REEIXIMENT DE LA VEGUERIA (II)
Tot i ser important i transcendental l’establiment d’aquesta nova administració territorial de Catalunya, especialment pel que afecta a les Terres de l’Ebre —altres valoraran el cas particular del seu territori—, causa certa fatiga la lentitud de la seva tramitació, depenent sempre de la voluntat política dels que manen i, de moment, mana molt Madrid.
En aquest moment estem al davant d’una proposta aprovada pel Govern el passat 2 de febrer. És el projecte de llei de vegueries que s’engegarà —no sabem quan— substituint les quatre diputacions. Fins aquí poques interferències centrals perquè només es canvia el nom de província pel de vegueria, salvant que com penja del desplegament de l’Estatut, en estat penós al Tribunal Constitucional —que també fatiga comentar— no surti un gat amagat perquè ningú té la garantia de que aquest tema no està també tocat.
L’altre pas, esvaïdes les petites discrepàncies territorials, seria la variació dels límits provincials: modificació Lleig Orgànica, Madrid, PSOE i PP fent pinya en contra de Catalunya... un drama. Cal tenir en compte que les províncies daten del 1833, govern de la regenta Mª Cristina, establertes amb una simple circular del Secretari d’Estat que han aguantat, amb 177 anys, cinc guerres civils, monarquies, dues repúbliques, dues dictadures i l’actual sistema democràtic en mans de Tribunal Constitucional.
Malgrat tot, cal engegar la de les TTEE com a pilot, tal com es va fer en la delegació del Govern, i anar avançant i corregint.
(Diari de Tarragona 25-04-10)
28 d’abril del 2010
19 d’abril del 2010
REEIXIMENT DE LA VEGUERIA (I)
Queda molt lluny aquella Catalunya administrada amb vegueries durant cinc-cents anys, entre els segles XIII i XVIII. El veguer substitueix la funció del vicari i del castlà, il•lustres funcionaris comtals pels voltants del segle X, que assumeix responsabilitats judicials i, sobre tot, de repressió. Des de la vegueria s’exerceix el control del territori, sovint amb enfrontaments amb la Generalitat i els ajuntaments, havent de compartir l’administració amb altres poders fàctics com els dels bisbats, les baronies o l’administració fiscal. Més prop, però també prou lluny, queda el decret de Nova Planta, en 1716, que aboleix les vegueries substituint-les per corregiments, encara que la gent continua dient-li vegueria. Una mica més prop, durant la Segona República, reïx aquesta figura administrativa quan la Generalitat ve a ser administrada per nou regions que posteriorment s’anomenarien vegueries, tot i que per poc temps perquè són eliminades pel govern central en 1939.
L’informe Roca de l’any 2001 torna a parlar d’una administració per vegueries i és la primera vegada que s’anomena la de les Terres de l’Ebre, com a tal, per substituir la Regió V, en seu a Tortosa, de l’organització que propiciava l’Estatut del 79, incloent-t’hi Ribera d’Ebre, no modificada en la nova proposta del Govern, arran del nou Estatut del 2006, en el cas de l’administració de les Terres de l’Ebre.
Llarga història d’un tema últimament mal treballat, que mai s’acaba. És el Conte de l’enfadós?
(Diari de Tarragona 18-04-10)
Queda molt lluny aquella Catalunya administrada amb vegueries durant cinc-cents anys, entre els segles XIII i XVIII. El veguer substitueix la funció del vicari i del castlà, il•lustres funcionaris comtals pels voltants del segle X, que assumeix responsabilitats judicials i, sobre tot, de repressió. Des de la vegueria s’exerceix el control del territori, sovint amb enfrontaments amb la Generalitat i els ajuntaments, havent de compartir l’administració amb altres poders fàctics com els dels bisbats, les baronies o l’administració fiscal. Més prop, però també prou lluny, queda el decret de Nova Planta, en 1716, que aboleix les vegueries substituint-les per corregiments, encara que la gent continua dient-li vegueria. Una mica més prop, durant la Segona República, reïx aquesta figura administrativa quan la Generalitat ve a ser administrada per nou regions que posteriorment s’anomenarien vegueries, tot i que per poc temps perquè són eliminades pel govern central en 1939.
L’informe Roca de l’any 2001 torna a parlar d’una administració per vegueries i és la primera vegada que s’anomena la de les Terres de l’Ebre, com a tal, per substituir la Regió V, en seu a Tortosa, de l’organització que propiciava l’Estatut del 79, incloent-t’hi Ribera d’Ebre, no modificada en la nova proposta del Govern, arran del nou Estatut del 2006, en el cas de l’administració de les Terres de l’Ebre.
Llarga història d’un tema últimament mal treballat, que mai s’acaba. És el Conte de l’enfadós?
(Diari de Tarragona 18-04-10)
10 d’abril del 2010
RESSACA DE PASQUA
En acabar uns dies de vacances, un descans llarg o simplement el relax d’un cap de setmana, començar de nou l’activitat quotidiana sempre ens dona la sensació d’uns primers dies de ressaca. Són tan bons els períodes d’esbarjo que mai superen la satisfacció dels de treball, a excepció dels addictes que prefereixen l’activitat laboral. Avui es parla fins i tot de depressió post vacances i, a fe de Déu, hi ha gent que la pateix. L’activitat mediàtica es relaxa en èpoques de vacances, possiblement perquè descansa la gent que pren decisions i es registren menys equivocacions; també descansa la gent que fa discursos, relaxant la polèmica, o estan tancats els “sanctums sanctorums” d’on brollen fonts de filtracions d’informació rellevant o tendenciosa. Aquests dies tenen prioritat absoluta l’oratge i el trànsit.
Tot i així, les primeres notícies importants que apareixen al territori, ajuden a superar la ressaca de les vacances de Pasqua. El capital anglès interessat en actius vinícoles a Pinell de Brai on s’implica també activitats de la famosa cooperativa i l’adjudicació del projecte constructiu del moll Saliner de La Ràpita, aixeca els ànims inversors a les nostres terres, ara que no es parla del projecte de la foneria, que tantes expectatives havia aixecat. Cauria bé, aquests dies, un acord de Govern per començar la construcció del Canal de l’Aldea-Camarles, un projecte a punt d’obres que supera els 100 milions d’euros. Ens convenen inversions; convé anar superant ressaques.
(Diari de Tarragona 11-03-10)
En acabar uns dies de vacances, un descans llarg o simplement el relax d’un cap de setmana, començar de nou l’activitat quotidiana sempre ens dona la sensació d’uns primers dies de ressaca. Són tan bons els períodes d’esbarjo que mai superen la satisfacció dels de treball, a excepció dels addictes que prefereixen l’activitat laboral. Avui es parla fins i tot de depressió post vacances i, a fe de Déu, hi ha gent que la pateix. L’activitat mediàtica es relaxa en èpoques de vacances, possiblement perquè descansa la gent que pren decisions i es registren menys equivocacions; també descansa la gent que fa discursos, relaxant la polèmica, o estan tancats els “sanctums sanctorums” d’on brollen fonts de filtracions d’informació rellevant o tendenciosa. Aquests dies tenen prioritat absoluta l’oratge i el trànsit.
Tot i així, les primeres notícies importants que apareixen al territori, ajuden a superar la ressaca de les vacances de Pasqua. El capital anglès interessat en actius vinícoles a Pinell de Brai on s’implica també activitats de la famosa cooperativa i l’adjudicació del projecte constructiu del moll Saliner de La Ràpita, aixeca els ànims inversors a les nostres terres, ara que no es parla del projecte de la foneria, que tantes expectatives havia aixecat. Cauria bé, aquests dies, un acord de Govern per començar la construcció del Canal de l’Aldea-Camarles, un projecte a punt d’obres que supera els 100 milions d’euros. Ens convenen inversions; convé anar superant ressaques.
(Diari de Tarragona 11-03-10)
5 d’abril del 2010
CULTURA I FESTA
Inevitablement les festes tradicionals ens porten sempre records del passat. En la nova era democràtica, en l’afany de separar Església i Estat, mai aconseguit de facto pel que fa a les creences en general, però sobre tot a l’activitat cultural i folklòrica —a les processons hi continuem veien autoritats macant presència i xuplant càmera— sí s’ha vist una nova forma de viure la Setmana Santa. Lluny queden aquells dies de dols socials, aquelles músiques sacres en totes les ràdios, des del diumenge de Rams fins el dia de Pasqua. No es podia cantar, xiular ni parlar alt. Afortunadament, aquestes coses s’han quedat molt residuals i, com a molt, en cercles profundament creients i practicants, difícils de localitzar a simple vista. Pot ser la visió més general que avui acompanya la Setmana Santa és la d’aprofitar-la per fer vacances i viatjar, activitats retallades momentàniament —i tan de bo que no duri gaire— per un ogre ferotge que anomenem crisi.
La Pasqua, dies de reunions d’amics i familiars, una celebració més trionfal, manen també els seus orígens, ha tingut menys evolucions; la mona, una costum antiga molt mediterrània, molt comercial però també com a obsequi (munus, regal en grec o munna, obsequi en àrab), ha variat poc. Segueix sent un present familiar (dels padrins, especialment).
Les generacions que avui trauen el nas al consum, probablement no són conscients de l’origen d’aquest dies de festa que celebren fins i tot els ateus.
Inevitablement les festes tradicionals ens porten sempre records del passat. En la nova era democràtica, en l’afany de separar Església i Estat, mai aconseguit de facto pel que fa a les creences en general, però sobre tot a l’activitat cultural i folklòrica —a les processons hi continuem veien autoritats macant presència i xuplant càmera— sí s’ha vist una nova forma de viure la Setmana Santa. Lluny queden aquells dies de dols socials, aquelles músiques sacres en totes les ràdios, des del diumenge de Rams fins el dia de Pasqua. No es podia cantar, xiular ni parlar alt. Afortunadament, aquestes coses s’han quedat molt residuals i, com a molt, en cercles profundament creients i practicants, difícils de localitzar a simple vista. Pot ser la visió més general que avui acompanya la Setmana Santa és la d’aprofitar-la per fer vacances i viatjar, activitats retallades momentàniament —i tan de bo que no duri gaire— per un ogre ferotge que anomenem crisi.
La Pasqua, dies de reunions d’amics i familiars, una celebració més trionfal, manen també els seus orígens, ha tingut menys evolucions; la mona, una costum antiga molt mediterrània, molt comercial però també com a obsequi (munus, regal en grec o munna, obsequi en àrab), ha variat poc. Segueix sent un present familiar (dels padrins, especialment).
Les generacions que avui trauen el nas al consum, probablement no són conscients de l’origen d’aquest dies de festa que celebren fins i tot els ateus.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
