Tren passat, tren perdut

La gerra d’aigua freda de l’informe que el ministre de Foment ha presentat a Barcelona sobre el corredor del Mediterrani, on desaconsella la posada en marxa de l’estació de mercaderies de l’Aldea, ja ningú ens la treu del cap. Certament l’àrea logística es un pla de la Generalitat que mai ha agradat a Renfe, però el Govern de Jordi Pujol estava disposat a iniciar-ho pel seu compte a partir del 2003 perquè contava amb una demanda sectorial i era focus de desenvolupament territorial. Sé que aigua passada no mou cap molí, però la història és la que és i no es pot ignorar. El Tripartit que governaria en els propers set anys es va negar a posar-lo en marxa  tot i constar en el Pla Territorial. L’única actuació coneguda va estar el canvi de nom: de CIM de l’Ebre a Logis Ebre. Ara, després de vuit anys perduts, amb unes circumstàncies econòmiques precàries, amb un nou govern que es troba la caixa buida i vol, abans que res, saber de quin pa ha de fer sopes i, sobre tot, amb una proposta del govern central que considera que aquesta àrea logística ja està suficientment coberta per les terminals públiques actuals (agafa’t que ve corba), que difícil serà veure en la realitat l’estació de mercaderies de l’Aldea. Si s’hagués fet quan era hora, el corredor del Mediterrani l’hauria de contemplar dintre de la seva estructura, millorant-la i potenciant-la en lloc de desplaçar-la en un altre lloc. Hi ha trens que mai hauríem de deixar passar.

(Diari de Tarragona 04-04-11)

                                                               Tot és molt prop

L’Observatori de l’Ebre va detectar el terratrèmol del Japó produït  a l’altra part del món. De fet les eines dels observatoris, els sismògrafs, detecten quasi sempre la majoria de terratrèmols que es produeixen a la terra,  transmesos per ones terrestres i aèries, quelcom que recorda els moderns sistemes de xarxes d’Internet. De fet aquests fenòmens fan a la terra més petita al apropar-nos en comunicacions naturals i tan antigues com ella mateixa, en el cas dels terratrèmols, i les comunicacions artificials i tan modernes, com és el cas d’Internet. Coses que passen lluny, molt lluny, instantàniament ens queden prop, molt prop, fins afectar-nos directament a la nostra butxaca,  a la nostra salut o als quefers de cada dia. L’oceà Pacífic és molt gran i, tot i així, els tsunamis de les costes asiàtiques arriben sempre, en major o menor intensitat, a les costes occidentals d’Amèrica. La borsa trontolla arreu, les inversions es replantegen deslocalitzacions, s’atura l’exportació de tonyines de l’Ametlla de Mar, puja el preu de tots els combustibles (ens aquest cas pels moviments revolucionaris de la zona magrebí) i, a casa nostra, després de veure el desastre del Japó augmenta el neguit del perill nuclear i el de la protecció del Delta, una zona tan sensible i vulnerable a una simple llevantada. Res que passi lluny  ens pot ser indiferent perquè ens afecta d’immediat i directament a l’ànim, a la salut o a la cartera.

                                        Revisem-ho tot, estem acollonits

El desastre nuclear del Japó, de conseqüències desconegudes e imprevisibles, fa que els governants del món es plantegen revisar-ho tot. Curiós, un país d’una disciplina i un rigor col·lectiu exquisit —en aquestes circumstàncies es demostra— que, per la seva situació al damunt d’una falla, s’ha passat la vida desenvolupant sistemes antisísmics, i fins hi tot antitsumanis, a la fi l’ha sorprès la imprevisió de tenir ben protegits els sistemes de refrigeració. El terratrèmol no ha mogut els edificis de les nuclears que han superat també el tsunami però els ha mullat els cables del sistema de bombeig per la refrigeració dels reactors i els generadors d’emergència. La llei de Murphi: si alguna cosa pot sortir malament, hi sortirà (afortunadament no es compleix sempre). A partir d’aquí alarma general. Ara, tots acollonits, els governants, avui, ara i aquí, abans d’anar a esmorzar, volen revisar totes les nuclears, de cop. Angela Merkel anuncia, ara i en calent, l’aturada de les nuclears (si més no les més antigues). Zapatero “no descarta noves exigències de seguretat”. Obama anuncia “una revisió exhaustiva”. Sarcozy, “farà una revisió completa dels sistemes de seguritat de les centrals franceses”.

Clar, tot això  abans no ho sabien.

Ai, ai!!, la imprevisió dels que ens governen. Preguem... 

                                                                    El tsunami

Antigament en dèiem un sisme submarí, o “maremoto” en castellà. Ara el coneixem per tsunami que significa “onada al port o a la badia”, en japonès, paraula adaptada en un congrés l’any 1963 i que ve a definir la força marina vertical imparable proporcional al fenomen que l’ha ocasionat i a la profunditat del fons marí, que es desplaça a partir d’un moviment brusc de la terra cap a la costa. El del Japó, l’últim que coneixem i del que encara no en sabem totes les conseqüències, ha estat dels més potents. Ara de forma simbòlica s’usa el nom de tsunami per definir fenòmens socials o econòmics, pels seus efectes expansius i/o devastadors. Així parlem del tsunami de la crisi, onada expansiva que ha acabat arribant a tothom o el tsunami de la violència, de gènere, guerres, revolucions, com la que s’està vivint en els països del nord d’Àfrica. També es parla de tsunamis de corrupció o de rumors xafarders de poble, ambdós de fàcil expansió progressiva i de efectes també devastadors. La febre d’unes eleccions, com les municipals que s’atansen, també es podria considerar un tsunami electoral per la seva onada expansiva desmesurada que vol abastar, en la ment dels ciutadans, l’atenció dels que es presenten agredint als contrincants amb més força que l’empleada en la defensa dels projectes que diuen defensar, amb excepcions honroses que confirmen la regla, ja ho sabem. Són forces imprevisibles que no controlem i ens superen.

(Diari de Tarragona 14-3-11) 

                                                    Els gegants del vent

Miguel de Cervantes, en el Quixot, criticava la societat de “los caballeros andantes” de la seva època. Amb aquella trista figura ficava en ridícul a tots a aquells que vivien del “cuento”. Els molins de vent, font d’energia renovable i signe de prosperitat industrial ecològica d’aquella època que aprofitava el vent per moldre el blat per fer el pa de cada dia, li semblaven gegants i s’encaparrava en combatre’ls. Després de cinc-cents anys els gegants del vent tornen a les serralades, signe de prosperitat industrial també ecològica d’aquesta època, per moure engranatges pensant també en el pa nostre de cada dia, cada vegada més car, i també hi ha qui s’encaparra en combatre’ls. Discussions mai acabades, gent a favor i en contra, malgrat necessitar tots l’energia elèctrica, i havent establert el govern de la Generalitat unes zones determinades on era convenient i necessari l’establiment dels molins de vent, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya hi veu gegants o, si més no, suspèn cautelarment el decret del Tripartit de juny del 2010 que delimitava les zones d’actuació, a l’empara d’una llei del mateix govern del 2009 que exigeix un estudi ambiental expressament per a planificar l’energia eòlica, que no es va fer en el seu moment i, ara, les inversions milionàries i els llocs de treball s’enroquen fins no sabem quan. Es pot fer pitjor? Mala peça al teler. Gegants, marfantes, incompetència... tenim de tot.

(Diari de Tarragona 6-03-11)

                                          Oli, bona collita, mal preu

Els pagesos no estan contents, els seus productes no tenen preu i als consumidors ens costa centenars de vegades pel damunt del preu que els hi paguen a ells: l’etern dilema de les intermediacions. No és nou, fa anys, molts anys, que sentim la mateixa cançó i no millora ni en el progrés ni en la globalització, gran enemiga dels productors locals. Les noves tecnologies són cares i la globalització ha fet créixer la competència al facilitar l’arribada de productes llunyans. L’oli fa temps que té preus irrisoris i, enguany, pitjor que mai malgrat haver assolit una collita extraordinària. La naturalesa és sàvia. Per no desanimar el sector, deprimit pels preus, hi fa una aportació natural contribuint a que no decaigui l’ànim del tot. També podríem dir que “Déu estreny però no ofega”. L’equilibri ecològic aporta alternatives naturals que fan que els cicles funcionin i que no se’n vagi tot en orris. Clar que en aquest cas la paciència dels productors també hi juga un paper important. El problema vindrà quan la paciència s’acabi perquè, com tot, també té un límit. En aquest indret els regadius que s’estan desenvolupant en zones de secar, que han d’aportar certa regularitat i millora en quantitat i qualitat del producte, i per tant reducció del cost productiu, i arreu la força cooperativista “global” i no tant “local” per plantar cara els grans distribuïdors, són instruments que els pagesos han de gestionar amb eficàcia. 

(Diari de Tarragona 01-03-11)

                                                  

Qui són aquesta gent?

Vaig viure per motius de feina deu anys al país valencià, per sort a les tres províncies, a mitjan dels anys vuitanta, època en la que TV3 començava a emetre en aquell indret. Estant fora de Catalunya el deliri per poder veure televisió en català i tenir notícies de casa, pel·lícules, programes d’entreteniment i tot el que s’esqueia amb el meu idioma, em va portar a posar-me la instal·lació corresponent per veure-la. Era ben vinguda en la majoria d’ambients en que jo em movia i motiu de comentaris positius. Sentir parlar a JR de la sèrie Dallas o a John Vayne barallant-se amb els indis en català era una novetat sorprenent i veure el servei meteorològic amb noves paraules tècniques (maregassa, lleveig, tamborinada...)  que només les havíem sentit expressar en castellà, era un enriquiment cultural. Més endavant vaig conèixer que tot era per obra i gràcia d’Acció Cultural del País Valencià i de Eliseu Climent de Llombai, un petit poble de la Ribera Alta, al front de l’entitat, incansable lluitador per la cultura catalana i la llibertat d’expressió. Avui l’he vist fent la declaració pública d’ACPV sobre el tancament definitiu de TV3 al País Valencià, encara que sé que no es dona per vençut. Curiós el Francisco Camps i el PP, que s’escapen dels casos Naseiro, Fabra i Gúrtel, els borden tot plegat per quatre vestits regalats i ningú els condemna per retallar lliberts d’expressió i trepitjar drets y cultures pròpies valencianes.

(Diari de Tarragona 22-2-11)

La revolució exprés  

                 

Volia parlar dels llots contaminats del pantà de Flix que sembla que definitivament seran extrets d’ací un any, tot i dient-nos que estan aïllats al riu, cosa difícil d’entendre per als mortals observadors i habitants de la vora de l’Ebre. També volia fer referència, com una de les notícies de la setmana, als moviments dels opositors al projecte de reg del Xerta-Sènia, per aquell vell recel de que sigui un transvasament encobert, però me’n vaig més lluny, tot i que queda ben prop, perquè mentre començo l’article el món bull i trontolla pendent d’una nova revolució exprés que s’ha carregat el primer mandatari d’un país important del nord d’Àfrica, on una remor d’inconformisme s’estén des del Sàhara fins la península Aràbiga. És una nova revolució francesa, instantània, sense tallar colls, sense el recolzament de la burgesia local, ni dels poders fàctics mundials, sempre porucs dels canvis. És la generació d’Internet, del Facebook, del Twitter i dels SMS’s que, lluny de les senyals de fum, ara s’alerten i s’ajunten per anar-hi en qüestió de minuts, sabedors de com viu la resta de món avançat, amb la pretensió de sortir de la misèria i viure com ells. De sobte s’han girat de cara als que els acaçaven i ara, aquells, corren al davant d’ells. Veient els resultats d’Egipte, els governants dels països veïns, s’han passat tota la nit, per si de cas, remullant-se les barbes perquè no saben la que els espera l‘endemà de matí.

(Diari de Tarragona 14-02-11)   

Més confiança?

S’anuncien mesures per la reestructuració econòmica com el perllongament de l’edat de jubilació, cas del govern central, o la retallada del 10% en els pressupostos de la Generalitat, mesures pràctiques i fermes que millora l’estructura del sistema, en el cas de Madrid, i redueix les despeses o les inversions en al cas de Catalunya. Són mesures necessàries per un futur millor, però ingrates pel que fa als afectats que hauran de treballar més temps i, a l’allargar en anys el càlcul de la mitjana del salari que s’ha d’establir per la pensió, en teoria vindran a cobrar menys, i en la pràctica també. Cap d’aquestes mesures, especialment les de la reforma laboral, són per trobar-hi un remei d’immediat, ni tan sols a curt termini. Pel fet d’haver forçat canvis i rebre el vist i plau d’Alemanya amb el gest polític de l’Angela Merkel passant revista als deures del president del govern central, no podem pensar que demà passat baixarà l’atur, augmentarà el consum, i tothom podrà pagar les quotes pendents de les seves hipoteques i els constructors tornaran a la follia de fer obres a dojo. L’únic efecte immediat que podem esperar, i ja l’hem notat, és el de més confiança. Confiança dels mercats per no retirar-nos el crèdit i esperar que els hi tornem el que devem i, mans a mans, ens en aniran deixant d’altres. La confiança dels empresaris, dels autònoms i dels particulars escaldats amb tot aquest guirigall, està per veure.   

(Diari de Tarragona 6-2-11)

                                                      Core Capital

Es coneix poc aquesta expressió fora de l’àmbit financer. És una denominació interna, dels experts, d’aquells que maneguen els amagatalls de les enginyeries financeres i les xifres dels balanços de caixes i bancs, encarregats de presentar els seus comptes clars o d’aparentar-ho. El “core capital” és un ràtio, índex de relació entre el capital bo (aquell que aporten els socis i el que procedeix de la capitalització dels beneficis d’una entitat financera), en relació als actius ponderats per risc. Dient-ho més planer: el percentatge de capital bo, potent i fiable sobre els crèdits i préstecs donats a la clientela. Aquelles sopes que se sap de quin pa es podran fer, es de dir, els diners en que es cobriran els préstecs d’aquella part de la clientela (els morosos) que no pugui tornar el seu  deute (la mora). Aquesta és una exigència que bancs i governants s’imposen en els acords de Basilea, lloc on es troben per prometre’s mútuament que quan tornaran a casa seran bons xiquets. El percentatge exigit està sobre el 7% i aquí el govern espanyol l’ha situat en el 8% i els ha dit a les caixes que qui no hi arribi s’ha de convertir en banc. Veient que qui compleix en escreix, La Caixa, amb més del 10%, ja ha donat el primer pas, ja sabem el destí que els espera a les dues recents fusions (Unim i Catalunya Caixa), que no compleixen l’exigència. El que no sabem és per què no es penalitza als responsables de tan nefasta gestió.

(Diari de Tarragona 30-01-11)

Trapos Sucios Cortometraje de Óscar Berdullas

PRESENTACIO NUTRICIO+ESPORT

                                          Cal alguna espurna                                                                                                         

Baixen les temperatures, es refreda el cap d’una setmana calenta en declaracions polítiques, guspires de les friccions d’un temps de canvis que no van més enllà (les friccions, sí els canvis). Tampoc cal que la contenció verbal sigui tan hermètica i, sense conduir mirant pel retrovisor, ni eludir cap responsabilitat de les que té entre mans el Govern, no deixa de recordar que la situació que ens trobem, altres l’han gestionat fins ara i cal també que assumeixen les seves responsabilitats, si més no col·laborant en les solucions d’aquest futur incert que, a excepció de les expectatives alemanyes, encara està lluny de entreveure cap claror en el túnel fosc on estem posats. Es discuteix sobre els “pinganillos” del Senat, però ningú posa en qüestió la seva reforma o eliminació, conveniència general de tota la classe política, després de trenta-tres anys d’ineficaç existència i elevat cost. Més prop s’esbatussen per un Hospital que tothom sap que es farà, més tard o més d’hora, a tenor de les circumstàncies econòmiques i també de la voluntat política, que hi és. Pren forma la Delegació, amb algunes cares noves i altres d’anteriors mandats que repeteixen i a la cuina d’en Mas-Colell, es couen mesures contundents que afecten al gasto de la Generalitat, als serveis no imprescindibles, a la plantilla dels eventuals i, una novetat, a la venta de patrimoni. L’escull, però, segueix estant a Madrid, on el més calent és l’aigüera.

(Diari de Tarragona 23-01-11)

Temps i gestió   

Són dies d’arrancar, de moure, de posar-se en marxa. Ho ha fet l’any nou, ho ha fet també el nou Govern de Catalunya i, aquí, la delegació de l’Ebre. Canvis de dirigents, elegants, respectuosos i civilitzats tal com correspon a una societat civilitzada socialment i políticament madura. Els mitjans de comunicació se’n fan ressò buscant aquella sortida de to, aquella relliscada en alguna declaració, aquella rebuscada actitud demagògica (forma impura de govern democràtic, que consisteix a exercir el poder a profit de les masses indisciplinades, segons el concepte aristotèlic, un dels que defineix la Enciclopèdia Catalana). Les declaracions són parques, moderades, però se li treuen tota la punta que donen. Ben fet, però aviat per fer-ne cas. Està tot molt tendre. Han parlat alguns consellers, també alguns dels càrrecs del territori cridats a nivells alts de responsabilitat en el nou Govern, però manca temps per governar i fer funcionar el país, i fer declaracions que no es quedin en intencions i també temps pels observadors poder debatre l’acció del nou Govern que porta pocs dies, més que governant, prenent posició i decidir de quin pa s’han de fer les sopes. Les expectatives són altes, tan pel llistó on les van situar en campanya electoral els que han guanyat les eleccions, com per les necessitats que tenim a tenor de la situació precària en que ens trobem i no depèn només de declaracions. Ara cal temps i després gestió.  

(Diari de Tarragona 16-01-11)

L’any que ve

No recordo altra coincidència amb l’acabament de l’any juntament amb la fi d’una legislatura. Enrere deixem un 2010 ple d’incerteses  que no s’han esbandit en acabar l’any i potser tampoc s’esbandiran pel fet d’encetar-ne un de nou. La fi de les turbulències del Tripartit i el començament d’un altre govern no són garantia que hagin de millorar les coses de cop a partir del dia 1 de gener, malgrat el flaire de confiança cega, pura fe, que envaeix l’ambient polític i també el social i l’econòmic. És una càrrega de responsabilitat descomunal que cau a sobre el nou govern de Catalunya. Les Terres de l’Ebre estan ben representades al Parlament amb sis diputats, quatre dels quals són del partit que ens ha de governar i hi tindrem, ben segur, gent del territori amb responsabilitats importants, la qual cosa ens ha d’assegurar suficient poder polític territorial per dur a terme projectes ja començats, projectes parats i altres que s’han de posar en marxa de vell nou.

La crisi de Lear i Indo, amb un  paquet d’aturats engreixat per una munió de petites empreses de la construcció, i altres sectors que se n’han anat en orris, ha deixat una depressió social a la zona que no es remuntarà a curt termini. Enrere queda el Passador, el pont que uneix les dues parts del Delta com l’obra més emblemàtica acabada el 2010, juntament amb la captació i impulsió del canal Xerta-Sènia i molt més enrere encara, totalment penjada, l’estació intermodal de mercaderies de l’Aldea, congelada pel primer Tripartit allà per l’any 2003, al igual que els camps de golf de Vinaixerop i Fadesa. Ara es parla, una vegada més, del desdoblament de l’Eix de l’Ebre, infraestructura que facilitaria l’accés al litoral des de Saragossa, i també de l’anell viari del Delta, projecte al que el pont del Passador li aplana el camí, així com del nou Hospital de Tortosa i nous serveis en el de Móra, o el desenvolupament portuari dels Alfacs o dels parcs naturals, temes del programa electoral del partit que ens ha de governar, que representen feina i progrés, que és el que ara ens manca.

Les empreses catalanes estan fent una forta estirada en exportació, la qual cosa fa que millori les perspectives per al 2011, però amb poca incidència a les Terres de l’Ebre on, de moment, només es coneix una inversió aprovada pel Govern de €37 milions  per començar les obres del canal de l’Aldea-Camarles. Del polígon Catalunya Sud, que ha de ser un motor potent pel desenvolupament del territori, es veuen poques senyals de vida.

(Diari de Tarragona 2-1-11) 

Arranca el President

  

Després d’arrancar el Parlament, Mas ja és president. No és només un redolí, que també, sinó una realitat. Ara toca el Govern: Trata de arrancarlo, Mas, por Dios; trata de arrancarlo… sona a la llunyania.

A un amic, regidor de CiU del meu poble, li comentava l’altre dia, mentre el felicitava, que Mas —i CiU— ha fet el cim, però ara cal saber administrar-lo. L’altura és vertiginosa i el calat que la crisi ha deixat, i la seva mala gestió —les crisis requereixen més gestió, encara, que les èpoques de bonances—, és respectable.

Hem vist un Mas reforçat per la seva perseverança, crescut i assaonat a l’oposició, cosa poc usual en els polítics del nostre temps que es cremen governant, però també fent oposició. Dues legislatures guanyant les eleccions i no poder governar hagués desgastat, i enfonsat, al més ben pintat. L’Artur ho ha superat amb nota. Hem vist, hem llegit i hem escrit molt sobre com ha gestionat, d’entrada, els resultats electorals. Caldrà veure ara com gestiona el Govern que, en la seva primera arrancada, pel que fa a conselleries, està complint la promesa electoral de cercar els millors, encara que siguin fora de les files de la federació i, fins i tot, d’altres formacions. 

A les Terres de l’Ebre (això és lo Reclam de L’Ebre) esperàvem un/a conseller/ra del territori. Els nostres polítics no deuen estar entre els millors, d’acord amb la filosofia del nou president de la Generalitat.        

  

Arranca el nou govern. Costi i valgui. Brindaré a Cap d’Any per una bon a gestió dels que han fet el cim.

Arranca el Parlament




“Trata de arrancarlo, Carlos, trata de arrancarlo, por Dios”, és aquella famosa frase, en la veu desesperada de Luis Moya, copilot de Carlos Sanz, que va fer furor, quan en el Rallys de 1998 el cotxe els va abandonar a cinc-cents metres de la meta i del campionat mundial.


Després d’una llarga campanya electoral i posteriors dies de relax, els nostres representants al Parlament de Catalunya ja seuen en els seus escons. Costi i valgui. La campanya ha estat dilatada i feixuga, perllongada per una agonia prematura de la legislació —portada a cops de gorra— que es tanca.


Arranca el Parlament amb presidenta, la primera de la història. Bones notícies. Les dones contentes, perquè cada vegada en són més i els homes també perquè, si més no, hi haurà un inflexió en la reivindicació. Cal dir, però, que no només per l’efecte de la pretesa i obligada paritat, sinó perquè les dones s’ho estan pencant i, a fe de Déu, no només se’n surten sinó que ens estan passant davant. A cada u el que es mereix.


Quaranta noves cares, poca gent nova i, per tant, encara molta —massa— de vella. Poca renovació. La política és molt apegalosa i costa de desenganxar-s’hi.


Arranca, però arranca molt a poc a poc. S’ha acabat la legislatura, molt lentament. Era una mort legal anunciada. S’acaba l’any, molt lentament. També està anunciat. Tornarem a tenir relax, i no pas perquè les circumstàncies millorin —que tothom diu que empitjoraran—, sinó perquè venen dates d’obligada distensió, per tradició, costum, voluntat o necessitat, però durarà poc perquè s’esgota la paciència dels ciutadans i el pa nostre de cada dia. S’han destorbat massa coses i la gent té presa de que s’arreglin, que es restauri la situació o, si més no de moment, que pari d’empitjorar.


Quina parsimònia! Com pot tardar tant tot això, si ja sabem des de la nit de les eleccions quina situació hi haurà en el Parlament i en el Govern? En castellà es diu que “las cosas de palacio van despacio”. En català es diu d’una altra manera, es respecten les normes, els terminis, les costums, però es fa igual d’a poc a poc.


A Carlos Sanz, en aquella ocasió no li va arrancar el cotxe... i va perdre el campionat. Era final de carrera. La cursa nostra acaba de començar. Espero que tinguem més sort.

Dies de reflexió



Totes les campanyes electorals són agitades, sorolloses —s’han de fer sentir els reclams, les ofertes— i aquesta del 28-N, tot i menys agressiva que d’altres anteriors, ha estat també llarga i fins i tot desitjada, donada la situació precària que ens embarga en l’expectativa de veure altres gestors d’aquesta enrevessada administració pública i, de sobte, ens trobem amb dies tranquils de reflexió, sigui pels festius que propicien ponts que allarguen els caps de setmana o les festes nadalenques que s’atansen desafiant, amb les seves costums consumidores, la crisi. Els governs també estan tranquils, ningú els pressiona especialment, entretinguts els seus detractors amb l’actitud insòlita dels controladors i amb les tonteries del Wikileaks, en el cas del de Madrid i, en el de Catalunya distrets en cercar culpables mentre es van fent maletes. Malgrat tot, els concursos de creditors continuen omplint els jutjats i les grues parades dels esquelets dels edificis fantasmes aturats amenacen ruïna i només es mouen quan bufa algun vent. Martinsa-Fadesa, a l’Aldea, fa esforços per no quedar tan malament —que ja és dir— i estudis de Catalunya Caixa diuen que Amposta i Tortosa són les dues ciutats del país amb més pisos en venda. Si són tan fiables els seus estudis com la seva gestió financera, casi que no cal ni creure-ho. Mentre, en la intimitat, es deu estar coent el futur govern de Catalunya. Reflexionem que alguna cosa queda.

(Diari de Tarragona 12-12-10)

Ressaques



La ressaca de les eleccions s’ajuntarà amb la dels llargs dies festius, aquest pont que propicia les dues festes nacionals, de l’Espanya, més rares que s’han fet i es faran mai. Sé que els que necessiten festa llarga, que són molts, ja els hi va bé, però en termes de producció —necessari ara més que mai— són prou incòmodes i creen forts inconvenients però, sí, ja ho sé: no hi ha mal que per bé no vingui.

La ressaca, tornant-hi, inevitablement convergeix en la que encara dura després del 28-N: culpables, alegries, decepcions, maletes, aplaudiments, harakiris, i en la d’aquestes festes llargues. Els que les han ben gaudit sentiran la melangia de tot allò bo que ja s’ha acabat i altres per la ràbia de les seves avortades per la salvatjada dels controladors.


Als que no ens hem mogut de casa i hem optat per l’avorriment, la companyia familiar, els amics, la lectura o la contemplació del que passa ens hem distret amb les tonteries del portat Wikileaks i en l’esperança de que els accidents de tràfic siguin mínims i, si més no, que no afectin als que coneixem.


Les ressaques són dures, uns més que d’altres, però totes passen.

La cuina política




S’ha tancat la cuina de les eleccions i, tastats els plats que s’han anat elaborant, els comensals han donat la seva opinió en el sentit de qui ha de continuar cuinant a la cuina de Catalunya en els propers quatre anys. Hi ha plats que han agradat molt i, en aquells que els han cuinat, els han fet l’encomanda d’elaborar la manduca en la propera legislatura. A altres els hi han tornat els plats a la cuina sense provar-los i, fins hi tot, a alguns els hi ha fotut els plats pel cap, no només pel que han cuinat en la campanya, que també, sinó i sobre tot, pel que han estat cuinant durant els últims set anys.


Els comensals, cada vegada més exigents, han vist en els últims anys com s’aprimava la cuina i com el que ens servien cada vegada donava més que desitjar i, acostumats a temps de gran bonança, costa renunciar a plats de qualitat, a menjar en quantitat, i, encara costa més, veure de no tenir el plat a la taula. En pocs anys, sense que ningú s’ho acabés de creure, fins que ens ha anat tocant de prop, hem passat d’una eufòria econòmica, totalment falsa i manca de previsions de futur, a una crua realitat que ens ha fet tocar de peus a terra i, en tocar ferm, ens hem adonat que estem descalços i el sòl està fred, escabrós i punxegut.


Tenim nous cuiners. Els anteriors li donen la culpa de les seves deficiències al mercat i, per a els nous, el mercat és el mateix. La crisi és global però la gestió, d’aquesta, és local. Caldrà veure si, amb les mateixes condicions —o pot ser pitjós— les seves arts culinàries seran millors, a tenor del que esperem els comensals que els hem triat.


S’enceta una nova forma de cuinar? Es farà foc nou? S’adequaran els fogons vells? Se li plantarà cara al mercat i a la administració central? S’adequarà la gestió als recursos i a la situació crítica actual?


S’ha tancat la cuina de les eleccions i ara s’obre la cuina dels governants. Netejar les dependències i reduir costos podria ser una bona manera de començar.