El foc i la política






Els judicis són tan llargs que ens fan oblidar els casos fins l’extrem de que, de vegades, pensem que ja estan resolts. Pot ser la complexitat, social i política, del d’Hora és dels pocs que justifica la seva extensió. Ara torna a ser notícia, i ens recorda que encara existeix. La virulència del foc, la de les irresponsabilitats que van aflorar, la dels accidents mortals, la de les mentides polítiques i la dels errors humans que es van barrejar, ens torna ara a la memòria en plena campanya electoral catalana perquè el cap, aquell famós “Delta 0” ha estat imputat per la jutgessa de Gandesa de qui, vist de lluny, sembla que ha estat fent una bona feina, discreta i eficient.

El tema judicial porta el seu camí però la qüestió política en porta un altre perquè torna a la ment de tothom la discutida gestió dels verds al govern de la Generalitat.

El jutjat decidirà, i tan de bo que ho encerti, sobre les responsabilitats de tantes desgràcies, però dubto que els urnes prenguin part en la gestió política d’aquell partit que haurà governat el departament d’Interior en aquesta legislatura que s’acaba, perquè els vots d’ICV estan molt definits i són pràcticament inamovibles, però sí afecta de ple al Govern, en repercussió directa als altres dos socis del Tripartit, PSC i ER, per la seva contribució en aquella munió de coses que no s’han fet bé i, pactar amb aquells que els hi agrada repicar i anar a la processó, és una de tantes.

Allò que el vent ja s’endugué




Les urnes són una meta i també una nova sortida de cursa política; moment per fer balanç —apart de tirar-se els trastos pel cap— de les coses que han fet els que acaben i estar alerta del que volen fer els que comencen, encara que moltes vegades coincideix que, tan els que acaben com els que volen començar, venen a ser els mateixos.


Els interessats fan les lloances dels seus assoliments com a reclam per tornar-hi, però, ben segur, es deixaran d’explicar tot allò que van prometre i no han fet i, els ciutadans, pobres de nosaltres, ni recordem el que ens van dir que farien i, alguns, ni ho sabem perquè ni el programes electorals ens vam mirar. Sí sabem ara, però, que estem en crisi i que hem estat mal governats perquè ens afecta directament a la butxaca i la gent es queda sense feina, no es poden pagar els préstecs, els clients no paguen, els proveïdors no cobren i ens prenen cases, magatzems i es tanquen fàbriques i botigues.


I, concretant, hi ha quelcom al territori, a l’Aldea exactament, que no s’ha fet. Em refereixo a l’Estació de Mercaderies, i als camps de golf (Vinaixerop i Fadesa). Ara s’escauria dir (com aquell personatge del “Polònia”): perdoneu, però algú ho havia de dir.


Del primer, algú tenia un gran projecte en ment: Ciutat del Transport. Una zona logística per combinar una estació intermodal (carretera/ferrocarril), aprofitant el nus de comunicacions que coincideix a l’Aldea. A totes les empreses de transport de la zona els hi despertava un gran interès. Amb el nom de CIM DE L’EBRE, se li va arrancar al govern de Pujol la promesa de començar-ho en la legislatura que s’iniciava en el 2003, i així ho va prometre públicament al davant de la ciutadania aldeana. En canviar de govern, el del Tripartit només ha fet una cosa: canviar-li el nom. Ara és diu LOGIS EBRE i segueix en projecte, després de quasi vuit anys.


Sobre els camps de golf, només entrar el Tripartit (2003), estableix una moratòria i se’ls carrega els dos. Posteriorment la crisi ho ha matat tot. Si no s’hagués vedat i s’haguessin fet llavors, els projectes de Vinaixerop i Fadesa els hagués agafat la crisi, cinc anys després, acabats i a la cresta de la onada. Ara els dos projectes són una ruïna.


I de que estem parlant? Estem parlant de tot allò que ara ens manca: feina, progrés, turisme, transport, construcció, indústria, comerç, serveis; economia general (que podríem quantificar en un moment) perjudicada per deixar de fer allò que calia (estació de mercaderies) o impedir que es fes allò que convenia (vedar els camps de golf).


Esperant a veure què passa, el que ha passat ha estat el temps i la crisi, que estava al darrere nostre, ara la tenim al davant.


Eleccions!!.... tornem-hi que no ha estat res.

(Blog Avui + El Punt 25-11-10)

Parla campanya, que alguna cosa queda




Tal com van arribant els programes electorals a les cases veiem, malgrat les promeses de tants de canvis, recanvis i renovacions, anunciades abastament per tots els partits, què poc han canviat en els missatges tot i les circumstàncies actuals de misèria econòmica, política i de valors que sí han canviat en poc temps.


Repasso els programes i no acabo de veure les llums, dels que prometen, en els túnels foscos on diuen que ens tenen els altres —cosa que ja sabem—. A les Terres de l’Ebre, a excepció del palau de justícia i del nou hospital, res de nou. Tot és pegar-li voltes a la vegueria, als valors d’identitat, a la reserva de la biosfera, als parcs naturals, a l’A-7, al polígon Catalunya Sud, a l’anell viària, a la universitat, al riu, a l’estació de mercaderies de l’Aldea, temes, la majoria, antics i rovellats.


“Exigirem que...”, “Aturarem a...”, “Promourem oportunitats econòmiques i desenvolupament sostenible..”, “Crearem plataformes i mecanismes per...”, “Recolzarem el sector...”, “Apostarem per...”, “Fomentarem el...”, “Igualtat d’oportunitats per...”, “Creació de llocs de treball...”, “Compromesos amb...”, “Una administració propera...”, són frases tan compromeses com desgastades per haver-les incomplert tantes vegades, que fan mal a les oïdes —per tòpiques, enganyoses i demagogues— i, molt més, en boca d’aquells que mentre han governat no han estat capaços de fer-ho.


En temps de grans necessitats on perilla el futur immediat, on es necessiten noves idees, nous ingenis i una dosi forta de creativitat per part dels que volen gestionar la cosa pública, la campanya en general decep i fatiga. L’estratègia cridanera d’atenció de frases punyents i ofensives o en vídeos amb poca originalitat que, com a molt, fan titulars de diaris i comentaris de tertúlies, és vell i no aporta solucions a la gestió d’un país en crisi on s’ha de començar per explicar com han de tenir el plat a taula cada dia els que no el tenen i com es torna a la prosperitat i, com a mínim, als nivells de benestar que teníem.


Sí és d’agrair, però —sempre hi ha excepcions que confirmen la regla—, aquell discurs seré i les promeses realitzables, pel damunt de les agressions al contrincant. En hi ha i, a fe de Déu, és bo de trobar.

(Blog Avui + El Punt 19-11-10)

El monument franquista




És l’alçat al mig del riu, al mig de Tortosa, al mig de les Terres de l’Ebre. Per a bé o per a mal —o ni per ni una cosa ni l’altra— forma part del paisatge, del riu i de Tortosa. És cert, l’aguilot, aquella gallina agressiva que el presideix, en cara de pocs amics, ensenyant les seves esmolades ungles, no fa gràcia. Fins i tot, mirada de fit a fit, fa por. Tot i així, recordar els caiguts és habitual en els monuments a les batalles, però aquest, havent-lo fet qui el va fer, i havent-lo posat qui el va posar, és evident que només representa a una part dels caiguts o, si més no, els perdedors no només no s’hi senten representats, sinó que a més amés, el monument els ofèn. Els que som fills, nets o nebots dels que van patir les atrocitats d’aquella guerra ho sabem i, el monument, no ens cau bé.


També és veritat que si es destrueixen tots els símbols d’aquella barbàrie correm el perill de que les generacions venidores no les coneguin amb profunditat i acabin sent ignorades —les barbàries, clar—. Així, doncs, potser caldria deixar-ne constància, com a fet històric a estudiar i recordar, en lloc discret, com a punt d’interpretació, i ja no com a monument a ningú ni a res. El vol d’una coloma de la pau, que ens representi a tots, li faria bé al riu, a Tortosa i a les Terres de l’Ebre i, segurament també, a la memòria històrica.


Tot i així, el govern de l’ajuntament de Tortosa ha fet bé en no prendre, ara, cap decisió, respecte d’una moció popular, votada favorablement pels partits que es diuen d’esquerres. Som en campanya electoral i, temes tan transcendentals, que afecten tantes sensibilitats, són una frivolitat posar-los a la safata de l’opinió pública per crispar i envinagrar una campanya en la que predominen temes de supervivència social —atur, economia, immigració, delinqüència, etc.—, i més, quan ho defensen partits que han governat anteriorment l’ajuntament de Tortosa i, aleshores, no van prendre aquesta decisió.


No fotem!! Els ciutadans no som tan imbècils com els polítics es pensen. Això és un tema de consens que s’ha de saber cuinar amb plats freds fora de campanyes electorals.


És vella la mala costum d’usar temes sensibles com a arma llancívola en contra de... però encara s’usa.

(Bog Avui + El Punt 12-11-10)

No tindrem la “sort” del Sàhara Espanyol





Sí, ja ho sé... el poble saharià no en té cap de sort, ni abans quan els espanyols els hi treien la sang —els minerals—, ni després quan els van abandonar a la seva mala sort, lluny de Déu i massa prop de Marroc, però en els aldarulls d’aquests dies em torna a la memòria quan Espanya va tocar el dos, cagada de por per la Marxa Verda, després de que el príncep, Joan Carles, els hi fes una visita, pot ser la primera actuació com a futur Cap d’Estat, per dir-los que no passava res.


Eren espanyols. Els havien fet espanyols de conveniència, amb document nacional de identitat, com nosaltres, però, malgrat la visita i les exclamacions —los de la Marcha Verde que vuelvan a su casa— de Jaime de Piniés, ambaixador a les Nacions Unides, a l’endemà de la visita reial estaven sols i, mai més ben dit, tirats a la sorra del desert, sense cap protecció, ni espanyola, ni internacional i així continuen. Ara fins i tot els hi foten bastó.


Malament, ja ho sé; molt greu, i no és moment d’ironies, però no he pogut evitar —els somnis són incontrolables—, allunant-me del problema, pensar què passaria si avui vingués a Catalunya el príncep, Felip, com a futur Cap d’Estat, i ens digués: no passa res i, a l’endemà, Espanya toqués el dos i ens deixessin fora de la seva influència.


Ja ho sé... no tindrem aquesta sort ( i aquí no la poso entre cometes).


Seguim somniant (dono per suposat que a nosaltres no ens aniria malament) i no deixem de banda el patiment i el maltractament del poble saharià.

(Blog Avui + El Punt 10-11-10)

Augmenten els cultius de cànnabis




Aquell anàlisi DAFO, (Debilitats, Amenaces, Fortaleses, Oportunitats) que aprenem en els cursets de formació, s’hauria de saber aplicar avui en moments de grans debilitats i fortes amenaces i, ben segur, hi ha gent que ho fa. Les debilitats, aquelles butxaques buides, com a conseqüència de les amenaces, de falta de feina, per exemple, s’haurien de saber convertir en fortaleses que aportessin solucions per mitigar aquelles debilitats i en oportunitats que afrontessin totes aquestes amenaces.


Sabem que hi ha finques que es perden perquè la seva producció no és rendible, els preus no són bons; es queden garrofes, olives, melons, síndries, avellanes per recollir perquè no compensa ni els costos de la recol•lecció i, tot i així, diuen que la crisi —ho diu el Govern— ha portat a joves pagesos a conrear camps que abans estaven erms al no trobar altres alternatives laborals. És una fortalesa, la que siguin capaços de traure de la nova feina, malgrat les dificultats dels preus de venda, per combatre la debilitat que comporta la situació crítica actual.


Altres, però, han fixat la seva atenció en productes que, malgrat la crisi, es cotitzen bé en el mercat. És el cas dels que s’han decantat pel cultiu del cànnabis, prou més apreciat i més ben pagat que les garrofes, les olives, els melons, les síndries o les avellanes. Això, però, és jugar amb l’anàlisi DAFO a l’inrevés: estan convertint una oportunitat en una gran amenaça.


(Diari de Tarragona 09-11-2010)

Un record per l’Estela




La mort d’una noia jove de Sant Carles de la Ràpita empleada d’una sucursal bancària ens situa al centre de la violència dels atracaments a bancs que tornen en l’entorn d’una virulència social, en el vendaval de crisi econòmica i delinqüència d’ofici. No coneixia a la malaurada jove, però treballava dintre d’una àrea de la meva responsabilitat, anys enrere abans de jubilar-me i, per tant, com en el cas de les persones companyes més properes, que encara hi treballen, em sento afectat.


Tot i que últimament aquesta activitat delictiva ha baixat substancialment, en els anys vuitanta els atracaments van arribar a ser una plaga, a cavall també de problemes econòmics, drogoaddicció o per l’acció de grups subversius, i recordo vertaders problemes psicològics dels empleats afectats que, molts d’ells, mai van poder tornar a treballar per una fòbia insuperable al lloc de treball susceptible d’un nou atracament, en qualsevol moment, ja que es donava el cas de sucursals financeres atracades repetidament en un curt termini.


Sense entrar en casos particulars és evident que tots els oficies tenen el seu nivell de perillositat, però la temptació d’un lloc on hi ha diners és superior i, totes les mesures per evitar atracaments —portes de seguretat, vidres a proba de bala, caixes d’obertura retardada, etc.— desvien sempre el risc cap a la pell del personal.

Deixo un record per l’Estela, víctima recent d’aquest tipus de violència.


(Diari de Tarragona 31-10-10)

Massa autonomies




Ja ho deia Tarradellas, i se li van tirar tots a la jugular. Eren temps difícils i calia anar amb peus de plom i empassar-se algun gripau, però ara es paga, molt car, aquell café para todos. I es paga car perquè al damunt de fer-se malament —tot i que era l’única manera de fer-ho—, després s’ha usat pitjor. No només ningú ha cercat l’excel•lència, corregint defectes, sinó que, a més a més, s’han engreixat els errors.


Les autonomies havien de ser per aquells que les volien i en tenien dret històric, i se’n van donar per tots, i la majoria no complia cap d’aquestes condicions: ni les volien (perquè era un sistema que no coneixien), ni en tenien cap dret ancestral. Primer error, difícil de corregir perquè, tot i sent encara avui indiferent a la majoria de la població, ningú farà enrere donat que els que ho han de decidir són els polítics qui en gaudeixen de les seves prebendes, i no hi voldran renunciar.


El segon error és el mal us i l’abús de la despesa pública d’aquests organismes. Els cotxes oficials, els assessors i els càrrecs de confiança de que s’han envoltat, sent un gasto important i ostentós, pot ser només l’esmorzar de la cadernera. Al darrere d’això... ni se sap. I el tercer error, i més important, és mantenir tota la parafernàlia estatal, ministeris sencers inútils i ineficients que tenen totes les competències traspassades a les autonomies i segueixen mantenint les seves estructures, fabricant despesa i més despesa pública.


Sobren autonomies —però no totes— i manca gestió i sensibilitat de servei públic que caldria recuperar, si és que n’ha existit mai.


(Blog Avui + El Punt)

Allò que el vent s’endurà




Diu que les paraules se les emporta el vent i, entre les paraules, estan les promeses electorals i totes les manifestacions, reflexions i crides d’una campanya. Són paraules llargues —massa llargues en el cas de les eleccions catalanes que ja no sé quans mesos fa que estem de campanya— en mans dels que mouen les estratègies dels partits i en boca dels que ho exposen. Una campanya llarga fatiga l’elector i disminueix la seva capacitat d’atenció sobre allò que realment li pot interessar que resolgui el líder o el partit que li podria convenir votar. Defecte del sistema convertit en oportunitat per qui sap aprofitar-ho tot.


“No pactarem amb...” són paraules (promeses en campanya) que tots s’haurien d’estalviar. Els pactes són esclaus de les circumstàncies i, sobre tot, mandat dels ciutadans mitjançant les urnes que els partits han de saber interpretar. Els partits no manen dels resultats electorals, sinó tot al contrari, els resultats electorals són els que manen als partits (altra cosa és creure).


“No editarem un nou tripartit...”, “només pactarem amb...” o “mai pactarem amb...” són paraules que se les emporta el vent posterior a les eleccions quan la conveniència —moltes vegades només personal del que ho ha de decidir— li fa resoldre en contra del que va prometre en campanya electoral.


Ja sé que després hi haurà arguments —“allò que vam dir, en realitat i matisant-ho, volíem dir...”— per defensar-ho i explicar per què s’ha fet el contrari del que es va prometre, però els electors, enganyats, ens hem de conformar en que ens governen demagogs de boca calenta en eleccions i decisió freda per manar?


És que ho aguantem tot, eh?

La fragilitat del Delta de l’Ebre



El Delta és jove, molt jove, tan jove que tan de bo poguéssim dir que, com una criatura, encara creix. Però, ben al contrari, minva. Tot i així té una dinàmica. El riu que li dona vida, qui l’ha creat a base d’injectar-li sediments, ara en transporta menys i li manca el fonament, la massa de la seva existència i la fortalesa per la seva permanència. Durant anys ha crescut, esdevenint un delta a partir d’un estuari —que pot revertir—, fins arribar a un límit.


L’única part del Delta que creix és la de la punta del Fangar. És sabut. Ho coneix tothom que s’hi fixa. Els de la meva edat, en la nostra joventut, fèiem catxels, canyuts, grúmols i chirla, on avui és terra ferma, enfront del Goleró, uns cinc-cents metres després del far.


Amb aquest ritme, en pocs anys, la Punta arribarà a la platja de l’Arenal i el port natural del Fangar es convertirà en una bassa més, com la de les Olles, l’Encanyissada, el Canal Vell o la Tancada. Els pocs sediments que porta l’Ebre i els que entren en moviment en les fortes llevantades, fan cap tots en aquesta part, únic punt de creixement. Per altra banda, totes les zones del litoral orientades a tramuntana, gregal i llevant s’han anat degradant en els últims trenta anys a marxes forçades, fins arribar a deteriors flagrants en erosions lentes, però permanents, i altres de ràpides i immediates amb temporals d’un dia, a les zones del Trabucador o la platja de la Marquesa on instal•lacions elèctriques, accessos i serveis d’hostaleria s’han quedat dins de la mar.


La fragilitat del Delta és evident, es constata en dies de tempestes com els que acabem de tenir, com cada any. Les solucions passen per inversions monstruoses i susceptibilitats mediambientals diverses i molts dubtes i indecisions dels governants.


Mentre, la naturalesa, que no dubta, va fent (i desfent).

(Blog Avui + El Punt 17-10-10)

Anar-hi anant



No tinc ganes de comentar res del Dia de la Hispanitat, no m’interessa ni em sento afectat i m’incomoden —encara que els respecto, si no en fan política— tots els que l’usen en favor o en contra de... M’és igual el que facin a Madrid, mentre no vagin en contra de Catalunya —que ja hi van prou—, ni el que facin els reis, els del govern central, el militars o els presidents de les comunitats autonòmiques que hi van, o no, en funció de que parlin d’ells. Ho considero insignificant i: ja ho dit tot.


Celebro que plogui, pel bolets —ja toca— i per les oliveres, ara que el raïm i l’arròs quasi estan recollits. Ja m’imagino els camps, quan espargeixi i el sol remarqui els colors dels arrossars segats i les grogors de la tardor en la desfullada dels ceps. Celebro que estiguin a punt de rescatar als miners —me sembla una odissea lloable i descomunal— i que, de quan en quan, apareguin notícies de xarxes de tràfic de drogues destapades i atrapades pels voltants de casa. Aquí, i allà, feina els dono als que ho han de vigilar.


No xalo tant amb les notícies del vessament tòxic d’Hongria. Els problemes dels residus és que estan en mans dels descuidats (ara em ve al cap Ascó i el cementiri nuclear). A Straus li tocaria canvia el color del seu vals sobre el Danubi, perquè ja no és blau. Tampoc em diverteix l’atur de les minses senyals de recuperació de l’economia —això va per a llarg—. Tampoc xalo am la campanya electoral catalana. Això es farà massa llarg. Fa massa dies que va. Ens avorriran fins la infinitat. Tan de bo que ens quedin ganes de votar el dia de les eleccions.


Mentre, ens delectarem de l’esclatada dels rovellons, de les olives trencades, dels panellets que venen, de les gràcies dels nostres nets i de la feina dels nostres fills. Els que en tenen, perquè no la perdin i els que estan a l’atur, per quan en trobin.


Anar-hi anant... hi farem cap.

El governador que no governava



Fenández Ordóñes diu que les autonomies i els ajuntaments dificulten la reducció del dèficit públic. Un governador que no governa el que pertoca —les entitats financeres, que és pel que li paguem—, carrega sobre altres camps de l’economia, pot ser per desviar l’atenció del fregat que té a casa. Prop nostre desapareix una caixa, la de Tarragona —ja n’he parlat—, i menys prop però no molt lluny, en van desapareixent d’altres amb un definitiu RIP (requiescat in pace) o amb un perllongat SIP (sistema integral de protecció). Conseqüència?: una feina mal feta del Sr. Governador, perquè ell és el màxim responsable de l’organisme regulador del sector financer i, en els últims anys se n’ha anat en orris. De les desmesures, tan en el cas de l’endeutament de les autonomies com en el dels ajuntaments — i totes les administracions; per tant del dèficit públic— en té tota la responsabilitat o, si més no, l’encapçala amb d’altres. Les entitats financeres se’n van sortir de mare, les administracions, encara més que els particulars i les entitats privades, van estirar més el braç que la mànega, però qui ho havia de controlar, i fer complir les normes —el Banc d’Espanya— no ho va fer.


Dit això, té raó en els excessos de les despeses de les autonomies, per dues raons. La primera perquè en hi ha massa. Tarradellas ja ho va advertir. I la segona perquè el govern central no s’ha després de les estructures dels serveis traspassats i els paguem dues vegades.


(Diari de Tarragona 10-10-10)

Caixes, del RIP al SIP o a l’inrevés



La Caixa que nosaltres teníem més propera, la de Tarragona, ja li hem dit que descansi amb pau (RIP). Els que malauradament l’han portat en aquesta situació, com tans altres mals gestors financeres, deuen dormir tranquils perquè no els hi passarà com al primer ministre d’Islàndia que el jutjaran per negligència per no haver actuat adequadament enfront el crac dels bancs islandesos —això hauria de fer remullar la barba d’algun polític que també li toca de prop—.


Altres han esquivat el RIP (requiescat in pace) i entren en el SIP (Sistema Institucional de Protecció), un paraigües creat a mida per a les EFMG (entitats financeres mal gestionades) en mans de GIF (gestors incompetents financers). Incompetents en quan a la trajectòria de les entitats però no tant, pot ser, per a la trajectòria personal pròpia dels mateixos gestors (caldria veure cada cas).


El SIP ja ha estat experimentat anteriorment amb les EFMG i consisteix en una fusió freda (molt freda, fins i tot frívola) que els doni accés al FROB (fondo de reestructuració ordenada bancària) que, com a definició, té l’objectiu de gestionar els processos de reestructuració reforçant els seus recursos propis. Més que res: posar diners (Real Decret Llei 9/2009, de 26-6).


El SIP no serà una fusió (freda, virtual, però no fusió) i permetrà, a les entitats en problemes, mantenir els seus noms, les seves demarcacions i, es de suposar, els mateixos gestors (que continuaran fent-ho malament), reduint el seu personal en sucursals (la culpa sempre la paguen els de baix) i augmentant-lo en cúpules (que seran directius d’alt nivells i per tant més cars), per revisar les estratègies comunes, recursos, riscos i auditories.


Si aquesta cúpula està, com és de suposar, ens mans dels GIF’s de les EFMG’s tindrem els mateixos gossos i, ni els collars els hi haurem canviat.


Serà el SIP una transició gloriosa cap un futur RIP global?


Ja veurem... anar-hi anant.

Els bous al Parlament




Assegut en una cadireta de boga, dintre del carro atapeït de dones i xiquets —els homes eren baix a la plaça i pujaven, enfilant-se per les baranes i les rodes quan el bou passava prop— només tenia al cap dos moments importants i esperats, per mi, de la festa. Un era l’hora del berenar i no veia el moment de que es fes el descans, la mitja part, per a que arribés i poder gaudir del que la mare ens havia preparat: pa amb xocolata, com a molt, i s’obria un meló fresquet que havia estat tot el matí en un cistell al pou. El venedor que passava cridant i saltant de carro en carro: “Torró de Xerta avellana, que se como sin gana!!”, pel nostre hi passava de llarg, malgrat els ulls llaminers dels infants el seguien de prop. L’altre moment era sublim, provocava una gran expectació i emoció a la vegada, quan el Xarnego, el pare de l’actual ramader, Fumadó, amb tota una cerimònia i celebritat portava un del mansos, el més gran i més respectat pel seu ramat, al davant de les autoritats i el feia agenollar, saludant al públic. Avui aquest acte, llavors espectacular, a molts els hi semblaria denigrant. Els temps, les cultures, les costums i també la forma de veure les coses canvien i és per això que els bous han fet cap al Parlament. Polítiques i posicions partidistes i personals a part —que en hi ha moltes—, tan de bo que serveixi per respectar i protegir més l’animal, dignificar la festa, les persones i també el territori.


(Diari de Tarragona 6-10-10)

“O Lula vai embora”




He recuperat una amiga —gràcies a les noves tecnologies—, professora de la Universitat de Sao Paulo, en qui mantinc correspondència i avui, dia d’eleccions al Brasil li he fet una carta.


Bon dia professora:


En unes hores es farà de dia, obrireu les urnes i entrareu en procés electoral (és dia d’eleccions) quelcom que aquí, Europa, es valora molt, després de tantes guerres i dictadures que s’han anat repetint al nou món, mala còpia de l’antic. Així i tot, sent l’electoral el menys dolent dels sistemes, Déu n’hi do les deficiències que té i la gent que se’ns cola per seguir abusant del poder. És per això que, aquí, l’abstenció és altíssima. Per cert: encara és obligatori votar al Brasil...?


El meu amic Lula plega. Jo, curiós, he tingut certes simpaties per ell. El vaig conèixer a l’àrea industrial de l’ABC en la seva època de sindicalista i protestona i en la meva de bancari, ambdós joves i convençuts de que salvàvem algun trosset de món. Sempre he pensat que la seva carrera ha estat molt brillant, encara que jo n’estic més satisfet de la meva, tot hi havent estat més modesta. La meva estància al Brasil, ho recordaràs, va coincidir en la nova obertura democràtica. Vaig arribar amb la dictadura militar, Joan Figueiredo, aquell general que va obrir les urnes, i, quan me’n vaig anar, ja teníeu eleccions. Lula ha explotar molt bé l’herència de l’Henrique Cardoso i Brasil serà aviat una de les primeres potències econòmiques mundials. Petrobras ja és la primera petrolera del planeta, la banca està forta (ja veus el Santander que aquí es va menjar el nostre banc, entre d’altres, i al Brasil al gran Banespa); les multinacionals de productes agroalimentaris estan en els primers llocs, la gran industria brasilera ven a tot el món. En els supermercats de Tortosa hi trobo taronges “València” de Campinas, i papaies de la Cooperativa de Cotia; només me falta veure roses de Roselandia.


Com a bon jugador Brasiler, tot això li ha permès burlar la gran crisi global, però no ha aconseguit esquivar la pobresa i la desigualtat social, ni la delinqüència i, tot i sabent que els índexs són menors (molt menors en termes relatius), Lula ha perdut, per mi, la seva gran oportunitat de fer molts gols, en aquest camp, on ja no tornarà a jugar. Dilma no recollirà, crec, el “passe”, com ell ho va fer de Cardoso, perquè estarà més ocupada en mantenir la cadira que en treballar per la desigualtat. Mentre, en el Brasil i en la resta del món, les potències econòmiques ens governen.


I tu com ho veus?


Bon dia d’eleccions i una forta abraçada.

S’esvaeix la grogor del Delta




Els pagesos arrossaires miren al cel. Ha deixat de plorar. Ells també. Bufa el mestral, el vent de dalt aquí es fa notar sovint i, ni sempre, quan fa falta. Avui va bé, l’arròs necessita un punt de secor per ser segat. La catifa groga del Delta, daurada fins la sacietat en els últims dies d’estiu, es veu retallada, esquilada minut a minut, de nit i de dia, mentre bufi el vent, per les màquines modernes que la nova tecnologia els permet enfangar-se, com ho ha fet l’home durant tan de temps fins on ha calgut, sense que peti el seu sistema informàtic ni deixi de funcionar l’aire condicionat de la cabina del conductor. Ara és igual el preu de l’arròs —ja en parlarem—, la crisi —ja s’arreglarà—, l’atur —avui treballem—, les eleccions —encara manquen dos mesos. No cridem el mal temps. Cal arreplegar la collita, abans que el cel s’entristeixi altra vegada i torni plorar.


El Delta perdrà la grogor transitòria de l’estiu, s’ensacarà l’or de la collita que es perdrà en els mercats de l’oblit i tornarà la grisor de l’hivern, els aiguamolls salvatges, el caragol poma i el cranc roig, fins que es tornin a remoure gleves pensant en una nova collita i el pagès, que no deixarà de mirar el cel, algú el tocarà al muscle i li recordarà que encara hi ha crisi, atur i també eleccions. Es fregarà els ulls i es preguntarà: on sóc?


(Blog Avui + El Punt 26-09-10)

Els bous a debat





Un debat intens, la festa dels bous a les Terres de l’Ebre, articles seriosos, arguments per a tots els gustos, i molts missatges insultants. És la llibertat d’expressió, la facilitat de comunicació, Internet, Facebook, Twitter, Messenger, blogs, tertúlies radiofòniques i televisives, on tothom pot dir la seva i, a fe de Déu, que és bo que així sigui i es faci.


Canvien les costums, les tradicions evolucionen i allò que abans ens semblava normal, avui pot ser una aberració, però les lleis es poden canviar i fer que canvien els comportaments, malgrat hi ha altres preocupacions ciutadanes per les que el Parlament no s’hi preocupa ni se n'ocupa —ara em ve al cap els problemes flagrants d’ocupació d’habitatges per estranys que no hi ha manera de treure’ls—, els correbous estan passant per l’adreçador.


Sens dubte, amb tot l’enrenou que ha portat i segurament portarà, hi haurà un abans i un després de la Llei aprovada pel Parlament que, en una bona filosofia, prohibeix —i sanciona pel seu incompliment— una sèrie d’accions que portin a evitar el sofriment de l’animal i, en el seu esperit, hauria de pretendre regular i aportar bones maneres —que no blindatge de la festa— que acabin repercutint en el respecte i la protecció de l’animal i dignificar la festa, les persones i també el territori, tot i sabent que sempre hi haurà qui —lícitament— opini que s’ha d’anar més lluny. Els qui ho coneixem de prop, sabem que, en aquest sentit, s’ha avançat molt.


(Blog Avui + El Punt 24-09-10)

No vull fer vaga d’avi




Soc iaio i havia passat per alt la “pastranada” que incita a fer vaga el dia 29 els avis que cuidem als nets. Ara la recupero perquè, no és cosa banal, sembla que ser un Secretari General d’UGT dona dret a dir qualsevol bajanada i, al damunt pretendre que vagi a missa.


Una vaga que arriba tard, quan la xifra d’aturats ja és descomunal i descontrolada, en mans dels sindicats que han defensat al govern de ZP a capa i espasa, desviant sempre les seves debilitats cap a l’oposició —fins i tot la vaga la volen decantar contra al PP—, ara fan mans i mànigues per a que tingui èxit i, com a últim recurs, o un de tants, criden fins i tot als avis que, recordeu aquella propaganda, “estan molt ocupats”.


Repeteixo el que escrivia al més de juny en aquest mateix blog:


“Les vagues es fan quan s’ha de plantar cara al govern per alguna cosa que no fa o no fa bé. Allò que s’havia d’haver fet allà pel 2008. Ara que, bé o malament, està corregint, encara que forçat per mamà Europa i papà Obama, la vaga farà més mal que bé. Els veig despistats. Tenen a la gent cansada. Treuen pit a deshora...”


Ara ens surten amb la vaga dels avis per deixar de cuidar el nets, però estem tan ocupats que no tenim temps ni de riure la seva ridícula petició. Encara falta veure si la faran els que estan a l’atur —que pot ser tenen poc que agrair-los— i els que encara tenen la sort de treballar que no estan per perdre un dia de salari, a més a més dels seus complements, perquè saben el què costa conservar la feina i arribar a fi de mes.


Un avi amic meu m’ha dit: Jo, per si de cas, el dia 29, pel matí, miraré de portar a Alexandra a la guarderia, per la tarda l’aniré a buscar i la portaré als gronxadors de prop de casa, on li donaré el berenà, mentre els pares acaben la jornada de treball. Si em trobo un piquet “informatiu” li diré que no vull fer vaga i renunciar, ni un sol dia, a sentir-li dir: iaioooo!!, amb tots el seus complements.


Estic amb ell. Li recolzo la decisió.

 
(Blog Avui + El Punt 21-09-10)

Caixa Tarragona: allò que el vent s’endugué



Recordo a un home, mudat, amb una cartera, que sovint passava pels masos —i segurament per les cases del poble, però com jo vivia en un mas, així ho vaig viure— i recollia els calerons que havíem estalviat, en unes petites guardioles metàl•liques de les que només ell en tenia la clau. S’ho enduia i ho posava a la llibreta de cada titular. Deien que era l’home de la Caixa de la Diputació de Tarragona i que allò ajudava a fer estalvi, principalment entre els infants, gent jove i gent gran. Recordo al personatge, amb noms i cognoms, que reservo per respecte, que posteriorment va ser el delegat de la primera entitat financera que s’establia al meu poble. Tot un signe de progrés. Tota una història. Posteriorment, uns quans anys després, jo mateix vaig entrar a treballar en una entitat financera i, tot recordant la figura d’aquell senyor de la Caixa, vaig anar entenent el valor de la feina pionera que havia fet.


Ara la Caixa de Tarragona desapareix en la immensitat dels oceans financers, en el tsunami de la crisi i en el cicló de les males gestions que porten aquests vens huracanats que s’enduen noms, il•lusions, rètols, logotips, icones, empleats i història.


Les fusions no són ni bones ni dolentes fins que no es demostri. El que sí està demostrat és la nefasta gestió d’aquells que les l’han portat en aquest fatal destí, obviant —per no repetir-me— la descarada pujada de sous dels seus responsables, que no té nom, si no li posem el del bacó.


(Diari de Tarragona 19-09-10)

Reserva de la biosfera




A l’Ebre es parla de la reserva de la biosfera. Bé, en parlen els polítics i, sent una bona cosa, com les eleccions estan a la voltar el cantó, pot tenir un flaire electoral i pot ser que la gent s’ho miri de gairó.


Fa 40 anys (1970) la UNESCO va posar en marxa el projecte “L’Home i la Biosfera” amb l’objectiu de mentalitzar la humanitat del recursos naturals, seleccionant unes zones geogràfiques del planeta com a àrees de reserva de la biosfera. En l’actualitat en hi ha més de cinc-centes en més de cent països del món.


Un tema interessant, per nosaltres mateixos i, especialment, per les generacions venidores a qui els hem de deixar un llegat ecològic, com a mínim, com l’hem trobat i, si pot ser, millor.


Però amb tot això, no ens perdem. Les reserves tenen el reconeixement internacional però la sobirania és de cada país, per tan no perdem el dret a decidir i, en segon lloc, el projecte parla de la conservació de la biosfera i també de desenvolupament econòmic i humà de la zona. Complint per tan amb la filosofia del projecte, preservant el medi, però també desenvolupant el territori.


Amb aquestes condicions: som-hi!

(Blog Avui + El Punt 17-09-10)