La revolució exprés  

                 

Volia parlar dels llots contaminats del pantà de Flix que sembla que definitivament seran extrets d’ací un any, tot i dient-nos que estan aïllats al riu, cosa difícil d’entendre per als mortals observadors i habitants de la vora de l’Ebre. També volia fer referència, com una de les notícies de la setmana, als moviments dels opositors al projecte de reg del Xerta-Sènia, per aquell vell recel de que sigui un transvasament encobert, però me’n vaig més lluny, tot i que queda ben prop, perquè mentre començo l’article el món bull i trontolla pendent d’una nova revolució exprés que s’ha carregat el primer mandatari d’un país important del nord d’Àfrica, on una remor d’inconformisme s’estén des del Sàhara fins la península Aràbiga. És una nova revolució francesa, instantània, sense tallar colls, sense el recolzament de la burgesia local, ni dels poders fàctics mundials, sempre porucs dels canvis. És la generació d’Internet, del Facebook, del Twitter i dels SMS’s que, lluny de les senyals de fum, ara s’alerten i s’ajunten per anar-hi en qüestió de minuts, sabedors de com viu la resta de món avançat, amb la pretensió de sortir de la misèria i viure com ells. De sobte s’han girat de cara als que els acaçaven i ara, aquells, corren al davant d’ells. Veient els resultats d’Egipte, els governants dels països veïns, s’han passat tota la nit, per si de cas, remullant-se les barbes perquè no saben la que els espera l‘endemà de matí.

(Diari de Tarragona 14-02-11)   

Més confiança?

S’anuncien mesures per la reestructuració econòmica com el perllongament de l’edat de jubilació, cas del govern central, o la retallada del 10% en els pressupostos de la Generalitat, mesures pràctiques i fermes que millora l’estructura del sistema, en el cas de Madrid, i redueix les despeses o les inversions en al cas de Catalunya. Són mesures necessàries per un futur millor, però ingrates pel que fa als afectats que hauran de treballar més temps i, a l’allargar en anys el càlcul de la mitjana del salari que s’ha d’establir per la pensió, en teoria vindran a cobrar menys, i en la pràctica també. Cap d’aquestes mesures, especialment les de la reforma laboral, són per trobar-hi un remei d’immediat, ni tan sols a curt termini. Pel fet d’haver forçat canvis i rebre el vist i plau d’Alemanya amb el gest polític de l’Angela Merkel passant revista als deures del president del govern central, no podem pensar que demà passat baixarà l’atur, augmentarà el consum, i tothom podrà pagar les quotes pendents de les seves hipoteques i els constructors tornaran a la follia de fer obres a dojo. L’únic efecte immediat que podem esperar, i ja l’hem notat, és el de més confiança. Confiança dels mercats per no retirar-nos el crèdit i esperar que els hi tornem el que devem i, mans a mans, ens en aniran deixant d’altres. La confiança dels empresaris, dels autònoms i dels particulars escaldats amb tot aquest guirigall, està per veure.   

(Diari de Tarragona 6-2-11)

                                                      Core Capital

Es coneix poc aquesta expressió fora de l’àmbit financer. És una denominació interna, dels experts, d’aquells que maneguen els amagatalls de les enginyeries financeres i les xifres dels balanços de caixes i bancs, encarregats de presentar els seus comptes clars o d’aparentar-ho. El “core capital” és un ràtio, índex de relació entre el capital bo (aquell que aporten els socis i el que procedeix de la capitalització dels beneficis d’una entitat financera), en relació als actius ponderats per risc. Dient-ho més planer: el percentatge de capital bo, potent i fiable sobre els crèdits i préstecs donats a la clientela. Aquelles sopes que se sap de quin pa es podran fer, es de dir, els diners en que es cobriran els préstecs d’aquella part de la clientela (els morosos) que no pugui tornar el seu  deute (la mora). Aquesta és una exigència que bancs i governants s’imposen en els acords de Basilea, lloc on es troben per prometre’s mútuament que quan tornaran a casa seran bons xiquets. El percentatge exigit està sobre el 7% i aquí el govern espanyol l’ha situat en el 8% i els ha dit a les caixes que qui no hi arribi s’ha de convertir en banc. Veient que qui compleix en escreix, La Caixa, amb més del 10%, ja ha donat el primer pas, ja sabem el destí que els espera a les dues recents fusions (Unim i Catalunya Caixa), que no compleixen l’exigència. El que no sabem és per què no es penalitza als responsables de tan nefasta gestió.

(Diari de Tarragona 30-01-11)

Trapos Sucios Cortometraje de Óscar Berdullas

PRESENTACIO NUTRICIO+ESPORT

                                          Cal alguna espurna                                                                                                         

Baixen les temperatures, es refreda el cap d’una setmana calenta en declaracions polítiques, guspires de les friccions d’un temps de canvis que no van més enllà (les friccions, sí els canvis). Tampoc cal que la contenció verbal sigui tan hermètica i, sense conduir mirant pel retrovisor, ni eludir cap responsabilitat de les que té entre mans el Govern, no deixa de recordar que la situació que ens trobem, altres l’han gestionat fins ara i cal també que assumeixen les seves responsabilitats, si més no col·laborant en les solucions d’aquest futur incert que, a excepció de les expectatives alemanyes, encara està lluny de entreveure cap claror en el túnel fosc on estem posats. Es discuteix sobre els “pinganillos” del Senat, però ningú posa en qüestió la seva reforma o eliminació, conveniència general de tota la classe política, després de trenta-tres anys d’ineficaç existència i elevat cost. Més prop s’esbatussen per un Hospital que tothom sap que es farà, més tard o més d’hora, a tenor de les circumstàncies econòmiques i també de la voluntat política, que hi és. Pren forma la Delegació, amb algunes cares noves i altres d’anteriors mandats que repeteixen i a la cuina d’en Mas-Colell, es couen mesures contundents que afecten al gasto de la Generalitat, als serveis no imprescindibles, a la plantilla dels eventuals i, una novetat, a la venta de patrimoni. L’escull, però, segueix estant a Madrid, on el més calent és l’aigüera.

(Diari de Tarragona 23-01-11)

Temps i gestió   

Són dies d’arrancar, de moure, de posar-se en marxa. Ho ha fet l’any nou, ho ha fet també el nou Govern de Catalunya i, aquí, la delegació de l’Ebre. Canvis de dirigents, elegants, respectuosos i civilitzats tal com correspon a una societat civilitzada socialment i políticament madura. Els mitjans de comunicació se’n fan ressò buscant aquella sortida de to, aquella relliscada en alguna declaració, aquella rebuscada actitud demagògica (forma impura de govern democràtic, que consisteix a exercir el poder a profit de les masses indisciplinades, segons el concepte aristotèlic, un dels que defineix la Enciclopèdia Catalana). Les declaracions són parques, moderades, però se li treuen tota la punta que donen. Ben fet, però aviat per fer-ne cas. Està tot molt tendre. Han parlat alguns consellers, també alguns dels càrrecs del territori cridats a nivells alts de responsabilitat en el nou Govern, però manca temps per governar i fer funcionar el país, i fer declaracions que no es quedin en intencions i també temps pels observadors poder debatre l’acció del nou Govern que porta pocs dies, més que governant, prenent posició i decidir de quin pa s’han de fer les sopes. Les expectatives són altes, tan pel llistó on les van situar en campanya electoral els que han guanyat les eleccions, com per les necessitats que tenim a tenor de la situació precària en que ens trobem i no depèn només de declaracions. Ara cal temps i després gestió.  

(Diari de Tarragona 16-01-11)

L’any que ve

No recordo altra coincidència amb l’acabament de l’any juntament amb la fi d’una legislatura. Enrere deixem un 2010 ple d’incerteses  que no s’han esbandit en acabar l’any i potser tampoc s’esbandiran pel fet d’encetar-ne un de nou. La fi de les turbulències del Tripartit i el començament d’un altre govern no són garantia que hagin de millorar les coses de cop a partir del dia 1 de gener, malgrat el flaire de confiança cega, pura fe, que envaeix l’ambient polític i també el social i l’econòmic. És una càrrega de responsabilitat descomunal que cau a sobre el nou govern de Catalunya. Les Terres de l’Ebre estan ben representades al Parlament amb sis diputats, quatre dels quals són del partit que ens ha de governar i hi tindrem, ben segur, gent del territori amb responsabilitats importants, la qual cosa ens ha d’assegurar suficient poder polític territorial per dur a terme projectes ja començats, projectes parats i altres que s’han de posar en marxa de vell nou.

La crisi de Lear i Indo, amb un  paquet d’aturats engreixat per una munió de petites empreses de la construcció, i altres sectors que se n’han anat en orris, ha deixat una depressió social a la zona que no es remuntarà a curt termini. Enrere queda el Passador, el pont que uneix les dues parts del Delta com l’obra més emblemàtica acabada el 2010, juntament amb la captació i impulsió del canal Xerta-Sènia i molt més enrere encara, totalment penjada, l’estació intermodal de mercaderies de l’Aldea, congelada pel primer Tripartit allà per l’any 2003, al igual que els camps de golf de Vinaixerop i Fadesa. Ara es parla, una vegada més, del desdoblament de l’Eix de l’Ebre, infraestructura que facilitaria l’accés al litoral des de Saragossa, i també de l’anell viari del Delta, projecte al que el pont del Passador li aplana el camí, així com del nou Hospital de Tortosa i nous serveis en el de Móra, o el desenvolupament portuari dels Alfacs o dels parcs naturals, temes del programa electoral del partit que ens ha de governar, que representen feina i progrés, que és el que ara ens manca.

Les empreses catalanes estan fent una forta estirada en exportació, la qual cosa fa que millori les perspectives per al 2011, però amb poca incidència a les Terres de l’Ebre on, de moment, només es coneix una inversió aprovada pel Govern de €37 milions  per començar les obres del canal de l’Aldea-Camarles. Del polígon Catalunya Sud, que ha de ser un motor potent pel desenvolupament del territori, es veuen poques senyals de vida.

(Diari de Tarragona 2-1-11) 

Arranca el President

  

Després d’arrancar el Parlament, Mas ja és president. No és només un redolí, que també, sinó una realitat. Ara toca el Govern: Trata de arrancarlo, Mas, por Dios; trata de arrancarlo… sona a la llunyania.

A un amic, regidor de CiU del meu poble, li comentava l’altre dia, mentre el felicitava, que Mas —i CiU— ha fet el cim, però ara cal saber administrar-lo. L’altura és vertiginosa i el calat que la crisi ha deixat, i la seva mala gestió —les crisis requereixen més gestió, encara, que les èpoques de bonances—, és respectable.

Hem vist un Mas reforçat per la seva perseverança, crescut i assaonat a l’oposició, cosa poc usual en els polítics del nostre temps que es cremen governant, però també fent oposició. Dues legislatures guanyant les eleccions i no poder governar hagués desgastat, i enfonsat, al més ben pintat. L’Artur ho ha superat amb nota. Hem vist, hem llegit i hem escrit molt sobre com ha gestionat, d’entrada, els resultats electorals. Caldrà veure ara com gestiona el Govern que, en la seva primera arrancada, pel que fa a conselleries, està complint la promesa electoral de cercar els millors, encara que siguin fora de les files de la federació i, fins i tot, d’altres formacions. 

A les Terres de l’Ebre (això és lo Reclam de L’Ebre) esperàvem un/a conseller/ra del territori. Els nostres polítics no deuen estar entre els millors, d’acord amb la filosofia del nou president de la Generalitat.        

  

Arranca el nou govern. Costi i valgui. Brindaré a Cap d’Any per una bon a gestió dels que han fet el cim.

Arranca el Parlament




“Trata de arrancarlo, Carlos, trata de arrancarlo, por Dios”, és aquella famosa frase, en la veu desesperada de Luis Moya, copilot de Carlos Sanz, que va fer furor, quan en el Rallys de 1998 el cotxe els va abandonar a cinc-cents metres de la meta i del campionat mundial.


Després d’una llarga campanya electoral i posteriors dies de relax, els nostres representants al Parlament de Catalunya ja seuen en els seus escons. Costi i valgui. La campanya ha estat dilatada i feixuga, perllongada per una agonia prematura de la legislació —portada a cops de gorra— que es tanca.


Arranca el Parlament amb presidenta, la primera de la història. Bones notícies. Les dones contentes, perquè cada vegada en són més i els homes també perquè, si més no, hi haurà un inflexió en la reivindicació. Cal dir, però, que no només per l’efecte de la pretesa i obligada paritat, sinó perquè les dones s’ho estan pencant i, a fe de Déu, no només se’n surten sinó que ens estan passant davant. A cada u el que es mereix.


Quaranta noves cares, poca gent nova i, per tant, encara molta —massa— de vella. Poca renovació. La política és molt apegalosa i costa de desenganxar-s’hi.


Arranca, però arranca molt a poc a poc. S’ha acabat la legislatura, molt lentament. Era una mort legal anunciada. S’acaba l’any, molt lentament. També està anunciat. Tornarem a tenir relax, i no pas perquè les circumstàncies millorin —que tothom diu que empitjoraran—, sinó perquè venen dates d’obligada distensió, per tradició, costum, voluntat o necessitat, però durarà poc perquè s’esgota la paciència dels ciutadans i el pa nostre de cada dia. S’han destorbat massa coses i la gent té presa de que s’arreglin, que es restauri la situació o, si més no de moment, que pari d’empitjorar.


Quina parsimònia! Com pot tardar tant tot això, si ja sabem des de la nit de les eleccions quina situació hi haurà en el Parlament i en el Govern? En castellà es diu que “las cosas de palacio van despacio”. En català es diu d’una altra manera, es respecten les normes, els terminis, les costums, però es fa igual d’a poc a poc.


A Carlos Sanz, en aquella ocasió no li va arrancar el cotxe... i va perdre el campionat. Era final de carrera. La cursa nostra acaba de començar. Espero que tinguem més sort.

Dies de reflexió



Totes les campanyes electorals són agitades, sorolloses —s’han de fer sentir els reclams, les ofertes— i aquesta del 28-N, tot i menys agressiva que d’altres anteriors, ha estat també llarga i fins i tot desitjada, donada la situació precària que ens embarga en l’expectativa de veure altres gestors d’aquesta enrevessada administració pública i, de sobte, ens trobem amb dies tranquils de reflexió, sigui pels festius que propicien ponts que allarguen els caps de setmana o les festes nadalenques que s’atansen desafiant, amb les seves costums consumidores, la crisi. Els governs també estan tranquils, ningú els pressiona especialment, entretinguts els seus detractors amb l’actitud insòlita dels controladors i amb les tonteries del Wikileaks, en el cas del de Madrid i, en el de Catalunya distrets en cercar culpables mentre es van fent maletes. Malgrat tot, els concursos de creditors continuen omplint els jutjats i les grues parades dels esquelets dels edificis fantasmes aturats amenacen ruïna i només es mouen quan bufa algun vent. Martinsa-Fadesa, a l’Aldea, fa esforços per no quedar tan malament —que ja és dir— i estudis de Catalunya Caixa diuen que Amposta i Tortosa són les dues ciutats del país amb més pisos en venda. Si són tan fiables els seus estudis com la seva gestió financera, casi que no cal ni creure-ho. Mentre, en la intimitat, es deu estar coent el futur govern de Catalunya. Reflexionem que alguna cosa queda.

(Diari de Tarragona 12-12-10)

Ressaques



La ressaca de les eleccions s’ajuntarà amb la dels llargs dies festius, aquest pont que propicia les dues festes nacionals, de l’Espanya, més rares que s’han fet i es faran mai. Sé que els que necessiten festa llarga, que són molts, ja els hi va bé, però en termes de producció —necessari ara més que mai— són prou incòmodes i creen forts inconvenients però, sí, ja ho sé: no hi ha mal que per bé no vingui.

La ressaca, tornant-hi, inevitablement convergeix en la que encara dura després del 28-N: culpables, alegries, decepcions, maletes, aplaudiments, harakiris, i en la d’aquestes festes llargues. Els que les han ben gaudit sentiran la melangia de tot allò bo que ja s’ha acabat i altres per la ràbia de les seves avortades per la salvatjada dels controladors.


Als que no ens hem mogut de casa i hem optat per l’avorriment, la companyia familiar, els amics, la lectura o la contemplació del que passa ens hem distret amb les tonteries del portat Wikileaks i en l’esperança de que els accidents de tràfic siguin mínims i, si més no, que no afectin als que coneixem.


Les ressaques són dures, uns més que d’altres, però totes passen.

La cuina política




S’ha tancat la cuina de les eleccions i, tastats els plats que s’han anat elaborant, els comensals han donat la seva opinió en el sentit de qui ha de continuar cuinant a la cuina de Catalunya en els propers quatre anys. Hi ha plats que han agradat molt i, en aquells que els han cuinat, els han fet l’encomanda d’elaborar la manduca en la propera legislatura. A altres els hi han tornat els plats a la cuina sense provar-los i, fins hi tot, a alguns els hi ha fotut els plats pel cap, no només pel que han cuinat en la campanya, que també, sinó i sobre tot, pel que han estat cuinant durant els últims set anys.


Els comensals, cada vegada més exigents, han vist en els últims anys com s’aprimava la cuina i com el que ens servien cada vegada donava més que desitjar i, acostumats a temps de gran bonança, costa renunciar a plats de qualitat, a menjar en quantitat, i, encara costa més, veure de no tenir el plat a la taula. En pocs anys, sense que ningú s’ho acabés de creure, fins que ens ha anat tocant de prop, hem passat d’una eufòria econòmica, totalment falsa i manca de previsions de futur, a una crua realitat que ens ha fet tocar de peus a terra i, en tocar ferm, ens hem adonat que estem descalços i el sòl està fred, escabrós i punxegut.


Tenim nous cuiners. Els anteriors li donen la culpa de les seves deficiències al mercat i, per a els nous, el mercat és el mateix. La crisi és global però la gestió, d’aquesta, és local. Caldrà veure si, amb les mateixes condicions —o pot ser pitjós— les seves arts culinàries seran millors, a tenor del que esperem els comensals que els hem triat.


S’enceta una nova forma de cuinar? Es farà foc nou? S’adequaran els fogons vells? Se li plantarà cara al mercat i a la administració central? S’adequarà la gestió als recursos i a la situació crítica actual?


S’ha tancat la cuina de les eleccions i ara s’obre la cuina dels governants. Netejar les dependències i reduir costos podria ser una bona manera de començar.

El foc i la política






Els judicis són tan llargs que ens fan oblidar els casos fins l’extrem de que, de vegades, pensem que ja estan resolts. Pot ser la complexitat, social i política, del d’Hora és dels pocs que justifica la seva extensió. Ara torna a ser notícia, i ens recorda que encara existeix. La virulència del foc, la de les irresponsabilitats que van aflorar, la dels accidents mortals, la de les mentides polítiques i la dels errors humans que es van barrejar, ens torna ara a la memòria en plena campanya electoral catalana perquè el cap, aquell famós “Delta 0” ha estat imputat per la jutgessa de Gandesa de qui, vist de lluny, sembla que ha estat fent una bona feina, discreta i eficient.

El tema judicial porta el seu camí però la qüestió política en porta un altre perquè torna a la ment de tothom la discutida gestió dels verds al govern de la Generalitat.

El jutjat decidirà, i tan de bo que ho encerti, sobre les responsabilitats de tantes desgràcies, però dubto que els urnes prenguin part en la gestió política d’aquell partit que haurà governat el departament d’Interior en aquesta legislatura que s’acaba, perquè els vots d’ICV estan molt definits i són pràcticament inamovibles, però sí afecta de ple al Govern, en repercussió directa als altres dos socis del Tripartit, PSC i ER, per la seva contribució en aquella munió de coses que no s’han fet bé i, pactar amb aquells que els hi agrada repicar i anar a la processó, és una de tantes.

Allò que el vent ja s’endugué




Les urnes són una meta i també una nova sortida de cursa política; moment per fer balanç —apart de tirar-se els trastos pel cap— de les coses que han fet els que acaben i estar alerta del que volen fer els que comencen, encara que moltes vegades coincideix que, tan els que acaben com els que volen començar, venen a ser els mateixos.


Els interessats fan les lloances dels seus assoliments com a reclam per tornar-hi, però, ben segur, es deixaran d’explicar tot allò que van prometre i no han fet i, els ciutadans, pobres de nosaltres, ni recordem el que ens van dir que farien i, alguns, ni ho sabem perquè ni el programes electorals ens vam mirar. Sí sabem ara, però, que estem en crisi i que hem estat mal governats perquè ens afecta directament a la butxaca i la gent es queda sense feina, no es poden pagar els préstecs, els clients no paguen, els proveïdors no cobren i ens prenen cases, magatzems i es tanquen fàbriques i botigues.


I, concretant, hi ha quelcom al territori, a l’Aldea exactament, que no s’ha fet. Em refereixo a l’Estació de Mercaderies, i als camps de golf (Vinaixerop i Fadesa). Ara s’escauria dir (com aquell personatge del “Polònia”): perdoneu, però algú ho havia de dir.


Del primer, algú tenia un gran projecte en ment: Ciutat del Transport. Una zona logística per combinar una estació intermodal (carretera/ferrocarril), aprofitant el nus de comunicacions que coincideix a l’Aldea. A totes les empreses de transport de la zona els hi despertava un gran interès. Amb el nom de CIM DE L’EBRE, se li va arrancar al govern de Pujol la promesa de començar-ho en la legislatura que s’iniciava en el 2003, i així ho va prometre públicament al davant de la ciutadania aldeana. En canviar de govern, el del Tripartit només ha fet una cosa: canviar-li el nom. Ara és diu LOGIS EBRE i segueix en projecte, després de quasi vuit anys.


Sobre els camps de golf, només entrar el Tripartit (2003), estableix una moratòria i se’ls carrega els dos. Posteriorment la crisi ho ha matat tot. Si no s’hagués vedat i s’haguessin fet llavors, els projectes de Vinaixerop i Fadesa els hagués agafat la crisi, cinc anys després, acabats i a la cresta de la onada. Ara els dos projectes són una ruïna.


I de que estem parlant? Estem parlant de tot allò que ara ens manca: feina, progrés, turisme, transport, construcció, indústria, comerç, serveis; economia general (que podríem quantificar en un moment) perjudicada per deixar de fer allò que calia (estació de mercaderies) o impedir que es fes allò que convenia (vedar els camps de golf).


Esperant a veure què passa, el que ha passat ha estat el temps i la crisi, que estava al darrere nostre, ara la tenim al davant.


Eleccions!!.... tornem-hi que no ha estat res.

(Blog Avui + El Punt 25-11-10)

Parla campanya, que alguna cosa queda




Tal com van arribant els programes electorals a les cases veiem, malgrat les promeses de tants de canvis, recanvis i renovacions, anunciades abastament per tots els partits, què poc han canviat en els missatges tot i les circumstàncies actuals de misèria econòmica, política i de valors que sí han canviat en poc temps.


Repasso els programes i no acabo de veure les llums, dels que prometen, en els túnels foscos on diuen que ens tenen els altres —cosa que ja sabem—. A les Terres de l’Ebre, a excepció del palau de justícia i del nou hospital, res de nou. Tot és pegar-li voltes a la vegueria, als valors d’identitat, a la reserva de la biosfera, als parcs naturals, a l’A-7, al polígon Catalunya Sud, a l’anell viària, a la universitat, al riu, a l’estació de mercaderies de l’Aldea, temes, la majoria, antics i rovellats.


“Exigirem que...”, “Aturarem a...”, “Promourem oportunitats econòmiques i desenvolupament sostenible..”, “Crearem plataformes i mecanismes per...”, “Recolzarem el sector...”, “Apostarem per...”, “Fomentarem el...”, “Igualtat d’oportunitats per...”, “Creació de llocs de treball...”, “Compromesos amb...”, “Una administració propera...”, són frases tan compromeses com desgastades per haver-les incomplert tantes vegades, que fan mal a les oïdes —per tòpiques, enganyoses i demagogues— i, molt més, en boca d’aquells que mentre han governat no han estat capaços de fer-ho.


En temps de grans necessitats on perilla el futur immediat, on es necessiten noves idees, nous ingenis i una dosi forta de creativitat per part dels que volen gestionar la cosa pública, la campanya en general decep i fatiga. L’estratègia cridanera d’atenció de frases punyents i ofensives o en vídeos amb poca originalitat que, com a molt, fan titulars de diaris i comentaris de tertúlies, és vell i no aporta solucions a la gestió d’un país en crisi on s’ha de començar per explicar com han de tenir el plat a taula cada dia els que no el tenen i com es torna a la prosperitat i, com a mínim, als nivells de benestar que teníem.


Sí és d’agrair, però —sempre hi ha excepcions que confirmen la regla—, aquell discurs seré i les promeses realitzables, pel damunt de les agressions al contrincant. En hi ha i, a fe de Déu, és bo de trobar.

(Blog Avui + El Punt 19-11-10)

El monument franquista




És l’alçat al mig del riu, al mig de Tortosa, al mig de les Terres de l’Ebre. Per a bé o per a mal —o ni per ni una cosa ni l’altra— forma part del paisatge, del riu i de Tortosa. És cert, l’aguilot, aquella gallina agressiva que el presideix, en cara de pocs amics, ensenyant les seves esmolades ungles, no fa gràcia. Fins i tot, mirada de fit a fit, fa por. Tot i així, recordar els caiguts és habitual en els monuments a les batalles, però aquest, havent-lo fet qui el va fer, i havent-lo posat qui el va posar, és evident que només representa a una part dels caiguts o, si més no, els perdedors no només no s’hi senten representats, sinó que a més amés, el monument els ofèn. Els que som fills, nets o nebots dels que van patir les atrocitats d’aquella guerra ho sabem i, el monument, no ens cau bé.


També és veritat que si es destrueixen tots els símbols d’aquella barbàrie correm el perill de que les generacions venidores no les coneguin amb profunditat i acabin sent ignorades —les barbàries, clar—. Així, doncs, potser caldria deixar-ne constància, com a fet històric a estudiar i recordar, en lloc discret, com a punt d’interpretació, i ja no com a monument a ningú ni a res. El vol d’una coloma de la pau, que ens representi a tots, li faria bé al riu, a Tortosa i a les Terres de l’Ebre i, segurament també, a la memòria històrica.


Tot i així, el govern de l’ajuntament de Tortosa ha fet bé en no prendre, ara, cap decisió, respecte d’una moció popular, votada favorablement pels partits que es diuen d’esquerres. Som en campanya electoral i, temes tan transcendentals, que afecten tantes sensibilitats, són una frivolitat posar-los a la safata de l’opinió pública per crispar i envinagrar una campanya en la que predominen temes de supervivència social —atur, economia, immigració, delinqüència, etc.—, i més, quan ho defensen partits que han governat anteriorment l’ajuntament de Tortosa i, aleshores, no van prendre aquesta decisió.


No fotem!! Els ciutadans no som tan imbècils com els polítics es pensen. Això és un tema de consens que s’ha de saber cuinar amb plats freds fora de campanyes electorals.


És vella la mala costum d’usar temes sensibles com a arma llancívola en contra de... però encara s’usa.

(Bog Avui + El Punt 12-11-10)

No tindrem la “sort” del Sàhara Espanyol





Sí, ja ho sé... el poble saharià no en té cap de sort, ni abans quan els espanyols els hi treien la sang —els minerals—, ni després quan els van abandonar a la seva mala sort, lluny de Déu i massa prop de Marroc, però en els aldarulls d’aquests dies em torna a la memòria quan Espanya va tocar el dos, cagada de por per la Marxa Verda, després de que el príncep, Joan Carles, els hi fes una visita, pot ser la primera actuació com a futur Cap d’Estat, per dir-los que no passava res.


Eren espanyols. Els havien fet espanyols de conveniència, amb document nacional de identitat, com nosaltres, però, malgrat la visita i les exclamacions —los de la Marcha Verde que vuelvan a su casa— de Jaime de Piniés, ambaixador a les Nacions Unides, a l’endemà de la visita reial estaven sols i, mai més ben dit, tirats a la sorra del desert, sense cap protecció, ni espanyola, ni internacional i així continuen. Ara fins i tot els hi foten bastó.


Malament, ja ho sé; molt greu, i no és moment d’ironies, però no he pogut evitar —els somnis són incontrolables—, allunant-me del problema, pensar què passaria si avui vingués a Catalunya el príncep, Felip, com a futur Cap d’Estat, i ens digués: no passa res i, a l’endemà, Espanya toqués el dos i ens deixessin fora de la seva influència.


Ja ho sé... no tindrem aquesta sort ( i aquí no la poso entre cometes).


Seguim somniant (dono per suposat que a nosaltres no ens aniria malament) i no deixem de banda el patiment i el maltractament del poble saharià.

(Blog Avui + El Punt 10-11-10)

Augmenten els cultius de cànnabis




Aquell anàlisi DAFO, (Debilitats, Amenaces, Fortaleses, Oportunitats) que aprenem en els cursets de formació, s’hauria de saber aplicar avui en moments de grans debilitats i fortes amenaces i, ben segur, hi ha gent que ho fa. Les debilitats, aquelles butxaques buides, com a conseqüència de les amenaces, de falta de feina, per exemple, s’haurien de saber convertir en fortaleses que aportessin solucions per mitigar aquelles debilitats i en oportunitats que afrontessin totes aquestes amenaces.


Sabem que hi ha finques que es perden perquè la seva producció no és rendible, els preus no són bons; es queden garrofes, olives, melons, síndries, avellanes per recollir perquè no compensa ni els costos de la recol•lecció i, tot i així, diuen que la crisi —ho diu el Govern— ha portat a joves pagesos a conrear camps que abans estaven erms al no trobar altres alternatives laborals. És una fortalesa, la que siguin capaços de traure de la nova feina, malgrat les dificultats dels preus de venda, per combatre la debilitat que comporta la situació crítica actual.


Altres, però, han fixat la seva atenció en productes que, malgrat la crisi, es cotitzen bé en el mercat. És el cas dels que s’han decantat pel cultiu del cànnabis, prou més apreciat i més ben pagat que les garrofes, les olives, els melons, les síndries o les avellanes. Això, però, és jugar amb l’anàlisi DAFO a l’inrevés: estan convertint una oportunitat en una gran amenaça.


(Diari de Tarragona 09-11-2010)

Un record per l’Estela




La mort d’una noia jove de Sant Carles de la Ràpita empleada d’una sucursal bancària ens situa al centre de la violència dels atracaments a bancs que tornen en l’entorn d’una virulència social, en el vendaval de crisi econòmica i delinqüència d’ofici. No coneixia a la malaurada jove, però treballava dintre d’una àrea de la meva responsabilitat, anys enrere abans de jubilar-me i, per tant, com en el cas de les persones companyes més properes, que encara hi treballen, em sento afectat.


Tot i que últimament aquesta activitat delictiva ha baixat substancialment, en els anys vuitanta els atracaments van arribar a ser una plaga, a cavall també de problemes econòmics, drogoaddicció o per l’acció de grups subversius, i recordo vertaders problemes psicològics dels empleats afectats que, molts d’ells, mai van poder tornar a treballar per una fòbia insuperable al lloc de treball susceptible d’un nou atracament, en qualsevol moment, ja que es donava el cas de sucursals financeres atracades repetidament en un curt termini.


Sense entrar en casos particulars és evident que tots els oficies tenen el seu nivell de perillositat, però la temptació d’un lloc on hi ha diners és superior i, totes les mesures per evitar atracaments —portes de seguretat, vidres a proba de bala, caixes d’obertura retardada, etc.— desvien sempre el risc cap a la pell del personal.

Deixo un record per l’Estela, víctima recent d’aquest tipus de violència.


(Diari de Tarragona 31-10-10)