Vents per a tempestes

Augmenta la pressió anticatalana des de Madrid. Cap novetat. Se la veuen avenir. Amb el tema de les banderes, tempesta sense vent, s’ha enfadat molta gent, la més mediàtica sobre tot. Amb la publicació de les balances fiscals entre Catalunya i l'Estat i altres temes punyents actius com els atacs a la llengua, les retallades de l’Estatut o la retenció de les transferències que ens deuen per llei, s’hauria de traslladar l’enfado a la part nostra però, no cal, també hi és. El problema catalán, d’Ortega y Gasset es manté en vigor després de tants anys, sense adonar-se’n que, amb tanta pressió estan bufant en la seva contra fent força des de garbí, que és el mateix que dir que estan ajudant a que augmenti, aquí, el sentiment de nacionalisme i, més concretament, el d’independència. Ja va bé. Si s’hi ajunta el migjorn i el xaloc, tots tres vents de component sud, els bufits de l’Espanya actual, amb força per una bona tempesta, ens va espentejant cap a l’Europa del nord, horitzó poc menyspreable i ben desitjar. El gregal, més prop, al meu poble, un vent més enganxós, molest i malhumorat que no porta ni pluja, afecta de ple la situació de la cooperativa agrícola destapant més que mala gestió, que ja es coneixia, pràctiques irregulars. Parlar de factures falses, si es confirma, serà parlar de delit. Ens bufen mals vents, ens gestionen mals gerents i, al damunt, les espanyes pressionen. No m’atreveixo a donar ànims.

                                              Tempestes sense vent     

Espargida temporalment la boira  de la polèmica política, que no problema real, sobre la llengua, aquí l’atenció es centra en Rasquera, en l’Ametlla de Mar i, també, en la blavor de l’asfalt als carrers de Tortosa. Me’n guardaré tan com de caure al riu de posicionar-me en contra o a favor de temes tan polèmics que animen les llargues converses en tertúlies radiofòniques, cafès, llars i carrers. I com fer-ho si escrius per opinar? Opinar, tot i que compromet, no implica necessàriament haver d’estar sempre d’acord o en desacord amb els temes que es comenten i que sovint són usats com a arma llancívola d’uns contra els altres, depenent de la seva ideologia o de les seves creences. Dit això, Rasquera s’ha fet més famosa. Ni els pastissets ni els crestons havien aconseguit posar-la a tanta altura mediàtica. Fumem que el món s’acaba. Els caleros tenen mala peça al teler amb el projecte Zèfir, que ens va portar el conseller Huguet la passada legislatura. Una inversió de 140 milions d’euros fa de mal rebutjar. Caldria esbrinar ben bé quin són els perjudicis. Pesquem que hi ha poc peix al cove. En el cas de l’ampliació de la zona blava d’aparcament a Tortosa, ara ja no podré presumir amb els barcelonins de que jo aquí deixo el cotxe prop de casa. Estaré al seu nivell d’estrès per aparcar, feina feixuga de cada dia. Ara em refreguen per la cara que, ells, tenen zones verdes pels veïns per un euro el més. Patirem, ja ho veig.

                                           Els sindicats ajuden? (i III)

Muscles per empènyer són la mancança, comentava anteriorment, i sobren protestes perjudicials, encara que bones són si, sense fer mal, planten cara a aquelles actuacions irregulars dels que governen. Els sindicats ho fan ara, mouen a la gent. Massa tard. Abans calia anar contra els altres quan feien el mal. Els que ara governen són els que ho volen arreglar; que ho aconsegueixin, seran figues d’un altre paner, perquè el mal ja està fet i ara cal corregir més que protestar. I cal corregir no només els errors, sinó també els abusos i no oblidar (tenim poca memòria) com s’han comés i qui els ha comés. Els vigilants, allò que en anglès en diuen “controller”, no han funcionat perquè han mirat cap un altre cantó moguts per interessos personals i també partidistes. Els sindicats són vigilants i els governs també però, clar, fa de mal vigilar-se a un mateix i muntar manifestacions i protestes per reclamar-se el que s’ha fet malament. La desconvocada vaga del transport públic a Barcelona, per les assemblees de treballadors, la setmana passada, diu molt de l’autoritat que els hi queda als dirigents sindicals, que la volien, arribats a la situació actual  en més de cinc milions d’aturats. Pot ser la trentena d’alliberats hi ha tingut alguna cosa a dir. Les coses estan canviant, i canviaran més. No sé si és encertat això de “reinventar-se”, però caldrà fer-ho diferent. Els sindicats, defensors per excel·lència del treballador, també.  

                                         Els sindicats ajuden? (II)

Si més no tenen feina, comentava anteriorment referint-me als col·lectius que tan protesten. Els que no en tenen, en més raó, no fan tant de soroll. Caldria preguntar als sindicats, què han fet per ells fins ara, perquè en una societat laboral tan ben dotada de defensors a ultrança dels treballadors, que s’hagi arribat a la xifra d’aturats que tenim, també hi tindran alguna cosa a veure, ells que han tingut l’honorable missió de defensar-los. Han fet bé la feina? En moments tan crus com el que estem passant, tots mirem enrere per veure a qui li podem donar la culpa dels nostres mals i hi posem cert ordre de culpabilitat. Els polítics, com a dirigents (gestió de govern i legislació) en primer lloc i, en segon, els financers que instrumenten el sistema monetari amb un grau d’usura i avarícia competitiva desmesurada, ambdós amb uns nivells de connivència fora d’ètica. En tercer lloc ens hem de posar tots plegats perquè som els que elegim als polítics i els que ens deixem atrapar per les garres del món de les finances comprant allò que, potser, no podrem pagar. Entremig queda la ineficàcia del governador del Banc d’Espanya que ha mirat cap un altre cantó, obviant el mal que feien polítics i financers. Però també els sindicats que hi són a tot arreu. Però ja no és hora de cercar culpables perquè ho som tots, encara que uns més que d’altres; sobren protestes perjudicials i manquen solucions i muscles per empènyer.          

                                    

                                      Els sindicats ajuden?

El dubte queda dissipat, si algú en tenia cap, sobre la reacció dels sindicats als canvis de govern, després de veure sovint protestes als carreres. Ells són els inductors de les manifestacions, a tenor del seu discurs i de les senyeres, enganxines i banderoles que exhibeixen. Algú es preguntarà on eren durant els últims quatre anys de crisi mentre han governat els seus de forma desastrosa i ineficaç. Efectivament, sabem que estem patint una crisi global i, recolzats pels sindicats, ben pagats en substanciosos subsidis, es justifiquen aquells governants als que mai els hi han protestat ni la seva política ni la seva fallida gestió, malgrat el resultat nefast que ens ha portat on som perquè, l’efecte de l’atur, no concorda amb la globalitat. Espanya 23%, mentre la mitjana de l’eurozona, que també està en crisi, només és d’un 10% . No tots han tingut mals governs ni sindicats que atorgaven, obviant la mala gestió d’aquells que recolzaven. Hem vist les protestes dels de sanitat, bombers, mossos d’esquadra i s’anuncia properament una vaga del transport públic a Barcelona, amb el perjudici corresponent. S’han de preocupar pels seus interessos, ho sé, però també han de ser conscients, en un moment de grans dificultats, que gaudeixen d’una situació privilegiada. Si més no tenen feina. Els cinc milions que ja l’han perdut, desprotegits i en més raó, no fan tant de soroll. Caldria preguntar als sindicats, què han fet per ells fins ara.

                                                   Ens passa de tot

A la cooperativa del meu poble s’arreglen les coses, però no del tot i es remouen antigues posicions particulars antagòniques i es capitalitzen actituds polítiques i socials, com en tots els conflictes. Els animalistes, que només volen la seva, s’emprenyen perquè els aficionats als bous tindran Llei que reguli la seva festa. Els caleros s’han posicionat en contra del projecte del parc eòlic marí, que quasi volt tothom. Cañete, amb arrogància, remou, de moment només per emprenyar, el Pla Hidrològic Nacional, com qui es treu aquella espina que porta clavada des que el PP va perdre les eleccions, pensant que no les pot tornar a perdre mai més i vol iniciar el seu passeig militar. A Jesús s’ha enterbolit l’aigua de boca. Els pagesos es queixen, en raó, dels problemes dels cítrics i de la collita d’olives. No ens plou, el vent de dalt ens socarra les orelles amb una fredor que pensàvem que ja no es donava i, al damunt, enguany, ni un sol rovelló s’ha atrevit a esclatar. Aquí passa de tot. És com tenir els Déus en contra per purgar la feina mal feta. Ens poden passar més coses? Sí, segurament, perquè, tot i la seca sempre plou sobre mullat i cap d’aquests assumptes, a excepció del parc marí de la Cala, ens assegura més feina que és una de les primeres necessitats i, mentre, l’atur segueix augmentant. Altrament he comentat que ens hem d’espolsar el gebre. Hem d’escampar la boira però, clar, ens passen tantes coses...


Diari de Tarragona (8-2-12)

.

                                      Es continua robant al camp

Els pagesos s’exclamen. Es roben productes, estris i maquinària als camps i a les masies. Està demostrat que es roba però demostrar qui ho fa ja és més difícil, perquè el que roba ja té cura de que no l’agafin en flagrant delicte i, si l’agafen, el que ho ha vist, ha de voler declarar, dir la veritat i demostrar-ho. Mentre, l’Elies Gombau, un pagès del meu poble, està content i, a la sortida del jutjat, ho ha celebrat amb els familiars, amics, companys de la pagesia que sempre li han fet costat i amb algun clàssic oportunista polític que no ha perdut ocasió per sortir a la foto. Tot s’hi val i tot és bo per recolzar el patiment d’un home que va fotre dos trets a l’aire per dissuadir persones que van entrar dintre de la seva propietat i, potser, li fotien les carxofes, la fruita o els caragols... és igual. Segons explica, no era la primera vegada que el furtaven. Però l’Elies, com en el món a l’inrevés, va passar a ser el demandat. Més de dos anys d’angoixa resolts en deu minuts de judici. Sempre és un tràngol haver de passar per un jutjat, estiguis d’una part o duna l’altra i, per les experiències que tots tenim per haver-ho fet alguna vegada, la sentència, mai complau del tot i, per suposat, mai a les dues part. Deu ser molt difícil fer justícia. Costa anys i panys, costa molts diners, molts disgustos i la percepció és sempre de desencís. Els d’a peu tot això no ho entenem. Mentre, es continua robant al camp.

(Diar de Tarragona 29-1-12)

.

                                            Espolsem el gebre

La mica de rosada que enfarina els camps, ens recorda que encara fa hivern malgrat els ametllers, atrevits, ja floreixen. L’amburgada encara es pentina les grenyes de boira freda, cada matí, mentre desfila de Rasquera en avall fins espargir-se a la mar pel pont de l’Àliga. No són aquells freds que gebraven les festes de Sant Antoni al Perelló o les de la Candelera a la Cala que encara estan per veure, però una altra fredor corre pel cos dels dipositaris de la secció de crèdit del meu poble que, malgrat les oportunes gestions del Govern de la Generalitat, no veuen com recuperar la resta dels recursos enganxats, apareixent a les parets bàrbars senyals vermells, com els números de la Cooperativa, fruit de la impotència i de la ràbia que cal contenir. Es fa difícil recuperar la confiança en nosaltres mateixos quan ens passen tantes coses i poques de bones i, al damunt, condicionem sistemàticament tots els projectes importants que es podrien desenvolupar a la zona, començant pels plans de reg, malgrat la sequera i la manca de perspectives en el primer sector, passant per les industries que han intentat instal·lar-se al Catalunya Sud, fins els parcs eòlics que ens van festejant. Raons en hi ha, segur, a favor i en contra, però, mentre, no som capaços d’espargir la boira sobre l’economia del territori. Caldria anar més lluny per millorar el que tenim prop i anar aixecant el cap abans de que el gebre ens l’enfarini del tot.

(Diari de Tarragona  22-1-12)

                                                Ens hem d’empassar el 2012

Espargida la boira de les tan esperades i entranyables, però també empallegoses festes nadalenques, és inevitable, encetant any nou, que fem projectes per millorar el que hem deixat enrere, sabedors de que aquest serà encara pitjor, convenciment que ens ho farà pair millor. Els dirigents s’esforcen en justificar les mesures dures que s’estan imposant, segurament dos o tres anys massa tard, sempre marcats per la poltrona i la dependència electoral, però tal com ha anat calant en la ciutadania la pua esfereïdora dels pecats mortals d’una classe dirigent irresponsable i feble en connivència amb una altra de pitjor, la financera, egoista i desmesuradament especuladora i avariciosa, s’han anat assumint les desgràcies quotidianes que a cadascú li toca viure i, convençuts de que aquest any també serà dolent,  aflora el sentiment decebedor vers aquells als que se’ls hi ha donat la confiança per a que governen i no ens ho han solucionat d’un dia per a l’altre. Som així d’exigents, o pot ser és la necessitat que ens obliga.  Mentre, ens distraiem condicionant l’actuació de les forces d’ordre públic o ens perdem amb denuncies simples de correbous  o judicis de polseguera mediàtica sobre els regals a polítics però no s’aborden flagrants casos de mala gestió, connivència, corrupció, malversacions i males inversions que han estat el caldo de cultiu per conduir-nos on ara som. Serà un any estrany, però ens l’haurem d’empassar.   

(Diari de Tarragona 15-01-12)

                                                             I el 2012...?

Les Terres de l’Ebre no s’escapen dels efectes de la conjuntura global, amb una situació financera complicada, un atur i una crisi energètica generals i un segell de crisi anímica que ens ho fa veure tot encara pitjor, amb l’afegitó de la problemàtica estructural del territori que en els últims anys s’ha agreujat per la desaparició de petites i mitjanes empreses, l’afecció del problema de la construcció, dels preus dels productes agrícoles i la desatenció i l’incompliment polític (estació de mercaderies de l’Aldea, variant de la N-340, l’autovia A-7, el retard dels regs Xerta-Sénia i l’Aldea-Camarles i el de les obres d’extracció de residus del pantà de Flix i les de les inversions per corregir la regressió del Delta). Tot això ha creat desconfiança en les nostres mateixes possibilitats i la fuga de població jove per manca de futur al territori, especialment en l’àmbit agrícola.

S’enceta un any i cal fer nous plantejaments que, partint de desitjos i bones intencions, voldríem portar a terme tots plegats després d’una dècada de mala gestió política, social i financera que ens ha portat on som. El més senzill seria mirar de no repetir errades, entonar el mea culpa i, com l’hora de buscar culpables ja ha passat, treballar tots plegats per traure el carro del fangar.

Coneixem les principals amenaces. La caiguda del PIB per càpita, no tant per menys producció com pel creixement demogràfic (2 punts més que la mitjana catalana) es corregeix amb la minva de la immigració. La construcció (8% del PIB), amb una oferta desmesurada, tardarà uns anys a recuperar-se. En el primer sector (11% del PIB), amb una forta afecció minifundista en agricultura, s’haurà d’anar pensant en plans de reparcel·lació, plans de reg, fusió de cooperatives i innovació (mercats, marques, DO, qualitat i implicació en els sectors agroindustrial i turisme rural). Els serveis creixen sols (55% del PIB) però l’industrial (26% del PIB), el que més llocs de treball ha destruït, necessita crèdit, però també formació i enginy, recerca i innovació, així com una connexió permanent amb l’Administració i la Universitat, amb especial atenció a les comarques del Baix Ebre i Montsià, on hi estan establertes el 90% de les empreses, amb Tortosa i Amposta com a principals nuclis urbans de producció. Si tot això s’afavoreix des dels governs, pot ser el segon semestre del 2012 les coses milloraran a les Terres de l’Ebre.

(Diari de Tarragona 2-01-12)

                                              Bones notícies

M’agradaria parlar de bones notícies com la inauguració del CAP de l’Aldea, l’exposició de l’artista tortosí Rocamora, de la vintena de premis turístics que recull la Terra Alta, de la nova marató de TV3 que ressalta cada any la solidaritat del poble català, de la nova plaça del mercat d’Amposta, de la rehabilitació d’una església del segle XIII a Ginestar, del nou pla preventiu contra la mosca negra, o de que l’hospital Verge de la Cinta ofereix un nou servei de llits individuals, però, malauradament, tot això no fa bullir prou l’olla i l’atenció no se’n surt de qualsevol desgràcia social, financera o econòmica que ens ve a engrossir substancialment els problemes que ja tenim. Així, el pensament, l’atenció, es centra en els problemes del socis de la secció de crèdit de la cooperativa de l’Aldea, en la gent que augmenta la cua de les ajudes de Càritas o en les retallades que afectaran aquest dies als funcionaris públics i els aturats reals, encara amb subsidi o ja esgotat. Tot i així vull tornar a coses positives perquè venen dies d’aquells que ens fem tots bons i carregats de bones intencions i fem amables felicitacions, i es per això que, després de l’ensurt de la secció de crèdit de la cooperativa del meu poble i l’excés d’alarmisme social que es va crear per declaracions municipals desmesurades que complicava el sector, la Generalitat aporta una solució política ràpida, efectiva i, sobre tot, de confiança.

                                          Calma, controlem la situació

Cal mantenir la calma i, ara, no retirar els dipòsits d’on els tenim i, sobre tot, cal que ningú ho recomani. Ho comentava en un article d’opinió anterior, a partir del cas de la cooperativa del meu poble, perquè no s’ha d’estendre el pànic en èpoques de dificultats o en circumstàncies puntuals que s’hagi produït de cop, com és el cas que ens ocupa, una falta de confiança, segurament per una mala gestió. Sé que cada u pensarà que són els seus diners i els ha de protegir, però cal pensar que un efecte “corralito” acaba perjudicant a tothom. El pànic no és bo, per ningú, en cap  circumstància. És veritat que fa pudor de mala gestió i incompliment del reglament, per part de qui gestiona la cooperativa de l’Aldea quan, com a mínim, ha immobilitzat més dels recursos (pràcticament tots) que la llei li permet, jugant inconscientment amb els diners dels socis i això s’ha de seguir, corregir i sancionar, però també cal tenir en compte vàries consideracions. En primer lloc la puntualitat del cas (no té perquè ser a tot arreu igual) i, després, que res és segur enlloc i que, malgrat el desemparo de les seccions de crèdit que no es poden beneficiar del Fondo de Garantia de Dipòsits, la resposta immediata de l’administració, Ajuntament, Diputació, Consell Comarcal i Generalitat, ha estat tranquil·litzadora, efectiva i aporta confiança. Ara, aprenguem també allò tan obvi com antic de no tenir tos els ous en una mateixa cistella.

  

                                           No estenguem el pànic

La Cooperativa del meu poble no pot fer front a les disposicions que els seus socis volen fer dels diners que hi van depositar. Això no és un problema de la crisi global que patim, encara que una mica també, sinó de desconfiança en els gestors que la maneguen. “Zapatero a tus zapatos”, es diu en castellà. Aquí en diem que “del que no n’entenguis ni en compris ni en venguis”. Certament, després d’aspres experiències en els últims anys, de tantes cooperatives que han volgut fer de banc amb els recursos dels seus socis amb caixa rural, fins i tot en èpoques de vaques grasses, és curiosa la fidelitat i la confiança en aquelles institucions. No és dolent que les cooperatives gestionen els recursos que els seus socis els hi deixen en dipòsit. El perjudici bé quan una part important d’aquells recursos es col·loquen malauradament en inversions que no tenen liquiditat immediata o a curt termini i els dipositants volen disposar. Els socis són els propietaris de l’entitat, però en la pràctica costa controlar les accions d’aquells gestors que les maneguen, als que se’ls hi ha fet confiança per a que administren els seus interessos i, especialment, els seus diners. És veritat que cada cas és un cas i, en independència de que les feines les té que fer qui n’entén, també cal recordar que tots els bancs i caixes farien fallida si els seus clientes volguessin retirar els seus diners de cop, acció que mai s’ha de recomanar.  

(Diari de Tarragona 4-12-11)

                            Ens governa la incompetència

Comentava en el meu últim escrit que cal una coloma blanca, un raig d’esperança, alguna cosa que ens indiqui que tot això escamparà, que hi ha una llum al final d’aquesta foscor, però no s’espargeix la boira. Al món, la globalitat esdevé desavantatges, es fa càrrec de la situació i els dirigents estan més despistats que una rata en un garatge. A Europa ens ha agafat amb els pixats al ventre i, també, els dirigents, cada vegada que pixen fan un pensament que, si més no per aquesta vegada, seria bo que fos únic. D’Espanya ja no en parlo perquè està inclosa en el desgavell de la globalitat, del món i d’Europa i, a més a més, mal gestionada i a Catalunya amb un govern capaç, prenent decisions fermes, però impopulars, encara que del tot necessàries, arriba fins on arriba. I si baixo al meu poble, l’Aldea, una petita vila d’uns 4 mil habitats del Delta de l’Ebre, em trobo amb un concurs de creditors presentat per la cooperativa agrícola on han quedat bloquejats els comptes de la secció de crèdit d’uns 3 mil clientes del poble.

Déu n’hi do! Vaig fer un article, fa temps, que titulava “Reina la incompetència”. Ara sé que em vaig quedar curt.    

                                             Cal una coloma blanca

Eufòria per uns i decepció per altres. Uns pugen i els altres baixen. Passa sempre quan es coneixen els resultats d’unes eleccions i les generals del passat 2o de novembre no han estat una excepció i ni tan sols una sorpresa. I ara què?, perquè sembla que unes eleccions venen a ser la panacea de tot el mal que ens  amenaça, però el mal que tenim va tan de pressa que els resultats electorals no l’atrapa. Els mercats continuen devorant confiances, governs, mal gestors i destapant incompetències de dirigents que baix la capa, precisament, d’unes eleccions democràtiques i de partits, a priori en bones intencions, es tapen les seves vergonyes que, ara que tot se sap, es destapen sense pietat. Una pluja torrencial, que no l’esperada, ens ha sorprès enfada com si la culpa fos de tots plegats, mentre l’únic que el pagesos demanaven era aigua per regar. Els més propers ens anuncien noves retallades, importants, doloroses, encara que necessàries, mentre els que ens han de manar els propers quatre anys des de la Central fan “muts i a la gàbia” com si no sabessin el que està passant ni la pressa que hi ha perquè això es deteriora per moments. Els jesuïtes se’n van de l’Observatori de l’Ebre, els damnificats per les barrancades demanen solucions, un Castor se’ns menja els llagostins de la mar i ens diuen que el 2012 encara serà pitjor. Alcem la vista al cel, igual passa una coloma blanca i ens dona un raig d’esperança.   

                                          Allò que el vent ja s’ha endut     

     

Sonen encara les promeses electorals dels partits desesperats per aconseguir centrar l’atenció d’aquell votant indecís o desencisat, aliens  a la ferotge remor global dels mercats financers que revola com voltor  que olora la pudor de la carronya que ha de ser el seu sostén en els dies més propers. Encara que irònicament, es podria dir que l’electorat hauria d’estar tranquil perquè, insults i plantejaments denigrants apart, que fan de la campanya electoral una rutina desgastada que ningú s’esforça en renovar, actualitzar o reinventar, a tenor del que han estat exposant els partits (la majoria han apostat per solucionar l’atur i la situació econòmica), és evident que qualsevol que guanyi ens ho solucionarà tot plegat. En aquestes terres tothom ha apostat per les grans infraestructures com el Corredor del Mediterrani, pretensió ambigua i fora de les nostres mans, però no s’ha treballat per tenir un centre logístic fort, com l’estació de mercaderies de l’Aldea i destaca la incapacitat de fer parar una sola vegada al dia l’Euromet. Els que ens han parlat de coses tan ambigües i inversemblants com que aposten per un finançament que garanteixi la sortida del país de la crisi, és com si ens volguessin explicar que aquí, les persones que elegirem, governaran el món i, quan tot això ho prometen els que ens han governat en els últims anys, pot ser caldrà preguntar-los-hi per què no ho han fet mentre manaven. 


(Diari de Tarragona 20-11-11)

                                             La UNED sempre prop

L’alumnat es preguntava si es podria fer la sortida medieval  i renaixentista. Havia estat una tarda de pluja que, per absent durant mesos, concentrava l’atenció i alimentava el neguit general per si l’oratge esgarrava l’endemà l’esperada passejada cultural pel patrimoni històric artístic del barri antic de la moderna Dertusa. Afortunadament un suau ventet de dalt i un bon solet de tardor, allunava l’efecte plujós fent esclatar una matí de dissabte expectant, després de la primera classe que l’entusiasta professora havia impartit el dia abans. L’escenari de la catedral de Tortosa, encara que vista i revista per l’alumnat, i els palaus dels voltants, amaguen detalls sorprenents i abastament interessants si es visiten de la ma de la professora Maria Balart, una guia d’excepció, que subratlla detalls del gòtic i del barroc que en altres ocasions ens havien passat per alt. És una iniciativa de la UNED, programa Senior; un curs formatiu que, amb la tutela del professor Joan Antoni González,  inclou temes d’actualitat i estratègies de desenvolupament personal i tracta temàtiques d’interès per les persones de més de 55 anys, amb la finalitat de millorar la seva qualitat de vida. Proporciona coneixements, aprenentatges i afavoreix la comunicació a través de les relacions interpersonals, i millora el coneixement de l’entorn cultural. A Tortosa ha tingut molt bona acollida. La universitat a distància ens queda sempre prop.  

(Diari de Tarragona 13-11-11)

                                  Quan la demagògia perjudica la gestió

Aquells que van fer bandera de la defensa de l’aigua a l’Ebre i els va servir, o la van usar, de catapulta política, a la llarga i a la curta ens han fotut ben bé.

(Petit extracte de l’article de Jordi Barbeta, La Vanguardia 12-11-11):

Peor ha sido lo que ha emergido de la gestión de la Agència Catalana de l'Aigua. El tripartito dejó una deuda de 1.700 millones de euros con algunos episodios grotescos. La Generalitat tiene almacenadas tuberías por valor de 24 millones de euros que en tiempos del tripartito fueron adquiridas sin concurso previo para el imposible trasvase del Segre. Para otra canalización de agua a través de Collserola se gastaron 240 millones de euros cuando la mera ampliación de un conducto preexistente por el centro de Barcelona habría costado diez veces menos.

L’article és més llarg. Això és només una petita  mostra. Tot plegat posa els pels de punta. La demagògia és apegalosa, la gent s’hi enganxa. 

                                                            Cal anar a votar

Només tindrem, després del 20N, un any i mig sabàtic electoral, perquè al 2013 hi haurà les europees, si tot això d’Europa s’aguanta com ara, que ja és dir molt. No és que sigui un respir molt llarg, però després de la triple activitat electoral dels últims quinze mesos (catalanes, municipals i estatals), quinze mesos sense campanya, despeses extra, colzades, missatges buits i brindis al sol, serà un període que, veurem, s’haurà d’anar més per feina o no ens en sortirem. La campanya que acaba de començar, poc es diferencia de les anteriors. Després de trenta anys, la societat, la política, l’economia, la mentalitat en general, han experimentat canvis substancials, de forma que no té res a veure amb allò que coneguérem en els primers anys de la democràcia, tan per l’evolució natural com per l’afectació dels canvis generacionals i tecnològics, aquests últims molt significatius. Tot i així, l’entrellat de les campanyes electorals és tan semblant que fa pensar que amb això no hem evolucionat gens, malgrat les necessitats de la ciutadania siguin diferents i la seva percepció vers la classe dirigent sigui d’una valoració baixa i decebedora, a tenor dels resultats, dels comportaments i de la precària situació que ens han deixat. Però és el sistema que tenim, millorable segurament per la classe política, i el menys dolent dels que coneixem. Cal anar a votar i ser exigents amb qui guany i, especialment, amb els que hem votat. 


(Diari de Tarragona 7-11-11)

                                Els regants accepten els sacrificis

És el títol on, en aquest mateix diari, es feia referència a l’actitud dels regants del Delta en acceptar una reducció significativa de la dotació d’aigua garantint així els usos mínims de reg en les aigües avall dels tres  últims embassaments del riu. És un acord entre la Confederació i les comunitats per pal·liar l’escassetat d’aigua, en mínims històrics, com a conseqüència de la manca de pluges a la conca de l’Ebre. Encara ressona els comentaris de fa pocs dies en els nostres mitjans de comunicació, exclamant-se per les conseqüències d’aquesta sequera en veu de totes les cooperatives olivareres del territori i també de la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya, que recolzava el seu reclam i també la finalització dels canals de reg, Xerta-Sènia i l’Aldea-Camarles, que han de proporcionar reg de suport a més de vint-mil hectàrees de secà corresponents a més de sis mil propietaris, es de dir, a més de sis mil famílies d’aquestes terres. La sequera ens fa memòria d’una necessitat imperial per no perdre les collites, però també ens deixa constància de que els pagesos no només són molt sacrificats, perquè ens ho han demostrat abastament al llarg de la seva història, sinó que tenen un gran sentit de la responsabilitat a l’hora d’administrar un aigua escassa, malgrat la seva imperiosa necessitat. Ho he dit i escrit moltes vegades: el pagesos són els millors administradors de l’aigua i de les seves concessions.

(Diari de Tarragona 30-10-11)