Dijous rutinari, Canal l’Aldea-Camarles, reunions, contactes, el projecte va vent a popa (em moro d’èxit) i per la tarda una cana a l’aire: aquells rampells que ja tinc dominats, però de quan en quan va bé despentinar-se (deia Mafalda), per allò de que no oblidem que som vius i encara podem … les abelles sempre agraeixen una visita.


Una tarda maca, mar forta de migjorn, airet iodat, olor de sirena, peus descalços, camal arremangat, desert voluntari, mirada intermitent al lloc d’on podia venir algú i solet de caiguda que no fa mal i el gran “albatros” (aquella au grossa blanca) mirant-me de gairó. Quan es cansava d’un ull, girava el cap i em mirava per l’altre: No sé el que hagués donat per endevinar-li el pensament.


Demà, divendres, més rutina: súper, gravació tertúlia, caipirinha i migdiada: mare de Déu, que no em queixo —només ho explico—, deixa’m com estic.

8 de juny del 2010

HI HA DE TOT

Les mesures contra la crisi fan furor abans de ser aplicades i, de moment, el que donen és més malestar. Els polítics, avergonyits, es baixen els sous per rentar males consciències d’una gestió ineficaç i en les fusions de les caixes, a més a més de la incompetència per gestionar-les —que ja coneixíem— i també la ineficàcia de la seva gestió, es detecten tractes de favor, de molt de favor, a presidents i consellers, molts d’ells de caire polític, en concessions de préstecs milionaris per a les seves activitats privades. Això sí: legals, he? Tan legals com immorals als ulls de tots aquells que se’ls hi nega el finançament per salvar la seva empresa, el seu taller o la seva casa i, impotents, veuen com els hi vola tot. Curiosa la imatge de les caixes que s’han de salvar, volent fer colar el missatge de que és necessari unir-se per ser més fortes. Igual s’ho creu algú.


A Barcelona es deixa sentir el reclam de l’Ebre, que no li agrada com van les coses, i demana que es facin d’una altra manera: que es facin bé o millor. Són els que són. Segurament menys que abans, perquè han anat caient les rèmores que s’alimentaven de la seva suor, al darrere de les pancartes i les banderes partidistes amb substanciosa càrrega política. El temps ho depura tot i va posant les coses en al seu lloc.


De INDO arriben bones notícies, tot i sent un perllongament a curt termini. De moment retira l’expedient de regulació: no pot ser tot dolent.


(Diari de Tarragona, 6-6-10)

31 de maig del 2010

NO EM SENTO BEN GOVERNAT



Els governs no gestionen la crisi. Cal començar dient que són els primers responsables de l’esdeveniment perquè són els que ho havien d’haver evitat. El poder executiu, primer vigilant de que es compleixen les lleis i, per tant, les normes que regulen el sistema financer —ogre famolenc que devora tots els poders i, fins i tot, les seves pròpies entranyes—, les hi han colat totes. Quan hom revisa la història, intentant comparar la situació actual amb la Gran Depressió que va precedir a la Crisi de 1929, on aquella globalització ja interconnectava les gran potències productores i consumidores del planeta, no es troben grans diferències amb la causa i l’efecte de la crisi actual. Un excés d’oferta, desmesurada per la demanda de l’àpoca, i falta de previsió en quan al fràgil equilibri dels dos vectors, però sobre tot una ferotge especulació en borsa comprant títols pel damunt del seu valor real, finançat per una banca irresponsable que posteriorment va fer fallida perquè ningú va poder tornar els préstecs per les inversions també fallides en el crack de Wall Street. Sona aquesta música, oi? Llavors és el keynesianisme, la política intervencionista del ministre anglès, John Keynes, qui posa ordre a n’aquella economia mundial, però —alerta— costa cara i triga 10 anys.


Poc escarment i mala memòria. És per això que em sento mal governat: mai s’ha tingut cura de les feixugues experiències anteriors, no s’ha collat a les entitats financeres, s’ha intentat tapar la crisi amb eufemismes i, ara que el foc crema al bosc, s’intenta apagar amb un poal: Aigua Mare de Déu de l’Aldea! L’última disbauxa: les corregudes i el desori dels ajuntaments, intentant aprovar crèdits a correcuita per esquivar una decisió suïcida governamental que garbella aigua.


Estem en bones mans? En tindrem també per 10 anys? Preguem, germans.


(Diari de Tarragona 01-06-10)

24 de maig del 2010

CAMPANES AL VOL BAIX



Perquè els campaners que les han de fer repicar no en saben prou, no sonen bé les campanes als campanars del món econòmic, aquest món globalitzat que s’ha fet un nus gros i difícil de desfer. Ningú se n’escapa, ni Catalunya ni tampoc les nostres terres que malgrat els esforços descomunals de sectors tan dinàmics com el del moble, la construcció o el automobilístic —i altres— hem de continuar patint, com a tot arreu, el degoteig d’un atur tossut i amenaçador amb onades ferotges, ofegadores, com el tancament de Lear, mai paït, i ara Indo.


Aquí els campaners majors han negat l’evidència i no només repiquen malament sinó que s’esbatussen d’uns als altres per fer veure qui ho fa pitjor i donant-li la culpa al contrari. Les campanes tenen defectes de fabricació, material deficient, pèssima instal•lació, però fins que la gent que va a la processó, que ja avisava, denuncia i amenaça perquè el so ja no li arriba o li arriba minso i desafinat, ningú a fotut el crit al cel. Ara, a correcuita, pressionats pels campanars més alts i després de temps apagant les veus que anunciaven la que ens venia a sobre, es volen corregir els defectes de fabricació, material, instal•lació i funcionament, rellevant la seva incapacitat d’haver-ho controlat quan era hora, tal com era la seva obligació com a governants.


A l’Aldea es celebra aquesta Pasqua els 850 anys de la parròquia. Aprofitant-ho, li faig un prec a la Mare de Déu.


(Diari de Tarragona 23-05-10)

21 de maig del 2010

SOBREVIU UN REGADIU




Els projectes superen a les persones. El Canal de l’Aldea-Camarles que naix quan la dictadura de Primo de Rivera (1927), supera la de Franco, un parell de monarquies, una guerra civil, els avatars d’una transició democràtica, amb colors diversos tant al Govern de Madrid com al de la Generalitat i, després de més de 80 anys, està a punt ser una realitat, culminant l’esforç de moltes persones que hi han treballat. Superades pel temps, moltes ja no hi són, però el benefici el recolliran els seus successors.


Es un projecte que en la seva totalitat supera els 100 milions d’euros, la qual cosa representa una injecció econòmica a la comarca del Baix Ebre, i de retruc al territori, i una empenta al sector agrari que ha de contribuir al desenvolupament rural i conservació paisatgística i mediambiental, assegurant un ús racional de l’aigua —ningú en sap més d’això que el pagès—, així com una millora de la producció, en quan a la quantitat i la qualitat del producte, per la regularitat que comporta un conreu que té l’aigua assegurada quan no vol ploure. Estem parlant de progrés i benestar per al sector que l’ajuda a fixar la població, minvant fugues del jovent per manca de viabilitat de les finques que hereten dels seus pares.


El natural escepticisme que ha anat rondant el projecte, com a conseqüència de tants anys d’esperances frustrades, s’aniran esvaint a partir de l’Acord de Govern del passat dia 11 que aprova les obres, i més quan, aviat, les vegin començar.


(Diari de Tarragona 17-05-10)

10 de maig del 2010

L’ARC DEL MEDITERRANI




Es positiva la notícia de que la Cambra de Comerç de Tortosa representi a Tarragona i Castelló, en un acte institucional a València sobre l’arc del Mediterrani. En la definició que fa la Unió Europea de dos territoris que poden ser clau en el context del desenvolupament, en un futur immediat, estaríem parlant de l’eix Londres-Milà, passant pels Països Baixos i l’arc del Mediterrani, Génova-Múrcia, comprenent, és clar, Barcelona, les Balears i València, on l’eix de l’Ebre, com a ròtula de connexió entre l’interior peninsular —País Basc, Navarra, Aragó i Castella— hi hauria de jugar un paper significant. Al nord d’Europa tenim un bon exemple amb la regió Bàltica, una dinàmica econòmica i social d’un territori amb interessos comuns que es complementen i on, cambres, empresaris i governs hi treballen plegats.



Al davant de tantes preocupacions ciutadanes imperioses com pot ser la situació econòmica particular —que no només la general perquè aquella ja afecta a la butxaca i a l’esforç de moltes famílies per posar el plat a taula cada dia i per arribar a fi de més —, és ben segur que al carrer no trobaríem avui un interès social immediat per aquests projectes europeus a llarg termini, difícil d’explicar i d’entendre, semblant fins i tot una cortina més de fum per distraure al personal. Però, malgrat tot, s’hi ha de treballar seriosament; els grans projectes i les idees es queden i les dificultats immediates, tot i sent greus i deixant osca, acaben sent passatgeres.



(Diari de Tarragona 9-05-10)

2 de maig del 2010

L’EBRE I LA BIOSFERA




Fa quaranta anys que la UNESCO va posar en marxa el programa l’Home i la Biosfera pensant en com usar els recursos naturals i, sobre tot, en la seva conservació de forma que l’acció del present no anul•li les necessitats i l’ús que n’han de fer les generacions que ens precedeixen; allò que avui se’n diu desenvolupament sostenible i que, tot i sent unes paraules maques, costen d’explicar. Doncs, això: no fer-ho tot malbé, per voler viure, avui, millor.



Al llarg de tants anys la UNESCO ha anat seleccionant una sèrie d’àrees geogràfiques del planeta per anar donant-les-hi aquesta qualificació en reconeixement a la seva aportació natural, ja d’inici, a la bona salut del planeta i ja es registren més de cinc-centes àrees considerades oficialment com a “reserva de la biosfera”, repartides entre un centenar de països, enduent-se la palma, com és natural, Àfrica i Amèrica del Sud, encara que estan repartides per tot el món.



És una bo que surti una iniciativa engegant el procés per considerar reserva de la biosfera a les Terres de l’Ebre, sobre tot pel reconeixement internacional que representa, que ens obliga a la conservació i protecció curosa del medi, però cal tenir en compte que l’objectiu del programa també contempla el desenvolupament humà i econòmic d’aquestes zones. El que no convé és que ens converteixen en una “reserva índia” que acabi limitant, precisament, el desenvolupament i el progrés.



Veurem, també, com pintaran les centrals nuclears en quest escenari.



(Diari de Tarragona 2-05-10)

28 d’abril del 2010

REEIXIMENT DE LA VEGUERIA (II)



Tot i ser important i transcendental l’establiment d’aquesta nova administració territorial de Catalunya, especialment pel que afecta a les Terres de l’Ebre —altres valoraran el cas particular del seu territori—, causa certa fatiga la lentitud de la seva tramitació, depenent sempre de la voluntat política dels que manen i, de moment, mana molt Madrid.


En aquest moment estem al davant d’una proposta aprovada pel Govern el passat 2 de febrer. És el projecte de llei de vegueries que s’engegarà —no sabem quan— substituint les quatre diputacions. Fins aquí poques interferències centrals perquè només es canvia el nom de província pel de vegueria, salvant que com penja del desplegament de l’Estatut, en estat penós al Tribunal Constitucional —que també fatiga comentar— no surti un gat amagat perquè ningú té la garantia de que aquest tema no està també tocat.


L’altre pas, esvaïdes les petites discrepàncies territorials, seria la variació dels límits provincials: modificació Lleig Orgànica, Madrid, PSOE i PP fent pinya en contra de Catalunya... un drama. Cal tenir en compte que les províncies daten del 1833, govern de la regenta Mª Cristina, establertes amb una simple circular del Secretari d’Estat que han aguantat, amb 177 anys, cinc guerres civils, monarquies, dues repúbliques, dues dictadures i l’actual sistema democràtic en mans de Tribunal Constitucional.


Malgrat tot, cal engegar la de les TTEE com a pilot, tal com es va fer en la delegació del Govern, i anar avançant i corregint.


(Diari de Tarragona 25-04-10)

19 d’abril del 2010

REEIXIMENT DE LA VEGUERIA (I)



Queda molt lluny aquella Catalunya administrada amb vegueries durant cinc-cents anys, entre els segles XIII i XVIII. El veguer substitueix la funció del vicari i del castlà, il•lustres funcionaris comtals pels voltants del segle X, que assumeix responsabilitats judicials i, sobre tot, de repressió. Des de la vegueria s’exerceix el control del territori, sovint amb enfrontaments amb la Generalitat i els ajuntaments, havent de compartir l’administració amb altres poders fàctics com els dels bisbats, les baronies o l’administració fiscal. Més prop, però també prou lluny, queda el decret de Nova Planta, en 1716, que aboleix les vegueries substituint-les per corregiments, encara que la gent continua dient-li vegueria. Una mica més prop, durant la Segona República, reïx aquesta figura administrativa quan la Generalitat ve a ser administrada per nou regions que posteriorment s’anomenarien vegueries, tot i que per poc temps perquè són eliminades pel govern central en 1939.


L’informe Roca de l’any 2001 torna a parlar d’una administració per vegueries i és la primera vegada que s’anomena la de les Terres de l’Ebre, com a tal, per substituir la Regió V, en seu a Tortosa, de l’organització que propiciava l’Estatut del 79, incloent-t’hi Ribera d’Ebre, no modificada en la nova proposta del Govern, arran del nou Estatut del 2006, en el cas de l’administració de les Terres de l’Ebre.


Llarga història d’un tema últimament mal treballat, que mai s’acaba. És el Conte de l’enfadós?


(Diari de Tarragona 18-04-10)

10 d’abril del 2010

RESSACA DE PASQUA


En acabar uns dies de vacances, un descans llarg o simplement el relax d’un cap de setmana, començar de nou l’activitat quotidiana sempre ens dona la sensació d’uns primers dies de ressaca. Són tan bons els períodes d’esbarjo que mai superen la satisfacció dels de treball, a excepció dels addictes que prefereixen l’activitat laboral. Avui es parla fins i tot de depressió post vacances i, a fe de Déu, hi ha gent que la pateix. L’activitat mediàtica es relaxa en èpoques de vacances, possiblement perquè descansa la gent que pren decisions i es registren menys equivocacions; també descansa la gent que fa discursos, relaxant la polèmica, o estan tancats els “sanctums sanctorums” d’on brollen fonts de filtracions d’informació rellevant o tendenciosa. Aquests dies tenen prioritat absoluta l’oratge i el trànsit.


Tot i així, les primeres notícies importants que apareixen al territori, ajuden a superar la ressaca de les vacances de Pasqua. El capital anglès interessat en actius vinícoles a Pinell de Brai on s’implica també activitats de la famosa cooperativa i l’adjudicació del projecte constructiu del moll Saliner de La Ràpita, aixeca els ànims inversors a les nostres terres, ara que no es parla del projecte de la foneria, que tantes expectatives havia aixecat. Cauria bé, aquests dies, un acord de Govern per començar la construcció del Canal de l’Aldea-Camarles, un projecte a punt d’obres que supera els 100 milions d’euros. Ens convenen inversions; convé anar superant ressaques.

(Diari de Tarragona 11-03-10)

5 d’abril del 2010

CULTURA I FESTA



Inevitablement les festes tradicionals ens porten sempre records del passat. En la nova era democràtica, en l’afany de separar Església i Estat, mai aconseguit de facto pel que fa a les creences en general, però sobre tot a l’activitat cultural i folklòrica —a les processons hi continuem veien autoritats macant presència i xuplant càmera— sí s’ha vist una nova forma de viure la Setmana Santa. Lluny queden aquells dies de dols socials, aquelles músiques sacres en totes les ràdios, des del diumenge de Rams fins el dia de Pasqua. No es podia cantar, xiular ni parlar alt. Afortunadament, aquestes coses s’han quedat molt residuals i, com a molt, en cercles profundament creients i practicants, difícils de localitzar a simple vista. Pot ser la visió més general que avui acompanya la Setmana Santa és la d’aprofitar-la per fer vacances i viatjar, activitats retallades momentàniament —i tan de bo que no duri gaire— per un ogre ferotge que anomenem crisi.


La Pasqua, dies de reunions d’amics i familiars, una celebració més trionfal, manen també els seus orígens, ha tingut menys evolucions; la mona, una costum antiga molt mediterrània, molt comercial però també com a obsequi (munus, regal en grec o munna, obsequi en àrab), ha variat poc. Segueix sent un present familiar (dels padrins, especialment).


Les generacions que avui trauen el nas al consum, probablement no són conscients de l’origen d’aquest dies de festa que celebren fins i tot els ateus.

31 de març del 2010

QUI PUGUI QUE DESCANSI




No vull sortir de vacances, per Setmana Sant. No ho he fet mai. Me quedo a l’Ampolla. Si puc fer venir família i amics, per mí ja fa prou com a vacances.


L’oratget de mestral suau porta bo a la voreta de la mar. Sol, llum i vent sec; farem frígoles, espàrrecs, caldereta, una caipirinya i celebrarem el primer aniversari d’Alexandra. Ja fa un any: com passa el temps!


Procuraré oblidar i que les xoriçades d’alguns dels polítics que ens governen no m’afecten gaire. Sí, sí, el temps passa volant, Mario Conde i Rondán ja són al carrer, deixant lloc per als que ara estan jutjant. Això no para. No hi vull pensar, no vull que m’espatllen aquests pocs dies d’esbarjo. En toc cas, no hi pateixo gens: que es fotin i que els bombi’n!!


No vull deixar de pensar, però, perquè em preocupa, amb la gent que està a l’atur i la que no pot arribar a fi de mes. Això sí és greu, i no se li veu la fi... Uns tant i els altres tan poc.


Qui pugui que descansi, perquè cansats hi estem tots.

29 de març del 2010

L’EBRE ES COMUNICA




L’estrena d’una nova televisió al territori no és només una notícia important sinó un esdeveniment significatiu per moltes raons. La primera perquè era palesa la mancança d’un mitjà televisiu que abastís tot el territori, pensant com a mínim en les quatre comarques, tot i que de ben segur deurà sobrepassar les línies provincials de parla catalana. En segon lloc perquè aquelles primeres iniciatives d’uns anys enrere, aixecant expectatives de servi televisiu de proximitat que, pels motius que fos —cada una tindrà els seus— després no es van complir, van deixar un vuit important, encara no cobert. Després, la necessitat de que el territori no només no perdi el pas en mitjans de comunicació, com possiblement l’està perdent en altres sectors, sinó que a més amés, amplia, progressa i es modernitza en tecnologia audiovisual i multimèdia actualitzada, és una aposta que s’ha de lloar i recolzar. Però hi ha quelcom més important encara, perquè en un moment com el que estem vivint globalment —volia prescindir de la paraula crisi— de grans dificultats particulars i empresarials —les financeres són figues d’un altre paner—, el Grup de Comunicació l’Ebre, aposta, innova i crea expectatives que signifiquen progrés i inversions, sobre tot en capital humà, major esforç del que ja té i del nou que pot incorporar. La seva experiència actual i les iniciatives de projectes que els precedeixen són un aval d’aquesta nova empenta que cal celebrar.

(Diari de Tarragona 28-03-10)

21 de març del 2010

S’HA APAGAT EL FOC?



De les conclusions de la comissió parlamentària sobre l’incendi d’Horta de Sant Joan se’n poden extraure opinions diverses, però cal prescindir de la responsabilitat política perquè la demagògia i les cortines de fum, sempre indignes però vergonyoses en aquest cas, on s’ha aplicat la medicina defensiva al davant d’una malaltia que ells mateixos han provocat. Sí ha quedat ben clar que el foc, el vent, l’aigua i la neu no venen mai a gust de tots, però sí, sempre, en perjudici dels mateixos, d’aquells damnificats que no es poden defensar, o no en saben o no poden fer demagògia, ni cortines de fum, per manca d’ofici o costum i per excés de dignitat.



Excloses, així, les responsabilitats polítiques, no per inexistents sinó perquè no depenen dels fets sinó de la capacitat de vot majoritària dels comissionats, se’n desprenen mancances bàsiques i es recomanen mesures que tan de bo siguin aplicades, tot i que qui les ha d’aplicar, avui, és un departament que ha plantat cara a la decisió parlamentària i ha qualificat aquesta comissió, fins l’últim moment, d’innecessària, protegint la seva prepotència, els seus primers responsables, al sopluig d’una majoria decisòria.



No es comenta res, si no se m’ha passat per alt en la lectura del document de l’última sessió, d’aquella reflexió d’un bomber que qüestionava el risc excessiu de les persones, que poden morir, al costat d’un bosc que torna a créixer. A mi em va fer pensar.



(Diari de Tarragona, 21-03-10)

13 de març del 2010

REPESCAR JUBILATS





Somio moltes vegades que el banc on treballava em crida per tornar-hi. També he somiat moltes vegades que la Marina em crida per repetir el servei militar a la 31 esquadrilla, a la base de Cartagena. Afortunadament, fins ara, cap d’aquests somnis s’han fet realitat, però tinc mals auguris perquè, no ho he pogut confirmar, ni ho he vist escrit enlloc, en una tertúlia radiofònica, on sembla que ho saben tot i tot el que diuen va a missa, s’afirmava que la ministra d’Economia i d’ Hisenda, Elena Salgado, ha insinuat als bancs repescar als jubilats prematurament per recuperar la capacitat d’estudiar el risc de les futures inversions i les tècniques de recuperació de morosos. Després de l’heroica visita que va fer recentment a Londres per convèncer The Financial Times que no digués més veritats sobre l’economia espanyola, m’he posat en guàrdia.



Mai he estat partidari de les jubilacions anticipades (perllongar-les tampoc em sembla bé), però al davant d’una oferta generosa per la conveniència dels que més manen —banca i Govern—, encara que sembli covardia, em sembla inútil resistir-s’hi. Prescindir d’una llarga experiència, en un moment de vaques grasses, per sous més baixos, afavorint la precarietat laboral, m’ha semblat sempre una errada que ara es confirma i es paga. Les fusions i la crisi dels anys 1993/4, va fornir en risc, morositat i també en atenció personalitzada, perquè els clients es tractaven d’una altra manera, als que llavors gestionàvem la banca. En aquesta nova crisi, aquells ja no hi som: ens vam jubilar.



Tot i així —disculpeu l’egoisme— tan de bo que la banca li faci tan de cas com The Financial Times.



(Diari de Tarragona 13-03-10)

11 de març del 2010

JOC DE L’OCA



El retrovisor és una eina recorrent per revisar el que ens ha passat, afectats quasi sempre per les circumstàncies que ens han estat adverses. Les que ens han estat favorables les revisem en molt poques ocasions, només quan necessitem la satisfacció dels bons records. Les adverses les remirem amb més detenció, sigui per corregir i prendre mesures per a que no ens torni a passar o, moltes vegades, només per trobar el culpable de l’adversitat, si no som nosaltres mateixos. En aquest cas ho aparquem o, si podem, ho oblidem.


La necessitat d’aclarir les circumstàncies que es van donar en l’incendi d’Horta, retrovisor en marxa durant aquests dies per la comissió d’investigació parlamentària i pel procés iniciat al Jutjat de Gandesa, comporta situacions esfereïdores pels records tràgics dels companys i familiars de les víctimes. Es revisa per corregir i prendre mesures per a que no torni a passar, però també per trobar els culpables de l’adversitat. Ja se sap, la culpa és lletja i ningú vol ballar amb ella, però esbrinar en l’operativa del cos de bombers, que és on més dol, només hauria de ser per clarificar i, si cal, disculpant errors, que no negligències, per centrar l’atenció en dos extrems: els culpables de l’incendi, ja detinguts, i, per les seves magarrufes, en els responsables polítics no detinguts, ni cessats, ni dimitits.


Cal saltar directament, com en el joc de l’oca, dels piròmans als responsables polítics i tirar, si toca.


(Diari de Tarragona 6-3-10)

5 de març del 2010

BOUS O FEINA ?




Les “corrides” i els correbous copen les tertúlies del matí. Insòlit; sent un tema bo per debatre, faltaria veure amb serenitat si és el moment.


En una de les tertúlies, apareix baix en lletres petites, d’una intervenció d’un espectador, una frase lapidant: “bous, corrides, avortaments, vegueries, pastilla de l’endemà, llei electoral?.... el que vull és trobar feina! Feinaaaaa!


Als governs ja els hi va bé. Tenen distret al personal. Però hi ha gent que la seva preocupació és, exclusivament, com posar cada dia el plat a taula.

(Blog de l'avui 5-03-10)

2 de març del 2010

DIGNITAT SINDICAL




Finalment els sindicats han esbandit les banderes i alguna pancarta, manifestant-se pels carrers en contra de la jubilació als 67 anys. No és fàcil manifestar-se en contra dels teus, d’aquells en qui confies, recolzes i aplaudeixes, encara que ho facin malament perquè, sent així, sempre hi ha una manera de justificar-los dient, per exemple, que altres ho farien pitjor o donant-l’hi la culpa als bancs i les caixes, recurs fàcil, encara que culpa encertada, malgrat ningú s’atreveixi, com en el conte del gat i els ratolins, a posar-li el cascavell a la banca. Amb dos xiulets, quatre crits, poca gent i unes magarrufes reivindicatives s’ha salvat la dignitat sindical en defensa dels treballadors. Altra cosa serà el que realment en pensa, de tot això, cada treballador  a l'atrur o apunt de caure-hi.



Fins on jo sé, les reclamacions en els discursos reivindicatius de les mateixes manifestacions del passat 23 de febrer, arreu de les capitals i ciutats grans —també a Tortosa—, eren en contra d’una proposta, que encara no s’havia començat ni a discutir al si del Pacte de Toledo, deixant passar per alt assumptes ja consumats com el percentatge de l’atur, o el del atur juvenil que està pels núvols, o la situació de desemparament de milers de treballadors autònoms, o el mal finançament dels ajuntaments que paguen tard, provocant més atur en les empreses que treballen per a l’administració.



Però els sindicats poden estar tranquils: Zapatero i Corbacho no s’han enfadat i diuen que els entenen.



(Diari de Tarragona 2-03-10)