NO EM SENTO BEN GOVERNAT



Els governs no gestionen la crisi. Cal començar dient que són els primers responsables de l’esdeveniment perquè són els que ho havien d’haver evitat. El poder executiu, primer vigilant de que es compleixen les lleis i, per tant, les normes que regulen el sistema financer —ogre famolenc que devora tots els poders i, fins i tot, les seves pròpies entranyes—, les hi han colat totes. Quan hom revisa la història, intentant comparar la situació actual amb la Gran Depressió que va precedir a la Crisi de 1929, on aquella globalització ja interconnectava les gran potències productores i consumidores del planeta, no es troben grans diferències amb la causa i l’efecte de la crisi actual. Un excés d’oferta, desmesurada per la demanda de l’àpoca, i falta de previsió en quan al fràgil equilibri dels dos vectors, però sobre tot una ferotge especulació en borsa comprant títols pel damunt del seu valor real, finançat per una banca irresponsable que posteriorment va fer fallida perquè ningú va poder tornar els préstecs per les inversions també fallides en el crack de Wall Street. Sona aquesta música, oi? Llavors és el keynesianisme, la política intervencionista del ministre anglès, John Keynes, qui posa ordre a n’aquella economia mundial, però —alerta— costa cara i triga 10 anys.


Poc escarment i mala memòria. És per això que em sento mal governat: mai s’ha tingut cura de les feixugues experiències anteriors, no s’ha collat a les entitats financeres, s’ha intentat tapar la crisi amb eufemismes i, ara que el foc crema al bosc, s’intenta apagar amb un poal: Aigua Mare de Déu de l’Aldea! L’última disbauxa: les corregudes i el desori dels ajuntaments, intentant aprovar crèdits a correcuita per esquivar una decisió suïcida governamental que garbella aigua.


Estem en bones mans? En tindrem també per 10 anys? Preguem, germans.


(Diari de Tarragona 01-06-10)

CAMPANES AL VOL BAIX



Perquè els campaners que les han de fer repicar no en saben prou, no sonen bé les campanes als campanars del món econòmic, aquest món globalitzat que s’ha fet un nus gros i difícil de desfer. Ningú se n’escapa, ni Catalunya ni tampoc les nostres terres que malgrat els esforços descomunals de sectors tan dinàmics com el del moble, la construcció o el automobilístic —i altres— hem de continuar patint, com a tot arreu, el degoteig d’un atur tossut i amenaçador amb onades ferotges, ofegadores, com el tancament de Lear, mai paït, i ara Indo.


Aquí els campaners majors han negat l’evidència i no només repiquen malament sinó que s’esbatussen d’uns als altres per fer veure qui ho fa pitjor i donant-li la culpa al contrari. Les campanes tenen defectes de fabricació, material deficient, pèssima instal•lació, però fins que la gent que va a la processó, que ja avisava, denuncia i amenaça perquè el so ja no li arriba o li arriba minso i desafinat, ningú a fotut el crit al cel. Ara, a correcuita, pressionats pels campanars més alts i després de temps apagant les veus que anunciaven la que ens venia a sobre, es volen corregir els defectes de fabricació, material, instal•lació i funcionament, rellevant la seva incapacitat d’haver-ho controlat quan era hora, tal com era la seva obligació com a governants.


A l’Aldea es celebra aquesta Pasqua els 850 anys de la parròquia. Aprofitant-ho, li faig un prec a la Mare de Déu.


(Diari de Tarragona 23-05-10)

SOBREVIU UN REGADIU




Els projectes superen a les persones. El Canal de l’Aldea-Camarles que naix quan la dictadura de Primo de Rivera (1927), supera la de Franco, un parell de monarquies, una guerra civil, els avatars d’una transició democràtica, amb colors diversos tant al Govern de Madrid com al de la Generalitat i, després de més de 80 anys, està a punt ser una realitat, culminant l’esforç de moltes persones que hi han treballat. Superades pel temps, moltes ja no hi són, però el benefici el recolliran els seus successors.


Es un projecte que en la seva totalitat supera els 100 milions d’euros, la qual cosa representa una injecció econòmica a la comarca del Baix Ebre, i de retruc al territori, i una empenta al sector agrari que ha de contribuir al desenvolupament rural i conservació paisatgística i mediambiental, assegurant un ús racional de l’aigua —ningú en sap més d’això que el pagès—, així com una millora de la producció, en quan a la quantitat i la qualitat del producte, per la regularitat que comporta un conreu que té l’aigua assegurada quan no vol ploure. Estem parlant de progrés i benestar per al sector que l’ajuda a fixar la població, minvant fugues del jovent per manca de viabilitat de les finques que hereten dels seus pares.


El natural escepticisme que ha anat rondant el projecte, com a conseqüència de tants anys d’esperances frustrades, s’aniran esvaint a partir de l’Acord de Govern del passat dia 11 que aprova les obres, i més quan, aviat, les vegin començar.


(Diari de Tarragona 17-05-10)

L’ARC DEL MEDITERRANI




Es positiva la notícia de que la Cambra de Comerç de Tortosa representi a Tarragona i Castelló, en un acte institucional a València sobre l’arc del Mediterrani. En la definició que fa la Unió Europea de dos territoris que poden ser clau en el context del desenvolupament, en un futur immediat, estaríem parlant de l’eix Londres-Milà, passant pels Països Baixos i l’arc del Mediterrani, Génova-Múrcia, comprenent, és clar, Barcelona, les Balears i València, on l’eix de l’Ebre, com a ròtula de connexió entre l’interior peninsular —País Basc, Navarra, Aragó i Castella— hi hauria de jugar un paper significant. Al nord d’Europa tenim un bon exemple amb la regió Bàltica, una dinàmica econòmica i social d’un territori amb interessos comuns que es complementen i on, cambres, empresaris i governs hi treballen plegats.



Al davant de tantes preocupacions ciutadanes imperioses com pot ser la situació econòmica particular —que no només la general perquè aquella ja afecta a la butxaca i a l’esforç de moltes famílies per posar el plat a taula cada dia i per arribar a fi de més —, és ben segur que al carrer no trobaríem avui un interès social immediat per aquests projectes europeus a llarg termini, difícil d’explicar i d’entendre, semblant fins i tot una cortina més de fum per distraure al personal. Però, malgrat tot, s’hi ha de treballar seriosament; els grans projectes i les idees es queden i les dificultats immediates, tot i sent greus i deixant osca, acaben sent passatgeres.



(Diari de Tarragona 9-05-10)

L’EBRE I LA BIOSFERA




Fa quaranta anys que la UNESCO va posar en marxa el programa l’Home i la Biosfera pensant en com usar els recursos naturals i, sobre tot, en la seva conservació de forma que l’acció del present no anul•li les necessitats i l’ús que n’han de fer les generacions que ens precedeixen; allò que avui se’n diu desenvolupament sostenible i que, tot i sent unes paraules maques, costen d’explicar. Doncs, això: no fer-ho tot malbé, per voler viure, avui, millor.



Al llarg de tants anys la UNESCO ha anat seleccionant una sèrie d’àrees geogràfiques del planeta per anar donant-les-hi aquesta qualificació en reconeixement a la seva aportació natural, ja d’inici, a la bona salut del planeta i ja es registren més de cinc-centes àrees considerades oficialment com a “reserva de la biosfera”, repartides entre un centenar de països, enduent-se la palma, com és natural, Àfrica i Amèrica del Sud, encara que estan repartides per tot el món.



És una bo que surti una iniciativa engegant el procés per considerar reserva de la biosfera a les Terres de l’Ebre, sobre tot pel reconeixement internacional que representa, que ens obliga a la conservació i protecció curosa del medi, però cal tenir en compte que l’objectiu del programa també contempla el desenvolupament humà i econòmic d’aquestes zones. El que no convé és que ens converteixen en una “reserva índia” que acabi limitant, precisament, el desenvolupament i el progrés.



Veurem, també, com pintaran les centrals nuclears en quest escenari.



(Diari de Tarragona 2-05-10)

REEIXIMENT DE LA VEGUERIA (II)



Tot i ser important i transcendental l’establiment d’aquesta nova administració territorial de Catalunya, especialment pel que afecta a les Terres de l’Ebre —altres valoraran el cas particular del seu territori—, causa certa fatiga la lentitud de la seva tramitació, depenent sempre de la voluntat política dels que manen i, de moment, mana molt Madrid.


En aquest moment estem al davant d’una proposta aprovada pel Govern el passat 2 de febrer. És el projecte de llei de vegueries que s’engegarà —no sabem quan— substituint les quatre diputacions. Fins aquí poques interferències centrals perquè només es canvia el nom de província pel de vegueria, salvant que com penja del desplegament de l’Estatut, en estat penós al Tribunal Constitucional —que també fatiga comentar— no surti un gat amagat perquè ningú té la garantia de que aquest tema no està també tocat.


L’altre pas, esvaïdes les petites discrepàncies territorials, seria la variació dels límits provincials: modificació Lleig Orgànica, Madrid, PSOE i PP fent pinya en contra de Catalunya... un drama. Cal tenir en compte que les províncies daten del 1833, govern de la regenta Mª Cristina, establertes amb una simple circular del Secretari d’Estat que han aguantat, amb 177 anys, cinc guerres civils, monarquies, dues repúbliques, dues dictadures i l’actual sistema democràtic en mans de Tribunal Constitucional.


Malgrat tot, cal engegar la de les TTEE com a pilot, tal com es va fer en la delegació del Govern, i anar avançant i corregint.


(Diari de Tarragona 25-04-10)

REEIXIMENT DE LA VEGUERIA (I)



Queda molt lluny aquella Catalunya administrada amb vegueries durant cinc-cents anys, entre els segles XIII i XVIII. El veguer substitueix la funció del vicari i del castlà, il•lustres funcionaris comtals pels voltants del segle X, que assumeix responsabilitats judicials i, sobre tot, de repressió. Des de la vegueria s’exerceix el control del territori, sovint amb enfrontaments amb la Generalitat i els ajuntaments, havent de compartir l’administració amb altres poders fàctics com els dels bisbats, les baronies o l’administració fiscal. Més prop, però també prou lluny, queda el decret de Nova Planta, en 1716, que aboleix les vegueries substituint-les per corregiments, encara que la gent continua dient-li vegueria. Una mica més prop, durant la Segona República, reïx aquesta figura administrativa quan la Generalitat ve a ser administrada per nou regions que posteriorment s’anomenarien vegueries, tot i que per poc temps perquè són eliminades pel govern central en 1939.


L’informe Roca de l’any 2001 torna a parlar d’una administració per vegueries i és la primera vegada que s’anomena la de les Terres de l’Ebre, com a tal, per substituir la Regió V, en seu a Tortosa, de l’organització que propiciava l’Estatut del 79, incloent-t’hi Ribera d’Ebre, no modificada en la nova proposta del Govern, arran del nou Estatut del 2006, en el cas de l’administració de les Terres de l’Ebre.


Llarga història d’un tema últimament mal treballat, que mai s’acaba. És el Conte de l’enfadós?


(Diari de Tarragona 18-04-10)

RESSACA DE PASQUA


En acabar uns dies de vacances, un descans llarg o simplement el relax d’un cap de setmana, començar de nou l’activitat quotidiana sempre ens dona la sensació d’uns primers dies de ressaca. Són tan bons els períodes d’esbarjo que mai superen la satisfacció dels de treball, a excepció dels addictes que prefereixen l’activitat laboral. Avui es parla fins i tot de depressió post vacances i, a fe de Déu, hi ha gent que la pateix. L’activitat mediàtica es relaxa en èpoques de vacances, possiblement perquè descansa la gent que pren decisions i es registren menys equivocacions; també descansa la gent que fa discursos, relaxant la polèmica, o estan tancats els “sanctums sanctorums” d’on brollen fonts de filtracions d’informació rellevant o tendenciosa. Aquests dies tenen prioritat absoluta l’oratge i el trànsit.


Tot i així, les primeres notícies importants que apareixen al territori, ajuden a superar la ressaca de les vacances de Pasqua. El capital anglès interessat en actius vinícoles a Pinell de Brai on s’implica també activitats de la famosa cooperativa i l’adjudicació del projecte constructiu del moll Saliner de La Ràpita, aixeca els ànims inversors a les nostres terres, ara que no es parla del projecte de la foneria, que tantes expectatives havia aixecat. Cauria bé, aquests dies, un acord de Govern per començar la construcció del Canal de l’Aldea-Camarles, un projecte a punt d’obres que supera els 100 milions d’euros. Ens convenen inversions; convé anar superant ressaques.

(Diari de Tarragona 11-03-10)

CULTURA I FESTA



Inevitablement les festes tradicionals ens porten sempre records del passat. En la nova era democràtica, en l’afany de separar Església i Estat, mai aconseguit de facto pel que fa a les creences en general, però sobre tot a l’activitat cultural i folklòrica —a les processons hi continuem veien autoritats macant presència i xuplant càmera— sí s’ha vist una nova forma de viure la Setmana Santa. Lluny queden aquells dies de dols socials, aquelles músiques sacres en totes les ràdios, des del diumenge de Rams fins el dia de Pasqua. No es podia cantar, xiular ni parlar alt. Afortunadament, aquestes coses s’han quedat molt residuals i, com a molt, en cercles profundament creients i practicants, difícils de localitzar a simple vista. Pot ser la visió més general que avui acompanya la Setmana Santa és la d’aprofitar-la per fer vacances i viatjar, activitats retallades momentàniament —i tan de bo que no duri gaire— per un ogre ferotge que anomenem crisi.


La Pasqua, dies de reunions d’amics i familiars, una celebració més trionfal, manen també els seus orígens, ha tingut menys evolucions; la mona, una costum antiga molt mediterrània, molt comercial però també com a obsequi (munus, regal en grec o munna, obsequi en àrab), ha variat poc. Segueix sent un present familiar (dels padrins, especialment).


Les generacions que avui trauen el nas al consum, probablement no són conscients de l’origen d’aquest dies de festa que celebren fins i tot els ateus.

QUI PUGUI QUE DESCANSI




No vull sortir de vacances, per Setmana Sant. No ho he fet mai. Me quedo a l’Ampolla. Si puc fer venir família i amics, per mí ja fa prou com a vacances.


L’oratget de mestral suau porta bo a la voreta de la mar. Sol, llum i vent sec; farem frígoles, espàrrecs, caldereta, una caipirinya i celebrarem el primer aniversari d’Alexandra. Ja fa un any: com passa el temps!


Procuraré oblidar i que les xoriçades d’alguns dels polítics que ens governen no m’afecten gaire. Sí, sí, el temps passa volant, Mario Conde i Rondán ja són al carrer, deixant lloc per als que ara estan jutjant. Això no para. No hi vull pensar, no vull que m’espatllen aquests pocs dies d’esbarjo. En toc cas, no hi pateixo gens: que es fotin i que els bombi’n!!


No vull deixar de pensar, però, perquè em preocupa, amb la gent que està a l’atur i la que no pot arribar a fi de mes. Això sí és greu, i no se li veu la fi... Uns tant i els altres tan poc.


Qui pugui que descansi, perquè cansats hi estem tots.

L’EBRE ES COMUNICA




L’estrena d’una nova televisió al territori no és només una notícia important sinó un esdeveniment significatiu per moltes raons. La primera perquè era palesa la mancança d’un mitjà televisiu que abastís tot el territori, pensant com a mínim en les quatre comarques, tot i que de ben segur deurà sobrepassar les línies provincials de parla catalana. En segon lloc perquè aquelles primeres iniciatives d’uns anys enrere, aixecant expectatives de servi televisiu de proximitat que, pels motius que fos —cada una tindrà els seus— després no es van complir, van deixar un vuit important, encara no cobert. Després, la necessitat de que el territori no només no perdi el pas en mitjans de comunicació, com possiblement l’està perdent en altres sectors, sinó que a més amés, amplia, progressa i es modernitza en tecnologia audiovisual i multimèdia actualitzada, és una aposta que s’ha de lloar i recolzar. Però hi ha quelcom més important encara, perquè en un moment com el que estem vivint globalment —volia prescindir de la paraula crisi— de grans dificultats particulars i empresarials —les financeres són figues d’un altre paner—, el Grup de Comunicació l’Ebre, aposta, innova i crea expectatives que signifiquen progrés i inversions, sobre tot en capital humà, major esforç del que ja té i del nou que pot incorporar. La seva experiència actual i les iniciatives de projectes que els precedeixen són un aval d’aquesta nova empenta que cal celebrar.

(Diari de Tarragona 28-03-10)

S’HA APAGAT EL FOC?



De les conclusions de la comissió parlamentària sobre l’incendi d’Horta de Sant Joan se’n poden extraure opinions diverses, però cal prescindir de la responsabilitat política perquè la demagògia i les cortines de fum, sempre indignes però vergonyoses en aquest cas, on s’ha aplicat la medicina defensiva al davant d’una malaltia que ells mateixos han provocat. Sí ha quedat ben clar que el foc, el vent, l’aigua i la neu no venen mai a gust de tots, però sí, sempre, en perjudici dels mateixos, d’aquells damnificats que no es poden defensar, o no en saben o no poden fer demagògia, ni cortines de fum, per manca d’ofici o costum i per excés de dignitat.



Excloses, així, les responsabilitats polítiques, no per inexistents sinó perquè no depenen dels fets sinó de la capacitat de vot majoritària dels comissionats, se’n desprenen mancances bàsiques i es recomanen mesures que tan de bo siguin aplicades, tot i que qui les ha d’aplicar, avui, és un departament que ha plantat cara a la decisió parlamentària i ha qualificat aquesta comissió, fins l’últim moment, d’innecessària, protegint la seva prepotència, els seus primers responsables, al sopluig d’una majoria decisòria.



No es comenta res, si no se m’ha passat per alt en la lectura del document de l’última sessió, d’aquella reflexió d’un bomber que qüestionava el risc excessiu de les persones, que poden morir, al costat d’un bosc que torna a créixer. A mi em va fer pensar.



(Diari de Tarragona, 21-03-10)

REPESCAR JUBILATS





Somio moltes vegades que el banc on treballava em crida per tornar-hi. També he somiat moltes vegades que la Marina em crida per repetir el servei militar a la 31 esquadrilla, a la base de Cartagena. Afortunadament, fins ara, cap d’aquests somnis s’han fet realitat, però tinc mals auguris perquè, no ho he pogut confirmar, ni ho he vist escrit enlloc, en una tertúlia radiofònica, on sembla que ho saben tot i tot el que diuen va a missa, s’afirmava que la ministra d’Economia i d’ Hisenda, Elena Salgado, ha insinuat als bancs repescar als jubilats prematurament per recuperar la capacitat d’estudiar el risc de les futures inversions i les tècniques de recuperació de morosos. Després de l’heroica visita que va fer recentment a Londres per convèncer The Financial Times que no digués més veritats sobre l’economia espanyola, m’he posat en guàrdia.



Mai he estat partidari de les jubilacions anticipades (perllongar-les tampoc em sembla bé), però al davant d’una oferta generosa per la conveniència dels que més manen —banca i Govern—, encara que sembli covardia, em sembla inútil resistir-s’hi. Prescindir d’una llarga experiència, en un moment de vaques grasses, per sous més baixos, afavorint la precarietat laboral, m’ha semblat sempre una errada que ara es confirma i es paga. Les fusions i la crisi dels anys 1993/4, va fornir en risc, morositat i també en atenció personalitzada, perquè els clients es tractaven d’una altra manera, als que llavors gestionàvem la banca. En aquesta nova crisi, aquells ja no hi som: ens vam jubilar.



Tot i així —disculpeu l’egoisme— tan de bo que la banca li faci tan de cas com The Financial Times.



(Diari de Tarragona 13-03-10)

JOC DE L’OCA



El retrovisor és una eina recorrent per revisar el que ens ha passat, afectats quasi sempre per les circumstàncies que ens han estat adverses. Les que ens han estat favorables les revisem en molt poques ocasions, només quan necessitem la satisfacció dels bons records. Les adverses les remirem amb més detenció, sigui per corregir i prendre mesures per a que no ens torni a passar o, moltes vegades, només per trobar el culpable de l’adversitat, si no som nosaltres mateixos. En aquest cas ho aparquem o, si podem, ho oblidem.


La necessitat d’aclarir les circumstàncies que es van donar en l’incendi d’Horta, retrovisor en marxa durant aquests dies per la comissió d’investigació parlamentària i pel procés iniciat al Jutjat de Gandesa, comporta situacions esfereïdores pels records tràgics dels companys i familiars de les víctimes. Es revisa per corregir i prendre mesures per a que no torni a passar, però també per trobar els culpables de l’adversitat. Ja se sap, la culpa és lletja i ningú vol ballar amb ella, però esbrinar en l’operativa del cos de bombers, que és on més dol, només hauria de ser per clarificar i, si cal, disculpant errors, que no negligències, per centrar l’atenció en dos extrems: els culpables de l’incendi, ja detinguts, i, per les seves magarrufes, en els responsables polítics no detinguts, ni cessats, ni dimitits.


Cal saltar directament, com en el joc de l’oca, dels piròmans als responsables polítics i tirar, si toca.


(Diari de Tarragona 6-3-10)

BOUS O FEINA ?




Les “corrides” i els correbous copen les tertúlies del matí. Insòlit; sent un tema bo per debatre, faltaria veure amb serenitat si és el moment.


En una de les tertúlies, apareix baix en lletres petites, d’una intervenció d’un espectador, una frase lapidant: “bous, corrides, avortaments, vegueries, pastilla de l’endemà, llei electoral?.... el que vull és trobar feina! Feinaaaaa!


Als governs ja els hi va bé. Tenen distret al personal. Però hi ha gent que la seva preocupació és, exclusivament, com posar cada dia el plat a taula.

(Blog de l'avui 5-03-10)

DIGNITAT SINDICAL




Finalment els sindicats han esbandit les banderes i alguna pancarta, manifestant-se pels carrers en contra de la jubilació als 67 anys. No és fàcil manifestar-se en contra dels teus, d’aquells en qui confies, recolzes i aplaudeixes, encara que ho facin malament perquè, sent així, sempre hi ha una manera de justificar-los dient, per exemple, que altres ho farien pitjor o donant-l’hi la culpa als bancs i les caixes, recurs fàcil, encara que culpa encertada, malgrat ningú s’atreveixi, com en el conte del gat i els ratolins, a posar-li el cascavell a la banca. Amb dos xiulets, quatre crits, poca gent i unes magarrufes reivindicatives s’ha salvat la dignitat sindical en defensa dels treballadors. Altra cosa serà el que realment en pensa, de tot això, cada treballador  a l'atrur o apunt de caure-hi.



Fins on jo sé, les reclamacions en els discursos reivindicatius de les mateixes manifestacions del passat 23 de febrer, arreu de les capitals i ciutats grans —també a Tortosa—, eren en contra d’una proposta, que encara no s’havia començat ni a discutir al si del Pacte de Toledo, deixant passar per alt assumptes ja consumats com el percentatge de l’atur, o el del atur juvenil que està pels núvols, o la situació de desemparament de milers de treballadors autònoms, o el mal finançament dels ajuntaments que paguen tard, provocant més atur en les empreses que treballen per a l’administració.



Però els sindicats poden estar tranquils: Zapatero i Corbacho no s’han enfadat i diuen que els entenen.



(Diari de Tarragona 2-03-10)

ALTRES TEMPS






Una altra setmana freda fora de temps. Deuen ser avisos del canvi climàtic. Tot i així hem estat aïllats de les nevades i de les fortes temperatures sota zero, amb un solet benigne que ens ha deixat sobreviure a la inclemència climatològica que ha viscut el veïnat. Per la Candelera sempre acostuma a fer una revifada freda d’acomiadament de l’hivern. L’any de la gelada, el 1956, es va donar també en aquestes dates. Arbres tant durs com les oliveres, per exemple, no ho van poder resistir. Eren temps de calces curtes, de penellons i foc a terra, mitjons alts i genolls blaus del fred. Llavors ningú parlava de canvi climàtic. Tampoc se li donava la culpa del mal oratge al govern —ens em guardàvem molt i prou—. Els polítics no tenien ocasió de barallar-se per les inclemències de la naturalesa, els incendis, les nevades, ni tan sols per les vegueries ni per la seva capitalitat. Només manaven uns, després d’haver-se tret els fetges en una contesa fratricida, i, per tant, poques discussions. No venien immigrants —llavors anaven: els emigrants érem nosaltres—, no es descarregaven fardots de droga a les costes, no es feien controls d’alcoholèmia, no hi havia fatiga de tripartit ni es discutia per la festa dels bous, a la que hi anàvem tots contents.



Quin avorriment!, deuen pensar els més joves... No, però tampoc eren temps bons, més bé eren temps d’esperança vers altres de millors que arribarien, sí, però que aviat també malmetríem. Ara també som a altres temps.



(Diari de Tarragona 21-02-10)

AÍDO AL CLÍTORIS




El dia s’ennuvola, vol tornar a ploure però plourà poc. Ja ho sabeu: plou, plou, però pel que plou, plou poc. Aquí l’única cosa que cauen son”xufos de punta”. Sonen les baralles del Congrés, amb paraules grosses però no arreglen res (...y tu más). Manifestacions individuals ciutadanes a dojo, paletes, autònoms, pagesos, fusters, es queixen perquè no hi ha feina, però no s’ajunten per fer-ne una de grossa: els sindicats majoritaris s’han donat la volta i ara escuden als que governen. Els bancs inverteixen en les emissions de “Deute Pública”, on hi posen els diners que ja no podran donar als empresaris per que facin bullir l’olla. L’única olla que els bull és la del seu cap que —obsessionats amb els morosos— es posen nerviosos i reclamant fins l’esgotament a tot aquell que li deu o li pot deure quatre euros.



Sembla que s’enfonsi tot... però no. En mig d’aquesta voràgine apocalíptica, apareixem focs d’artifici que ens fan mirar cap un altre lloc. La ministra Bibiana Aído, se ha ido directament al centre neuràlgic de l’atenció d’aquells (quasi tots) que no teníem altra cosa al cap que no fos sexe, fins que la crisi ens ha absorbit la nostra capacitat eròtica. El Ministerio de Igualdad anuncia una partida per un Mapa de inervación y excitación sexual en clítoris y labios menores. Ho porta la Vanguardia.



El BOE anuncia 850 mil euros en subvencions per 22 estudis femenins amb algun títol carregat de frivolitat però que, tan de bo, ens distregui de tanta mala notícia i aporti alegria superficial o profunda —pot passar de tot— en aquest abisme de tanta mala maror. No li ho tingueu en compte a la Bibiana. De moment ens ha distret. O, si més no, ens ha fet pensar amb altres coses.



(Blog de l’Avui 18 -02-10)

MARAGALLADA O CRIATURADA






M’ha fet una mica de pena (quina cosa!!). Veig una foto del Conseller sortint del despatx del President. L’ha fet (l’ha dit i l’ha escrit) molt grossa. Raons tindrà. A l’oposició li ha agradat. Raons tindrà.



Ha estat valent, es va ratificar escrivint-ho, però ara s’ha escagarrinat: rectifica, tot i que no s’ho creu ni ell. De pena. Va cabrejar als que no els va agradar i ara cabreja als que sí els ha agradat. Conclusió: tots cabrejats.



I en Castells que tan el va recolzar (“faltaria més que un conseller no podés dir el que pensa”) que en deu estar pensant? Donaria l’ungla del dit petit de la ma esquerra per saber que els hi ve al cap ara mateix, de veritat, de veritat...



Però donaria la del dit gros del peu per saber que en pensen els ciutadans, de veritat, de tota aquesta comèdia, especialment aquells que no poden arribar a fi de més i/o els hi està volant la casa, a les garres afilades de la hipoteca.



No sé perquè, però tinc la sensació de que es senten com a mal governats.



Això encara em fa més pena.



(Blog de l’Avui 15-02-10)

INCOHERÈNCIA O CONVENIÈNCIA




Preguem per a que el magatzem de residus nuclears el decanten cap a les Castelles. Mal moment. Les eleccions estan massa prop. Els partits van de puntetes com qui trepitja ous. En hi ha que es van arrugar i van remodelar a correcuita el seu discurs i, altres, malgrat la seva votació favorable a Madrid, es van estirar més i van treure pit, oposant-s’hi agafats a la pancarta, perquè la foto al davant d’una “mani”, encara que infantil, té els seus rendiments electorals.

Els ciutadans d’a peu que ens vam manifestar en contra tenim dret a preguntar-nos què hi pintem amb tot això?, perquè aquells als que vam votar per governar els ajuntaments, els consells, les diputacions, la Generalitat i el Parlament de Catalunya, estant pràcticament tots d’acord —o no?—, són incapaços d’impedir que un municipi amb 7 vots —legalitat i dret que ningú discuteix— prengui una decisió transcendental per tots plegats.

Ja és curiós que una vegada que la classe política, a contratemps i amb els matisos d’incoherència que calgui, ha estat d’acord —o no?— amb el que la majoria manifesta, no s’imposa perquè la decisió la té un petit poble i un gran poder central, pontejant el poder autonòmic i esquivant la voluntat popular. Cal recordar que segons l’acord del Congrés s’havia de contar amb el consens dels governs autonòmics, avui poder polític molt esvaït.

Però no pequem d’innocents: més que incoherència és conveniència. Aquí l’únic que ha estat coherent és l’alcalde d’Ascó que no ha enganyat a ningú.

(Diari de Tarragona 07-02-10)