ALTRES TEMPS
Una altra setmana freda fora de temps. Deuen ser avisos del canvi climàtic. Tot i així hem estat aïllats de les nevades i de les fortes temperatures sota zero, amb un solet benigne que ens ha deixat sobreviure a la inclemència climatològica que ha viscut el veïnat. Per la Candelera sempre acostuma a fer una revifada freda d’acomiadament de l’hivern. L’any de la gelada, el 1956, es va donar també en aquestes dates. Arbres tant durs com les oliveres, per exemple, no ho van poder resistir. Eren temps de calces curtes, de penellons i foc a terra, mitjons alts i genolls blaus del fred. Llavors ningú parlava de canvi climàtic. Tampoc se li donava la culpa del mal oratge al govern —ens em guardàvem molt i prou—. Els polítics no tenien ocasió de barallar-se per les inclemències de la naturalesa, els incendis, les nevades, ni tan sols per les vegueries ni per la seva capitalitat. Només manaven uns, després d’haver-se tret els fetges en una contesa fratricida, i, per tant, poques discussions. No venien immigrants —llavors anaven: els emigrants érem nosaltres—, no es descarregaven fardots de droga a les costes, no es feien controls d’alcoholèmia, no hi havia fatiga de tripartit ni es discutia per la festa dels bous, a la que hi anàvem tots contents.
Quin avorriment!, deuen pensar els més joves... No, però tampoc eren temps bons, més bé eren temps d’esperança vers altres de millors que arribarien, sí, però que aviat també malmetríem. Ara també som a altres temps.
(Diari de Tarragona 21-02-10)
20 de febrer del 2010
18 de febrer del 2010
AÍDO AL CLÍTORIS
El dia s’ennuvola, vol tornar a ploure però plourà poc. Ja ho sabeu: plou, plou, però pel que plou, plou poc. Aquí l’única cosa que cauen son”xufos de punta”. Sonen les baralles del Congrés, amb paraules grosses però no arreglen res (...y tu más). Manifestacions individuals ciutadanes a dojo, paletes, autònoms, pagesos, fusters, es queixen perquè no hi ha feina, però no s’ajunten per fer-ne una de grossa: els sindicats majoritaris s’han donat la volta i ara escuden als que governen. Els bancs inverteixen en les emissions de “Deute Pública”, on hi posen els diners que ja no podran donar als empresaris per que facin bullir l’olla. L’única olla que els bull és la del seu cap que —obsessionats amb els morosos— es posen nerviosos i reclamant fins l’esgotament a tot aquell que li deu o li pot deure quatre euros.
Sembla que s’enfonsi tot... però no. En mig d’aquesta voràgine apocalíptica, apareixem focs d’artifici que ens fan mirar cap un altre lloc. La ministra Bibiana Aído, se ha ido directament al centre neuràlgic de l’atenció d’aquells (quasi tots) que no teníem altra cosa al cap que no fos sexe, fins que la crisi ens ha absorbit la nostra capacitat eròtica. El Ministerio de Igualdad anuncia una partida per un Mapa de inervación y excitación sexual en clítoris y labios menores. Ho porta la Vanguardia.
El BOE anuncia 850 mil euros en subvencions per 22 estudis femenins amb algun títol carregat de frivolitat però que, tan de bo, ens distregui de tanta mala notícia i aporti alegria superficial o profunda —pot passar de tot— en aquest abisme de tanta mala maror. No li ho tingueu en compte a la Bibiana. De moment ens ha distret. O, si més no, ens ha fet pensar amb altres coses.
(Blog de l’Avui 18 -02-10)
El dia s’ennuvola, vol tornar a ploure però plourà poc. Ja ho sabeu: plou, plou, però pel que plou, plou poc. Aquí l’única cosa que cauen son”xufos de punta”. Sonen les baralles del Congrés, amb paraules grosses però no arreglen res (...y tu más). Manifestacions individuals ciutadanes a dojo, paletes, autònoms, pagesos, fusters, es queixen perquè no hi ha feina, però no s’ajunten per fer-ne una de grossa: els sindicats majoritaris s’han donat la volta i ara escuden als que governen. Els bancs inverteixen en les emissions de “Deute Pública”, on hi posen els diners que ja no podran donar als empresaris per que facin bullir l’olla. L’única olla que els bull és la del seu cap que —obsessionats amb els morosos— es posen nerviosos i reclamant fins l’esgotament a tot aquell que li deu o li pot deure quatre euros.
Sembla que s’enfonsi tot... però no. En mig d’aquesta voràgine apocalíptica, apareixem focs d’artifici que ens fan mirar cap un altre lloc. La ministra Bibiana Aído, se ha ido directament al centre neuràlgic de l’atenció d’aquells (quasi tots) que no teníem altra cosa al cap que no fos sexe, fins que la crisi ens ha absorbit la nostra capacitat eròtica. El Ministerio de Igualdad anuncia una partida per un Mapa de inervación y excitación sexual en clítoris y labios menores. Ho porta la Vanguardia.
El BOE anuncia 850 mil euros en subvencions per 22 estudis femenins amb algun títol carregat de frivolitat però que, tan de bo, ens distregui de tanta mala notícia i aporti alegria superficial o profunda —pot passar de tot— en aquest abisme de tanta mala maror. No li ho tingueu en compte a la Bibiana. De moment ens ha distret. O, si més no, ens ha fet pensar amb altres coses.
(Blog de l’Avui 18 -02-10)
15 de febrer del 2010
MARAGALLADA O CRIATURADA
M’ha fet una mica de pena (quina cosa!!). Veig una foto del Conseller sortint del despatx del President. L’ha fet (l’ha dit i l’ha escrit) molt grossa. Raons tindrà. A l’oposició li ha agradat. Raons tindrà.
Ha estat valent, es va ratificar escrivint-ho, però ara s’ha escagarrinat: rectifica, tot i que no s’ho creu ni ell. De pena. Va cabrejar als que no els va agradar i ara cabreja als que sí els ha agradat. Conclusió: tots cabrejats.
I en Castells que tan el va recolzar (“faltaria més que un conseller no podés dir el que pensa”) que en deu estar pensant? Donaria l’ungla del dit petit de la ma esquerra per saber que els hi ve al cap ara mateix, de veritat, de veritat...
Però donaria la del dit gros del peu per saber que en pensen els ciutadans, de veritat, de tota aquesta comèdia, especialment aquells que no poden arribar a fi de més i/o els hi està volant la casa, a les garres afilades de la hipoteca.
No sé perquè, però tinc la sensació de que es senten com a mal governats.
Això encara em fa més pena.
(Blog de l’Avui 15-02-10)
M’ha fet una mica de pena (quina cosa!!). Veig una foto del Conseller sortint del despatx del President. L’ha fet (l’ha dit i l’ha escrit) molt grossa. Raons tindrà. A l’oposició li ha agradat. Raons tindrà.
Ha estat valent, es va ratificar escrivint-ho, però ara s’ha escagarrinat: rectifica, tot i que no s’ho creu ni ell. De pena. Va cabrejar als que no els va agradar i ara cabreja als que sí els ha agradat. Conclusió: tots cabrejats.
I en Castells que tan el va recolzar (“faltaria més que un conseller no podés dir el que pensa”) que en deu estar pensant? Donaria l’ungla del dit petit de la ma esquerra per saber que els hi ve al cap ara mateix, de veritat, de veritat...
Però donaria la del dit gros del peu per saber que en pensen els ciutadans, de veritat, de tota aquesta comèdia, especialment aquells que no poden arribar a fi de més i/o els hi està volant la casa, a les garres afilades de la hipoteca.
No sé perquè, però tinc la sensació de que es senten com a mal governats.
Això encara em fa més pena.
(Blog de l’Avui 15-02-10)
6 de febrer del 2010
INCOHERÈNCIA O CONVENIÈNCIA
Preguem per a que el magatzem de residus nuclears el decanten cap a les Castelles. Mal moment. Les eleccions estan massa prop. Els partits van de puntetes com qui trepitja ous. En hi ha que es van arrugar i van remodelar a correcuita el seu discurs i, altres, malgrat la seva votació favorable a Madrid, es van estirar més i van treure pit, oposant-s’hi agafats a la pancarta, perquè la foto al davant d’una “mani”, encara que infantil, té els seus rendiments electorals.
Els ciutadans d’a peu que ens vam manifestar en contra tenim dret a preguntar-nos què hi pintem amb tot això?, perquè aquells als que vam votar per governar els ajuntaments, els consells, les diputacions, la Generalitat i el Parlament de Catalunya, estant pràcticament tots d’acord —o no?—, són incapaços d’impedir que un municipi amb 7 vots —legalitat i dret que ningú discuteix— prengui una decisió transcendental per tots plegats.
Ja és curiós que una vegada que la classe política, a contratemps i amb els matisos d’incoherència que calgui, ha estat d’acord —o no?— amb el que la majoria manifesta, no s’imposa perquè la decisió la té un petit poble i un gran poder central, pontejant el poder autonòmic i esquivant la voluntat popular. Cal recordar que segons l’acord del Congrés s’havia de contar amb el consens dels governs autonòmics, avui poder polític molt esvaït.
Però no pequem d’innocents: més que incoherència és conveniència. Aquí l’únic que ha estat coherent és l’alcalde d’Ascó que no ha enganyat a ningú.
(Diari de Tarragona 07-02-10)
Preguem per a que el magatzem de residus nuclears el decanten cap a les Castelles. Mal moment. Les eleccions estan massa prop. Els partits van de puntetes com qui trepitja ous. En hi ha que es van arrugar i van remodelar a correcuita el seu discurs i, altres, malgrat la seva votació favorable a Madrid, es van estirar més i van treure pit, oposant-s’hi agafats a la pancarta, perquè la foto al davant d’una “mani”, encara que infantil, té els seus rendiments electorals.
Els ciutadans d’a peu que ens vam manifestar en contra tenim dret a preguntar-nos què hi pintem amb tot això?, perquè aquells als que vam votar per governar els ajuntaments, els consells, les diputacions, la Generalitat i el Parlament de Catalunya, estant pràcticament tots d’acord —o no?—, són incapaços d’impedir que un municipi amb 7 vots —legalitat i dret que ningú discuteix— prengui una decisió transcendental per tots plegats.
Ja és curiós que una vegada que la classe política, a contratemps i amb els matisos d’incoherència que calgui, ha estat d’acord —o no?— amb el que la majoria manifesta, no s’imposa perquè la decisió la té un petit poble i un gran poder central, pontejant el poder autonòmic i esquivant la voluntat popular. Cal recordar que segons l’acord del Congrés s’havia de contar amb el consens dels governs autonòmics, avui poder polític molt esvaït.
Però no pequem d’innocents: més que incoherència és conveniència. Aquí l’únic que ha estat coherent és l’alcalde d’Ascó que no ha enganyat a ningú.
(Diari de Tarragona 07-02-10)
2 de febrer del 2010
POCA FORÇA AUTONÒMICA
Preguem per a que el magatzem de residus nuclears el decanten cap a les Castelles per tranquil•litat de tothom. Tranquil•litat dels que no el volem aquí i també per tranquil.litat política. Mal moment. Les eleccions estan massa prop. Els partits van de puntetes com qui no vol trepitjar ous. En hi ha que s’han arrugat i han remodelat a última hora, a correcuita, el seu discurs i, altres, malgrat la seva votació a Madrid hagi estat favorable, s’han estirat més i han tret pit, oposant-s’hi, perquè la foto al davant d’una “mani”, encara que infantil, també té els seus rendiments electorals. Poc seriós, tot plegat. Ni rigor, ni coherència.
Els que ens vam manifestar en contra tenim dret a preguntar-nos què hi pintem amb tot això?, perquè aquells als que vam votar per governar els ajuntament, els consells, les diputacions, el Govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya, estant pràcticament tots d’acord, han estat incapaços d’impedir que un municipi amb 7 vots prengui una decisió transcendental que ens afectarà a tots plegats. Seria bo recordar que l’acord al Congrés era amb el consens dels governs autònoms, força que no veiem per enlloc: està esvaïda.
Ja és curiós que una vegada que la classe política, a contratemps i amb els matisos que calgui, ha estat d’acord amb el que la majoria de gent manifestava, no ha estat possible imposar-s’hi perquè la decisió la té un petit poble (Ascó) i un gran poder central (Madrid). Una mica cru, no?
(Blog de l’Avui 31-01-10)
Preguem per a que el magatzem de residus nuclears el decanten cap a les Castelles per tranquil•litat de tothom. Tranquil•litat dels que no el volem aquí i també per tranquil.litat política. Mal moment. Les eleccions estan massa prop. Els partits van de puntetes com qui no vol trepitjar ous. En hi ha que s’han arrugat i han remodelat a última hora, a correcuita, el seu discurs i, altres, malgrat la seva votació a Madrid hagi estat favorable, s’han estirat més i han tret pit, oposant-s’hi, perquè la foto al davant d’una “mani”, encara que infantil, també té els seus rendiments electorals. Poc seriós, tot plegat. Ni rigor, ni coherència.
Els que ens vam manifestar en contra tenim dret a preguntar-nos què hi pintem amb tot això?, perquè aquells als que vam votar per governar els ajuntament, els consells, les diputacions, el Govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya, estant pràcticament tots d’acord, han estat incapaços d’impedir que un municipi amb 7 vots prengui una decisió transcendental que ens afectarà a tots plegats. Seria bo recordar que l’acord al Congrés era amb el consens dels governs autònoms, força que no veiem per enlloc: està esvaïda.
Ja és curiós que una vegada que la classe política, a contratemps i amb els matisos que calgui, ha estat d’acord amb el que la majoria de gent manifestava, no ha estat possible imposar-s’hi perquè la decisió la té un petit poble (Ascó) i un gran poder central (Madrid). Una mica cru, no?
(Blog de l’Avui 31-01-10)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
