CORRUPCIÓ CONTRA OCUPACIÓ
La gent de la Lear es manifesta pels carrers amb el fantasma d’altres col•lectius d’aquestes terres que ja els han precedit amb el negre destí de l’atur. Cridant i xiulant es volen fer sentir allà on ja no volen escoltar i on els intermediaris de l’administració brillen per la seva absència, tot hi havent de trencar una llança en favor dels actuals batlles de Roquetes i Tortosa que s’hi estan deixant les calces. En altres nivells, Cándido Méndez, justifica no fer una vaga general, quan se li exigeixen responsabilitats de la flaquesa dels sindicats al davant de governs que no gestionen bé la crisi, indicant que ho faria si ho hagués de solucionar tot. Com si les vagues que s’han fet en anterioritat haguessin estat la panacea de tots els nostres mals.
La gent treballadora, indefensa davant d’una situació global enrevessada, llunyana i difícil d’entendre, però propera, local i personal en quan a les conseqüències directes envers les seves butxaques, contempla amb ràbia i indignació els casos destapats de corrupció i malversació de fons públics de gent que ens administra. A la fi, els diners sempre són els mateixos i van d’un lloc cap un altre però els que s’enganxen a les mans dels xoriços i lladres públics, surten del circuits productius en perjudici del finançament de projectes, d’idees i d’empreses, minvant llocs de treball.
La corrupció també perjudica l’ocupació.
(Diari de Tarragona 31-10-09)
31 d’octubre del 2009
24 d’octubre del 2009
LEAR, LA DESLOCALITZACIÓ
La MAI, antiga empresa familiar de Valls, va prosperar i va donar feina a molta gent. Amb els anys esdevindria una altra empresa i finalment acabaria en mans de “Lear Corporation”, una multinacional nord-americana. A priori això podria ser una bona notícia, i segurament en el seu dia ho va ser. Un grup amb 150 empreses, espargides per més de 30 països arreu del mon amb més de 70.000 empleats és quelcom que sempre es fa escoltar. Era un potencial gens rebutjable, i més en una època que la industria automobilística portava una marxa que semblava imparable.
El fet que ara tanqui a Roquetes en la crisi de cavall que estem vivint i deixi més de 500 persones sense feina és un cop baix molt fort, però és que en èpoques de bonança em sona que la Lear ha anat deixant mal gust de boca a Valls, Cervera i Tortosa; és a dir, per allà on ha passat.
Ara i aquí es parla descaradament de deslocalització de l’empresa, és a dir, marxa a un país on la mà d’obra és més barata. Jo no tinc res a dir, perquè l’empresa té l’obligació de buscar rendibilitat, però els sindicats, que quan governen les esquerres es tornen sords, cecs i muts, potser sí que haurien de fotre un bon crit al cel en defensa dels treballadors.
No sé si va ser un encert acabar en mans d’una multinacional. Les empreses familiars també poden tenir problemes —i ho hem viscut també de ben a prop—, però tenen més tendència a la producció, menys inclinació a l’especulació i poca afició a la deslocalització.
(Diari de Tarragona 24-10-09)
La MAI, antiga empresa familiar de Valls, va prosperar i va donar feina a molta gent. Amb els anys esdevindria una altra empresa i finalment acabaria en mans de “Lear Corporation”, una multinacional nord-americana. A priori això podria ser una bona notícia, i segurament en el seu dia ho va ser. Un grup amb 150 empreses, espargides per més de 30 països arreu del mon amb més de 70.000 empleats és quelcom que sempre es fa escoltar. Era un potencial gens rebutjable, i més en una època que la industria automobilística portava una marxa que semblava imparable.
El fet que ara tanqui a Roquetes en la crisi de cavall que estem vivint i deixi més de 500 persones sense feina és un cop baix molt fort, però és que en èpoques de bonança em sona que la Lear ha anat deixant mal gust de boca a Valls, Cervera i Tortosa; és a dir, per allà on ha passat.
Ara i aquí es parla descaradament de deslocalització de l’empresa, és a dir, marxa a un país on la mà d’obra és més barata. Jo no tinc res a dir, perquè l’empresa té l’obligació de buscar rendibilitat, però els sindicats, que quan governen les esquerres es tornen sords, cecs i muts, potser sí que haurien de fotre un bon crit al cel en defensa dels treballadors.
No sé si va ser un encert acabar en mans d’una multinacional. Les empreses familiars també poden tenir problemes —i ho hem viscut també de ben a prop—, però tenen més tendència a la producció, menys inclinació a l’especulació i poca afició a la deslocalització.
(Diari de Tarragona 24-10-09)
17 d’octubre del 2009
ESCLATEN LES CAIXES
Una nit de festes majors, aquest estiu, em vaig retroba amb un vell amic de la infància. Ambdós acabarem treballant fora del poble en entitats financeres. Ell, més jove, encara està en actiu com a delegat de la Caixa Tarragona i em manifestava la seva preocupació per si esdevenia una fusió. Li vaig dir que només hi havia una raó per a que això passés: que la Caixa no estigués bé. I no ho devia estar perquè finalment ha esclatat i ara s’ajunta amb altres que no estan millor.
Els anys noranta —no hem aprés res—, els contenciosos ens sortien per les orelles i la crisi va portar fusions entre els vuit primers bancs —reduïts avui a tres—, i entre algunes caixes. La crisi econòmica que patim és, entre d’altres, conseqüència financera, que és com dir: mala gestió bancària.
Diuen que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra i els gestors financers hi ensopeguen massa vegades i, amb les fusions forçades, hem de sentir bajanades com que “ara junts en farem una de més forta”.
Serà més gran, que no és el mateix, i com estem parlant de los mismos “perros” con los mismos collares —perquè ni els collars els canviaran—, aquells alts directius, tant ben pagats, que han portat les caixes a la ruïna, continuaran amb la gestió i com esdevindrà una entitat més gran, la nova empastifada també serà més gran.
És el que han fet fins ara i ho tornaran a fer. En una empresa privada ja faria dies que serien lluny de la feina.
Entenc la preocupació del meu vell amic.
(Diari de Tarragona 17-10-09)
Una nit de festes majors, aquest estiu, em vaig retroba amb un vell amic de la infància. Ambdós acabarem treballant fora del poble en entitats financeres. Ell, més jove, encara està en actiu com a delegat de la Caixa Tarragona i em manifestava la seva preocupació per si esdevenia una fusió. Li vaig dir que només hi havia una raó per a que això passés: que la Caixa no estigués bé. I no ho devia estar perquè finalment ha esclatat i ara s’ajunta amb altres que no estan millor.
Els anys noranta —no hem aprés res—, els contenciosos ens sortien per les orelles i la crisi va portar fusions entre els vuit primers bancs —reduïts avui a tres—, i entre algunes caixes. La crisi econòmica que patim és, entre d’altres, conseqüència financera, que és com dir: mala gestió bancària.
Diuen que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra i els gestors financers hi ensopeguen massa vegades i, amb les fusions forçades, hem de sentir bajanades com que “ara junts en farem una de més forta”.
Serà més gran, que no és el mateix, i com estem parlant de los mismos “perros” con los mismos collares —perquè ni els collars els canviaran—, aquells alts directius, tant ben pagats, que han portat les caixes a la ruïna, continuaran amb la gestió i com esdevindrà una entitat més gran, la nova empastifada també serà més gran.
És el que han fet fins ara i ho tornaran a fer. En una empresa privada ja faria dies que serien lluny de la feina.
Entenc la preocupació del meu vell amic.
(Diari de Tarragona 17-10-09)
12 d’octubre del 2009
LLÀGRIMES DE GLÒRIA
José és un home de l’Aldea que en tretze anys se’n va anar al Brasil amb sons pares. Fins avui mai no ha tornat. Quan tenia interès en tornar no va tenir ocasió i quan l’ocasió li va ser adient ja no tenia interès. Heretat del seu pare el malnom de “Camín”, és Falcó de primer cognom, per més detalls, dues identificacions encara molt vives al meu poble. Ens vam retrobar al Brasil els anys vuitanta, on hi vaig viure per motius de feina. Algun diumenge ens preníem una “caipirinha” mentre sa mare, Rosa Jardí, preparava una paella i comentaven coses del poble.
“O Lula”, aleshores, era un líder sindicalista del sector del metall on treballava el meu amic Falcó i sempre em deia que arribaria a ser president. Jo me’n fotia. Després, amb el temps, ja es veia a venir on podria arribar i quan el van investir president del Brasil diu que molts dels que havien treballat amb ell ploraven d’alegria. Un treballador, torner, de procedència “bahiana” —a Sao Paulo aquest origen té mig sentit pejoratiu— havia arribat a president del Brasil.
La feina del Lula no ha estat anodina, amb les dificultats que comporta dirigir el colós sud-americà, però atenyent el poder no s’ateny la glòria. Ara, l’atracció com a país i el reclam extraordinari del President en benefici de tota l’àrea sud-americana ha captivat la decisió del Jocs Olímpics per a Rio. Ara sí; el Lula també té la glòria i les seves llàgrimes em recorden les dels seus companys de Sao Paulo.
José de “Camín” també estarà content.
(Diari de Tarragona 10-10-09)
José és un home de l’Aldea que en tretze anys se’n va anar al Brasil amb sons pares. Fins avui mai no ha tornat. Quan tenia interès en tornar no va tenir ocasió i quan l’ocasió li va ser adient ja no tenia interès. Heretat del seu pare el malnom de “Camín”, és Falcó de primer cognom, per més detalls, dues identificacions encara molt vives al meu poble. Ens vam retrobar al Brasil els anys vuitanta, on hi vaig viure per motius de feina. Algun diumenge ens preníem una “caipirinha” mentre sa mare, Rosa Jardí, preparava una paella i comentaven coses del poble.
“O Lula”, aleshores, era un líder sindicalista del sector del metall on treballava el meu amic Falcó i sempre em deia que arribaria a ser president. Jo me’n fotia. Després, amb el temps, ja es veia a venir on podria arribar i quan el van investir president del Brasil diu que molts dels que havien treballat amb ell ploraven d’alegria. Un treballador, torner, de procedència “bahiana” —a Sao Paulo aquest origen té mig sentit pejoratiu— havia arribat a president del Brasil.
La feina del Lula no ha estat anodina, amb les dificultats que comporta dirigir el colós sud-americà, però atenyent el poder no s’ateny la glòria. Ara, l’atracció com a país i el reclam extraordinari del President en benefici de tota l’àrea sud-americana ha captivat la decisió del Jocs Olímpics per a Rio. Ara sí; el Lula també té la glòria i les seves llàgrimes em recorden les dels seus companys de Sao Paulo.
José de “Camín” també estarà content.
(Diari de Tarragona 10-10-09)
2 d’octubre del 2009
EL CONSENS AMB ELS BOUS
Aquí, i arreu on es fan bous, és ben senzill entendre aquesta festa tradicional i tant antiga però, malgrat hi ha molta gent forastera que també la gaudeix amb passió, altra cosa és aconseguir que ho entenguin els de fora; i no em refereixo als grups actius que hi estan en contra que són col·lectius molt definits.
Segurament trobarem poca gent, i és bo saber-ho i explicar-ho, amb tanta passió que estimi i respecti tant els bous com el munt d’aficionats que gaudeixin de la festa i la fan possible. És quelcom que hem viscut de petits tantes i tantes generacions i, ho he comentat en altres ocasions, deu ser l’única festa on es troben, per gaudir-la conjuntament, els pares, els fills, els nets, familiars i amics de totes les edats i condicions.
Les peticions d’alguns ajuntaments del territori cercant el reconeixement oficial de la tradició pot ser una passa endavant important que ha d’aportar, no només a la normalització de la tradició sinó també a la consciència col·lectiva dels aficionats, i dels altres, de l’exercici de bones costums en el tractament dels animals que tant s’ha avançat en els últims anys.
Tenim a favor el consens dels grups polítics de les Terres de l’Ebre, però hi ha altres factors desfavorables com la nostra condició netament europea o l’actitud dels defensors dels animals. Serà interessant veure quina força té el consens polític enfront dels altres vents que hi bufen en contra. Amb la caça de barraca no ens en estem sortint molt bé.
(Diari de Tarragona 3-10-09)
Aquí, i arreu on es fan bous, és ben senzill entendre aquesta festa tradicional i tant antiga però, malgrat hi ha molta gent forastera que també la gaudeix amb passió, altra cosa és aconseguir que ho entenguin els de fora; i no em refereixo als grups actius que hi estan en contra que són col·lectius molt definits.
Segurament trobarem poca gent, i és bo saber-ho i explicar-ho, amb tanta passió que estimi i respecti tant els bous com el munt d’aficionats que gaudeixin de la festa i la fan possible. És quelcom que hem viscut de petits tantes i tantes generacions i, ho he comentat en altres ocasions, deu ser l’única festa on es troben, per gaudir-la conjuntament, els pares, els fills, els nets, familiars i amics de totes les edats i condicions.
Les peticions d’alguns ajuntaments del territori cercant el reconeixement oficial de la tradició pot ser una passa endavant important que ha d’aportar, no només a la normalització de la tradició sinó també a la consciència col·lectiva dels aficionats, i dels altres, de l’exercici de bones costums en el tractament dels animals que tant s’ha avançat en els últims anys.
Tenim a favor el consens dels grups polítics de les Terres de l’Ebre, però hi ha altres factors desfavorables com la nostra condició netament europea o l’actitud dels defensors dels animals. Serà interessant veure quina força té el consens polític enfront dels altres vents que hi bufen en contra. Amb la caça de barraca no ens en estem sortint molt bé.
(Diari de Tarragona 3-10-09)
25 de setembre del 2009
TARDOR SUAU?
Enguany no es parla de tardor calenta. L’estiu ha estat massa roent —no només en temperatures— per cercar encara més calentor en l’ambient. Pot ser voldríem estar lluny, molt lluny, de feridors escàndols de corrupció nacional com el del Palau de la Música o prop d’esdeveniments afectius i també mediàtics com el de la consulta d’Arenys de Munt, però ni som tant lluny del primer ni tant prop del segon.
No vénen bones notícies de Flix i hem vist les horribles imatges d’uns bous salvatges matats a trets i colgats amb calç, abandonats fins que queixes posteriors han alertat d’una mala gestió i s’han retirat. Mentre, en compensació, a la Ràpita es rescata un dofí i Horta de Sant Joan fa un esforç per oblidar l’incendi i la mort d’herois bombers, traient la figura predilecta de Picasso i la Diputació de Tarragona s’apropa amb presència a les nostres terres, mentre Tortosa tanca el cercle de les festes majors, amb les de la Cinta.
Però pot ser la notícia més esperançadora és el començament de les obres del Campus Universitari on la Rovira i Virgili desenvoluparà la tasca iniciada ja fa uns anys, tornant a Tortosa i a les Terres de l’Ebre la dignitat perduda —quasi en fa 300— amb el Decret de Nova Planta que abolia, entre altres institucions catalanes, una universitat amb 146 anys de vida.
Seria bo, per una setmana, prescindir de la crisi, de les males gestions de l’administració —deixeu-me somniar— i entreveure un raig d’esperança en una tardor que enguany podria esdevenir suau.
(Diari de Tarragona 25-09-09)
Enguany no es parla de tardor calenta. L’estiu ha estat massa roent —no només en temperatures— per cercar encara més calentor en l’ambient. Pot ser voldríem estar lluny, molt lluny, de feridors escàndols de corrupció nacional com el del Palau de la Música o prop d’esdeveniments afectius i també mediàtics com el de la consulta d’Arenys de Munt, però ni som tant lluny del primer ni tant prop del segon.
No vénen bones notícies de Flix i hem vist les horribles imatges d’uns bous salvatges matats a trets i colgats amb calç, abandonats fins que queixes posteriors han alertat d’una mala gestió i s’han retirat. Mentre, en compensació, a la Ràpita es rescata un dofí i Horta de Sant Joan fa un esforç per oblidar l’incendi i la mort d’herois bombers, traient la figura predilecta de Picasso i la Diputació de Tarragona s’apropa amb presència a les nostres terres, mentre Tortosa tanca el cercle de les festes majors, amb les de la Cinta.
Però pot ser la notícia més esperançadora és el començament de les obres del Campus Universitari on la Rovira i Virgili desenvoluparà la tasca iniciada ja fa uns anys, tornant a Tortosa i a les Terres de l’Ebre la dignitat perduda —quasi en fa 300— amb el Decret de Nova Planta que abolia, entre altres institucions catalanes, una universitat amb 146 anys de vida.
Seria bo, per una setmana, prescindir de la crisi, de les males gestions de l’administració —deixeu-me somniar— i entreveure un raig d’esperança en una tardor que enguany podria esdevenir suau.
(Diari de Tarragona 25-09-09)
21 de setembre del 2009
LES COLLITES: REPETIM?
Els cultius i les seves collites es repeteixen cada any. És com “El Show de Truman”, aquella pel·lícula de Peter Weir, on el protagonista viu en un mon fictici muntat en un gran plató de televisió i la seva vida i el seu entorn es va repetint cada dia, mentre es transmet per televisió al mon.
És repeteix el frenesí de les vies rurals, l’activitat en els moviments de maquinària i personal, en el cas de l’arròs i del vi, i també en les garrofes i les ametlles —coincidents, més o menys en aquest temps— que van madurant i reproduint els cercles traçats fa molts anys, modificats només per l’aplicació de les noves tecnologies de cultius i recol·lecció, i per les noves necessitats i nous conceptes: ja no és, per exemple, com ancestralment, produccions com a economies només de subsistència; avui és un complement o, en molts casos, explotacions productives de les que depenen, precisament, economies empresarials o famílies que viuen de l’agricultura. Com tenim tants de mitjans informàtics a l’abast, el show també es va transmetent al mon.
Fent memòria d’antigues collites, també es van repetint altres circumstàncies que les envolten: oratge inoportú, reclam de ma d’obra —encara que avui en baixa intensitat per la maquinària— i, sobre tot, el problema del preu del producte, el gran desconegut, la xifra intrigant, la carta a la mànega del desconegut, però ben informat intermediari, que mai és transmès per televisió al mon. Deu ser una figura poc mediàtica.
(Diari de Tarragona 2o-09-09)
Els cultius i les seves collites es repeteixen cada any. És com “El Show de Truman”, aquella pel·lícula de Peter Weir, on el protagonista viu en un mon fictici muntat en un gran plató de televisió i la seva vida i el seu entorn es va repetint cada dia, mentre es transmet per televisió al mon.
És repeteix el frenesí de les vies rurals, l’activitat en els moviments de maquinària i personal, en el cas de l’arròs i del vi, i també en les garrofes i les ametlles —coincidents, més o menys en aquest temps— que van madurant i reproduint els cercles traçats fa molts anys, modificats només per l’aplicació de les noves tecnologies de cultius i recol·lecció, i per les noves necessitats i nous conceptes: ja no és, per exemple, com ancestralment, produccions com a economies només de subsistència; avui és un complement o, en molts casos, explotacions productives de les que depenen, precisament, economies empresarials o famílies que viuen de l’agricultura. Com tenim tants de mitjans informàtics a l’abast, el show també es va transmetent al mon.
Fent memòria d’antigues collites, també es van repetint altres circumstàncies que les envolten: oratge inoportú, reclam de ma d’obra —encara que avui en baixa intensitat per la maquinària— i, sobre tot, el problema del preu del producte, el gran desconegut, la xifra intrigant, la carta a la mànega del desconegut, però ben informat intermediari, que mai és transmès per televisió al mon. Deu ser una figura poc mediàtica.
(Diari de Tarragona 2o-09-09)
14 de setembre del 2009
L’11 DE SETEMBRE FA MOURE L’ESTACA
Aquest cap de setmana llarg encapçalat per l’11 de setembre, ha estat ben farcit de novetats, iniciatives, sorpreses, revelacions... i no em refereixo al fet de que Rodríguez Zapatero se li’n vagin els ministres i els diputats que, d’alguna manera, ja estava previst, sinó pel fet que els actes de la Diada han estat exaltats de protestes, reivindicacions i cares noves que s’han mostrat i alguna de vella que s’ha amagat.
És ben clar, però, que la consulta d’Arenys s’ha endut la palma i, dificultats ridícules i bajanades dels que ens governen a banda, que ja s’han comentar prou, el que està clar és que s’ha mogut l’estaca.
Curiós, oi? Després de tant de temps, quan sembla que les coses ja estan perdudes, quan la impotència embarga als nostàlgics d’aquella època, derrotats per la comoditat, la pressió central, la conformitat dels d’aquí i alguna desídia més, hi ha algú que no perd l’esperança ni els papers, té iniciativa, ingeni, la posa en marxa i torna a reflorir la il.lusió: s’ha tornat a moure l’estaca.
(Blog de l’Avui 14-09-09)
Aquest cap de setmana llarg encapçalat per l’11 de setembre, ha estat ben farcit de novetats, iniciatives, sorpreses, revelacions... i no em refereixo al fet de que Rodríguez Zapatero se li’n vagin els ministres i els diputats que, d’alguna manera, ja estava previst, sinó pel fet que els actes de la Diada han estat exaltats de protestes, reivindicacions i cares noves que s’han mostrat i alguna de vella que s’ha amagat.
És ben clar, però, que la consulta d’Arenys s’ha endut la palma i, dificultats ridícules i bajanades dels que ens governen a banda, que ja s’han comentar prou, el que està clar és que s’ha mogut l’estaca.
Curiós, oi? Després de tant de temps, quan sembla que les coses ja estan perdudes, quan la impotència embarga als nostàlgics d’aquella època, derrotats per la comoditat, la pressió central, la conformitat dels d’aquí i alguna desídia més, hi ha algú que no perd l’esperança ni els papers, té iniciativa, ingeni, la posa en marxa i torna a reflorir la il.lusió: s’ha tornat a moure l’estaca.
(Blog de l’Avui 14-09-09)
12 de setembre del 2009
ELS PAGESOS I ELS PREUS
Ja sabem que els pagesos sempre es queixen, però també sabem que es queixen amb raó. “No en volen a cap preu”. Quan un pagès et fa aquest comentari et cau l’ànima als peus. Com pot ser, “a cap preu”? Doncs, sí. Sincerament, fa esgarrifar. Un negoci a la intempèrie, sense sostre, sotmès als oratges, als jornals, als preus dels insecticides, adobs i combustibles i que, al moment de collir, topa amb un mercat ferotge on no hi ha preu o el preu és per baix dels costos i, per no perdre més diners, es deixa que la collita es podreixi al camp, és d’una incertesa descomunal, però aquesta és la realitat i passa massa vegades.
Som en un mercat lliure, ja ho sabem, tant lliure com que els consumidors hem de pagar preus molt per sobre del que els intermediaris paguen al pagesos, entre un 100, un 300 i fins i tot 1.000 % més, segons expliquen amb números concrets i contrastats els mateixos productors, i mai he sentit cap comerciant al·legar res en contra. No és queixen, no es manifesten; per tant, els hi va bé.
Tenim mala peça al teler. Aplicant allò de “compraràs i vendràs, però mai produiràs” tampoc no ho arreglarem perquè, a la fi, si ningú produeix, ningú comprarà ni vendrà i, en conseqüència, ningú menjarà.
L’agricultura té problemes de produccions petites afectades per costos alts, entre d’altres, i segurament els pagesos hauran de fer un esforç per doblegar la potència, les martingales i les tracamanyes dels intermediaris, però l’administració també hauria de fer alguna cosa.
(Diari de Tarragona 11-09-09)
Ja sabem que els pagesos sempre es queixen, però també sabem que es queixen amb raó. “No en volen a cap preu”. Quan un pagès et fa aquest comentari et cau l’ànima als peus. Com pot ser, “a cap preu”? Doncs, sí. Sincerament, fa esgarrifar. Un negoci a la intempèrie, sense sostre, sotmès als oratges, als jornals, als preus dels insecticides, adobs i combustibles i que, al moment de collir, topa amb un mercat ferotge on no hi ha preu o el preu és per baix dels costos i, per no perdre més diners, es deixa que la collita es podreixi al camp, és d’una incertesa descomunal, però aquesta és la realitat i passa massa vegades.
Som en un mercat lliure, ja ho sabem, tant lliure com que els consumidors hem de pagar preus molt per sobre del que els intermediaris paguen al pagesos, entre un 100, un 300 i fins i tot 1.000 % més, segons expliquen amb números concrets i contrastats els mateixos productors, i mai he sentit cap comerciant al·legar res en contra. No és queixen, no es manifesten; per tant, els hi va bé.
Tenim mala peça al teler. Aplicant allò de “compraràs i vendràs, però mai produiràs” tampoc no ho arreglarem perquè, a la fi, si ningú produeix, ningú comprarà ni vendrà i, en conseqüència, ningú menjarà.
L’agricultura té problemes de produccions petites afectades per costos alts, entre d’altres, i segurament els pagesos hauran de fer un esforç per doblegar la potència, les martingales i les tracamanyes dels intermediaris, però l’administració també hauria de fer alguna cosa.
(Diari de Tarragona 11-09-09)
6 de setembre del 2009
CAL MANIFESTAR-SE
Poques veus clamen per l’Estatut a les nostres terres. Molts pocs en parlen, ningú es mostra neguitós tot i que la nova retallada pot tocar de ple a les Terres de l’Ebre perquè afectarà al projecte de les vegueries i altres. Ja sé que estem especulant sobre suposades filtracions del Tribunal Constitucional que, sent així, no es guanya l’autoritat que se li suposa, ni per les filtracions, ni per com es decideix la seva composició, ni pel temps que s’han donat per pronunciar-se. Poca pressa. Ja arribarem. Las cosas de palacio van despacio i, amb ells, se’ls suposa a palacio.
Així les coses, cal prestar atenció a la manifestació de l’11 de setembre que convoca Òmnium Cultural, independentment que el TC s’hagi pronunciat o no, i en independència del que digui perquè, malgrat aquesta autoritat malaguanyada, s’haurà d’acatar. Aquest és el nostre problema: ho acatem tot.
La manifestació no és necessària només pel tema de l’Estatut, que també, sinó per tantes promeses no complides del govern central, per l’actitud nefasta de l’oposició i per la degradació del sistema autonòmic on Catalunya, mal defensada, ja hi té molt a perdre. Més encara del que ja ha perdut i també és molt.
Aquestes terres, queixoses per antonomàsia quasi sempre amb molta raó, haurien de ser presents a la manifestació de l’11 de setembre. Catalunya necessita un clam d’autoestima, d’afirmació, de dignitat i aquestes terres també.
Hi ha moltes raons per fer-ho. Jo ho faré. Ho crec necessari.
(Diari de Tarragona 5-09-09)
Poques veus clamen per l’Estatut a les nostres terres. Molts pocs en parlen, ningú es mostra neguitós tot i que la nova retallada pot tocar de ple a les Terres de l’Ebre perquè afectarà al projecte de les vegueries i altres. Ja sé que estem especulant sobre suposades filtracions del Tribunal Constitucional que, sent així, no es guanya l’autoritat que se li suposa, ni per les filtracions, ni per com es decideix la seva composició, ni pel temps que s’han donat per pronunciar-se. Poca pressa. Ja arribarem. Las cosas de palacio van despacio i, amb ells, se’ls suposa a palacio.
Així les coses, cal prestar atenció a la manifestació de l’11 de setembre que convoca Òmnium Cultural, independentment que el TC s’hagi pronunciat o no, i en independència del que digui perquè, malgrat aquesta autoritat malaguanyada, s’haurà d’acatar. Aquest és el nostre problema: ho acatem tot.
La manifestació no és necessària només pel tema de l’Estatut, que també, sinó per tantes promeses no complides del govern central, per l’actitud nefasta de l’oposició i per la degradació del sistema autonòmic on Catalunya, mal defensada, ja hi té molt a perdre. Més encara del que ja ha perdut i també és molt.
Aquestes terres, queixoses per antonomàsia quasi sempre amb molta raó, haurien de ser presents a la manifestació de l’11 de setembre. Catalunya necessita un clam d’autoestima, d’afirmació, de dignitat i aquestes terres també.
Hi ha moltes raons per fer-ho. Jo ho faré. Ho crec necessari.
(Diari de Tarragona 5-09-09)
1 de setembre del 2009
I, ALTRA VEGADA, TORNÀ SETEMBRE
Sembla ahir, ha passat un any i setembre torna a ser aquí. Poc hem canviat, pot ser no ens convé o, pot ser no ens en adonem i som ben diferents.
S’aixeca el dia, com ahir, també calorós, volent ser-ho menys. Uns núvols inútils, que no portaran ni pluja, impedeixen una sortida del sol com cal. S’inicia una jornada de peresa, contagiada de la ximplesa del síndrome “postvacacional” que donen alguns mitjans com a notícia important, acompanyada de la misèria informativa de la grip A o de la marejada de perdiu i aixecada de camisa de governants incompetents que no mereixen la nostra atenció, malgrat ens hi hem de fixar perquè decideixen, malauradament, en les nostres vides.
La mar està lluenta, suament arrissada, perquè capta la mica de brisa matinera, resistint-se a la grisor del cel a la recerca de mes alegria, més il.lusió, més somriures. L’Ampolla es desperta i la badia de la calma no vol perdre la partida i li vol recuperar la llum d’un estiu que es resisteix a declinar.
Vull gaudir de l’olor de la palla de l’arròs que per madurar ja grogueja i tornar a fer un te verd, en lloc conegut i d’altres per descobrir. Vull felicitar aniversaris, veure com maduren els fills i creixen els nets, com s’espargeixen les crisis i tenir l’esperança de que ens deixi de dirigir la dictadura de la incompetència. He llegit a Xavier Roig i m’ha explicat coses que tots sabem i que pocs en parlem. Sé que pico molt alt, demano molt, però per demanar que no sigui. Setembre encara pot donar per a molt (aquesta frase no és pas meva però em diu molt).
(Blog de l’Avui 1-09-09)
Sembla ahir, ha passat un any i setembre torna a ser aquí. Poc hem canviat, pot ser no ens convé o, pot ser no ens en adonem i som ben diferents.
S’aixeca el dia, com ahir, també calorós, volent ser-ho menys. Uns núvols inútils, que no portaran ni pluja, impedeixen una sortida del sol com cal. S’inicia una jornada de peresa, contagiada de la ximplesa del síndrome “postvacacional” que donen alguns mitjans com a notícia important, acompanyada de la misèria informativa de la grip A o de la marejada de perdiu i aixecada de camisa de governants incompetents que no mereixen la nostra atenció, malgrat ens hi hem de fixar perquè decideixen, malauradament, en les nostres vides.
La mar està lluenta, suament arrissada, perquè capta la mica de brisa matinera, resistint-se a la grisor del cel a la recerca de mes alegria, més il.lusió, més somriures. L’Ampolla es desperta i la badia de la calma no vol perdre la partida i li vol recuperar la llum d’un estiu que es resisteix a declinar.
Vull gaudir de l’olor de la palla de l’arròs que per madurar ja grogueja i tornar a fer un te verd, en lloc conegut i d’altres per descobrir. Vull felicitar aniversaris, veure com maduren els fills i creixen els nets, com s’espargeixen les crisis i tenir l’esperança de que ens deixi de dirigir la dictadura de la incompetència. He llegit a Xavier Roig i m’ha explicat coses que tots sabem i que pocs en parlem. Sé que pico molt alt, demano molt, però per demanar que no sigui. Setembre encara pot donar per a molt (aquesta frase no és pas meva però em diu molt).
(Blog de l’Avui 1-09-09)
28 d’agost del 2009
S’ACABEN LES FESTES
Declinen les festes majors al mateix ritme que ho fa l’agost prenyat de gent que torna al poble i de gent que ens visita cridats pels nostres reclams, amistat, paisatges i també les nostres festes que, no en tinc cap dubte, no han estat a l’altura de les circumstàncies per la prudència que els temps i les butxaques ens demanen, a manca d’una inflexió en la despesa i en els dies de festa. Els promotors de les festes majors, principalment ajuntaments, no han tingut en compte la situació que vivim, tot i sent les seves arques les principals perjudicades i tot i sent ells els primers en queixar-se de que la crisi els ha minvat els ingressos grassos que havien gaudit en els últims anys. Segurament continuaran queixant-se però, alerta!, perquè el govern central està anunciant la recuperació de diners anticipats perquè no tenen el retorn en impostos que s’havia previst. S’ha perdut una bona oportunitat de reduir la despesa, en qualitat (atraccions més econòmiques) i en quantitat (menys dies de festes). Mai tindran una raó tan important i poc discutible per fer-ho. Deu dies de festa major, com s’han fet en alguns pobles, en les circumstàncies d’avui sembla una exageració. Sóc conscient de que és una opinió antipàtica, ho sé, la majoria de gent vol festa, però també la festa s’ha d’administrar en el principi que les despeses es gestionen a tenor de les entrades, i les entrades ja fa mesos que no són les que eren i tardaran en tornar-ho a ser.
(Diari de Tarragona 28-08-09)
Declinen les festes majors al mateix ritme que ho fa l’agost prenyat de gent que torna al poble i de gent que ens visita cridats pels nostres reclams, amistat, paisatges i també les nostres festes que, no en tinc cap dubte, no han estat a l’altura de les circumstàncies per la prudència que els temps i les butxaques ens demanen, a manca d’una inflexió en la despesa i en els dies de festa. Els promotors de les festes majors, principalment ajuntaments, no han tingut en compte la situació que vivim, tot i sent les seves arques les principals perjudicades i tot i sent ells els primers en queixar-se de que la crisi els ha minvat els ingressos grassos que havien gaudit en els últims anys. Segurament continuaran queixant-se però, alerta!, perquè el govern central està anunciant la recuperació de diners anticipats perquè no tenen el retorn en impostos que s’havia previst. S’ha perdut una bona oportunitat de reduir la despesa, en qualitat (atraccions més econòmiques) i en quantitat (menys dies de festes). Mai tindran una raó tan important i poc discutible per fer-ho. Deu dies de festa major, com s’han fet en alguns pobles, en les circumstàncies d’avui sembla una exageració. Sóc conscient de que és una opinió antipàtica, ho sé, la majoria de gent vol festa, però també la festa s’ha d’administrar en el principi que les despeses es gestionen a tenor de les entrades, i les entrades ja fa mesos que no són les que eren i tardaran en tornar-ho a ser.
(Diari de Tarragona 28-08-09)
22 d’agost del 2009
EL VI I LA SAL
La calor, molta calor, està protagonitzant titulars permanents en les notícies d’aquests dies. L’oratge deu ser la conversa més recorrent en qualsevol època de l’any. És igual el moment, el lloc o les circumstàncies: iniciar una conversa parlant de l’oratge a tots ens va bé, sempre té continuïtat. Parlar del vi i la sal, conjuntament, ja no és tant habitual. Són dues matèries que, tot i que és habitual coincidir a les nostres taules, no tenen aplicacions culinàries conjuntes però sí són, aquests dies, notícia destacada a les Terres de l’Ebre.
La vinya a la Terra Alta i les salines de la Trinitat, a la Punta de la Banya, dos activitats ancestrals d’aquestes terres, comparteixen espais informatius aquest dies. Són conreus separats per certa distància, altitud, cultura i diferència paisatgística però connectats per l’Ebre i, enguany, per la calor i la manca de pluja, factors, ambdós, que segurament beneficiarà la qualitat dels seus productes: el vi i la sal. El raïm es presenta en unes expectatives extraordinàries superant l’any anterior i de la sal també se n’espera bons resultats. Però hi alguna amenaça. Els excedents de collites anteriors, descens del consum i per tant preus inferiors en el cas del vi i limitacions d’espai per créixer, per la protecció ambiental, en el cas de les salines, són factors que hi juguen en contra.
El vi i la sal es respecten, no es barrejaran mai, però quan es trobin a la taula alguna història comuna es podran explicar.
(Diari de Tarragona 21-08-09) (Imatges del Diari de Tarrragona)
La calor, molta calor, està protagonitzant titulars permanents en les notícies d’aquests dies. L’oratge deu ser la conversa més recorrent en qualsevol època de l’any. És igual el moment, el lloc o les circumstàncies: iniciar una conversa parlant de l’oratge a tots ens va bé, sempre té continuïtat. Parlar del vi i la sal, conjuntament, ja no és tant habitual. Són dues matèries que, tot i que és habitual coincidir a les nostres taules, no tenen aplicacions culinàries conjuntes però sí són, aquests dies, notícia destacada a les Terres de l’Ebre.
La vinya a la Terra Alta i les salines de la Trinitat, a la Punta de la Banya, dos activitats ancestrals d’aquestes terres, comparteixen espais informatius aquest dies. Són conreus separats per certa distància, altitud, cultura i diferència paisatgística però connectats per l’Ebre i, enguany, per la calor i la manca de pluja, factors, ambdós, que segurament beneficiarà la qualitat dels seus productes: el vi i la sal. El raïm es presenta en unes expectatives extraordinàries superant l’any anterior i de la sal també se n’espera bons resultats. Però hi alguna amenaça. Els excedents de collites anteriors, descens del consum i per tant preus inferiors en el cas del vi i limitacions d’espai per créixer, per la protecció ambiental, en el cas de les salines, són factors que hi juguen en contra.
El vi i la sal es respecten, no es barrejaran mai, però quan es trobin a la taula alguna història comuna es podran explicar.
(Diari de Tarragona 21-08-09) (Imatges del Diari de Tarrragona)
15 d’agost del 2009
UN CARAGOL TREU BANYA
Fa pocs dies escrivia en el meu blog sobre la flor de l’arròs. Està florint: és un procés que dura pocs dies i crida l’atenció si encertes el moment de veure’l i, si escau, de gaudir-lo i fotografiar-lo. Recomanava a qui es passegés pel Delta que ho fes a peu, en bici o, sinó, que obrís les finestretes del cotxe per sentir l’olor de la palla verda i de l’arròs florint. Prèviament vaig fer unes fotos mentre guaitava per les vores de la Sèquia Mare, com denominem el desguàs dels arrossars que justament divideix els termes de Deltebre i l’Aldea i desemboca a la badia del Fangar —una branca directament i l’altra mitjançant la Bassa de les Olles—, perquè sempre hi ha la possibilitat de veure alguna polla d’aigua, ànecs o altres aus. Malgrat ser aigües poc netes, sempre hi ha també algun pescador de canya amb l’esperança de pescar poca cosa més que alguna tenca o alguna anguila.
Me va cridar l’atenció unes peces (moltes) color rosat enganxades a les tiges del senill, desconegudes per a mi. En poques hores he sentit pagesos alarmats, perquè diuen que es tracta d’ous d’una plaga de caragols gegants forans que es mengen els guaixos de l’arròs.
La mosca negra, el musclo zebrat, el cranc roig, el silur, la marea roja, el corb marí... i ara, plaga de caragols. Aquí fa cap tot. Deu ser veritat allò que “a gos flac tot li són puces”? L’arròs va florint innocentment, mentre els caragols l’esperen traient banya.
(Diari de Tarragona, 14-08-09) (Fotos: ACN D. Tarragona)
9 d’agost del 2009
LA FLOR DE L’ARRÒS
Si entreu al Delta de l’Ebre i aneu en cotxe no tanqueu les finestretes, baixeu i passegeu: notareu la llum mediterrània que obliga a fer-te ombra amb la ma al front per veure el paisatge i la humitat que s’enganxa al cos; sentireu l’olor de la palla verda i de la flor de l’arròs, una espiga encara verda, empolsada de pol·len blanc com si li hagués nevat aquesta nit, un manà particular només per cada planta.
El Delta ja porta un parell de mesos tenyit de verd. A la tardor es vestirà de groc, per les fulles caduques dels arbres, i de gris per la terra seca que descansarà fins la propera primavera quan la lluentor de l’aigua torni a envair la seva intimitat per fer germinar la nova llavor i brotar una nova verdor. D’aquí pocs dies, acabant l’estiu, esdevindrà una immensa catifa daurada teixida tija a tija, guaix a guaix, per la planta reina madura, a l’espera de la sega i recol·lecció. Mentre, ara, l’espiga floreix. Puja prima, esvelta, esblanqueïda i innocent trencant la verdor del seu entorn i alertant als pardals depredadors de que aviat podran picotejar el seu gra més preat a la zona.
(Blog de l'Avui 9-07-09)
8 d’agost del 2009
LES FESTES DE LA CRISI
Quan arriben els dies de festa major als nostres pobles, en una època de crisi com la que estem passant (sens dubte la més ferotge que els contemporanis hem viscut, sense contar les recents guerres passades i les seves conseqüències econòmiques i socials) no estalviem recursos. Ans al contrari: com qui es refugia en la festa per apaivagar les dificultats quotidianes, tirem de totes les despeses hagudes i per haver i procurem fer una excepció d’aquelles restriccions obligades que fa dies que practiquem. No em consta cap dada, ni tampoc m’he entretingut a esbrinar els pressupostos dels nostres ajuntaments, que s’han esforçat a mantenir el crit al cel des que la crisi va començar a ensenyar les dents —i algun queixal—, que no tenen ingressos suficients per poder portar a terme les seves inversions i despeses pressupostades, principalment per la minva de permisos d’obres en els municipis, i altres impostos.
Tampoc em consta que les aportacions dels ciutadans, aquelles invitacions o abonaments que ingressem als ajuntaments per gaudir a fort fait de tots els actes, siguin enguany més econòmiques que les dels anys anteriors. Els bous, els sopars, els correfocs, les nits de ball, els menjars multitudinaris de germanor i uns espectaculars focs d’artifici per tancar l’última nit la festa major, tendeixen a ser com tots els anys, o millor, si s’escau.
Hi ha crisi, però són festes. Ja ho notarem per un altre cantó.
Quan arriben els dies de festa major als nostres pobles, en una època de crisi com la que estem passant (sens dubte la més ferotge que els contemporanis hem viscut, sense contar les recents guerres passades i les seves conseqüències econòmiques i socials) no estalviem recursos. Ans al contrari: com qui es refugia en la festa per apaivagar les dificultats quotidianes, tirem de totes les despeses hagudes i per haver i procurem fer una excepció d’aquelles restriccions obligades que fa dies que practiquem. No em consta cap dada, ni tampoc m’he entretingut a esbrinar els pressupostos dels nostres ajuntaments, que s’han esforçat a mantenir el crit al cel des que la crisi va començar a ensenyar les dents —i algun queixal—, que no tenen ingressos suficients per poder portar a terme les seves inversions i despeses pressupostades, principalment per la minva de permisos d’obres en els municipis, i altres impostos.
Tampoc em consta que les aportacions dels ciutadans, aquelles invitacions o abonaments que ingressem als ajuntaments per gaudir a fort fait de tots els actes, siguin enguany més econòmiques que les dels anys anteriors. Els bous, els sopars, els correfocs, les nits de ball, els menjars multitudinaris de germanor i uns espectaculars focs d’artifici per tancar l’última nit la festa major, tendeixen a ser com tots els anys, o millor, si s’escau.
Hi ha crisi, però són festes. Ja ho notarem per un altre cantó.
6 d’agost del 2009
ELS MURS DEL DELTA
Ha sortit a la premsa un projecte de Jordi Galofré per la construcció de barreres de formigó en un parell de llocs del litoral deltaic per intentar contenir la pujada del nivell del mar. A la pàgina web del Departament de Medi Ambient i Habitatge, que nombren a la notícia, no hi he sabut trobar cap informació al respecte. Els murs no agraden a ningú, són barreres antipàtiques per naturalesa. Els ecologistes, consultats, ja s’hi pronuncien en contra en el mateix article, tot i que no aporten cap solució alternativa, donant per suposat que també estan preocupats per l’enfonsament del Delta.
Tenim dues alternatives: deixar-ho com està o fer-hi alguna cosa. En el primer cas, de la mateixa manera que la naturalesa ha anat acumulant sediments al llarg dels anys, ara ja no n’acumula tants i, a més a més, el mar pot pujar de nivell; per tant, així com es van anar ocupant terrenys quan el Delta creixia, ara s’hauran d’anar desocupant a mesura que minva. En el segon cas, si hem de protegir el Delta ja estem fent tard. Des del 2003 que es parla de consorcis de protecció, se’ls hi han canviat els noms, els components, els pressupostos; han canviat els colors dels governs tant a Madrid com a Catalunya, s’ha debatut sobre l’aigua, el riu i la vida, i el Delta segueix en perill. Després de més de sis anys de polèmica, encara no s’hi ha fet res. Seran galgos o podencos i ho podem seguir discutint mentre ens mosseguen els garrons.
(Diari de Tarragona 1-08-09)
Ha sortit a la premsa un projecte de Jordi Galofré per la construcció de barreres de formigó en un parell de llocs del litoral deltaic per intentar contenir la pujada del nivell del mar. A la pàgina web del Departament de Medi Ambient i Habitatge, que nombren a la notícia, no hi he sabut trobar cap informació al respecte. Els murs no agraden a ningú, són barreres antipàtiques per naturalesa. Els ecologistes, consultats, ja s’hi pronuncien en contra en el mateix article, tot i que no aporten cap solució alternativa, donant per suposat que també estan preocupats per l’enfonsament del Delta.
Tenim dues alternatives: deixar-ho com està o fer-hi alguna cosa. En el primer cas, de la mateixa manera que la naturalesa ha anat acumulant sediments al llarg dels anys, ara ja no n’acumula tants i, a més a més, el mar pot pujar de nivell; per tant, així com es van anar ocupant terrenys quan el Delta creixia, ara s’hauran d’anar desocupant a mesura que minva. En el segon cas, si hem de protegir el Delta ja estem fent tard. Des del 2003 que es parla de consorcis de protecció, se’ls hi han canviat els noms, els components, els pressupostos; han canviat els colors dels governs tant a Madrid com a Catalunya, s’ha debatut sobre l’aigua, el riu i la vida, i el Delta segueix en perill. Després de més de sis anys de polèmica, encara no s’hi ha fet res. Seran galgos o podencos i ho podem seguir discutint mentre ens mosseguen els garrons.
(Diari de Tarragona 1-08-09)
26 de juliol del 2009
EL VENT, EL CANT I EL FOC
En diuen ponent però és migjorn: ve del sud. “Vent de baix”, per entendre’ns. Terra endins serà garbinada i atiarà focs traïdors que posen en perill homes valents que hi lluiten en contra. Som en règim de marinades, ha calmat el mestral, aquell “vent de dalt” nostre, sec i netejador per excel·lència. Fins i tot estones de tramuntana, suau en intensitat però fresqueta, com a treva agraïda entre la calor que ha fet i la que ens espera. És característica regular d’un estiu que sembla molt calorós. Ja no ens en recordem, dels anteriors.
A la costa torna l’oratge de gregal humit que s’ha encruelit i ens ha portat aquella xafogor aclaparadora que ens fa demanar vent sec, vingui d’on vingui i es digui com es digui. Mentrestant, canten havaneres a la vora de la mar: “La bella Lola”, “El meu avi”... i la “Salve marinera” durant la processó per la mar. Vespres de concerts, correfocs i banderes enlaire al so de dolçaines i tambors. De nit la gent balla al port, davant la llotja, i de tarda va als bous, remullant-ne algun a la mar salada, costum i afició de la majoria, malgrat el remuc d’aquella minoria que continua burxant i queixant-se.
Torna el Renaixement a la capital del Baix Ebre, i els focs d’artifici assenyalen la fi de la festa, però el foc del bosc se’ns emporta bombers valents que lluiten per nosaltres. Mereixen un homenatge tant els que malauradament han perdut la vida, com els que encara l’arrisquen contra el foc. El meu ja el tenen.
(Diari de Tarragona 24-07-09)
En diuen ponent però és migjorn: ve del sud. “Vent de baix”, per entendre’ns. Terra endins serà garbinada i atiarà focs traïdors que posen en perill homes valents que hi lluiten en contra. Som en règim de marinades, ha calmat el mestral, aquell “vent de dalt” nostre, sec i netejador per excel·lència. Fins i tot estones de tramuntana, suau en intensitat però fresqueta, com a treva agraïda entre la calor que ha fet i la que ens espera. És característica regular d’un estiu que sembla molt calorós. Ja no ens en recordem, dels anteriors.
A la costa torna l’oratge de gregal humit que s’ha encruelit i ens ha portat aquella xafogor aclaparadora que ens fa demanar vent sec, vingui d’on vingui i es digui com es digui. Mentrestant, canten havaneres a la vora de la mar: “La bella Lola”, “El meu avi”... i la “Salve marinera” durant la processó per la mar. Vespres de concerts, correfocs i banderes enlaire al so de dolçaines i tambors. De nit la gent balla al port, davant la llotja, i de tarda va als bous, remullant-ne algun a la mar salada, costum i afició de la majoria, malgrat el remuc d’aquella minoria que continua burxant i queixant-se.
Torna el Renaixement a la capital del Baix Ebre, i els focs d’artifici assenyalen la fi de la festa, però el foc del bosc se’ns emporta bombers valents que lluiten per nosaltres. Mereixen un homenatge tant els que malauradament han perdut la vida, com els que encara l’arrisquen contra el foc. El meu ja el tenen.
(Diari de Tarragona 24-07-09)
22 de juliol del 2009
ELS HEROIS DEL FOC
Són gent valenta, que lluita contra el foc. Aquell foc que ens fa fugir per por, covardia, protecció, instint de conservació... salvar la pell. Ells hi van de cara, s’enfronten amb el perill i lluiten per nosaltres, pels nostres boscos, per les nostres cases, per les nostres fàbriques. A Nova York és un cos reconegut i respectat i, en una petita església anglicana al costat de la Zona Zero, hi vaig trobar, i encara hi és, el testimoni dels bombers de la Generalitat, entre d’altres, que havien contribuït en les feines de salvament.
El foc continua. Sóc davant de la badia de Sant Jordi, a l’Ampolla, i des de la meva terrassa veig com carreguen els hidroavions que remullen la zona dels incendis. No paren en tota la tarda. És angoixant. Em sento impotent. Jo tant tranquil i ells lluitant amb els vents que atien un foc ferotge als ports de Tortosa/Beseit enfrontant sense defallir la feina d’extinció amb quatre companys morts i dos ferits, a les costelles. Són herois per naturalesa. Són professionals com la copa d’un pi. No tinc paraules...
No puc fer res més. Deixo el meu agraïment i el meu petit homenatge als grans herois i el meu emotiu condol al cos i a la seva família.
Continua desesperant-me les burilles que trobo per la vora de les carreteres llançades des de les finestretes dels cotxes. Realment sabem el que ens hi juguem? Avui ens hi hem jugat vides humanes.
(Blog de l’Avui, 22-07-09)
20 de juliol del 2009
FENT COMPLIR LA LLEI
Per les fotografies que han ensenyat els diaris, la casa enderrocada per Urbanisme a Deltebre semblava maca i adient a l’ambient del seu entorn, però les coses no són com pareixen i s’ha tombat per il·legal. Res a dir si era una construcció irregular, perquè la llei s’ha de fer complir i com en això som tots iguals, feina hi haurà per resoldre el centenar de casos —segons he llegit en algun mitjà— detectats pel Cos d’Agents Rurals en els últims anys.
Crida l’atenció, en aquest cas, la rapidesa de la decisió judicial. Crida l’atenció també la defensa a ultrança dels veïns en el primer intent d’enderrocament barrant el pas als agents executors. Són coses que s’han d’entendre (som així), tot i que la il·legalitat, no l’hauria de defensar ningú. Però encara crida més l’atenció, a part del rebombori municipal, el matís de la notícia que detalla que s’han mobilitzat més de 100 Mossos d’Esquadra (i es comenta que fins i tot algun mitjà aeri) per poder fer complir l’ordre judicial. A priori, sense saber-ne res més, sembla exagerat. No sé si cal tot un escamot d’aquestes característiques, perquè no se m’acut contra quina força s’havien d’enfrontar.
A molts dels qui ens han entrat a robar a les cases últimament (que en som un munt) ens agradaria una mobilització semblant per defensar els nostres interessos. No sé si la hi ha, però sí sé que no la notem.
(Diari de Tarragona 18-07-09)
Per les fotografies que han ensenyat els diaris, la casa enderrocada per Urbanisme a Deltebre semblava maca i adient a l’ambient del seu entorn, però les coses no són com pareixen i s’ha tombat per il·legal. Res a dir si era una construcció irregular, perquè la llei s’ha de fer complir i com en això som tots iguals, feina hi haurà per resoldre el centenar de casos —segons he llegit en algun mitjà— detectats pel Cos d’Agents Rurals en els últims anys.
Crida l’atenció, en aquest cas, la rapidesa de la decisió judicial. Crida l’atenció també la defensa a ultrança dels veïns en el primer intent d’enderrocament barrant el pas als agents executors. Són coses que s’han d’entendre (som així), tot i que la il·legalitat, no l’hauria de defensar ningú. Però encara crida més l’atenció, a part del rebombori municipal, el matís de la notícia que detalla que s’han mobilitzat més de 100 Mossos d’Esquadra (i es comenta que fins i tot algun mitjà aeri) per poder fer complir l’ordre judicial. A priori, sense saber-ne res més, sembla exagerat. No sé si cal tot un escamot d’aquestes característiques, perquè no se m’acut contra quina força s’havien d’enfrontar.
A molts dels qui ens han entrat a robar a les cases últimament (que en som un munt) ens agradaria una mobilització semblant per defensar els nostres interessos. No sé si la hi ha, però sí sé que no la notem.
(Diari de Tarragona 18-07-09)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
