ELS MURS DEL DELTA

Ha sortit a la premsa un projecte de Jordi Galofré per la construcció de barreres de formigó en un parell de llocs del litoral deltaic per intentar contenir la pujada del nivell del mar. A la pàgina web del Departament de Medi Ambient i Habitatge, que nombren a la notícia, no hi he sabut trobar cap informació al respecte. Els murs no agraden a ningú, són barreres antipàtiques per naturalesa. Els ecologistes, consultats, ja s’hi pronuncien en contra en el mateix article, tot i que no aporten cap solució alternativa, donant per suposat que també estan preocupats per l’enfonsament del Delta.

Tenim dues alternatives: deixar-ho com està o fer-hi alguna cosa. En el primer cas, de la mateixa manera que la naturalesa ha anat acumulant sediments al llarg dels anys, ara ja no n’acumula tants i, a més a més, el mar pot pujar de nivell; per tant, així com es van anar ocupant terrenys quan el Delta creixia, ara s’hauran d’anar desocupant a mesura que minva. En el segon cas, si hem de protegir el Delta ja estem fent tard. Des del 2003 que es parla de consorcis de protecció, se’ls hi han canviat els noms, els components, els pressupostos; han canviat els colors dels governs tant a Madrid com a Catalunya, s’ha debatut sobre l’aigua, el riu i la vida, i el Delta segueix en perill. Després de més de sis anys de polèmica, encara no s’hi ha fet res. Seran galgos o podencos i ho podem seguir discutint mentre ens mosseguen els garrons.

(Diari de Tarragona 1-08-09)

EL VENT, EL CANT I EL FOC


En diuen ponent però és migjorn: ve del sud. “Vent de baix”, per entendre’ns. Terra endins serà garbinada i atiarà focs traïdors que posen en perill homes valents que hi lluiten en contra. Som en règim de marinades, ha calmat el mestral, aquell “vent de dalt” nostre, sec i netejador per excel·lència. Fins i tot estones de tramuntana, suau en intensitat però fresqueta, com a treva agraïda entre la calor que ha fet i la que ens espera. És característica regular d’un estiu que sembla molt calorós. Ja no ens en recordem, dels anteriors.

A la costa torna l’oratge de gregal humit que s’ha encruelit i ens ha portat aquella xafogor aclaparadora que ens fa demanar vent sec, vingui d’on vingui i es digui com es digui. Mentrestant, canten havaneres a la vora de la mar: “La bella Lola”, “El meu avi”... i la “Salve marinera” durant la processó per la mar. Vespres de concerts, correfocs i banderes enlaire al so de dolçaines i tambors. De nit la gent balla al port, davant la llotja, i de tarda va als bous, remullant-ne algun a la mar salada, costum i afició de la majoria, malgrat el remuc d’aquella minoria que continua burxant i queixant-se.

Torna el Renaixement a la capital del Baix Ebre, i els focs d’artifici assenyalen la fi de la festa, però el foc del bosc se’ns emporta bombers valents que lluiten per nosaltres. Mereixen un homenatge tant els que malauradament han perdut la vida, com els que encara l’arrisquen contra el foc. El meu ja el tenen.

(Diari de Tarragona 24-07-09)

ELS HEROIS DEL FOC

Són gent valenta, que lluita contra el foc. Aquell foc que ens fa fugir per por, covardia, protecció, instint de conservació... salvar la pell. Ells hi van de cara, s’enfronten amb el perill i lluiten per nosaltres, pels nostres boscos, per les nostres cases, per les nostres fàbriques. A Nova York és un cos reconegut i respectat i, en una petita església anglicana al costat de la Zona Zero, hi vaig trobar, i encara hi és, el testimoni dels bombers de la Generalitat, entre d’altres, que havien contribuït en les feines de salvament.

El foc continua. Sóc davant de la badia de Sant Jordi, a l’Ampolla, i des de la meva terrassa veig com carreguen els hidroavions que remullen la zona dels incendis. No paren en tota la tarda. És angoixant. Em sento impotent. Jo tant tranquil i ells lluitant amb els vents que atien un foc ferotge als ports de Tortosa/Beseit enfrontant sense defallir la feina d’extinció amb quatre companys morts i dos ferits, a les costelles. Són herois per naturalesa. Són professionals com la copa d’un pi. No tinc paraules...

No puc fer res més. Deixo el meu agraïment i el meu petit homenatge als grans herois i el meu emotiu condol al cos i a la seva família.

Continua desesperant-me les burilles que trobo per la vora de les carreteres llançades des de les finestretes dels cotxes. Realment sabem el que ens hi juguem? Avui ens hi hem jugat vides humanes.

(Blog de l’Avui, 22-07-09)

FENT COMPLIR LA LLEI

Per les fotografies que han ensenyat els diaris, la casa enderrocada per Urbanisme a Deltebre semblava maca i adient a l’ambient del seu entorn, però les coses no són com pareixen i s’ha tombat per il·legal. Res a dir si era una construcció irregular, perquè la llei s’ha de fer complir i com en això som tots iguals, feina hi haurà per resoldre el centenar de casos —segons he llegit en algun mitjà— detectats pel Cos d’Agents Rurals en els últims anys.

Crida l’atenció, en aquest cas, la rapidesa de la decisió judicial. Crida l’atenció també la defensa a ultrança dels veïns en el primer intent d’enderrocament barrant el pas als agents executors. Són coses que s’han d’entendre (som així), tot i que la il·legalitat, no l’hauria de defensar ningú. Però encara crida més l’atenció, a part del rebombori municipal, el matís de la notícia que detalla que s’han mobilitzat més de 100 Mossos d’Esquadra (i es comenta que fins i tot algun mitjà aeri) per poder fer complir l’ordre judicial. A priori, sense saber-ne res més, sembla exagerat. No sé si cal tot un escamot d’aquestes característiques, perquè no se m’acut contra quina força s’havien d’enfrontar.

A molts dels qui ens han entrat a robar a les cases últimament (que en som un munt) ens agradaria una mobilització semblant per defensar els nostres interessos. No sé si la hi ha, però sí sé que no la notem.

(Diari de Tarragona 18-07-09)

LA INDEPENDÈNCIA D’ESPANYA

És escandalós com s’està resolent l’embolic del finançament que, a la fi, ningú entén i amb això juguen els que, d’un mal acord, en volen fins i tot treure molt bon profit. És allò de convertir el problema amb una oportunitat i, a fer de Déu que ho estan aconseguint, sobre tot, no només volent explicar el que no té explicació sinó, a més amés, cascant el clatell del partit gran de l’oposició, culpable de tots els mals de Catalunya.

Quan finalment s’ha aconseguit arrancar alguna xifra, els que ens governen fan puntetes per arribar al 3.800 milions, condicionat a que millori la situació econòmica, xifra que mai hi arribarem en cap cas (ni que millorés la situació econòmica) i que, hipotèticament seria al 2012 (quan ningú ho recordarà), un any després del que contempla l’Estatut, que tornarà del Constitucional peladet con un conill.

Els més malparlats del meu poble, amb això en diuen “una caguerada en floretes”, i no cal que em perdoneu l’expressió, en aquest cas no s’escau.

Heu sentit a algú del Govern explicar que enguany, el 2009, la xifra serà només 2.000 milions? Ningú ho ha explicat; cal decantar la fum cap a CDC que en els últims anys que ha governat, encara que hagi transformat Catalunya de dalt a baix, ho ha fet tot molt malament i encara en patim les conseqüències.

He llegit opinions de gent molt indignada, demanant la independència de Catalunya, que seria la forma de que ens deixen d’insultar i de prendre’ns el pel. Però no insistiu, no us esvareu, és molt difícil que Catalunya s’independitzi d’Espanya, tal com estan les coses. El que cal demanar és la independència d’Espanya.

Treballem per a que l’Espanya, amb tantes catalanofòbies en marxa, que no són d’avui, ens deixen d’avorrits. Si no ens volen, que se’n vagin i ens deixin tranquils. Cal que Espanya s’independitzi de Catalunya. Espanya necessita ser independent. Catalunya no li porta més que problemes i li fa nosa

Els hi convé. Els hem d’explicar que sense nosaltres serien molt més feliços i, de passada, nosaltres també sense ells.

(Blog de l'Avui 17-07-09)

FONERIA I RESERVA DE LA BIOSFERA



Tenim entre mans dues propostes simultànies: la foneria, una empresa del grup Gallardo amb capacitat per crear uns dos mil llocs de treball globals a la zona (poca broma), i la iniciativa perquè les Terres de l’Ebre siguin declarades reserva de la biosfera, única en el litoral mediterrani llevantí, entre els caps de Creus i Gata, a excepció de la del Montseny.

No sabem la repercussió econòmica que podria tenir aquesta última, però, sens dubte, el prestigi dels nostres valors ecològics i paisatgístics entraria en una altra dimensió molt més significativa. Potser la foneria serà més discutida pel risc de contaminació que, de no complir rigorosament amb la normativa vigent, podria suposar per a la zona. L’exemple de Flix ens posa els pels de punta, tot i que ara corren altres temps i altres sensibilitats. Els opositors no trobaran gaire recolzament perquè ja hi ha un front socioeconòmic potent que la defensa i perquè governant les esquerres a Madrid i a Catalunya, aquests partits, avui, no els hi faran costat.

La declaració de reserva de la biosfera, que necessita un bon consens, poc debat aportarà si no posa condicions draconianes per al desenvolupament sostenible del territori i té, inicialment, l’aval de Mayor Zaragoza, exdirector de la UNESCO, organisme decisiu. Les dues iniciatives es complementen i poden representar un equilibri important per al territori. Veurem la nostra capacitat de gestionar-ho tot plegat.

(Diari de Tarragona 10-07-09)

ROBATORIS A DOJO: QUE FEM?

No en parlen ni els diaris ni la televisió. Els robatoris, principalment a habitatges, són tan habituals que ja no és notícia. A més, no cal que ens informin perquè com pràcticament ens han robat a tothom ja no cal ficar-ho als diaris perquè ja ho sabem tots. A més si en parlessin els diaris segurament no ho explicarien com realment ha passat. Sempre que he conegut un esdeveniment de forma personal i/o presencial, quan ho he llegit als diaris ha estat explicat diferent.

Els que ens hem trobat la porta de la casa rebentada o ens han entrat per algun altre indret, finestres, patis de llum, terrasses, etc., sabem el que representa trobar-se la casa d’alt a baix. Calaixos trets i buidats per tot arreu, roba dels armaris escampada per tota la casa i, per suposat, manca de tos els objectes de valor, diners, joies, quadres, col·leccions, etc. etc...., valor crematístic, a la fi de relativa importància (la que cada u li hagi de donar), però l’angoixa, la impotència, la desesperació, el sentiment de desprotecció que hom sent, és quelcom que jo, que ho he patit un parell de vegades, i crec que com jo ningú pot explicar. Això no hi ha companyia d’assegurances que ho cobreixi.

Hi que hem de fer? Res, cridar al Mossos d’Esquadra per fer la denúncia i portar-la a la companyia d’assegurança, si la tens, per veure si recuperes algun valor i explicar-ho als amics i familiars per desfogar-te i llavors, “a mal de muchos consuelo de tontos”, te n’adones que a tothom li ha passat alguna cosa semblant: dons jo...., doncs els meus veïns..., doncs els meus pares..., doncs els sogres d’un amic... i, si vols, et pots conformar i si no vols pitjor per tu. Cada cas, i no els conec tots, et fa posar els pels de punta.

No ho puc fer més llarg, no vull jutjar als que ens governen, ni als que haurien de vigilar més, ni als que fan les lleis, ni als que les haurien de fer complir, ni al “sistema”, ni a la forma de vida que tenim. Ja ho he fet i no em serveix de res.

Tot i així tinc la sensació de que si un dia ens poguéssim ajuntar tots plegats, els afectats i els que ens vulguin recolzar, en algun lloc per fotre un crit al cel tots plegats, pot ser ens aniria bé, si més no per desfogar-nos, i si al damunt algú d’aquests que votem, per exemple, ens fes cas, ves a saber si entre tots se'ns ocorre alguna idea per millorar la situació.

Fem una plataforma? No ho sé. Alguna cosa pareguda. Recollim de moment gent afectada i preocupada pel tema i ja veurem que fem...

I com ho podem fer? De moment és qüestió que cada u vagi recollint casos pel seu entorn: família, escala, barri, poble i seria bo tenir un cens d’afectats: nom, dreça, telèfon/correu electrònic/, població i tipus de robatori i estar en contacte.

Si algun em vol escriure aportant alguna idea i, ben aviat, fer una trobada i anar ampliant la xarxa, estic a la vostra disposició. Voleu dir que no som capaços d’organitzar-nos i fer una queixa important? Un bon crit al cel no aniria malament.



Provem-ho.



(Blog de l'Avui 10-07-09)

CATALUNYA RÀDIO AVALL, CATALUNYA TAMBÉ

Era de veure, però no ho veien tots. Era previsible, però no tothom s’ho creia. Era evident, però no tothom vol evidenciar les coses. Ara sí que ja no hi ha remei, les decisions estan preses, l’empastifada la tenim al mig de la cara. Aquella ràdio que tan ha significat pels catalans, pel canvi, per la culturització i la normalització lingüística: a fer punyetes!! Encara bé que RAC1 ho recupera, però malament que la SER avanci tant, en perjudici de Catalunya Ràdio i dels seus oïdors.

La crosta no sé si s’ha arrancat, però l’audiència sí. Més bé ha fugit esgarrifada. En èpoques de misèria, la sarna avança i sense una bona crosta ens en farem un fart de gratar-nos per fer-nos encara més mal.

Era el que pretenien els socialistes...? Segurament. Al país basc han anat més apressa... aquí ho van fent més a poc a poc, “sin prisas però sin pausas”. I ERC que hi diu...? Muts i a la gàbia que s’hi està molt bé. Diuen els rumors que ho pagarà car. No ho sé. Qui sí ho està pagant molt car es Catalunya reculant cada vegada més.

Ara em ve al cap en Puyal... No sé si el tenen dintre de la crosta...

(Blog de l’Avui 8-07-09)

MÉS PETROLI O MÉS NOTÍCIA



Repsol extraurà més petroli de les nostres costes. Tots els mitjans se n’han fet ressò. No cauré en la crítica fàcil que ja s’ha fet en el sentit de que tot el dolent fa cap a les nostres terres, perquè tampoc és així, tot i el nostre pessimisme i també certa resistència fàctica a certes inversions. Tampoc crec que el nostre peix i marisc en un futur immediat es perjudiqui més que ara, que ningú fa res pel sanejament de les badies. El risc d’un basament no ens el podem estalviar amb els vaixells que naveguem per la vertical de les nostres costes i amb l’actual plataforma Casablanca que ja fa molts anys que opera encara que molt de mal no ens ha fet.

Sí crida l’atenció, però, la notícia a bombo i platerets perquè no és cap novetat, avui, que es treballi per ampliar la producció en uns pous, Llobarro i Montanazo, descartats fa més de 15 anys, llavors inviables. Durant els últims anys, es porten invertits en estudis 121 milions i encara falta l’imprescindible informe sísmic. L’únic que s’ha fet aquests dies, de tants titulars, ha estat les proves de qualitat del cru. Passar de produir 2000 barrils a 6000 és important, malgrat la insignificança del percentatge en relació al consum, però la notícia, com a tal, sembla excessivament eufòrica.

Pot ser necessitem “inputs” positius, cortines de fum perquè no es parli d’altres coses més preocupants. Tot entreteniment fa bullir l’olla.

(Diari de Tarragona 3-06-09)

LA “LEC”, UN ACORD D’ESTAT
(SORTINT DE LA INDIVIDUALITAT)

No sé si podem prendre acords d’Estat en una nació sense estat, però l’acord majoritari sobre la Llei d’Ensenyament no té precedents i es pot qualificar com un acord d’estat pel damunt dels interessos partidistes i personals, molt influents aquests últims en els primers.

A finals de l’any passat m’entretenia en fer unes reflexions sobre el problema de la individualitat i la necessitat de pactes que superen les majories parlamentàries en temes tant importants com l’ensenyament, el terrorisme, la delinqüència, a l’estil dels famosos Pactes de la Moncloa o del Pacte de Toledo.

Reprodueixo (disculpeu l’extensió) l’últim dels escrits:

LA INDIVIDUALITAT (III)
PA PER AVUI I FAM PER DEMÀ

També la pateixen els governants. Individualisme, feina a curt termini, rendiments ràpids que satisfacin l’ego. I la pateixen els governs perquè depenen dels partits polítics, gestors del món democràtic, per les seves individualitats personals i també partidistes, que es ceguen enfront l’interès públic global per al que estan cridats. Hem vist un PP votant en contra de l’entrada a l’OTAN perquè ho proposava un PSOE que havia canviat de parer o una ERC votant NO en el referèndum de l’Estatut, perquè ho proposaven d’altres, per diferenciar-se o no sé per què.

La pateixen els governs en mans dels partits que manen amb el seu centralisme i amb el seu egoisme vers els vots a aconseguir, mantenir, augmentar i, sobre tot, en la seva obsessió pel desgast del contrari fins l’extrem de perjudicar la seva pròpia gestió governamental, malgrat haver-hi de ser beneficiaris tots plegats. Hem vist com tracten algunes administracions centrals, per exemple, a ajuntaments de diferent color polític. I hem vist, per exemple, com un nou govern entra a la Moncloa i es troba els ordinadors vuits perquè el sortint és d’un altre color. Ara expliquen que ho va fer José-Mª Aznar, però no se’n recorden que també ho va fer Felipe González. Com si els ordinadors i tot el sistema fos d’ells o dels seus partits, obviant que ho hem pagat entre tots i la informació esborrada servia per governar-nos a tots, no només als seus partidaris. Egoisme ferotge i manca de sentit del servei públic i, per contra, desgast del sistema desencisant a propis i estranys. La successió de governs democràtics, segurament per l’individualisme i interès partidari, atès que ells són els legisladors, no està ben regulada però, a més amés, falta vergonya i sentit comú.

I la pateix la Unió europea quan la individualitat dels governs que la formen són incapaços de posar-se d’acord per solucionar la unió política, malgrat s’ha fet el gran esforç per la unió econòmica. Hem vist, tot i així, un gran egoisme i una perversa individualitat a l’hora de solucionar el conflicte dels Balcans o els problemes financers, com a conseqüència d’una nefasta gestió egoista que ningú dels que cobren del poble ha estat capaç de controlar, tot i sent, ara més que mai, una problema global.

Ho deixo. Els egoistes i els individualistes, a càrrec de l’herald públic, i en detriment de qui els paga i els escull, em tenen esgotat.

(Blog de l’Avui, 22-12-08)


N’entenc poc d’ensenyament i no sabria valorar la transcendència de la “LEC”, que espero vingui a millorar definitivament la formació del nostre jovent, però si vull valorar molt positivament l’acord, per mi d’estat, dels tres partits que sumen una substanciosa majoria al parlament i, l’encertarem o no (ja veurem), per fi s’han posat d’acord amb un tema transcendental prescindint dels colors polítics que defensen. És per felicitar-nos. Enhorabona.

(Blog de l’Avui 2-07-09)

MICHAEL JACKSON i VICENÇ FERRER



Dos personatges populars, de fama mundial, ens acaben de deixar.

El cantant, sens dubte un fenomen indiscutible com artista en el seu estil, un primer espasa, encara que de vida i actituds enrarides, a tenor del que els mitjans ens han anat explicant al llarg de la seva carrera sobre el seu comportament, el canvi del color de la pell i de la seva imatge en general, sense entrar en els motius que desconec i, a mi especialment, no m’interessen. El que em podria interessar és l’obra artística que deixa.

El missioner, sens dubte un fenomen indiscutible com a benefactor de la humanitat, un primer espasa, sense entrar en la seva vida particular, que tampoc conec ni, a mi especialment, m’interessa gaire. El que verdaderament m’interessa és la seva obra.

El cantant, encara no s’ha enterrat i més marro no en pot haver en l’afer de la seva mort, reflectit en la premsa mundial. El missioner, ja enterrat, cap marro ha ocupat la portada dels diaris en el món, que només han lloat la seva obra social, segurament incomparable amb ningú d’aquesta època.

Les especulacions sobre la causa de la seva mort i la situació en que deixa el seu llegat, és el que més interessa en el cas del cantant, mentre en el cas del missioner interessa la valoració d’una extraordinària feina social, el nivell de representació d’algun govern a les seves exèquies o com se’l recompensa amb un premi Nobel, per exemple, perpetuant la seva obra i compensant el valor del seu esforç.

Als dos els han plorat i segurament els seguiran plorant molta gent. No sé si és la mateixa gent però sí, n’estic segur, per motius diferents.

UN PUJOL PRAGMÀTIC


No tenia dubtes sobre el qualificatiu que li volia posar a l’expresident però, per si de cas, m’he assegurat i he fet una passada per la definició que en fa d’aquesta paraula el Gran Diccionari de la Llengua Catalana: Que atén solament als fets, que no té en compte sinó les conseqüències pràctiques.

En la seva intervenció a una taula rodona a la Cambra de Comerç de Tortosa, convidat pels “Amics i Amigues de l’Ebre”, Jordi Pujol va estar pragmàtic. De la mateixa manera que va enviar a “fer punyetes”, dies enrere, els votants tradicionals de CiU que es queden a casa el dia de les eleccions, en la seva intervenció a Tortosa, franquejat (ho dic per la franquesa) pel Dr. Fabregat de la Rovira i Virgili, Manolo Tomàs i l’arquitecte Tarragó, va ser punyent assenyalant el futur de les Terres de l’Ebre, resolt i assumit el tema de l’aigua tal com ho vol la gent, ara l’acció està a les nostres mans.

I que més?, va dir i repetir, recolzant com a punt de partida el projecte exposat pel responsable del Campus Universitari, però assenyalant deures pendents en matèria de desenvolupament del territori per donar feina al jovent que la universitat capacitarà, coneixent la resistència fàctica local a moltes inversions.

Va estar convincent, amb autoritat, i amb el respecte que té un estadista que dona la cara i reconeix públicament que es va equivocar, amb el tema de l’aigua, a tenor del que la gent del territori desitjava. Pujol és pragmàtic.

(Diari de Tarragona 26-06-09)

APUNTS D’UN CIUTADÀ


MANIFESTACIONS I PLATAFORMES

Diu que tornen les manifestacions, tornen les plataformes “antialgunacosa”. Tornen en moments agredolços, més agres que dolços, perquè les victòries del Barça, encara que ens reconfortin l’ànim, no serveixen per apaivagar l’amargor de la crisi que ens pica cada dia a la porta de casa, per anunciar-nos que algun amic, algun veí o algun paren s’ha quedat sense feina, se li ha acabat al subsidi de l’atur o li prenen el cotxe o la casa perquè no pot pagar el crèdit.

Tampoc reconforten gens les mesures dels governs, drapets calents, un al damunt de l’altre, com qui cura una gangrena amb infusions de frígola i marduix o una úlcera d’estómac amb una pastilla Juanola, intentant enganyar a la gent que, angoixada, ja no sap el què i a qui creure.

No sóc pessimista, però hi estic perquè els temps no estan per tirar coets, ni per Sant Joan, i no hi ha directius clares del què cal fer, malgrat es miri molt cap endarrere, per veure qui en té la culpa (sabent, ja, que la tenim tots plegats), enlloc de mirar cap endavant, aprenent del que ha passat i revifar, transformant el problema en una oportunitat.

Però tornant a les plataformes de protesta ciutadana, tal com estan les coses i les nostres butxaques, no m’estranya que es protesti i benvingudes siguin si venen a arreglar-nos les coses, que falta en tenim. Benvingudes si venen a aportar millores per governar més eficaçment els ajuntaments, els consells comarcals i altres estaments. Ben vingudes si aporten solucions perquè la gent tingui feina. Benvingudes si es veuen en cor de posar quadrats als bancs i a les caixes, als lladres que ens entren a les cases i als traficants que enverinen els nostres fills. Benvingudes si són capaces d’influir en els governants perquè milloren les instal·lacions industrials, el medi ambient i les infraestructures per a que tinguem més prosperitat i més qualitat de vida.

Ara bé, si tornen les plataformes, amb els nostàlgics, per a recuperar protagonisme o reivindicar més atenció personal (o col·lectiva, és igual), si tornen per a recriminar a aquells partits polítics que els van fer costat quan no governaven i ara que manen els han deixat en l’estacada, si tornen perquè es restringeixen les inversions al territori i es freni la prosperitat de la zona, enfonsant més encara les economies de les llars mitjanes i baixes... per en això no fan cap falta. Això últim ja ho fan els governant tot sols.

(Butlletí l’Aldea, primavera 2009)

“AQUARELA”


És més de mitja nit. La gent descansa, m’he quedat sol, els grills insistents no paren des que s’ha fet fosc, no es cansen mai, irriten per la seva constància, no es cansen, no canvien de to, sempre la mateixa nota, un “si bemoll” en octava sense pauses que s’acaba clavant al cervell. Si és com diuen el cant de l’aparellament els deu costar molt, com a tot “quisqui”, lligar. El cant de la perdiu que canta cada nit és més agradable, bat el bec com qui tremola de fred i calla més aviat. Deu lligar cada nit, molt més que els grills. A la terrassa està tot assossegat, la gateta negra de potes blanques fa la ronda com cada nit. Ja no es sorprèn en veure’m sol amb la cara enlluernada per la pantalla de l’ordinador i, a més a més, sap que a la soca de l’olivera de baix i trobarà un plateret en menjà. Ha canviat de pelatge, fa més bona cara. S‘a fet més domèstica. No li cal caçar.

Ni un xic de vent s’atreveix a moure les fulles de les oliveres i dels pins, enllumenats per la llum suau de les faroles que els hi faran companyia fins l’alba. Un parell de borinots, alguna papallona blanca i altres insectes fan la cursa de les llums, d’un fanal a l’altre. Alguna nit passa una mifa i de vegades, escassament, canta algun mussol. Un veí jove plega de rondar, és dijous i demà encara treballa. Sé que prega per a que la feina no se li acabi, sap que la crisi és per tots, mentre la remor del seu cotxe trenca el silenci de la mitja nit i alerta un parell de gossos d’altre veí que borden fins l’avorriment. Ningú els hi fa cas.

Encara que agradable, fa frescor, la calor del dia encara no es prou roenta per perllongar-la fins la nit. L’estiu espenteja però la primavera es resisteix a plegar. De cara a la mar és fosc. És lluna nova, no hi és. Un rosari de llums dels pobles del Delta senyalen, com guspires que s’apaguen i s’encenen l’horitzó, mentre, en el fons de la foscor el far del Fangar “xispeja” com qui pica l’ullet per fer-se mirar. Alerta als navegants, traficants i gent que guaita per gust. Mentre, suau, una cançó m’acompanya: “Aquarela”. L’autèntica, la de “Toquinho”. Una melodia extraordinària, una poesia profunda, una gran amistat, un desig, un gran record... d’això vivim!!

(Blog de l’Avui 20-06-09)

L’EBRE, SEMPRE EN AL PUNT DE MIRA


És com una núvia maca, atractiva i desitjada. És el somni de molta gent, especialment de fora de la conca. Tots volen absorbir els seus encants, els seus favors, la seva fertilitat, la seva vida, l’aigua.

En el món hi ha l’aigua de sempre, ni es crea ni es destrueix. Altra cosa és on està i en quina quantitat, dos factors dinàmics sempre variables i un tercer que condiciona molt la seva utilitat: l’ús que se’n fa, la gestió. Per això hi ha tensió hídrica, llocs que se’n consumeix en excés o no s’administra adequadament, zones que ha minvat la pluviometria en benefici d’altres indrets.

L’Ebre, com aquella núvia tant desitjada, és assetjat permanentment. Ara des de la mateixa conca. Les Corts d’Aragó aproven modificar la part de la Llei del Pla Hidrològic Nacional que fa referència als cabals mediambientals. Justament la disposició addicional dècima, la millor de tota la Llei, en benefici de la protecció integral del Delta. Afortunadament s’ha tombat al Congrés.

En la lletra petita podríem esbrinar qui va influir en l’establiment d’aquesta disposició i qui ha influït per a que es tombi la pretensió aragonesa però, és igual, cal fixar-nos en els resultats. Sent ja una llàstima que la disposició addicional dècima de la Llei s’hagi usat tant poc, o gens, per protegir el tram final del riu, només faltaria que algú comencés a furgar-hi per fer-ne alguna escletxa. Massa projectes faraònics. Massa pretendents per una sola núvia.

(Diari de Tarragona 19-06-09)

LA TERMINAL I MÉS COSES


Necessària, molt necessària, cabdal per Barcelona i Catalunya que recupera en infraestructura aèries el protagonisme que li correspon però també, amb retard, la cobertura d’unes necessitats imperioses que no podien esperar més. Els polítics que avui governen, s’han afanyat en aplicar-se els mèrits però, paradoxes de la vida política, cap dels partits ni de les persones que han participat en la inauguració, malgrat s’han fet notar de valent, són els autors inicials del gran projecte, del pacte d’estat, de l’acord entre govern central i Generalitat i, els pares de la criatura, els verdaders actors del pacte, no han assistit a la inauguració. No toca, no s’estila, no és costum, no els han invitat... és igual. El problema és que, després de tot, en la visita del President del Govern i el ministre de Foment qui semblava “només convidat de pedra” era el Govern de la Generalitat. Hem perdut moltes pistonades. Ho comenta, per altres coses, en un article el President del Institut d’Estudis Catalans, Salvador Giner, que els catalans ja no som el que érem i també recentment, per diferents raons, el professor Jordi Nadal va fer comentaris al respecte en el gremi d’empresaris de Sabadell en el sentit de que els catalans ja no traiem pans de les pedres. Hem anat a menys. Si us serveix de consol, nosaltres a l’Ebre també reclamem i tampoc ens fan molt de cas.

És curiós la dimonització interessada i abusiva que les esquerres n’han fet del Pacte del Magèstic. Doncs, ves per on, avui sense aquell pacte no hi hauria nova terminal al aeroport del Prat. Pot ser és una de les últimes pedres de les que els catalans hem tret pans.

(Blog de l’Avui, 19-06-09)

L’AIGUA, RECLAM PERMANENT

Quantes “guerres” ha portat l’aigua i quantes en portarà encara? Ni se sap, però un bé tan preat, imprescindible per a la vida és evident que, amb les necessitats d’aigua que tenen moltes zones del món, serà sempre mòbil de disputa. No obliden, però, que l’aigua del món és sempre la mateixa, ni creix ni minva, altra cosa és on està, en quina quantitat (factors variables) i, el més important, quin ús se’n fa d’ella.

L’Ebre, pobret, està sempre en el punt de mira d’ulls d’altres conques, segurament necessitades, sense entrar en detalls respecte de l’ús que n’han fet fins ara o del desenvolupament desmesurat, sense prèviament tenir en compte els recursos hídrics de que disposaven. Però està també en el punt de mira, com és el cas d’ara, d’ulls de la mateixa conca. Les Corts d’Aragó pretenen modificar la part de la Llei del Pla Hidrològic Nacional que fa referència als cabals mediambientals. Justament la disposició addicional dècima, la millor de tota la Llei, relacionada amb la protecció de Delta, segons la qual l’Estat, la Generalitat i les ens socials de la zona i usuaris són qui han de fixar el règim hídric. Els aragonesos aproven una proposició de llei a les seves Corts però, afortunadament, s’ha tombat al Congrés. I dic afortunadament perquè la modificació seria un escletxa en l’única disposició que assegura precisament uns mínims de protecció integral del Delta, malgrat encara s’hi està fent molt poca cosa, que empitjoraria si es comencés a vulnerar aquesta disposició de la Llei.

Segurament el govern de l’Aragó amaga al darrere d’aquesta actuació pretensions de noves concessions d’aigua per redius, boca o zones industrials, lúdiques i pot ser faraòniques, que no nego en tingui dret (a demanar, és clar), però l’Ebre dona pel que dona i s’ha d’administrar bé perquè cada dia en raja menys. Cura!! L’aigua és la vida, però també pel mateix riu.

(Blog de l’Avui 15-06-09)

CAÇA EN BARRACA

Les lleis canvien les costums. Recordo, no fa tants anys, que anar a menjar tords a Santa Bàrbara, per exemple, era un luxe i fins hi tot un privilegi per alguns gaudir d’aquell delit gastronòmic. Però, en poc temps, de delit ha passat a delicte, ja que la legalitat de la caça en barraca ha estat en entredit i, malgrat la resistència dels aficionats, és evident que la pressió dels ecologistes i les normatives europees han anat furgant en la nostra costum de caçar moixons, com ho fan també amb la festa dels bous, i a la fi en detriment de degustar aquella cacera. Em ve a la memòria quan a l’era, després de batre, hi paraven el filat dissimulat en pallús on encara hi quedaven quatre grans de blat mal contats, esquer predilecte dels pardals que caçàvem i queien plomats a la paella. Era una festa com la matança del porc del que, de moment, encara fem baldanes, cansalada, pernil i altres viandes. Aleshores ni pensament de que un dia podria ser delicte. Avui ni ens passa pel cap menjar-nos un tord o un pardal. És com un sacrilegi. Se’ns podria indigestar i podríem anar a la presó. No ens atrau ni com a fruit prohibit. Ara, el tribunal específic de l’Audiència de Tarragona, ver a unificar criteris i també confusions interessades, resolent que la caça en barraca no és delicte penal. Els barraquistes satisfets, es conformen i es proposen soltar les captures. Els ecologistes insatisfets, no es conformen. Volen anar més lluny. Fins on?

(Diari de Tarragona 12-06-09)

Blog de l'Avui (8-06-09)

LA “CIMERA” DE FLIX

Una foto espectacular il·lustra la portada d’algun metjà local. Algú, a l’Ebre reclama alguna cosa. Més de 25 persones reunides en una taula llarga, decorada amb negre i verd, en forma d’U, asseguts uns enfront des altres. Els cables dels micròfons i un aparell projector d’imatges, entre les dues bandes, donen la sensació de provisionalitat. Són en un local del viver d’empreses de Flix. Dues persones, remenant papers, la presideixen, són els delegats del Govern de la Generalitat a les Terres de l’Ebre i a Lleida. L’escena es situa a Flix, l’últim poble de les Terres de l’Ebre en direcció a Lleida per la C-12, o eix de l’Ebre, carretera entre Amposta i Lleixa, única via de comunicació potable i directa entre els dos territoris. Sembla un lloc de decisions importants. Hi ha molta gent que deuen cobrar del Govern i per tant es podrien esperar resolucions importants perquè no crec que hagin anat per visitar la interessant reserva de Sebes, que ho poden fer qualsevol dia laborable amb la seva família, pagant-s’ho de la seva butxaca.

Es tracta d’una sessió extraordinària del consell de direcció conjunt de les dues administracions territorial de la Generalitat. Vaja, un assumpte territorial però d’envergadura.

Esbrino declaracions dels dos responsables de Govern. Les comunicacions han segut el factor més transcendental que ha distanciat durant molts anys les dues zones, malgrat tenim unes connexions històriques profundes. Com quedem? Ens hem distanciat o tenim connexions profundes? Cal ampliar al visió cap a Lleida com un acte de maduresa territorial i visió de país en xarxa més que articulat de manera radical. I això que vol dir?: Res. Fum.

Esbrino titulars de periòdics. L’Ebre i Lleida trenquen la muralla. El Govern vol accelerar obres a Flix per crear llocs de treball. Ignorant de mi, no sabia que teníem una muralla que ens separava a la gent de Lleida i a la de l’Ebre, estant tant prop i amb el Segre pel mig. Accelerar les obres de Flix, ja aniria bé, perquè ens tenen ja una mica avorrits.

Esbrino intencions. Intercanviar informacions sobre punts d’afecció comuna i establir sinèrgies per treballar-hi conjuntament. És de dir: fum, perquè sent gent, tots del Govern, la informació l’haurien de tenir tota. Establir lligams i tractar projectes i problemàtiques que afecten als dos territoris. I fins ara, que s’ha fet?


Esbrino resultats de la “cimera”. S’ha marcat una nova etapa de relacions que ha de capgirar l’aïllament mutu històric. Ho entenc com un gir de 360 graus, es de dir, quedar-nos on estem. Més fum. Les dues futures vegueries estan disposades a trencar un veïnatge antipàtic. Tampoc sabia que ens teníem tanta antipatia. Temes com el tractament de la mosca negra, una central tèrmica a Mequinensa, equipaments penitenciaris i educatius no sé si són per resoldre en aquesta reunió, però es queden com a pendents... per anar-ne parlant. No ho tinc gens clar.

Sí ho tenien clar, però, els manifestants de Flix que els esperaven fora, constituïts en plataforma per protestar contra els acomiadaments d’Ercros. Aquests sí saben exactament quin és el seu problema i el què necessiten.

La “cimera” de Flix: una foto molt maca.

(Blog de l’Avui 8-06-0)

LA PASQUA GRANADA (Blog de l'Avui)

Ha estat un llarg cap de setmana per aquells que en el seu poble s’ha fet festa de la segona Pasqua que sempre dona una treva, un trànsit d’activitat, una senyal d’atenció a l’esbarjo que segurament ens mereixem però no sabem si el gaudirem, i una senyal a l’estiu que vol entrar impacient després d’un hivern tempestós, encara que gratificant en aigua i per tant en floració primaveral. L’agradable ressaca de les celebracions dels èxits del Barça, que tanta alegria i moral ens han aportat, es perllonga en l’ambient, en converses, escrits, tertúlies i imatges inoblidables. Ha estat tant bo que ens dol que s’acabi. Tot i així, a les carreteres menys trànsit, als aeroports menys moviment, els taxistes es queixen, els restauradors no estan contents, el concurs de pesca esportiva de l’Ampolla hi ha menys de la meitat d’inscripcions que els anys anteriors.

És un any diferent, tothom diu que difícil, però la Pasqua Granada, encara que també celebració religiosa cristiana, vol ser i ha estat de vell d’antuvi un preludi del bon temps, collites granades a punt de recol•lectar, exàmens a les escoles per acabar el curs, activitats de negocis turístiques per encetar i, en aquests dies, campanya electoral per gestionar l’Europa del progrés, encara que amb un grau excessiu d’escepticisme.

Celebro tornar a l’Ampolla on hi passo els estius. Tinc els colors i la llum mediterranis més prop, les marinades que van i venen cada dia, el far del Fangar alertant, impassible, plantat com si el temps, la crisi, les alegries i les desventures no fossin amb ell. Les oliveres, els garrofers i els pins que em separen de la costa estan verdosos, amb arrels agraïdes a un hivern plujós.

Que bo si, amb aquesta tranquil•litat, ens poguéssim carregar les piles per pensar, sense crispació partidista, amb el que Europa, i la seva gestió, espera dels ciutadans que hem d’anar a les urnes. Que bé si l’aportació de la Pasqua Granada, enguany en el seu descans, ens sigui més profitosa per als anys vinents i la llum del far del far del Fangar enllumenés més enllà del nostre nas, per veure alguna cosa més i, si pot ser, millor.

(Blog de l’Avui, 1-06-09)