El foc i la ràbia sobreïxen                      

Els lluents del Delta negats per l’aigua prodigiosa i discutida del riu, comencen a canviar de color. La verdor de l’arròs, que ja punteja, esdevindrà la moda primaveral fins que canviï la tendència a esgroguissat verdós amb l’entrada de l’estiu d’aquí un parell de mesos. Les cireres del secà ja es deixen veure i les oliveres esclaten en flor mirant al cel de gairó, com pregant per a que no estalviï la pluja, mínima, justa i necessària per portar a cap la collita. Mentre, ens sorprèn un nou ensurt (Rasquera està de moda) amb la crema de la serra de Cardó, recuperada ja d’aquell altre infern d’uns anys enrere quan Cabra Freixet va aparèixer com a nevada de negre. L’infern va per dintre i el foc i la ràbia surten per on menys se’ls espera com en el cas dels que escridassen el President de la Generalitat en la seva presència institucional en un acte gloriós de la universitat Rovira i Virgili instal·lada definitivament a les Terres de l’Ebre. És bo que es protesti, que es reclami, que es faci saber que no ens agrada com van les coses, tot i que cal enfocar la indignació cap a l’origen del problema i, si se sap, cap als culpables que l’hagin generat i, en el cas de l’actual President, que pren decisions doloroses, donant la cara per altres que van deixar la feina per fer, no sembla, en bona lògica, que hagi de ser el blanc dels improperis. Els colors polítics, quan no estan de moda, fan que s’esgarrin actes institucionals necessaris.