Amb els peus al fang




A la llacuna de l’Encanyissada, i en algun altre indret del delta de l’Ebre, aquests dies es planta arròs a l’antiga usança. És una festa. Els polítics van a fer-se la foto i els forasters s’ho miren amb estranyesa: la gent s’arromanga i entra al quadro de l’arrossar estacant els peus al fang on es mouen amb moltes dificultats. Homes, i alguna dona, vestits com llavors, amb calçotets llargs de fines ratlles, lligats amb betes a la trinxa i un bon barret de palla per cobrir-se del sol deltaic fan memòria d’una època que aquesta feina no es feia com a festa. Era un treball dur, ingrat però tant digne com qualsevol. Llavors no es feia una bon dinar de restaurant, sinó que es menjava el que cada u es portava al cabàs, a l’ombra d’un xop, un desmai, un eucaliptus o un plàtan, el que quedés més prop. S’han cantat jotes ebrenques i els versadors han fet referència a la nostàlgia d’uns temps que, per passats, no eren millors, però remembren allò que alguns, els més grans, vam viure i altres, els mes joves, ho han sentit explicar. L’arròs creixerà, espigarà, madurarà i —en tornarem a parlar— es segarà i es batrà també a l’antiga usança. Ens veiem i en parlem al batre.

(Blog de l'Avui)