L’alcalde es puja el sou

Em diuen que l’alcalde del meu poble, l’Aldea, s’ha doblat el sou en encetar aquesta nova legislatura municipal. Bé, jo sóc defensor dels sous dignes per qualsevol feina, sobre tot si es fa ben feta, i també per la de fer política, feina per administrar els interessos col·lectius dels ciutadans, feina honrosa on en hi hagin. Però el dilema, ara i avui, no és aquest perquè si algú es mereix un sou digne en política és precisament en l’àmbit municipal on la dedicació i el sacrifici personal es impagable i, ben segur, les arques municipals no trontollaran més per 1500 ó 2000 euros d’increment al més. El problema és l’efecte psicològic pel moment que estem vivint i el greuge comparatiu amb aquells ciutadans, especialment jovent, que estan passant penúries per manca de feina, de salari i per l’insert futur immediat. En un moment en que molts ajuntaments propers,  Tortosa o l’Ametlla de Mar, entre d’altres més llunyans com Igualada, Mollerussa, Palafrugell, per exemple, es baixen substancialment els sous conscients del greuge comparatiu que pot representar mantenir-los o, encara més apujar-se’ls, pot ser d’efecte demolidor. La reflexió, en tot cas, passa per una normalització de les remuneracions als polítics en general. Cal un estament superior (en aquest cas llei o  normativa) que ho reguli. Ara, els polítics i els alts directius financers són els únics que es posen el sou ells mateixos. La temptació fa temps que està servida. 

La foguerada

                                                     

El Gran Diccionari de la Llengua Catalana no contempla la paraula “foguerada”. Es limita a “foguera” (pila de materials combustibles en flames), mentre el diccionari de Pompeu Fabra, a més a més de “foguera”,  sí contempla “foguerada” (foc de molta flama i rojor que puja a la cara). Amb aquesta denominació coneixem a les nostres terres la foguerada de Sant Joan, un esdeveniment que forma part dels primers records de la meva infantesa, no només per la nit del foc en sí mateix, sinó també per tota l’activitat que durant aquella setmana prèvia a la revetlla, teníem els infants de cada barri. Brossa de l’herba seca que recollíem de l’entorn, andròmines que ens donaven a les cases, que aprofitaven per fer neteja de trastos vells que feien nosa... tot feia cos en un munt de matèria inflamable que cremaria en una nit, sempre fosca, on el foc escalfava els cossos i enrogia les cares dels infants més atrevits que s’hi atansaven excitats. Avui pot ser ja no és fa, però en aquella època al cim de la foguerada s’hi posava un ninot, casi sempre amb barret. Una espècie d’espantaocells,  l´últim  en cremar on, cada u, simbòlicament, es podia imaginar a qui li feia la festa: al diable, a un veí antipàtic, al company de classe que t’assetjava, al que anava amb la noia que ens agradava... Avui aquest simbolisme se la repartirien figures polítiques i financeres, tan per la crema simbòlica  com per la rojor real que, salvant honroses excepcions, els hi hauria de puja a la cara. És la nit del foc.

Manifestació pacífica

Estimat amic:

Veus..., això ja m’agrada més... corregir és de savis. Després dels errors del dia que van plantar cara al Parlament de Catalunya, amb el lema d’impedir que es reunís (va contra la llei) i amb els aldarulls dels violentes que se’ls van afegir, amb la manifestació pacífica del dia 19 el moviment del 15M recupera credibilitat, raó, simpaties i recolzament i, els Mossos d’Esquadra i el conseller que els dirigeix (que a la fi fa una feina ben feta), no han degut de fer cap maniobra per posar ordre, que després sempre es qüestiona, perquè l’ordre l’ha posat la mateixa organització: me trac el barret i ho celebro.

Me sembla, amic, que se’n va aprenent. Si aquests joves, i no tan joves, es volen posar en el fons del problema i es volen fer respectar, no es poden entretenir amb les cortines de fum (intervenció policial, intencions suposades, discutir qui són els més violents, etc) com han fet sempre els partits que ells mateixos critiquen, per usar ximpleses com a armes llancívoles d’uns contra els altres. To això, tot i que encara excita a molta gent, ja està massa vist i cal anar per feina, fer-ho diferent o no canviarà res.

Les propostes dius? Home, s’han de treballar, però les que afecten als temes més escandalosos, com la corrupció política, la llei hipotecària, càrrecs designats a dit, control entitats financeres, paradisos fiscals, el tractament de les grans fortunes i les SICAV, el frau fiscal, la modificació de la llei electoral i la independència del poder judicial, no són temes nous però fan bé en abordar-los perquè és on rau part important dels problemes del sistema i és el que minva credibilitat de la classe dirigent, amb privilegis abusius i, alguns, fins i tot escandalosos.

Bé, amic. Ho anirem seguint i n’anem parlant.

Digues-me alguna cosa. Una abraçada.

Estimat amic:

Ja ho veus, els regidors de Tortosa han sortit per cames de l’Ajuntament el dia de la constitució del consistori... Els instigadors? No ho sé; els indignats, diuen. Vols dir que són aquells que ens inspiraven tantes simpaties i que tu i jo hem defensat tantes vegades?

Aquí es dona la circumstància de que és la primera vegada en la història de l’actual sistema democràtic que a Tortosa un partit assoleix la majoria absoluta. És dels pocs casos que, en política, s’ha votat en positiu perquè ha governat en l’anterior legislatura, amb majoria simple i pactes, i ho ha fet bé.

T’explico:

Normalment la gent vota castigant als que han governat malament i se’n beneficia el contrari, sense fotre un brot. Es el que passarà en les properes eleccions de l’Estat amb el PP. El Rajoi no fot res de bo, simplement espera veure passar el cadàver polític del seu enemic ZP pel davant de casa seva, perquè la gent votarà en negatiu.

Ara tinc la sensació que hi ha indignats i indignats de conveniència o, pot ser, indignats influïts i alenats pels perdedors...

Tu i jo els hem recolzat, ens queien bé, els hem vist carregats de raó i hem insistit en que és hora de canalitzar aquesta protesta potent amb propostes... però, amic, aquells són uns altres indignats. Tot i així si continuen barrejant-se o barrejant-ho tot, els de bona fe del 15 M perdran bous i esquelles. I van a pitjor perquè ara, a Barcelona, pretenen impedir que es reuneixi el Parlament barrant el pas als funcionaris i als diputats... Ai, ai... Ja deuen saber, aquest joves, que aquest no és el camí i que això és un delit penat amb presó?

Que et sembla amic? Digues-me alguna cosa, igual estic equivocat, eh?

És clar que cal pactar

                                                   

La dinàmica dels pactes en aquests últims dies per arribar a la formació dels governs municipals ha estat motiu de repetides falses polèmiques, algunes alenades pels mitjans de comunicació, que ja els hi va bé. Pobles i partits han estat a la palestra durant dies i dies en arguments rocambolescos, la majoria interessats i demonitzant la cultura del pacte com una forma pejorativa de fer política, criticant, fins i tot,  que els partits usen en els pactes de caire nacional els resultats locals. Els mateixos partits amaguen també les cartes, primer perquè en qualsevol negociació sempre t’has de guardar alguna cosa fins l’última hora per gaudir d’alguna avantatge  i, en segon lloc, per por de que els votants s’ho prenguin malament. La llei electoral espanyola és la que és, i aquí a Catalunya cap parlament ha tingut nassos, en trenta anys, de fer-ne una de moderna i apropiada als temps que corren, la qual cosa vol dir que tot allò que es fa d’acord amb la llei que tenim està ben fet. L’engany i la incoherència es dona només quan es pacta amb algú de qui has dit que no pactaries. La resta són opinions interessades perquè en la desafecció política que corre, el votant no està precisament per donar massa majories a ningú, per tant és la cultura del pacte la que preval i els partits, els agradi o no, tenen l’obligació de pactar per poder governar i això no és dolent. Altra cosa és encertar-ho i, que surti bé, son figues d’un altre paner.   


(Diari de Tarragona 13-6-11)

Sindicats i patronal insatisfets?

                                            

Estimat amic:

Tu ja saps que quan li preguntes al diccionari de la Real Acadèmia Espanyola que és un “chupóptero”, et diu que es tracta d’una persona que, sense prestar serveis efectius percep un o més sous. Si demanes la traducció de “chupóptero” al català, els traductors et donen varies opcions. Paràsit, per exemple, que en una persona es diu de qui viu de les coses i del treball d’altres. Corcó, insecte que viu dintre de... i se’l menja. Vividor, també es contempla, dient-se de la persona que viu a costa d’altri i, per últim, sangonera que es diu del que viu dels diners dels altres.

Si t’he de dir la veritat, ara no sé com m’ha vingut tot això al cap, perquè estava llegint a la premsa que sindicats i patronal  se senten insatisfets pel fet de que el govern central vol aprovar una reforma col·lectiva sense comptar amb ells perquè no s’ha posat d’acord.

Tu, amic meu, saps ben bé per a què serveix tot això del sindicats i la patronal? Perquè clar, si se’ls paga o cobren per fer una feina (vetllar pels interessos dels treballadors i de les empreses) i després de reunir-se, parlar, negociar i no arribar a cap acord, és de dir, no fer la feina, se’n tornen cap a casa, seuen al sofà es prenen uns canapès i quan veuen per la tele que el govern pren mesures (a cops de gorra, pot ser sí), agafen el mòbil  i truquen al mitjans, mentre fan un glop de cervesa fresqueta, per dir que estan insatisfets. Després (això ja és imaginació meva), fan un rotet.

Ja sé que això no té res a veure amb els chupópteros, que diuen en castellà, però no sé per quin sets ous me s’ha barrejat tot al cap.

A tu, amic, no et passa això, de vegades?

Per cert, company: tu creus que la patronal i els sindicats ho saben tot això que ens està passant de la crisi, de l’atur del 40% que afecta al jovent, etc.?

Digues-me alguna cosa, perquè igual estic equivocat...

Els acampats i els que fa temps que campen

                           

Estimat amic:

Ja ho veus aquesta gent aguanten. La raó dona molta força.

Sí, ja ho sé. Ho fan massa llarg, ja ho hem comentat, i pot ser ara haurien d’aprofitar tota aquesta força per treballar propostes en ferm i interferir directament en el sistema que, mentre no es canviï, és el que hi ha. Corren el perill de perdre potència amb querelles i en allargar l’acampada que, a la fi, també és il·legal i sempre estaran exposats a que els facin fora. Ara ho haurien de fer ells mateixos (anar-se’n) i tornar-hi quan tinguin propostes ben concretes i fer-les arribar on s’escau.

Ja veus, però, es tracta d’indignats i la majoria, afectats directes per la part dolenta del sistema, els principals raonaments els enfoquen en contra de la classe política, els governants en general que registren vergonyes importants de corrupció (encara que els corruptes en siguin pocs ho paguen tots), de ineficàcia (són molts els comentaris de que haurien de passar alguna prova dura per exercir com tothom) i també el fet de que per molts sigui el seu modus vivendi, cosa que no tothom sap administrar adequadament i propicia vicis abusius. També es queixen, de les entitats financeres. Tu i jo sabem que també tenen raó, però no només per la mala gestió que les han fet pols, sinó principalment per les causes (connivència política: uns per participar de la mala gestió i altres per ser esclaus dels seus favors), i també pels efectes (ruïna dels sistema que s’ha d’arreglar amb diners públics, en detriment d’altres destinataris: empresaris, autònoms, particular, per exemple, mentre les problemes d’aquests els solucionen prenent-los els seus bens més preuats, com la casa on viuen).

Per aquí ronden algunes de les preocupacions dels acampats però, i els que ja campen?

Me sembla que  van en altres direccions. T’explico:

En la tradicional reunió del Cercle d’Economia de Sitges, polítics, empresaris i economistes de primer nivell  (cap dels tres amb caire de massa crisi: aquests ja campen), han intentat portar llum per el millor camí a seguir... (fins aquí fum), i han arribat a un consens.

Primer.-  Prosseguir “amb determinació”  l’ajust fiscal per reduir el dèficit públic per baix del 3% del PIB, necessari per calmar el mercats financers (la fera que els devora).  

Segon.- Reforma laboral a fons, clau (diuen) per ajustar els costos i millorar la competitivitat (això s'ha d’arreglar amb els mileuristes).

Tercer.- Culminar la reestructuració financera (que de moment no és res més que fusionar caixes, sense adonar-sen, o sí, del monopoli financer que estan creant i sense demanar cap responsabilitat als mal gestors ni als mal controladors, és de dir governador del Banc d’Espanya i govern de l’Estat).

Bé amic, un mateix problema, amb plantejament diferents. Cap dels dos s’han escoltat, ni s’han tingut en compte malgrat tenen el mateix problema entre mans.

Els de les places, segueixen acampant... els de Sitges no s’han quedat: ja fa temps que campen pel seu compte.

Fort, oi?

Digues-me alguna cosa, amic... perquè també puc estar equivocat, no?

Les protestes del carrer

                                                

Només canviar el Govern, el de Catalunya em refereixo, i en la perspectiva de que canviï també el de l’Estat, als sindicats se’ls hi ha girat feina de cop. Ja va bé. Després de les substancioses subvencions que reben per complir amb el seu objectiu (defensar el treballador), és bo que s’hi dediquin de ple. No sabria dir, però, si ho han fet sempre. Bé, sincerament, sí que ho sé, perquè jo també he estat treballador i sé el que els sindicats han fet per mi i també el que no han fet i com han funcionat, durant els trenta-cinc anys de la meva vida professional. Però fora temes personals, una cosa sí està clara i és l’actitud dels sindicats, els dos majoritaris especialment, en relació als governs anomenats d’esquerres que ens han governat en els últims anys, dels que no poden dissimular ni negar la seva connivència. Considerant bona, sana i necessària la protesta ciutadana, si més no perquè el govern de torn no es passi de la ratlla i sàpiga que se’l vigila, és fa difícil entendre, ara mateix, si és bo, sa i necessari alenar-la i extremar-la (en sanitat o ensenyament, per exemple) versus un govern que vol resoldre els greus problemes que un altre ha deixat, al qual, tot i fent una mala gestió i portar-nos on som, mai li van aixecar la veu per reclamar-li el mal que estaven fent. Se’m fa difícil però voldria pensar que, ara sí, volen fer la seva feina, defensar el treballador, en lloc de fer política, defensant als seus partits. 


(Diari de Tarragona 7-6-11)

                                                       No us indigneu

Sento la remor de la nova plantada mentre escric aquest article. La pluja els amenaça però és benvinguda. Els rètols es mullen en les primeres gotellades però, tot i així, amb la tinta correguda també s’entendran els clams de la protesta i, sinó, també es farà verbal o es retolarà una altra vegada i les que facin falta. La plaça d’Alfons  XII de Tortosa no ha estat absent de les plantades, tan digna en la seva relativa magnitud com les que s’han anat fent a Barcelona, Lleida, Tarragona, Madrid i les de fora de l’estat com les de Grècia, per exemple.  Avui, divendres 26 de maig, els indignats ho estan encara més perquè aquest dematí en altres indrets, plaça Catalunya de Barcelona i la de Ricard Vinyes de Lleida, per exemple, els han fet fora. Segurament les forces de l’ordre públic ho havien de fer. No podem deixar de banda els motius de seguretat que han esgrimit per emprendre aquest desallotjament:  neteja, objectes perillosos, eventual celebració si guanya el Barça... Però és igual, ja hi tornen a ser, amb la mateixa o major intensitat. Tot i així, ara, després d’aquest esgarrat crit de protesta el que cal és canalitzar propostes en ferm, concretes i viables sense perdre’s per les branques i mantenir-se allunyats dels voltors que aquests dies els festegen, com és el cas d’altres plataformes reivindicatives, algun sindicat i també algun partit polític. No us indigneu amb els indignats... Ells són els emprenyats i tots sabem per què.

(Diari de Tarragona 31-05-11)

Estimat amic:

Em preguntaves si era legal, tot aquesta actuació dels bancs/caixes. Doncs sí, totalment legal. Les entitats financeres tenen com objectiu captar els diners dels estalviadors, a un preu (tipus d’interès com a remuneració) i prestar-los als inversors a un altre preu més alt (tipus d’interès pel finançament) a fi i efecte que els hi quedi un marge d’intermediació (són purament intermediaris) d’on pagaran els costos i trauran el benefici de la seva activitat. Tot legal. La il·legalitat només es donaria en cas d’usura (tipus d’interès pel finançament molt alt i molt per sobre del mercat; tot plegat una mica ambigu). Però el que no contempla cap llei és el fet de que hi hagi entitats financeres que en la fal·lera de guanyar cota de mercat, i també més diners, prestin a dojo sense to ni so, saltant-se l’ortodòxia i les mínimes regles a contemplar sobre la capacitat de pagament (és de dir: d’on i com es tornaran els diners), i en el cas dels préstecs amb garantia hipotecària afegir-hi garanties personals de tercers, collant a tothom, sense calibrar que encara que es facin amb els seus bens, en cas d’impagament, el negoci de finques no és propi dels bancs/caixes i si els hi passa, com ara, que el mercat està saturat no ho poden revertir amb diners per tornar als estalviadors que han confiat en ells. Llavors les entitats trontollen i, clar, trontolla el sistema.

Responsabilitats?: tots els que hi han  intervingut. Però uns més que d’altres. Els gestors financers, els primers. Grans sous (se’ls posen ells), mala gestió i es queden tan amples (ja ho arreglarà l’administració amb diner públic). Alguns, mala feina inclosa, després de rebre ajudes públiques, per salvar el sistema, o anar a fusions forçades, encara s’han pujat més els sous. Però encara, primer que ells, el responsable és el controlador (que no controla). El Govern Central que no governa, mitjançant el  Banc d’Espanya, regit per un governador que tampoc governa, perquè és (o ha de ser) coneixedor dels mercats i, sobre tot, vigilant dels balanços dels bancs que cada trimestre els lliuren a aquella entitat “controladora”.

Ja veus, amic. Tot legal.... Just, em preguntaves?, no gaire. Bé: no gens.

El tema de que després de quedar-se amb els teus bens, que vas penyorar,  encara et quedi un deute que mai podràs eixugar, és encara molt més injust, però no li dones la culpa als bancs/caixes. Ells estan complint la llei (hipotecària), pot ser sense ortodòxia, sense moral, sense fetges, si vols,... però ens prenen les nostres cases, si no paguem, perquè una llei (la hipotecària) els empara i les lleis les fa el legislador, és de dir, els polítics al Parlament o al Congrés. Aquells que nosaltres votem i paguem. Per cert: també es posen el sou ells mateixos, com els gestors financers.

Legal, oi? Doncs, sí. Tan legal com injust.

Estàs indignat?: ho entenc, jo també.

Estimat amic:

Com anem...?,  jo fotut, xeix. Vinc del jutjat. Res de l’altre món... vianda del temps, en diem aquí; es de dir: coses d’avui en dia.

He acompanyat a un parent meu, que va avalar a son fill en un préstec hipotecari per comprar un pis i, la caixa de torn, no en va tenir prou amb la penyora de la vivenda sinó que, a més amés, va demanar garanties personals i, som pare, el va avalar.

A partir d’aquí, doncs, tot allò que passa. El fill va perdre la feina, va deixar de pagar les quotes del préstec, desnonament (el van fer fora del pis, amb ell i tota la seva família, és clar), la caixa es va quedar amb el pis i ara vol també la casa de son pare (el garant), perquè el deute no s’ha saldat; després de quedar-se amb el pis encara els hi queda un deute del 66% del préstec: exactament 79.900€. Amb la casa penyorada i la garantia de son pare li havien donat un préstec de 120.000.  

Fort!!, eh?  

La caixa no ho va fer bé. Mala gestió financera. T’explico:

El préstec va estar mal donat. La referència de l’import a prestar era el valor del  pis, que estava sobrevalorat: li va prestar massa diners. Ja no em poso amb la fràgil capacitat de pagament, basat en la nòmina, perquè avui la feina ningú la té segura, però també hi va haver poca ortodòxia.

El fill del meu parent, tampoc ho va fer bé. T’explico:

Mai havia d’haver acceptat un risc creditici, superior al que podia valer el  pis, superior a la seva capacitat de pagament (cosa que ni es va aturar a pensar-hi) i, sobre tot, mai havia d’haver acceptat l’exigència d’una garantia personal addicional, en la que va involucrar al seu pare.

El meu parent, tampoc ho va fer bé. T’explico:

Ell no hauria d’haver...

Bé, deixem-ho: és són fill.

Al noi no li poden traure res més; ni la feina, perquè no en té i, a son pare, l’han avisat per a la subhasta de la seva casa, de la que tampoc es traurà suficient per eixugar els 79.900€. La resta de saldo deutor que quedi, continuaran devent-ho tota la vida i continuarà sent reclamable i embargable, sempre, per la caixa de torn (o el grup en qui s’ha fusionat), tot i havent-se quedat amb  el pis del fill i la casa del pare.

I ara, on viuran, dius? No mi facis pensar.

Que si és legal, me preguntes? Doncs, sí: te'n parlo un altre dia.

Que si és just? Doncs, no. Ni just ni moral: te’n parlo un altre dia.

Lo que et deia: vianda del temps.

Digues-me alguna cosa.

Estimat amic:

Han passat les eleccions. No t’he escrit i no t’he comentat res durant aquests dies perquè l’amalgama de circumstàncies que s’han donat era tan ampla que s’ajuntaven les reflexions amb les noves accions. He volgut ser només espectador passiu, a excepció del moment sublim de la meva acció al exercir el vot, on vaig ser tot l’actiu que la llei em permet i el meu desig em limita. Mai he deixat de votar. Considero tan valuós aquest dret i aquesta acció de votar, després de tants anys sense fer-ho —jo ho vaig fer als trenta anys, però els meus pares no ho havien fet mai— que em portaria a la consideració, a mi mateix, d’una indignitat ciutadana de la que hauria de respondre tan als meus antecessors, que no ho van poder fer, com al davant dels meus predecessors als que els he ensenyat que ho han de fer.

No et faré història de com ha anat, perquè ja ho saps; ets persona informada, has estat amatent a totes les circumstàncies. M’han emocionat els moviments dels emprenyats, més que per emprenyats —que també—, per joves i perquè ja era hora. Aquells que en la seva edat, que ara ja som grans, protestàvem esquivant les garrotades dels grisos, les pilotes de goma i els pots gasos lacrimògens,  amb els camals acampats i els polos cenyits a la pell, no enteníem com, els d’ara, podien estar tan callats. Suposo que finalment han vist les orelles al llop.

Sí, jo ho sé, no m’ho diguis... Sé que pot ser, no era el moment —o sí— i que tampoc no sabem ben bé —o sí— si el que pretenien, precisament per aquest moment electoral, era una altra cosa... però saps què?: se non è vero, è ben trovato.

Has vist les cares d’alegria i satisfacció dels que han guanyat?;  ara et parlo de les eleccions... i la tragèdia escenificada en les cares dels que han perdut; continuo parlant-te  de les eleccions... Bé, més o menys com l’altra vegada, quan els que ara han guanyat van perdre. El que passa és que ara és ara, la gent té memòria, castiga —o vol castigar— als que l’han fet (o malfet), com sempre. Bé ja saps que els que ara han guanyat són més de la meva corda i un estira sempre cap a casa... la carn és dèbil, amic.

Una cosa —i poques més malauradament— sí queda clara: l’alternança. És l’avantatge més clara d’aquesta jove, i una mica espatllada, democràcia.

Digues-me alguna cosa.

Una abraçada.                                            

                                                     Senat, per a què?

Una setmana abans de que comencés aquesta campanya electoral, debatíem en la tertúlia d’una televisió local l’aprovació al Senat d’una moció presentada per l’Entesa Catalana de Progrés, on hi és el PSC amb ER i IVC, instant al govern central a avançar els fons de competitivitat, de la mateixa manera que ho va fer en el 2009 i 2010, quan governava el Tripartit, format per aquestes tres mateixes forces. La moció va triomfar, en contra només dels vots del PSOE, perquè fins i tot el PP s’hi va apuntar a la festa. El Senat, que no serveix per a res, en tant que Càmera Territorial que, després de 33 anys encara no s’ha reformat a tenor de la seva funció segons resa la nova —ara ja vella— Constitució de 1978, ens estava sent útil: unió i  pressió de les forces catalanes a Madrid. Jo mateix, en aquella tertúlia, comentava la bondat del resultat de la moció si, quan es debatés al Congrés, el PSC tornés a votar-hi a favor, desmarcant-se del PSOE, encara que no ho havia fet mai, cosa que confirmava un alt dirigent d’aquesta formació catalana a les Terres de l’Ebre, que també era a la tertúlia: farem el mateix. Doncs no. Hi han votat en contra. S’ha perdut temps, dignitat i força política catalana. Ens hem quedat pitjor. La demanda del ex-conseller Castells no es va incloure en els pressupostos, el seu partir igual els va votar a favor, ara no correspon pagar per llei i tampoc es vol fer per voluntat política. Quina embrollada, oi?                                               

                                 Avantatges i desavantatges de la campanya

En època electoral la pràctica i l’estratègia superen la sinceritat arrossegant als partits en aquelles coses que puguin complaure als ciutadans per guanyar la confiança del seu vot. Això no canvia. La gent ja ho sap —els polítics també— i fins hi tot està descomptat d’antuvi els greuges que es puguin tenir amb el món polític. En temps amargs, com els actuals, fins i tot agraïm les veus que ens regalen les oïdes indicant-nos que ens faran coses per estar millor i ens arreglaran tot allò que està malament. De fet els que han governat, fins ara, ja ens estan dient que no estem tan malament—fa temps que ens parlen de brots verds—, que tot repunta, que els ametllers han florit, que els moixonets canten i que tindrem un bon estiu. Cal aprofitar, així, aquets quinze dies d’anuncis de bonança on el més agre que sentirem seran les desqualificacions d’uns amb els altres, però cal que ens lliguem les espardenyes, no siguem il·lusos, perquè els problemes financers de totes les administracions, però especialment les dels ajuntaments, l’estament més proper als ciutadans i el més maltractat econòmicament, és greu i porta camí d’empitjorar. També és veritat que en els ajuntaments on no hi hagi canvis de colors polítics, sense que signifiqui que estiguin millor, no es parlarà de deficiències i malbarataments perquè, qui més qui menys, sabrà tapar o administrar les seves vergonyes, avantatja superficial per al ciutadans que, si més no, no ens ensordiran  amb cants de  guerra contra anteriors governants, la qual cosa no vol dir que ens ho hem de passar millor.

                                       Alguna novetat en campanya?

Els ciutadans estan per solucions i no pas per eleccions, però ara és això el que toca i els que pretenen governar s’esforcen en convèncer als votants per a que atansen la seva sardina a la brasa dels que, segons ells mateixos, són qui millor la rostirà. Aquesta serà una campanya electoral en el remolí del cicló de la crisi més peluda que hem conegut en els últims vuitanta anys; és per això que tots ens diran que solucionaran l’atur i crearan activitat econòmica, cosa que fins ara no han sabut fer ni governants ni oponents. Els nous —persones, que no pas partits que sempre repeteixen—, tenen la plana neta i poden anotar-hi qualsevol suggeriment nou que, semblant una novetat, pot tenir algun atractiu i aixecar alguna nova expectativa. Els vells, els que repeteixen, tan si han estat al govern com a l’oposició, uns tenen les planes plenes de gargots i altres d’anotacions en bona lletra, que és el que cal ensenyar per continuar demanant la confiança dels votants. Els de la plana neta i bona lletra, tot i dient que milloraran, els hi serà fàcil ensenyar el que han fet, però els altres ens vindran amb discursos demagògics per fer-nos creure que aquells gargots tenen una explicació, s’han d’entendre o, com a molt, que són culpa dels opositors que no els han deixar escriure bé. És la música de sempre. Algú innovarà en aquesta campanya? Algú tindrà l’enginy de fer-ho diferent? Algun dia canviaran les campanyes electorals?          

                                          

                                 El Governador, avisa, però no governa                          

En plena crisi, la més dura que es coneix en molts anys enrere, les eleccions municipals,  i autonòmiques en algun altre in dret,  arranquen. La majoria explicaran que, si els votem, ens solucionaran la vida, encara que siguin els mateixos que ja han estat (encara ho són) en actuals governs —i oposició, que m’és igual— i no han estat capaços ni tan sols de prevenir-la. Mentre, parlant de governs, el Governador de Banc d’Espanya —que tampoc ha governat quan calia posar en ordre les entitats financeres— ens avisa de que les pujades pactades en salaris a primers d’any “són preocupants”. Segons recorda el Supervisor —que mal supervisa—, a l’abril l’alça mitja del primer trimestre representa una repuntada del 1,3% en relació al mateix període del 2010.

I què? Que vol dir això? Home, pot ser per als analistes econòmics, als que cap governant —ni el del Banc d’Espanya— els hi va fer “puto cas” quan anunciaven la que ens venia a sobre, els hi pot servir d’alguna cosa, però als assalariats que encara sobreviuen, que han d’aguantar la crisi general i la de l’entorn més proper, perquè no hi ha família que no tingui gent sense feina, els hi pot explicar “milongues”, perquè ni tan sols percebrà aquest 1,3% d’augment (7 ó 8 euros més al mes).

El Sr. Fenández Ordóñes es creu que està justificat el seu sou “advertint contra la manca de contenció salarial per l’impacte negatiu que té la competitivitat espanyola i l’ocupació que s’atribueix al fet de que la majoria de convenis firmats a primers d’anys s’arrosseguen de lluny” — és de dir, paraules, paraules, fum i més fum per justificar-se que no governa—.

En la situació que tenim, governant —i opositant— els mateixos que ens han posat en aquest pou, qui és pot creure que seran ells els que ens treguin?

Com es podria fer per a que aquestes eleccions, fossin el començament d’una nova forma de governar, escollint gent competent, pràctica i ben honrada...? Difícil, oi?                                                     

                                          Política, crisi i futbol

Els camps s’omplin, les entrades són cares i molts aficionats viatgen on calgui i es gasta el que convingui per seguir l’equip. El futbol, estament al que no li afecta la crisi econòmica, ens alleugera en llargues estones i ens dona dies de glòria per uns i de penes per altres, però esbarjo i emocions per tots, teràpia potent i necessària en els temps que corren. Quan Franco deien que el govern recolzava el futbol perquè mentre es discutia del Barça, del Madrid i dels àrbitres, la gent no parlava de la repressió del règim o del preu de les pataques. Hi ha coses que perduren, encara que avui no cal que els governs si matin en recolzar-ho perquè funciona sol. Ningú discuteix ni critica les fabuloses xifres que es maneguen en el món del futbol, ni tan sols com es maneguen, però tothom se’n veu en cor de queixar-se per una un reducció, encara que justa, obligatòria i necessària, en qualsevol capítol dels pressupostos que pugui afectar mínimament als serveis del benestar, ni tan sols en el ben entès de que es faci en prevenció per no deteriorar-ho més en un futur immediat, o remetre contra la despesa política —aquí sobra raó—, pels excessos en sous i privilegis, cosa que ja no tolerem en els que ens governen, tot i semblar-nos bé en els futbolistes perquè ens entrenen. En el cas dels polítics fins i tot escridassem més als que ho volen arreglar que als que ho han destorbat. Tot i la crisi, política i futbol es percep diferent.


(Diari de Tarragona 2-05-11)

                                              Setmana de passió

Sento com bufa el llevant rebatent les llargues onades contra la platja pedregosa del Baconer mentre d’altres, encara valentes, eufòriques i sorolloses esquiven la dels Capellans, la de les Avellanes, els espigons del port de l’Ampolla, treuen pit i planten cara xocant contra l’escull que protegeix el  racó de Favà, espai d’esbarjo i monument a la lectura, o moren amb menys violència a la platja de l’Arenal i, unes poques amb més fortuna, acaben la seva bravura al Goleró. Setmana llarga de passió. La remor llevantina puja de to mentre baixa l’eufòria dels culés que tornen de València, conformats perquè el futbol és així. L’oratge no és el favorit però se senten veus satisfetes dels restauradors i de les cases rurals que els beneficia el turisme de proximitat. Els gestors de la navegabilitat de l’Ebre obren cofois la temporada —una altra passió—. No es pot deixar cap forat destapat: “quan passen s’agarren” i el victimisme en el que ens refugiem moltes vegades ens fa dir massa cops que ens en passen moltes sense agarrar-les encara que algunes ni passen. Sí, ho sap l’afició del Barça, és una setmana de creus barrejada amb la pressió de les eleccions municipals i l’il·lusió literària de Sant Jordi i la rosa, amb temps plujós que farà que es mulli alguna mona però no afecta els arrossaires que escampen l’aigua als camps mirant de gairó la reacció del caragol poma, una altra passió. Que bo si la passió només durés una setmana. 

                                          “Vendre” la casa i anar de lloguer                                                 

Les dificultats de poder adquirir una vivenda —malgrat la crisi, la vida continua— fa que augmenten els pisos de lloguer. Qui no pot segar, espigola.

De fet l’any passat ja es va registrar un augment a tota Catalunya i especialment a Lleida en un 75% i a les Terres de l’Ebre en més d’un 30%. Els lloguers en aquestes terres registren els preus més baixos de tota Catalunya. No oblidem que som el sud.

Amb tot, dues consideracions. La primera, dir que es tracta de xifres oficials, la qual

cosa vol dir que les reals són molt més altes i per tant més positives, encara que enganyoses i mig il·legals,  i no explico res més perquè després tot se sap. La segona consideració que cal fer és que aquest fenomen no només es dona com a conseqüència de la crisi, que també en bona part, sinó perquè encara hi ha projectes d’obra pública en marxa, com és el cas de les canonades del conducte de gas que s’està doblant i, el pas de l’obra per aquestes terres dona feina, es de dir, activitat econòmica, ocupació, lloguer d’habitatges, menjà en bars i restaurants, compres a botigues i cinema els dissabtes. Per tant, cura amb la restricció d’obres públiques, ja de moda, per impotència econòmica i males gestions anteriors. Els nous gestors ho han de equilibrar i han d’afinar molt. Tampoc no és pot matar tot el que és gras.  

Les xifres també han augmentat, no per vendre la casa i anar de lloguer, sinó perquè les entitats financeres els han fotut l’habitatge.               

                                Protesta en marxa

Són les retallades, no es parla d’altra cosa i fins i tot ja ens hem acostumat a que sigui habitual en qualsevol xerrada, com ho és la conversa sobre la crisi, culpable de tot, i la majoria dels ciutadans ja som conscients de que els sacrificis que venen són tan inoportuns com necessàries sense que ningú n’hagi fet, encara, decret de govern i, sinó, que els hi pregunten al portuguesos. Els mestres es queixen i els funcionares dels hospitals escridassen el nou govern  que, coratjós, vol posar ordre, mentre polítics dels partits del vell govern s’hi apunten, com si res tingueren a veure amb el que ens han deixat, cosa que sense treure raó als que es queixen, aigualeixen l’eufòria social i l’autoritat de la protesta perquè la polititzen interessadament. El debat serà intens, —ja ho és— ; el nou govern lidera la reducció de la despesa perquè s’ha compromès electoralment i perquè fa falta per posar odre a la disbauxa general que ha heretat que conclourà en una reducció d’actuals serveis que generosament hem gaudit i també abusat. Joc perillós per un govern del que la gent espera sempre més. Allò d’en Kennedy “pensa què pots fer tu pel teu país en lloc de pensar el que el país pot fer per tu”, mai no ha funcionat. Hauríem de ser molt més japonesos per entendre el que és fer un sacrifici particular en benefici d’un bé comú que, a la llarga, acaba sent bé particular. Protestar es el més fàcil i en política encara més.