El tsunami

Antigament en dèiem un sisme submarí, o “maremoto” en castellà. Ara el coneixem per tsunami que significa “onada al port o a la badia”, en japonès, paraula adaptada en un congrés l’any 1963 i que ve a definir la força marina vertical imparable proporcional al fenomen que l’ha ocasionat i a la profunditat del fons marí, que es desplaça a partir d’un moviment brusc de la terra cap a la costa. El del Japó, l’últim que coneixem i del que encara no en sabem totes les conseqüències, ha estat dels més potents. Ara de forma simbòlica s’usa el nom de tsunami per definir fenòmens socials o econòmics, pels seus efectes expansius i/o devastadors. Així parlem del tsunami de la crisi, onada expansiva que ha acabat arribant a tothom o el tsunami de la violència, de gènere, guerres, revolucions, com la que s’està vivint en els països del nord d’Àfrica. També es parla de tsunamis de corrupció o de rumors xafarders de poble, ambdós de fàcil expansió progressiva i de efectes també devastadors. La febre d’unes eleccions, com les municipals que s’atansen, també es podria considerar un tsunami electoral per la seva onada expansiva desmesurada que vol abastar, en la ment dels ciutadans, l’atenció dels que es presenten agredint als contrincants amb més força que l’empleada en la defensa dels projectes que diuen defensar, amb excepcions honroses que confirmen la regla, ja ho sabem. Són forces imprevisibles que no controlem i ens superen.

(Diari de Tarragona 14-3-11) 

                                                    Els gegants del vent

Miguel de Cervantes, en el Quixot, criticava la societat de “los caballeros andantes” de la seva època. Amb aquella trista figura ficava en ridícul a tots a aquells que vivien del “cuento”. Els molins de vent, font d’energia renovable i signe de prosperitat industrial ecològica d’aquella època que aprofitava el vent per moldre el blat per fer el pa de cada dia, li semblaven gegants i s’encaparrava en combatre’ls. Després de cinc-cents anys els gegants del vent tornen a les serralades, signe de prosperitat industrial també ecològica d’aquesta època, per moure engranatges pensant també en el pa nostre de cada dia, cada vegada més car, i també hi ha qui s’encaparra en combatre’ls. Discussions mai acabades, gent a favor i en contra, malgrat necessitar tots l’energia elèctrica, i havent establert el govern de la Generalitat unes zones determinades on era convenient i necessari l’establiment dels molins de vent, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya hi veu gegants o, si més no, suspèn cautelarment el decret del Tripartit de juny del 2010 que delimitava les zones d’actuació, a l’empara d’una llei del mateix govern del 2009 que exigeix un estudi ambiental expressament per a planificar l’energia eòlica, que no es va fer en el seu moment i, ara, les inversions milionàries i els llocs de treball s’enroquen fins no sabem quan. Es pot fer pitjor? Mala peça al teler. Gegants, marfantes, incompetència... tenim de tot.

(Diari de Tarragona 6-03-11)

                                          Oli, bona collita, mal preu

Els pagesos no estan contents, els seus productes no tenen preu i als consumidors ens costa centenars de vegades pel damunt del preu que els hi paguen a ells: l’etern dilema de les intermediacions. No és nou, fa anys, molts anys, que sentim la mateixa cançó i no millora ni en el progrés ni en la globalització, gran enemiga dels productors locals. Les noves tecnologies són cares i la globalització ha fet créixer la competència al facilitar l’arribada de productes llunyans. L’oli fa temps que té preus irrisoris i, enguany, pitjor que mai malgrat haver assolit una collita extraordinària. La naturalesa és sàvia. Per no desanimar el sector, deprimit pels preus, hi fa una aportació natural contribuint a que no decaigui l’ànim del tot. També podríem dir que “Déu estreny però no ofega”. L’equilibri ecològic aporta alternatives naturals que fan que els cicles funcionin i que no se’n vagi tot en orris. Clar que en aquest cas la paciència dels productors també hi juga un paper important. El problema vindrà quan la paciència s’acabi perquè, com tot, també té un límit. En aquest indret els regadius que s’estan desenvolupant en zones de secar, que han d’aportar certa regularitat i millora en quantitat i qualitat del producte, i per tant reducció del cost productiu, i arreu la força cooperativista “global” i no tant “local” per plantar cara els grans distribuïdors, són instruments que els pagesos han de gestionar amb eficàcia. 

(Diari de Tarragona 01-03-11)

                                                  

Qui són aquesta gent?

Vaig viure per motius de feina deu anys al país valencià, per sort a les tres províncies, a mitjan dels anys vuitanta, època en la que TV3 començava a emetre en aquell indret. Estant fora de Catalunya el deliri per poder veure televisió en català i tenir notícies de casa, pel·lícules, programes d’entreteniment i tot el que s’esqueia amb el meu idioma, em va portar a posar-me la instal·lació corresponent per veure-la. Era ben vinguda en la majoria d’ambients en que jo em movia i motiu de comentaris positius. Sentir parlar a JR de la sèrie Dallas o a John Vayne barallant-se amb els indis en català era una novetat sorprenent i veure el servei meteorològic amb noves paraules tècniques (maregassa, lleveig, tamborinada...)  que només les havíem sentit expressar en castellà, era un enriquiment cultural. Més endavant vaig conèixer que tot era per obra i gràcia d’Acció Cultural del País Valencià i de Eliseu Climent de Llombai, un petit poble de la Ribera Alta, al front de l’entitat, incansable lluitador per la cultura catalana i la llibertat d’expressió. Avui l’he vist fent la declaració pública d’ACPV sobre el tancament definitiu de TV3 al País Valencià, encara que sé que no es dona per vençut. Curiós el Francisco Camps i el PP, que s’escapen dels casos Naseiro, Fabra i Gúrtel, els borden tot plegat per quatre vestits regalats i ningú els condemna per retallar lliberts d’expressió i trepitjar drets y cultures pròpies valencianes.

(Diari de Tarragona 22-2-11)

La revolució exprés  

                 

Volia parlar dels llots contaminats del pantà de Flix que sembla que definitivament seran extrets d’ací un any, tot i dient-nos que estan aïllats al riu, cosa difícil d’entendre per als mortals observadors i habitants de la vora de l’Ebre. També volia fer referència, com una de les notícies de la setmana, als moviments dels opositors al projecte de reg del Xerta-Sènia, per aquell vell recel de que sigui un transvasament encobert, però me’n vaig més lluny, tot i que queda ben prop, perquè mentre començo l’article el món bull i trontolla pendent d’una nova revolució exprés que s’ha carregat el primer mandatari d’un país important del nord d’Àfrica, on una remor d’inconformisme s’estén des del Sàhara fins la península Aràbiga. És una nova revolució francesa, instantània, sense tallar colls, sense el recolzament de la burgesia local, ni dels poders fàctics mundials, sempre porucs dels canvis. És la generació d’Internet, del Facebook, del Twitter i dels SMS’s que, lluny de les senyals de fum, ara s’alerten i s’ajunten per anar-hi en qüestió de minuts, sabedors de com viu la resta de món avançat, amb la pretensió de sortir de la misèria i viure com ells. De sobte s’han girat de cara als que els acaçaven i ara, aquells, corren al davant d’ells. Veient els resultats d’Egipte, els governants dels països veïns, s’han passat tota la nit, per si de cas, remullant-se les barbes perquè no saben la que els espera l‘endemà de matí.

(Diari de Tarragona 14-02-11)   

Més confiança?

S’anuncien mesures per la reestructuració econòmica com el perllongament de l’edat de jubilació, cas del govern central, o la retallada del 10% en els pressupostos de la Generalitat, mesures pràctiques i fermes que millora l’estructura del sistema, en el cas de Madrid, i redueix les despeses o les inversions en al cas de Catalunya. Són mesures necessàries per un futur millor, però ingrates pel que fa als afectats que hauran de treballar més temps i, a l’allargar en anys el càlcul de la mitjana del salari que s’ha d’establir per la pensió, en teoria vindran a cobrar menys, i en la pràctica també. Cap d’aquestes mesures, especialment les de la reforma laboral, són per trobar-hi un remei d’immediat, ni tan sols a curt termini. Pel fet d’haver forçat canvis i rebre el vist i plau d’Alemanya amb el gest polític de l’Angela Merkel passant revista als deures del president del govern central, no podem pensar que demà passat baixarà l’atur, augmentarà el consum, i tothom podrà pagar les quotes pendents de les seves hipoteques i els constructors tornaran a la follia de fer obres a dojo. L’únic efecte immediat que podem esperar, i ja l’hem notat, és el de més confiança. Confiança dels mercats per no retirar-nos el crèdit i esperar que els hi tornem el que devem i, mans a mans, ens en aniran deixant d’altres. La confiança dels empresaris, dels autònoms i dels particulars escaldats amb tot aquest guirigall, està per veure.   

(Diari de Tarragona 6-2-11)

                                                      Core Capital

Es coneix poc aquesta expressió fora de l’àmbit financer. És una denominació interna, dels experts, d’aquells que maneguen els amagatalls de les enginyeries financeres i les xifres dels balanços de caixes i bancs, encarregats de presentar els seus comptes clars o d’aparentar-ho. El “core capital” és un ràtio, índex de relació entre el capital bo (aquell que aporten els socis i el que procedeix de la capitalització dels beneficis d’una entitat financera), en relació als actius ponderats per risc. Dient-ho més planer: el percentatge de capital bo, potent i fiable sobre els crèdits i préstecs donats a la clientela. Aquelles sopes que se sap de quin pa es podran fer, es de dir, els diners en que es cobriran els préstecs d’aquella part de la clientela (els morosos) que no pugui tornar el seu  deute (la mora). Aquesta és una exigència que bancs i governants s’imposen en els acords de Basilea, lloc on es troben per prometre’s mútuament que quan tornaran a casa seran bons xiquets. El percentatge exigit està sobre el 7% i aquí el govern espanyol l’ha situat en el 8% i els ha dit a les caixes que qui no hi arribi s’ha de convertir en banc. Veient que qui compleix en escreix, La Caixa, amb més del 10%, ja ha donat el primer pas, ja sabem el destí que els espera a les dues recents fusions (Unim i Catalunya Caixa), que no compleixen l’exigència. El que no sabem és per què no es penalitza als responsables de tan nefasta gestió.

(Diari de Tarragona 30-01-11)

Trapos Sucios Cortometraje de Óscar Berdullas

PRESENTACIO NUTRICIO+ESPORT

                                          Cal alguna espurna                                                                                                         

Baixen les temperatures, es refreda el cap d’una setmana calenta en declaracions polítiques, guspires de les friccions d’un temps de canvis que no van més enllà (les friccions, sí els canvis). Tampoc cal que la contenció verbal sigui tan hermètica i, sense conduir mirant pel retrovisor, ni eludir cap responsabilitat de les que té entre mans el Govern, no deixa de recordar que la situació que ens trobem, altres l’han gestionat fins ara i cal també que assumeixen les seves responsabilitats, si més no col·laborant en les solucions d’aquest futur incert que, a excepció de les expectatives alemanyes, encara està lluny de entreveure cap claror en el túnel fosc on estem posats. Es discuteix sobre els “pinganillos” del Senat, però ningú posa en qüestió la seva reforma o eliminació, conveniència general de tota la classe política, després de trenta-tres anys d’ineficaç existència i elevat cost. Més prop s’esbatussen per un Hospital que tothom sap que es farà, més tard o més d’hora, a tenor de les circumstàncies econòmiques i també de la voluntat política, que hi és. Pren forma la Delegació, amb algunes cares noves i altres d’anteriors mandats que repeteixen i a la cuina d’en Mas-Colell, es couen mesures contundents que afecten al gasto de la Generalitat, als serveis no imprescindibles, a la plantilla dels eventuals i, una novetat, a la venta de patrimoni. L’escull, però, segueix estant a Madrid, on el més calent és l’aigüera.

(Diari de Tarragona 23-01-11)

Temps i gestió   

Són dies d’arrancar, de moure, de posar-se en marxa. Ho ha fet l’any nou, ho ha fet també el nou Govern de Catalunya i, aquí, la delegació de l’Ebre. Canvis de dirigents, elegants, respectuosos i civilitzats tal com correspon a una societat civilitzada socialment i políticament madura. Els mitjans de comunicació se’n fan ressò buscant aquella sortida de to, aquella relliscada en alguna declaració, aquella rebuscada actitud demagògica (forma impura de govern democràtic, que consisteix a exercir el poder a profit de les masses indisciplinades, segons el concepte aristotèlic, un dels que defineix la Enciclopèdia Catalana). Les declaracions són parques, moderades, però se li treuen tota la punta que donen. Ben fet, però aviat per fer-ne cas. Està tot molt tendre. Han parlat alguns consellers, també alguns dels càrrecs del territori cridats a nivells alts de responsabilitat en el nou Govern, però manca temps per governar i fer funcionar el país, i fer declaracions que no es quedin en intencions i també temps pels observadors poder debatre l’acció del nou Govern que porta pocs dies, més que governant, prenent posició i decidir de quin pa s’han de fer les sopes. Les expectatives són altes, tan pel llistó on les van situar en campanya electoral els que han guanyat les eleccions, com per les necessitats que tenim a tenor de la situació precària en que ens trobem i no depèn només de declaracions. Ara cal temps i després gestió.  

(Diari de Tarragona 16-01-11)

L’any que ve

No recordo altra coincidència amb l’acabament de l’any juntament amb la fi d’una legislatura. Enrere deixem un 2010 ple d’incerteses  que no s’han esbandit en acabar l’any i potser tampoc s’esbandiran pel fet d’encetar-ne un de nou. La fi de les turbulències del Tripartit i el començament d’un altre govern no són garantia que hagin de millorar les coses de cop a partir del dia 1 de gener, malgrat el flaire de confiança cega, pura fe, que envaeix l’ambient polític i també el social i l’econòmic. És una càrrega de responsabilitat descomunal que cau a sobre el nou govern de Catalunya. Les Terres de l’Ebre estan ben representades al Parlament amb sis diputats, quatre dels quals són del partit que ens ha de governar i hi tindrem, ben segur, gent del territori amb responsabilitats importants, la qual cosa ens ha d’assegurar suficient poder polític territorial per dur a terme projectes ja començats, projectes parats i altres que s’han de posar en marxa de vell nou.

La crisi de Lear i Indo, amb un  paquet d’aturats engreixat per una munió de petites empreses de la construcció, i altres sectors que se n’han anat en orris, ha deixat una depressió social a la zona que no es remuntarà a curt termini. Enrere queda el Passador, el pont que uneix les dues parts del Delta com l’obra més emblemàtica acabada el 2010, juntament amb la captació i impulsió del canal Xerta-Sènia i molt més enrere encara, totalment penjada, l’estació intermodal de mercaderies de l’Aldea, congelada pel primer Tripartit allà per l’any 2003, al igual que els camps de golf de Vinaixerop i Fadesa. Ara es parla, una vegada més, del desdoblament de l’Eix de l’Ebre, infraestructura que facilitaria l’accés al litoral des de Saragossa, i també de l’anell viari del Delta, projecte al que el pont del Passador li aplana el camí, així com del nou Hospital de Tortosa i nous serveis en el de Móra, o el desenvolupament portuari dels Alfacs o dels parcs naturals, temes del programa electoral del partit que ens ha de governar, que representen feina i progrés, que és el que ara ens manca.

Les empreses catalanes estan fent una forta estirada en exportació, la qual cosa fa que millori les perspectives per al 2011, però amb poca incidència a les Terres de l’Ebre on, de moment, només es coneix una inversió aprovada pel Govern de €37 milions  per començar les obres del canal de l’Aldea-Camarles. Del polígon Catalunya Sud, que ha de ser un motor potent pel desenvolupament del territori, es veuen poques senyals de vida.

(Diari de Tarragona 2-1-11) 

Arranca el President

  

Després d’arrancar el Parlament, Mas ja és president. No és només un redolí, que també, sinó una realitat. Ara toca el Govern: Trata de arrancarlo, Mas, por Dios; trata de arrancarlo… sona a la llunyania.

A un amic, regidor de CiU del meu poble, li comentava l’altre dia, mentre el felicitava, que Mas —i CiU— ha fet el cim, però ara cal saber administrar-lo. L’altura és vertiginosa i el calat que la crisi ha deixat, i la seva mala gestió —les crisis requereixen més gestió, encara, que les èpoques de bonances—, és respectable.

Hem vist un Mas reforçat per la seva perseverança, crescut i assaonat a l’oposició, cosa poc usual en els polítics del nostre temps que es cremen governant, però també fent oposició. Dues legislatures guanyant les eleccions i no poder governar hagués desgastat, i enfonsat, al més ben pintat. L’Artur ho ha superat amb nota. Hem vist, hem llegit i hem escrit molt sobre com ha gestionat, d’entrada, els resultats electorals. Caldrà veure ara com gestiona el Govern que, en la seva primera arrancada, pel que fa a conselleries, està complint la promesa electoral de cercar els millors, encara que siguin fora de les files de la federació i, fins i tot, d’altres formacions. 

A les Terres de l’Ebre (això és lo Reclam de L’Ebre) esperàvem un/a conseller/ra del territori. Els nostres polítics no deuen estar entre els millors, d’acord amb la filosofia del nou president de la Generalitat.        

  

Arranca el nou govern. Costi i valgui. Brindaré a Cap d’Any per una bon a gestió dels que han fet el cim.

Arranca el Parlament




“Trata de arrancarlo, Carlos, trata de arrancarlo, por Dios”, és aquella famosa frase, en la veu desesperada de Luis Moya, copilot de Carlos Sanz, que va fer furor, quan en el Rallys de 1998 el cotxe els va abandonar a cinc-cents metres de la meta i del campionat mundial.


Després d’una llarga campanya electoral i posteriors dies de relax, els nostres representants al Parlament de Catalunya ja seuen en els seus escons. Costi i valgui. La campanya ha estat dilatada i feixuga, perllongada per una agonia prematura de la legislació —portada a cops de gorra— que es tanca.


Arranca el Parlament amb presidenta, la primera de la història. Bones notícies. Les dones contentes, perquè cada vegada en són més i els homes també perquè, si més no, hi haurà un inflexió en la reivindicació. Cal dir, però, que no només per l’efecte de la pretesa i obligada paritat, sinó perquè les dones s’ho estan pencant i, a fe de Déu, no només se’n surten sinó que ens estan passant davant. A cada u el que es mereix.


Quaranta noves cares, poca gent nova i, per tant, encara molta —massa— de vella. Poca renovació. La política és molt apegalosa i costa de desenganxar-s’hi.


Arranca, però arranca molt a poc a poc. S’ha acabat la legislatura, molt lentament. Era una mort legal anunciada. S’acaba l’any, molt lentament. També està anunciat. Tornarem a tenir relax, i no pas perquè les circumstàncies millorin —que tothom diu que empitjoraran—, sinó perquè venen dates d’obligada distensió, per tradició, costum, voluntat o necessitat, però durarà poc perquè s’esgota la paciència dels ciutadans i el pa nostre de cada dia. S’han destorbat massa coses i la gent té presa de que s’arreglin, que es restauri la situació o, si més no de moment, que pari d’empitjorar.


Quina parsimònia! Com pot tardar tant tot això, si ja sabem des de la nit de les eleccions quina situació hi haurà en el Parlament i en el Govern? En castellà es diu que “las cosas de palacio van despacio”. En català es diu d’una altra manera, es respecten les normes, els terminis, les costums, però es fa igual d’a poc a poc.


A Carlos Sanz, en aquella ocasió no li va arrancar el cotxe... i va perdre el campionat. Era final de carrera. La cursa nostra acaba de començar. Espero que tinguem més sort.

Dies de reflexió



Totes les campanyes electorals són agitades, sorolloses —s’han de fer sentir els reclams, les ofertes— i aquesta del 28-N, tot i menys agressiva que d’altres anteriors, ha estat també llarga i fins i tot desitjada, donada la situació precària que ens embarga en l’expectativa de veure altres gestors d’aquesta enrevessada administració pública i, de sobte, ens trobem amb dies tranquils de reflexió, sigui pels festius que propicien ponts que allarguen els caps de setmana o les festes nadalenques que s’atansen desafiant, amb les seves costums consumidores, la crisi. Els governs també estan tranquils, ningú els pressiona especialment, entretinguts els seus detractors amb l’actitud insòlita dels controladors i amb les tonteries del Wikileaks, en el cas del de Madrid i, en el de Catalunya distrets en cercar culpables mentre es van fent maletes. Malgrat tot, els concursos de creditors continuen omplint els jutjats i les grues parades dels esquelets dels edificis fantasmes aturats amenacen ruïna i només es mouen quan bufa algun vent. Martinsa-Fadesa, a l’Aldea, fa esforços per no quedar tan malament —que ja és dir— i estudis de Catalunya Caixa diuen que Amposta i Tortosa són les dues ciutats del país amb més pisos en venda. Si són tan fiables els seus estudis com la seva gestió financera, casi que no cal ni creure-ho. Mentre, en la intimitat, es deu estar coent el futur govern de Catalunya. Reflexionem que alguna cosa queda.

(Diari de Tarragona 12-12-10)

Ressaques



La ressaca de les eleccions s’ajuntarà amb la dels llargs dies festius, aquest pont que propicia les dues festes nacionals, de l’Espanya, més rares que s’han fet i es faran mai. Sé que els que necessiten festa llarga, que són molts, ja els hi va bé, però en termes de producció —necessari ara més que mai— són prou incòmodes i creen forts inconvenients però, sí, ja ho sé: no hi ha mal que per bé no vingui.

La ressaca, tornant-hi, inevitablement convergeix en la que encara dura després del 28-N: culpables, alegries, decepcions, maletes, aplaudiments, harakiris, i en la d’aquestes festes llargues. Els que les han ben gaudit sentiran la melangia de tot allò bo que ja s’ha acabat i altres per la ràbia de les seves avortades per la salvatjada dels controladors.


Als que no ens hem mogut de casa i hem optat per l’avorriment, la companyia familiar, els amics, la lectura o la contemplació del que passa ens hem distret amb les tonteries del portat Wikileaks i en l’esperança de que els accidents de tràfic siguin mínims i, si més no, que no afectin als que coneixem.


Les ressaques són dures, uns més que d’altres, però totes passen.

La cuina política




S’ha tancat la cuina de les eleccions i, tastats els plats que s’han anat elaborant, els comensals han donat la seva opinió en el sentit de qui ha de continuar cuinant a la cuina de Catalunya en els propers quatre anys. Hi ha plats que han agradat molt i, en aquells que els han cuinat, els han fet l’encomanda d’elaborar la manduca en la propera legislatura. A altres els hi han tornat els plats a la cuina sense provar-los i, fins hi tot, a alguns els hi ha fotut els plats pel cap, no només pel que han cuinat en la campanya, que també, sinó i sobre tot, pel que han estat cuinant durant els últims set anys.


Els comensals, cada vegada més exigents, han vist en els últims anys com s’aprimava la cuina i com el que ens servien cada vegada donava més que desitjar i, acostumats a temps de gran bonança, costa renunciar a plats de qualitat, a menjar en quantitat, i, encara costa més, veure de no tenir el plat a la taula. En pocs anys, sense que ningú s’ho acabés de creure, fins que ens ha anat tocant de prop, hem passat d’una eufòria econòmica, totalment falsa i manca de previsions de futur, a una crua realitat que ens ha fet tocar de peus a terra i, en tocar ferm, ens hem adonat que estem descalços i el sòl està fred, escabrós i punxegut.


Tenim nous cuiners. Els anteriors li donen la culpa de les seves deficiències al mercat i, per a els nous, el mercat és el mateix. La crisi és global però la gestió, d’aquesta, és local. Caldrà veure si, amb les mateixes condicions —o pot ser pitjós— les seves arts culinàries seran millors, a tenor del que esperem els comensals que els hem triat.


S’enceta una nova forma de cuinar? Es farà foc nou? S’adequaran els fogons vells? Se li plantarà cara al mercat i a la administració central? S’adequarà la gestió als recursos i a la situació crítica actual?


S’ha tancat la cuina de les eleccions i ara s’obre la cuina dels governants. Netejar les dependències i reduir costos podria ser una bona manera de començar.

El foc i la política






Els judicis són tan llargs que ens fan oblidar els casos fins l’extrem de que, de vegades, pensem que ja estan resolts. Pot ser la complexitat, social i política, del d’Hora és dels pocs que justifica la seva extensió. Ara torna a ser notícia, i ens recorda que encara existeix. La virulència del foc, la de les irresponsabilitats que van aflorar, la dels accidents mortals, la de les mentides polítiques i la dels errors humans que es van barrejar, ens torna ara a la memòria en plena campanya electoral catalana perquè el cap, aquell famós “Delta 0” ha estat imputat per la jutgessa de Gandesa de qui, vist de lluny, sembla que ha estat fent una bona feina, discreta i eficient.

El tema judicial porta el seu camí però la qüestió política en porta un altre perquè torna a la ment de tothom la discutida gestió dels verds al govern de la Generalitat.

El jutjat decidirà, i tan de bo que ho encerti, sobre les responsabilitats de tantes desgràcies, però dubto que els urnes prenguin part en la gestió política d’aquell partit que haurà governat el departament d’Interior en aquesta legislatura que s’acaba, perquè els vots d’ICV estan molt definits i són pràcticament inamovibles, però sí afecta de ple al Govern, en repercussió directa als altres dos socis del Tripartit, PSC i ER, per la seva contribució en aquella munió de coses que no s’han fet bé i, pactar amb aquells que els hi agrada repicar i anar a la processó, és una de tantes.

Allò que el vent ja s’endugué




Les urnes són una meta i també una nova sortida de cursa política; moment per fer balanç —apart de tirar-se els trastos pel cap— de les coses que han fet els que acaben i estar alerta del que volen fer els que comencen, encara que moltes vegades coincideix que, tan els que acaben com els que volen començar, venen a ser els mateixos.


Els interessats fan les lloances dels seus assoliments com a reclam per tornar-hi, però, ben segur, es deixaran d’explicar tot allò que van prometre i no han fet i, els ciutadans, pobres de nosaltres, ni recordem el que ens van dir que farien i, alguns, ni ho sabem perquè ni el programes electorals ens vam mirar. Sí sabem ara, però, que estem en crisi i que hem estat mal governats perquè ens afecta directament a la butxaca i la gent es queda sense feina, no es poden pagar els préstecs, els clients no paguen, els proveïdors no cobren i ens prenen cases, magatzems i es tanquen fàbriques i botigues.


I, concretant, hi ha quelcom al territori, a l’Aldea exactament, que no s’ha fet. Em refereixo a l’Estació de Mercaderies, i als camps de golf (Vinaixerop i Fadesa). Ara s’escauria dir (com aquell personatge del “Polònia”): perdoneu, però algú ho havia de dir.


Del primer, algú tenia un gran projecte en ment: Ciutat del Transport. Una zona logística per combinar una estació intermodal (carretera/ferrocarril), aprofitant el nus de comunicacions que coincideix a l’Aldea. A totes les empreses de transport de la zona els hi despertava un gran interès. Amb el nom de CIM DE L’EBRE, se li va arrancar al govern de Pujol la promesa de començar-ho en la legislatura que s’iniciava en el 2003, i així ho va prometre públicament al davant de la ciutadania aldeana. En canviar de govern, el del Tripartit només ha fet una cosa: canviar-li el nom. Ara és diu LOGIS EBRE i segueix en projecte, després de quasi vuit anys.


Sobre els camps de golf, només entrar el Tripartit (2003), estableix una moratòria i se’ls carrega els dos. Posteriorment la crisi ho ha matat tot. Si no s’hagués vedat i s’haguessin fet llavors, els projectes de Vinaixerop i Fadesa els hagués agafat la crisi, cinc anys després, acabats i a la cresta de la onada. Ara els dos projectes són una ruïna.


I de que estem parlant? Estem parlant de tot allò que ara ens manca: feina, progrés, turisme, transport, construcció, indústria, comerç, serveis; economia general (que podríem quantificar en un moment) perjudicada per deixar de fer allò que calia (estació de mercaderies) o impedir que es fes allò que convenia (vedar els camps de golf).


Esperant a veure què passa, el que ha passat ha estat el temps i la crisi, que estava al darrere nostre, ara la tenim al davant.


Eleccions!!.... tornem-hi que no ha estat res.

(Blog Avui + El Punt 25-11-10)

Parla campanya, que alguna cosa queda




Tal com van arribant els programes electorals a les cases veiem, malgrat les promeses de tants de canvis, recanvis i renovacions, anunciades abastament per tots els partits, què poc han canviat en els missatges tot i les circumstàncies actuals de misèria econòmica, política i de valors que sí han canviat en poc temps.


Repasso els programes i no acabo de veure les llums, dels que prometen, en els túnels foscos on diuen que ens tenen els altres —cosa que ja sabem—. A les Terres de l’Ebre, a excepció del palau de justícia i del nou hospital, res de nou. Tot és pegar-li voltes a la vegueria, als valors d’identitat, a la reserva de la biosfera, als parcs naturals, a l’A-7, al polígon Catalunya Sud, a l’anell viària, a la universitat, al riu, a l’estació de mercaderies de l’Aldea, temes, la majoria, antics i rovellats.


“Exigirem que...”, “Aturarem a...”, “Promourem oportunitats econòmiques i desenvolupament sostenible..”, “Crearem plataformes i mecanismes per...”, “Recolzarem el sector...”, “Apostarem per...”, “Fomentarem el...”, “Igualtat d’oportunitats per...”, “Creació de llocs de treball...”, “Compromesos amb...”, “Una administració propera...”, són frases tan compromeses com desgastades per haver-les incomplert tantes vegades, que fan mal a les oïdes —per tòpiques, enganyoses i demagogues— i, molt més, en boca d’aquells que mentre han governat no han estat capaços de fer-ho.


En temps de grans necessitats on perilla el futur immediat, on es necessiten noves idees, nous ingenis i una dosi forta de creativitat per part dels que volen gestionar la cosa pública, la campanya en general decep i fatiga. L’estratègia cridanera d’atenció de frases punyents i ofensives o en vídeos amb poca originalitat que, com a molt, fan titulars de diaris i comentaris de tertúlies, és vell i no aporta solucions a la gestió d’un país en crisi on s’ha de començar per explicar com han de tenir el plat a taula cada dia els que no el tenen i com es torna a la prosperitat i, com a mínim, als nivells de benestar que teníem.


Sí és d’agrair, però —sempre hi ha excepcions que confirmen la regla—, aquell discurs seré i les promeses realitzables, pel damunt de les agressions al contrincant. En hi ha i, a fe de Déu, és bo de trobar.

(Blog Avui + El Punt 19-11-10)

El monument franquista




És l’alçat al mig del riu, al mig de Tortosa, al mig de les Terres de l’Ebre. Per a bé o per a mal —o ni per ni una cosa ni l’altra— forma part del paisatge, del riu i de Tortosa. És cert, l’aguilot, aquella gallina agressiva que el presideix, en cara de pocs amics, ensenyant les seves esmolades ungles, no fa gràcia. Fins i tot, mirada de fit a fit, fa por. Tot i així, recordar els caiguts és habitual en els monuments a les batalles, però aquest, havent-lo fet qui el va fer, i havent-lo posat qui el va posar, és evident que només representa a una part dels caiguts o, si més no, els perdedors no només no s’hi senten representats, sinó que a més amés, el monument els ofèn. Els que som fills, nets o nebots dels que van patir les atrocitats d’aquella guerra ho sabem i, el monument, no ens cau bé.


També és veritat que si es destrueixen tots els símbols d’aquella barbàrie correm el perill de que les generacions venidores no les coneguin amb profunditat i acabin sent ignorades —les barbàries, clar—. Així, doncs, potser caldria deixar-ne constància, com a fet històric a estudiar i recordar, en lloc discret, com a punt d’interpretació, i ja no com a monument a ningú ni a res. El vol d’una coloma de la pau, que ens representi a tots, li faria bé al riu, a Tortosa i a les Terres de l’Ebre i, segurament també, a la memòria històrica.


Tot i així, el govern de l’ajuntament de Tortosa ha fet bé en no prendre, ara, cap decisió, respecte d’una moció popular, votada favorablement pels partits que es diuen d’esquerres. Som en campanya electoral i, temes tan transcendentals, que afecten tantes sensibilitats, són una frivolitat posar-los a la safata de l’opinió pública per crispar i envinagrar una campanya en la que predominen temes de supervivència social —atur, economia, immigració, delinqüència, etc.—, i més, quan ho defensen partits que han governat anteriorment l’ajuntament de Tortosa i, aleshores, no van prendre aquesta decisió.


No fotem!! Els ciutadans no som tan imbècils com els polítics es pensen. Això és un tema de consens que s’ha de saber cuinar amb plats freds fora de campanyes electorals.


És vella la mala costum d’usar temes sensibles com a arma llancívola en contra de... però encara s’usa.

(Bog Avui + El Punt 12-11-10)

No tindrem la “sort” del Sàhara Espanyol





Sí, ja ho sé... el poble saharià no en té cap de sort, ni abans quan els espanyols els hi treien la sang —els minerals—, ni després quan els van abandonar a la seva mala sort, lluny de Déu i massa prop de Marroc, però en els aldarulls d’aquests dies em torna a la memòria quan Espanya va tocar el dos, cagada de por per la Marxa Verda, després de que el príncep, Joan Carles, els hi fes una visita, pot ser la primera actuació com a futur Cap d’Estat, per dir-los que no passava res.


Eren espanyols. Els havien fet espanyols de conveniència, amb document nacional de identitat, com nosaltres, però, malgrat la visita i les exclamacions —los de la Marcha Verde que vuelvan a su casa— de Jaime de Piniés, ambaixador a les Nacions Unides, a l’endemà de la visita reial estaven sols i, mai més ben dit, tirats a la sorra del desert, sense cap protecció, ni espanyola, ni internacional i així continuen. Ara fins i tot els hi foten bastó.


Malament, ja ho sé; molt greu, i no és moment d’ironies, però no he pogut evitar —els somnis són incontrolables—, allunant-me del problema, pensar què passaria si avui vingués a Catalunya el príncep, Felip, com a futur Cap d’Estat, i ens digués: no passa res i, a l’endemà, Espanya toqués el dos i ens deixessin fora de la seva influència.


Ja ho sé... no tindrem aquesta sort ( i aquí no la poso entre cometes).


Seguim somniant (dono per suposat que a nosaltres no ens aniria malament) i no deixem de banda el patiment i el maltractament del poble saharià.

(Blog Avui + El Punt 10-11-10)

Augmenten els cultius de cànnabis




Aquell anàlisi DAFO, (Debilitats, Amenaces, Fortaleses, Oportunitats) que aprenem en els cursets de formació, s’hauria de saber aplicar avui en moments de grans debilitats i fortes amenaces i, ben segur, hi ha gent que ho fa. Les debilitats, aquelles butxaques buides, com a conseqüència de les amenaces, de falta de feina, per exemple, s’haurien de saber convertir en fortaleses que aportessin solucions per mitigar aquelles debilitats i en oportunitats que afrontessin totes aquestes amenaces.


Sabem que hi ha finques que es perden perquè la seva producció no és rendible, els preus no són bons; es queden garrofes, olives, melons, síndries, avellanes per recollir perquè no compensa ni els costos de la recol•lecció i, tot i així, diuen que la crisi —ho diu el Govern— ha portat a joves pagesos a conrear camps que abans estaven erms al no trobar altres alternatives laborals. És una fortalesa, la que siguin capaços de traure de la nova feina, malgrat les dificultats dels preus de venda, per combatre la debilitat que comporta la situació crítica actual.


Altres, però, han fixat la seva atenció en productes que, malgrat la crisi, es cotitzen bé en el mercat. És el cas dels que s’han decantat pel cultiu del cànnabis, prou més apreciat i més ben pagat que les garrofes, les olives, els melons, les síndries o les avellanes. Això, però, és jugar amb l’anàlisi DAFO a l’inrevés: estan convertint una oportunitat en una gran amenaça.


(Diari de Tarragona 09-11-2010)

Un record per l’Estela




La mort d’una noia jove de Sant Carles de la Ràpita empleada d’una sucursal bancària ens situa al centre de la violència dels atracaments a bancs que tornen en l’entorn d’una virulència social, en el vendaval de crisi econòmica i delinqüència d’ofici. No coneixia a la malaurada jove, però treballava dintre d’una àrea de la meva responsabilitat, anys enrere abans de jubilar-me i, per tant, com en el cas de les persones companyes més properes, que encara hi treballen, em sento afectat.


Tot i que últimament aquesta activitat delictiva ha baixat substancialment, en els anys vuitanta els atracaments van arribar a ser una plaga, a cavall també de problemes econòmics, drogoaddicció o per l’acció de grups subversius, i recordo vertaders problemes psicològics dels empleats afectats que, molts d’ells, mai van poder tornar a treballar per una fòbia insuperable al lloc de treball susceptible d’un nou atracament, en qualsevol moment, ja que es donava el cas de sucursals financeres atracades repetidament en un curt termini.


Sense entrar en casos particulars és evident que tots els oficies tenen el seu nivell de perillositat, però la temptació d’un lloc on hi ha diners és superior i, totes les mesures per evitar atracaments —portes de seguretat, vidres a proba de bala, caixes d’obertura retardada, etc.— desvien sempre el risc cap a la pell del personal.

Deixo un record per l’Estela, víctima recent d’aquest tipus de violència.


(Diari de Tarragona 31-10-10)

Massa autonomies




Ja ho deia Tarradellas, i se li van tirar tots a la jugular. Eren temps difícils i calia anar amb peus de plom i empassar-se algun gripau, però ara es paga, molt car, aquell café para todos. I es paga car perquè al damunt de fer-se malament —tot i que era l’única manera de fer-ho—, després s’ha usat pitjor. No només ningú ha cercat l’excel•lència, corregint defectes, sinó que, a més a més, s’han engreixat els errors.


Les autonomies havien de ser per aquells que les volien i en tenien dret històric, i se’n van donar per tots, i la majoria no complia cap d’aquestes condicions: ni les volien (perquè era un sistema que no coneixien), ni en tenien cap dret ancestral. Primer error, difícil de corregir perquè, tot i sent encara avui indiferent a la majoria de la població, ningú farà enrere donat que els que ho han de decidir són els polítics qui en gaudeixen de les seves prebendes, i no hi voldran renunciar.


El segon error és el mal us i l’abús de la despesa pública d’aquests organismes. Els cotxes oficials, els assessors i els càrrecs de confiança de que s’han envoltat, sent un gasto important i ostentós, pot ser només l’esmorzar de la cadernera. Al darrere d’això... ni se sap. I el tercer error, i més important, és mantenir tota la parafernàlia estatal, ministeris sencers inútils i ineficients que tenen totes les competències traspassades a les autonomies i segueixen mantenint les seves estructures, fabricant despesa i més despesa pública.


Sobren autonomies —però no totes— i manca gestió i sensibilitat de servei públic que caldria recuperar, si és que n’ha existit mai.


(Blog Avui + El Punt)

Allò que el vent s’endurà




Diu que les paraules se les emporta el vent i, entre les paraules, estan les promeses electorals i totes les manifestacions, reflexions i crides d’una campanya. Són paraules llargues —massa llargues en el cas de les eleccions catalanes que ja no sé quans mesos fa que estem de campanya— en mans dels que mouen les estratègies dels partits i en boca dels que ho exposen. Una campanya llarga fatiga l’elector i disminueix la seva capacitat d’atenció sobre allò que realment li pot interessar que resolgui el líder o el partit que li podria convenir votar. Defecte del sistema convertit en oportunitat per qui sap aprofitar-ho tot.


“No pactarem amb...” són paraules (promeses en campanya) que tots s’haurien d’estalviar. Els pactes són esclaus de les circumstàncies i, sobre tot, mandat dels ciutadans mitjançant les urnes que els partits han de saber interpretar. Els partits no manen dels resultats electorals, sinó tot al contrari, els resultats electorals són els que manen als partits (altra cosa és creure).


“No editarem un nou tripartit...”, “només pactarem amb...” o “mai pactarem amb...” són paraules que se les emporta el vent posterior a les eleccions quan la conveniència —moltes vegades només personal del que ho ha de decidir— li fa resoldre en contra del que va prometre en campanya electoral.


Ja sé que després hi haurà arguments —“allò que vam dir, en realitat i matisant-ho, volíem dir...”— per defensar-ho i explicar per què s’ha fet el contrari del que es va prometre, però els electors, enganyats, ens hem de conformar en que ens governen demagogs de boca calenta en eleccions i decisió freda per manar?


És que ho aguantem tot, eh?

La fragilitat del Delta de l’Ebre



El Delta és jove, molt jove, tan jove que tan de bo poguéssim dir que, com una criatura, encara creix. Però, ben al contrari, minva. Tot i així té una dinàmica. El riu que li dona vida, qui l’ha creat a base d’injectar-li sediments, ara en transporta menys i li manca el fonament, la massa de la seva existència i la fortalesa per la seva permanència. Durant anys ha crescut, esdevenint un delta a partir d’un estuari —que pot revertir—, fins arribar a un límit.


L’única part del Delta que creix és la de la punta del Fangar. És sabut. Ho coneix tothom que s’hi fixa. Els de la meva edat, en la nostra joventut, fèiem catxels, canyuts, grúmols i chirla, on avui és terra ferma, enfront del Goleró, uns cinc-cents metres després del far.


Amb aquest ritme, en pocs anys, la Punta arribarà a la platja de l’Arenal i el port natural del Fangar es convertirà en una bassa més, com la de les Olles, l’Encanyissada, el Canal Vell o la Tancada. Els pocs sediments que porta l’Ebre i els que entren en moviment en les fortes llevantades, fan cap tots en aquesta part, únic punt de creixement. Per altra banda, totes les zones del litoral orientades a tramuntana, gregal i llevant s’han anat degradant en els últims trenta anys a marxes forçades, fins arribar a deteriors flagrants en erosions lentes, però permanents, i altres de ràpides i immediates amb temporals d’un dia, a les zones del Trabucador o la platja de la Marquesa on instal•lacions elèctriques, accessos i serveis d’hostaleria s’han quedat dins de la mar.


La fragilitat del Delta és evident, es constata en dies de tempestes com els que acabem de tenir, com cada any. Les solucions passen per inversions monstruoses i susceptibilitats mediambientals diverses i molts dubtes i indecisions dels governants.


Mentre, la naturalesa, que no dubta, va fent (i desfent).

(Blog Avui + El Punt 17-10-10)

Anar-hi anant



No tinc ganes de comentar res del Dia de la Hispanitat, no m’interessa ni em sento afectat i m’incomoden —encara que els respecto, si no en fan política— tots els que l’usen en favor o en contra de... M’és igual el que facin a Madrid, mentre no vagin en contra de Catalunya —que ja hi van prou—, ni el que facin els reis, els del govern central, el militars o els presidents de les comunitats autonòmiques que hi van, o no, en funció de que parlin d’ells. Ho considero insignificant i: ja ho dit tot.


Celebro que plogui, pel bolets —ja toca— i per les oliveres, ara que el raïm i l’arròs quasi estan recollits. Ja m’imagino els camps, quan espargeixi i el sol remarqui els colors dels arrossars segats i les grogors de la tardor en la desfullada dels ceps. Celebro que estiguin a punt de rescatar als miners —me sembla una odissea lloable i descomunal— i que, de quan en quan, apareguin notícies de xarxes de tràfic de drogues destapades i atrapades pels voltants de casa. Aquí, i allà, feina els dono als que ho han de vigilar.


No xalo tant amb les notícies del vessament tòxic d’Hongria. Els problemes dels residus és que estan en mans dels descuidats (ara em ve al cap Ascó i el cementiri nuclear). A Straus li tocaria canvia el color del seu vals sobre el Danubi, perquè ja no és blau. Tampoc em diverteix l’atur de les minses senyals de recuperació de l’economia —això va per a llarg—. Tampoc xalo am la campanya electoral catalana. Això es farà massa llarg. Fa massa dies que va. Ens avorriran fins la infinitat. Tan de bo que ens quedin ganes de votar el dia de les eleccions.


Mentre, ens delectarem de l’esclatada dels rovellons, de les olives trencades, dels panellets que venen, de les gràcies dels nostres nets i de la feina dels nostres fills. Els que en tenen, perquè no la perdin i els que estan a l’atur, per quan en trobin.


Anar-hi anant... hi farem cap.

El governador que no governava



Fenández Ordóñes diu que les autonomies i els ajuntaments dificulten la reducció del dèficit públic. Un governador que no governa el que pertoca —les entitats financeres, que és pel que li paguem—, carrega sobre altres camps de l’economia, pot ser per desviar l’atenció del fregat que té a casa. Prop nostre desapareix una caixa, la de Tarragona —ja n’he parlat—, i menys prop però no molt lluny, en van desapareixent d’altres amb un definitiu RIP (requiescat in pace) o amb un perllongat SIP (sistema integral de protecció). Conseqüència?: una feina mal feta del Sr. Governador, perquè ell és el màxim responsable de l’organisme regulador del sector financer i, en els últims anys se n’ha anat en orris. De les desmesures, tan en el cas de l’endeutament de les autonomies com en el dels ajuntaments — i totes les administracions; per tant del dèficit públic— en té tota la responsabilitat o, si més no, l’encapçala amb d’altres. Les entitats financeres se’n van sortir de mare, les administracions, encara més que els particulars i les entitats privades, van estirar més el braç que la mànega, però qui ho havia de controlar, i fer complir les normes —el Banc d’Espanya— no ho va fer.


Dit això, té raó en els excessos de les despeses de les autonomies, per dues raons. La primera perquè en hi ha massa. Tarradellas ja ho va advertir. I la segona perquè el govern central no s’ha després de les estructures dels serveis traspassats i els paguem dues vegades.


(Diari de Tarragona 10-10-10)

Caixes, del RIP al SIP o a l’inrevés



La Caixa que nosaltres teníem més propera, la de Tarragona, ja li hem dit que descansi amb pau (RIP). Els que malauradament l’han portat en aquesta situació, com tans altres mals gestors financeres, deuen dormir tranquils perquè no els hi passarà com al primer ministre d’Islàndia que el jutjaran per negligència per no haver actuat adequadament enfront el crac dels bancs islandesos —això hauria de fer remullar la barba d’algun polític que també li toca de prop—.


Altres han esquivat el RIP (requiescat in pace) i entren en el SIP (Sistema Institucional de Protecció), un paraigües creat a mida per a les EFMG (entitats financeres mal gestionades) en mans de GIF (gestors incompetents financers). Incompetents en quan a la trajectòria de les entitats però no tant, pot ser, per a la trajectòria personal pròpia dels mateixos gestors (caldria veure cada cas).


El SIP ja ha estat experimentat anteriorment amb les EFMG i consisteix en una fusió freda (molt freda, fins i tot frívola) que els doni accés al FROB (fondo de reestructuració ordenada bancària) que, com a definició, té l’objectiu de gestionar els processos de reestructuració reforçant els seus recursos propis. Més que res: posar diners (Real Decret Llei 9/2009, de 26-6).


El SIP no serà una fusió (freda, virtual, però no fusió) i permetrà, a les entitats en problemes, mantenir els seus noms, les seves demarcacions i, es de suposar, els mateixos gestors (que continuaran fent-ho malament), reduint el seu personal en sucursals (la culpa sempre la paguen els de baix) i augmentant-lo en cúpules (que seran directius d’alt nivells i per tant més cars), per revisar les estratègies comunes, recursos, riscos i auditories.


Si aquesta cúpula està, com és de suposar, ens mans dels GIF’s de les EFMG’s tindrem els mateixos gossos i, ni els collars els hi haurem canviat.


Serà el SIP una transició gloriosa cap un futur RIP global?


Ja veurem... anar-hi anant.

Els bous al Parlament




Assegut en una cadireta de boga, dintre del carro atapeït de dones i xiquets —els homes eren baix a la plaça i pujaven, enfilant-se per les baranes i les rodes quan el bou passava prop— només tenia al cap dos moments importants i esperats, per mi, de la festa. Un era l’hora del berenar i no veia el moment de que es fes el descans, la mitja part, per a que arribés i poder gaudir del que la mare ens havia preparat: pa amb xocolata, com a molt, i s’obria un meló fresquet que havia estat tot el matí en un cistell al pou. El venedor que passava cridant i saltant de carro en carro: “Torró de Xerta avellana, que se como sin gana!!”, pel nostre hi passava de llarg, malgrat els ulls llaminers dels infants el seguien de prop. L’altre moment era sublim, provocava una gran expectació i emoció a la vegada, quan el Xarnego, el pare de l’actual ramader, Fumadó, amb tota una cerimònia i celebritat portava un del mansos, el més gran i més respectat pel seu ramat, al davant de les autoritats i el feia agenollar, saludant al públic. Avui aquest acte, llavors espectacular, a molts els hi semblaria denigrant. Els temps, les cultures, les costums i també la forma de veure les coses canvien i és per això que els bous han fet cap al Parlament. Polítiques i posicions partidistes i personals a part —que en hi ha moltes—, tan de bo que serveixi per respectar i protegir més l’animal, dignificar la festa, les persones i també el territori.


(Diari de Tarragona 6-10-10)

“O Lula vai embora”




He recuperat una amiga —gràcies a les noves tecnologies—, professora de la Universitat de Sao Paulo, en qui mantinc correspondència i avui, dia d’eleccions al Brasil li he fet una carta.


Bon dia professora:


En unes hores es farà de dia, obrireu les urnes i entrareu en procés electoral (és dia d’eleccions) quelcom que aquí, Europa, es valora molt, després de tantes guerres i dictadures que s’han anat repetint al nou món, mala còpia de l’antic. Així i tot, sent l’electoral el menys dolent dels sistemes, Déu n’hi do les deficiències que té i la gent que se’ns cola per seguir abusant del poder. És per això que, aquí, l’abstenció és altíssima. Per cert: encara és obligatori votar al Brasil...?


El meu amic Lula plega. Jo, curiós, he tingut certes simpaties per ell. El vaig conèixer a l’àrea industrial de l’ABC en la seva època de sindicalista i protestona i en la meva de bancari, ambdós joves i convençuts de que salvàvem algun trosset de món. Sempre he pensat que la seva carrera ha estat molt brillant, encara que jo n’estic més satisfet de la meva, tot hi havent estat més modesta. La meva estància al Brasil, ho recordaràs, va coincidir en la nova obertura democràtica. Vaig arribar amb la dictadura militar, Joan Figueiredo, aquell general que va obrir les urnes, i, quan me’n vaig anar, ja teníeu eleccions. Lula ha explotar molt bé l’herència de l’Henrique Cardoso i Brasil serà aviat una de les primeres potències econòmiques mundials. Petrobras ja és la primera petrolera del planeta, la banca està forta (ja veus el Santander que aquí es va menjar el nostre banc, entre d’altres, i al Brasil al gran Banespa); les multinacionals de productes agroalimentaris estan en els primers llocs, la gran industria brasilera ven a tot el món. En els supermercats de Tortosa hi trobo taronges “València” de Campinas, i papaies de la Cooperativa de Cotia; només me falta veure roses de Roselandia.


Com a bon jugador Brasiler, tot això li ha permès burlar la gran crisi global, però no ha aconseguit esquivar la pobresa i la desigualtat social, ni la delinqüència i, tot i sabent que els índexs són menors (molt menors en termes relatius), Lula ha perdut, per mi, la seva gran oportunitat de fer molts gols, en aquest camp, on ja no tornarà a jugar. Dilma no recollirà, crec, el “passe”, com ell ho va fer de Cardoso, perquè estarà més ocupada en mantenir la cadira que en treballar per la desigualtat. Mentre, en el Brasil i en la resta del món, les potències econòmiques ens governen.


I tu com ho veus?


Bon dia d’eleccions i una forta abraçada.

S’esvaeix la grogor del Delta




Els pagesos arrossaires miren al cel. Ha deixat de plorar. Ells també. Bufa el mestral, el vent de dalt aquí es fa notar sovint i, ni sempre, quan fa falta. Avui va bé, l’arròs necessita un punt de secor per ser segat. La catifa groga del Delta, daurada fins la sacietat en els últims dies d’estiu, es veu retallada, esquilada minut a minut, de nit i de dia, mentre bufi el vent, per les màquines modernes que la nova tecnologia els permet enfangar-se, com ho ha fet l’home durant tan de temps fins on ha calgut, sense que peti el seu sistema informàtic ni deixi de funcionar l’aire condicionat de la cabina del conductor. Ara és igual el preu de l’arròs —ja en parlarem—, la crisi —ja s’arreglarà—, l’atur —avui treballem—, les eleccions —encara manquen dos mesos. No cridem el mal temps. Cal arreplegar la collita, abans que el cel s’entristeixi altra vegada i torni plorar.


El Delta perdrà la grogor transitòria de l’estiu, s’ensacarà l’or de la collita que es perdrà en els mercats de l’oblit i tornarà la grisor de l’hivern, els aiguamolls salvatges, el caragol poma i el cranc roig, fins que es tornin a remoure gleves pensant en una nova collita i el pagès, que no deixarà de mirar el cel, algú el tocarà al muscle i li recordarà que encara hi ha crisi, atur i també eleccions. Es fregarà els ulls i es preguntarà: on sóc?


(Blog Avui + El Punt 26-09-10)

Els bous a debat





Un debat intens, la festa dels bous a les Terres de l’Ebre, articles seriosos, arguments per a tots els gustos, i molts missatges insultants. És la llibertat d’expressió, la facilitat de comunicació, Internet, Facebook, Twitter, Messenger, blogs, tertúlies radiofòniques i televisives, on tothom pot dir la seva i, a fe de Déu, que és bo que així sigui i es faci.


Canvien les costums, les tradicions evolucionen i allò que abans ens semblava normal, avui pot ser una aberració, però les lleis es poden canviar i fer que canvien els comportaments, malgrat hi ha altres preocupacions ciutadanes per les que el Parlament no s’hi preocupa ni se n'ocupa —ara em ve al cap els problemes flagrants d’ocupació d’habitatges per estranys que no hi ha manera de treure’ls—, els correbous estan passant per l’adreçador.


Sens dubte, amb tot l’enrenou que ha portat i segurament portarà, hi haurà un abans i un després de la Llei aprovada pel Parlament que, en una bona filosofia, prohibeix —i sanciona pel seu incompliment— una sèrie d’accions que portin a evitar el sofriment de l’animal i, en el seu esperit, hauria de pretendre regular i aportar bones maneres —que no blindatge de la festa— que acabin repercutint en el respecte i la protecció de l’animal i dignificar la festa, les persones i també el territori, tot i sabent que sempre hi haurà qui —lícitament— opini que s’ha d’anar més lluny. Els qui ho coneixem de prop, sabem que, en aquest sentit, s’ha avançat molt.


(Blog Avui + El Punt 24-09-10)

No vull fer vaga d’avi




Soc iaio i havia passat per alt la “pastranada” que incita a fer vaga el dia 29 els avis que cuidem als nets. Ara la recupero perquè, no és cosa banal, sembla que ser un Secretari General d’UGT dona dret a dir qualsevol bajanada i, al damunt pretendre que vagi a missa.


Una vaga que arriba tard, quan la xifra d’aturats ja és descomunal i descontrolada, en mans dels sindicats que han defensat al govern de ZP a capa i espasa, desviant sempre les seves debilitats cap a l’oposició —fins i tot la vaga la volen decantar contra al PP—, ara fan mans i mànigues per a que tingui èxit i, com a últim recurs, o un de tants, criden fins i tot als avis que, recordeu aquella propaganda, “estan molt ocupats”.


Repeteixo el que escrivia al més de juny en aquest mateix blog:


“Les vagues es fan quan s’ha de plantar cara al govern per alguna cosa que no fa o no fa bé. Allò que s’havia d’haver fet allà pel 2008. Ara que, bé o malament, està corregint, encara que forçat per mamà Europa i papà Obama, la vaga farà més mal que bé. Els veig despistats. Tenen a la gent cansada. Treuen pit a deshora...”


Ara ens surten amb la vaga dels avis per deixar de cuidar el nets, però estem tan ocupats que no tenim temps ni de riure la seva ridícula petició. Encara falta veure si la faran els que estan a l’atur —que pot ser tenen poc que agrair-los— i els que encara tenen la sort de treballar que no estan per perdre un dia de salari, a més a més dels seus complements, perquè saben el què costa conservar la feina i arribar a fi de mes.


Un avi amic meu m’ha dit: Jo, per si de cas, el dia 29, pel matí, miraré de portar a Alexandra a la guarderia, per la tarda l’aniré a buscar i la portaré als gronxadors de prop de casa, on li donaré el berenà, mentre els pares acaben la jornada de treball. Si em trobo un piquet “informatiu” li diré que no vull fer vaga i renunciar, ni un sol dia, a sentir-li dir: iaioooo!!, amb tots el seus complements.


Estic amb ell. Li recolzo la decisió.

 
(Blog Avui + El Punt 21-09-10)

Caixa Tarragona: allò que el vent s’endugué



Recordo a un home, mudat, amb una cartera, que sovint passava pels masos —i segurament per les cases del poble, però com jo vivia en un mas, així ho vaig viure— i recollia els calerons que havíem estalviat, en unes petites guardioles metàl•liques de les que només ell en tenia la clau. S’ho enduia i ho posava a la llibreta de cada titular. Deien que era l’home de la Caixa de la Diputació de Tarragona i que allò ajudava a fer estalvi, principalment entre els infants, gent jove i gent gran. Recordo al personatge, amb noms i cognoms, que reservo per respecte, que posteriorment va ser el delegat de la primera entitat financera que s’establia al meu poble. Tot un signe de progrés. Tota una història. Posteriorment, uns quans anys després, jo mateix vaig entrar a treballar en una entitat financera i, tot recordant la figura d’aquell senyor de la Caixa, vaig anar entenent el valor de la feina pionera que havia fet.


Ara la Caixa de Tarragona desapareix en la immensitat dels oceans financers, en el tsunami de la crisi i en el cicló de les males gestions que porten aquests vens huracanats que s’enduen noms, il•lusions, rètols, logotips, icones, empleats i història.


Les fusions no són ni bones ni dolentes fins que no es demostri. El que sí està demostrat és la nefasta gestió d’aquells que les l’han portat en aquest fatal destí, obviant —per no repetir-me— la descarada pujada de sous dels seus responsables, que no té nom, si no li posem el del bacó.


(Diari de Tarragona 19-09-10)

Reserva de la biosfera




A l’Ebre es parla de la reserva de la biosfera. Bé, en parlen els polítics i, sent una bona cosa, com les eleccions estan a la voltar el cantó, pot tenir un flaire electoral i pot ser que la gent s’ho miri de gairó.


Fa 40 anys (1970) la UNESCO va posar en marxa el projecte “L’Home i la Biosfera” amb l’objectiu de mentalitzar la humanitat del recursos naturals, seleccionant unes zones geogràfiques del planeta com a àrees de reserva de la biosfera. En l’actualitat en hi ha més de cinc-centes en més de cent països del món.


Un tema interessant, per nosaltres mateixos i, especialment, per les generacions venidores a qui els hem de deixar un llegat ecològic, com a mínim, com l’hem trobat i, si pot ser, millor.


Però amb tot això, no ens perdem. Les reserves tenen el reconeixement internacional però la sobirania és de cada país, per tan no perdem el dret a decidir i, en segon lloc, el projecte parla de la conservació de la biosfera i també de desenvolupament econòmic i humà de la zona. Complint per tan amb la filosofia del projecte, preservant el medi, però també desenvolupant el territori.


Amb aquestes condicions: som-hi!

(Blog Avui + El Punt 17-09-10)

Siguem pràctics




La necessitat d’una segregació de Catalunya de la resta de l’Estat espanyol és un esperit que s’ha mantingut pràcticament des de fa ja quasi 300 anys després d’aquell desgraciat 11 de setembre, unes èpoques amb més convicció que d’altres amb esdeveniments circumstancials com les guerres, les dictadures, la monarquia i altres menys circumstancials i de caràcter permanent, com han estat sempre els poders fàctics de Madrid —i no només els governamentals—.


Anant als nostres dies, aquest esperit, aquest sentiment, aquesta necessitat està en un punt àlgic com a conseqüència de noves circumstàncies recents —rebuig de l’Estatut, crisi econòmica i financera, consultes dels ajuntaments, manifestació del 1o de juliol, eleccions catalanes a la vista, ect.—, però, sentiments i drets a banda, que ja hi són, i prou, cal una fulla de ruta, amb tota seguretat a llarg termini, que passa, no només per la via política, sinó també, i especialment, per la via social i econòmica amb la complicitat internacional, començant per la Unió Europea.


En aquest sentit l’article d’aquest periòdic “Independència: surten els comptes” (que recomano) (http://avui.elpunt.cat/noticia/article/4-economia/18-economia/297813-independencia-surten-els-comptes.html), aporta noves idees i manifestacions solvents en aquest sentit que cal tenir en compte.


Siguem pràctics. Sense descartar-ne cap dels altres, aquest camí és important i, imprescindible.

(Blog Avui + El Punt 11-09-10)

I tot això qui ho paga?





“O Palacio do Planalto”, és la seu del president del Brasil. Al quart pis, una màquina treballa a tot vapor per la propera candidatura de l’actual partit al govern. Enguany hi ha eleccions. Una xarxa muntada a la Secretaria de Relacions Institucionals de la Presidència de la República, dirigida per un ministre que, amb dues agendes governamentals de noms molt pomposos —Programa d’Acceleració del Creixement i Consell de Desenvolupament Econòmic i Social— dona sopluig i semblança legal a viatges i dietes per fer campanya electoral, pagant-ho amb càrrec a les arques públiques. Ho denuncia un prestigiós diari —“O Globo”—.


Brasil fa molts anys que té democràcia o, millor dit, eleccions presidencials i partits polítics en joc, malgrat uns anys tèrbols amb imposicions militars i, tot i que es pot considerar consolidada, no s’escapa, ni amb un prestigiós president d’esquerres, Lula —que ara acaba—, de la temptació d’usar el poder, però sobre tot les arques de l’estat, per fer campanya electoral en favor del seu partit i del seu candidat, Dilma —candidata en aquest cas—.


I aquí? Com ho tenim això?


També s’atansen eleccions i veiem al president del govern central, al de la Generalitat, i a ministres i consellers voltant i fent campanya electoral. Si més no fan mítings, parlen del que han fet, del que farien; pelen als contrincants, tal com cal, etc. Seria bo saber en quina tarja de crèdit es paguen aquests viatges, combustible, xofers, dietes i, a la fi, quin compte ho suporta: el de les arques estatals que paguem tots els contribuents o els comptes personals, de cada u, o els dels seus partits?


Hi ha també, dintre dels nostres governs, com en el brasiler, una màquina que treballa a tot vapor per les properes candidatures en favor dels partits que avui encara governen, amb càrrec a les arques públiques?


Estan els comptes clars i ben separats? Hi ha prou transparència?


Ho sap algú? Ho pot explicar algú?


Si ho sap algú, que ho expliqui. I, sinó, que ho expliquin els mateixos interessats: aquells que provoquen les despeses o els mateixos partits. Igual guanyen més credibilitat i més confiança política, que falta fa, si ens diuen qui ho paga. A la gent li agradaria saber-ho i, a més a més, en té tot el dret.


Vinga!, expliqueu-ho, valents... Quedareu de conya!!

La banda i la festa major




Les festes majors de Tortosa venen sempre a tancar el cicle de festes estiuenques de la comarca. Els bous, protagonistes estrella de la majoria de festes majors d’aquestes terres i especialment enguany que han tingut més que mai un caire reivindicatiu com a festa i com a tradició cultural, per la quantitat de vectors que comencen a girar-se-li en contra, no hi són a la capital de les Terres de l’Ebre, des de fa molts anys . Confesso que no sé si com a correbous hi han estat mai. Tot i així hi han estat intensament a les pedanies i als pobles del costat, com a tot arreu. En els últims anys la festa del Renaixement ha prosperat com a divertiment i com a nova expressió cultural, però no li fa ombra a la festa major que es manté amb la més pura tradició, fins hi tot la de la gent que les aprofita per marxar de la vila i fer algun viatge, costum arrelada en alguns pobles per aquella gent —una minoria, normalment— que té poc interès amb la festa major.

La Banda Municipal, que ha estrenat enguany casa de música, d’un aguant, resistència i consistència inusual, és, des de fa molts anys, l’expressió cultural musical que no falta a la cita de la festa major. El mestre Grau, malgrat les dificultats de l’estiu —viatges, vacances, relax...— disposa els assajos i les músiques per la cercavila —proclamació de pubilles, ofrena— i per la processó de la Cinta, amb l’esclat musical i emocional del pasdoble Tortosa, del mestre Monclús.


(Diari de Tarragona 5-09-10)

Sí, sí, setembre... i ara què?


És com una meta, començament, pauta, com un repte o com un “tornem-hi que no estat res”, però tot un glop d’esperança on hom fa l’última l’embranzida per arribar a fi d’any, per veure si el proper serà millor. Avui parlen de setembre, encara que des de dues vessants diferents, dos bones plomes de La Vanguardia —Joana Bonet i Quim Monzó— que possiblement s’incorporen després de vacances i, es nota, el mes que comença no els hi és indiferent. Jo he canviat el color de la capçalera del meu blog, per començar a mostrar aquella grogor del Delta que comentava dies enrere, en un mateix paisatge retratat a finals de la tardor amb la lluentor de l’aigua que inundava els arrossars, amb la verdor de la primavera quan l’arròs començava a créixer i, ara que ja rebeca, ensenyant el color d’or de la collita que es produirà, enguany amb una mica de retard, cap a finals de setembre (sempre setembre). El massís de Caro, impassible, com si res fos amb ell, al darrere, no canvia de color, però també li canviarà la vida perquè els boletaires senten flaires de bona collita, s’exciten, fan plans i afilen les eines perquè ja somnien amb els seus rovellons, camagrocs, llenegues i fredolics.


Els polítics també les afilen però es repeteixen amb discursos cançoners i va per a més llarg; ens deixaran recuperar —encara que no molt— l’alè de l’estiu mentre, a les Terres de l’Ebre, mirem de pair pel nostre compte els problemes de la mosca negra, el caragol poma, la caiguda del preu de la garrofa, l’aturada de les obres de la variant de l’Aldea i la de les excavacions de la cova prehistòrica de Benifallet, les algues del riu Ebre, els robatoris de musclos o la deficiència de la instal•lació elèctrica de les salines de la Punta de la Banya..., tot plegat en contra de la nostra butxaca i també de la nostra moral.


Això és lo reclam de l’Ebre i, malgrat hagi arribat setembre, continuarem reclamant allò que no considerem just o ens perjudica al territori.

De jutjat de guàrdia




Mentre esmorzo, llegeixo a la premsa que catorze directius de Caixa Tarragona es van pujar el sou un 32 % poc abans de la fusió amb Caixa Catalunya i Caixa Manresa, el passat dia 1 de juliol, segons un informe lliurat per la Comissió Nacional del Mercat de Valors. Se m’ha nuat la gola i ni el pa en tomata amb formatge, que prenc tots els dies, ni el croissant amb cafè amb llet no em passen, tot i que ja hauria d’estar acostumat a notícies d’actuacions tan indecents.


Estem parlant, segurament, dels catorze primers directius de Caixa Tarragona i, per tant, dels màxims responsables del fracàs d’una gestió financera nefasta que ha portat a la entitat, prestigiosa durant molts anys, a un destí incert que s’ha degut se salvar en una fusió i en aportacions de les arques de l’Estat —és de dir, de tots els contribuents— i, no conformats amb una feina mal feta que ningú els hi retrau, s’autopremien posant-se a la butxaca tots aquells mèrits que se’ls hi haurien de negar en medalles per una feina tan mal feta.


Afortunadament no tinc el disgust, crec, de conèixer-los però he de suposar que són càrrecs polítics perquè, en aquest país, els polítics són els únics “treballadors” que es posen ells mateixos el sou.


Segurament per aquesta malifeta no aniran a la presó perquè deu ser, a ben segur, tot legal encara que ens posi els pels de punta a tots —i més en les circumstàncies actuals generals i de la mateixa entitat— però és de jutjat de guàrdia.


(Diari de Tarragona 30-08-10)

El Delta ja grogueja



Anit, tota plena i presumida, feia una passejada trionfal, després d’una setmana creixent, platejant la badia de Sant Jordi i restant-li foscor al far del Fangar, planat, avisador, a la part més sortint de la punta del Diamant des d’on de dia es consumeix d’impaciència esperant la nit per exhibir les seves habilitats i la seva utilitat. Aquesta nit, vergonyosa, pot ser perquè ja minva, no li fa competència, no la veig. S’amaga al darrere dels núvols de la calor que anuncien per els propers dies. Avui ja hem superat els 35º, cosa inusual en aquestes terres que, arribar als 30 ja és una odissea. L’arròs, que vol els peus a l’aigua i el cap al foc, ho agrairà. Rebeca tard, endarrerit per la frescor i les pluges de quan la sembra i, per tant, s’endarrerirà la sega. Sobre la seva responsabilitat pesa els canvis de colors del Delta. Ara progressa la grogor perquè ho fan també les espigues i la tija que groguegen pel seu compte, camí de la recollida que enguany serà ben avant del setembre. Els turistes, meravellats per la catifa verda que han viscut en els últims dos mesos es pensen que el paisatge s’entristeix per la crisi, perquè ells se’n van o perquè ve una tardor ferotge... que no es preocupin, és el color de l’or de la collita; passa tots els anys, fins i tot, en aquells de les baques grasses.

(Blog Avui + El Punt 26-08-10)

Prostitució, com sempre




No és una qüestió menor, ni en economia —un negoci que ratlla els 20.000 milions d’euros anuals a la Península Ibèrica—, ni en atemptats contra els drets humans —el tràfic de dones és colossal—. El Nou Testament parla de Maria Magdalena, però en la Grècia antiga els autors clàssics ja parlen abastament de la prostitució. Sempre s’ha dit que és l’ofici més vell del món. Les terres de l’Ebre no han estat una excepció, ni per confirmar la regla. La Costa, a Tortosa, una zona famosa en la postguerra, pels voltants de la catedral i, modernament, per Amposta, La Ràpita i Alcanar, sempre ha hagut activitat amb prostíbuls. En els darrers anys, arreu, s’han omplert les carreteres de “punts de venda” de noies exercint la prostitució; també a les de les Terres de l’Ebre que tampoc han volgut ser una excepció.


Ha estat sempre un gran negoci —malgrat les circumstàncies legals, mai ben resoltes, i el rebuig social, mai contundent i esmorteït convenientment pel dret a l’exercici de la llibertat—, comparable en resultats econòmics i en criminalitat al negoci d’armes i al de la droga.


Satisfà la notícia de la detenció, aquests dies, d’una xarxa per la presumpta implicació en la compra de dones romaneses, portades enganyades del seu país, la història de sempre, obligant-les a prostituir-se però, desgraciadament, a tenor de les xifres que es coneixen, això és només la punta d’un iceberg immens que augmenta, suma i segueix.

(Diari de Tarragona 26-08-10)

Qui imparteix justícia?



La història d’una dona que porta uns anys sense poder entrar a casa perquè, havent sortit un cap de setmana, se la va trobar ocupada, em posa els pels de punta. Ho he vist a les notícies de TV3 i, pel que sembla, no és una història amagada que ningú coneix, ni l’única.


Ningú reacciona. Que hi ha algú?


Fa dos anys que no pot entrar a la seva vivenda, llogada a la Generalitat, a qui paga religiosament cada més per no perdre els beneficis dels pis subvencionat, que ocupen uns estranys fent ús de totes les seves pertinències i ningú li ho resol. Malviu a la tenda, on té el negoci, amb condicions tant precàries que no es pot banyar ni quasi cuinar. Una vegada a la setmana va a dutxar-se a casa del seu fill. Déu meu!!


Segurament de casos com aquest en hi ha a dojo i, com no són prou notícia, ens assabentem d’algun de quan en quan i passem fulla.


No cal que m’expliqui ningú com és la llei: no la vull ni conèixer. Ja sé que no està ben feta.


No cal que m’expliqui ningú quin jutge ho porta: sé que no imparteix justícia. No resol el problema urgent i angoixant d’aquesta bona dona.


No cal que m’expliquin els polítics de torn que ens parlen de millores en el benestar: no saben fer lleis. No tenen la mínima sensibilitat al davant d’un tema tan amarg; pot ser perquè no se’l poden tirar al cap, uns contra els altres, perquè tots en són culpables.


No cal que m’expliquin els que ens governen i els que ens volen governar, com aplicaran les lleis perquè ja ho sabem: malament.


No cal que m’expliquin els aferrissats defensors de la natura i dels animals, que volen salvar el món: aquesta dona ja està perduda i també és d’aquest món.


Voldria apel•lar als bombers, però és un cos que em mereix molt de respecte i són uns manats —dels polítics, clar—.


Uns no saben fer les lleis ben fetes, els altres no les saben interpretar, altres no les fan complir i, molts, no ho reclamem... A la fi, qui ha de fer justícia? Qui li soluciona la vida en aquesta persona, i a altres com ella en el mateix cas. El formulisme encobreix molta incompetència.

 

L’Aldea es rebel•la



A correcuita, com qui fuig a la desbandada, el divendres de l’altra setmana, els operaris carregaven la maquinària i les últimes eines en destí a qualsevol parc mort de maquinària i eines en espera indefinida, perquè en ser dilluns el personal entrava a l’atur. A partir d’aquí, paisatge desolat i zona fantasmal d’obres parades per un govern que pren decisions a cops de gorra. Imprevisió total, desordre i sensació de no saber on som, ni que faran amb nosaltres. Els operaris que menjaven i/o dormien al poble, avisaven que el dilluns ja no hi serien. Eren les primeres notícies de la parada de l’obra a l’Aldea. Algú havia d’avisar...


La variant de la N-340 al seu pas per l’Aldea —innecessària si l’A-7 estès ja acabada perquè, passant tan prop del poble, amb tres bons accessos, es podia haver donat solució al problema dels col•lapses i dels accidents mortals—, ha estat reclamada durant anys i, finalment, veient lluny l’A-7 que encara se l’estan pensant, es comença i s’acaba com una picada de fesols. A simple vista, si més no, sembla que l’obra executada supera el 60%. Per aquest viatge no es necessitaven tants alforges.


L’Aldea es rebel•la i reclama que es restableixi l’obra. Difícil, però no impossible, encara que sigui per casualitat, perquè el govern de Zapatero es dansaire del ball de la Yenka —avant i enrere sobre la marxa— i, ara, pocs dies després de fer parada de burro espanyol, es vol fer arrancada d’egua pirenaica. Arri!!




(Diari de Tarragona, 15-08-10)

ZP i el ball de la Yenca





ZP ens té acostumats al ball de la Yenca, però no per això, cada vegada que el balla, no deixa d’indignar perquè el cos se’t queda d’un tarannà més bé fotut de pensar que, qui ens governa des d’allà, pren les decisions a cops de gorra i, després: una pasita para atrás


Amb aquest és el tercer escrit que porto parlant sobre la variant de la N-340 al meu poble i sé que no ho de fer més llarg: disculpeu No perquè no sigui important, sinó perquè no cal cansar al personal amb coses tan locals, quasi casolanes, però que en aquest cas venen a afectar, no només als ciutadans de l’Aldea, sinó també a la munió de vehicles, especialment camions, que queden atrapats cada dia al seu pas per dintre de la població, de la carretera més transitada d’Espanya.


ZP corregeix al ministre Blanco: Entendimos que el ajuste para el 2011 era excesivo y, por lo tanto, se están ajustando los Presupuestos para tratar de aliviar el recorte sobre la obra pública que inicialmente habíamos planteado.


Traducció: Entenem que, com tantes vegades, l’hem cagat fent declaracions i prenen mesures precipitades i, per tan, per amortir el mal efecte del titular, fem veure que amb els nous pressupostos alleugerarem la retallada d’obra pública anunciada que inicialment, com no en tenim ni puta idea de governar ni de prevenir, havíem plantejat.


Aquest vespre, l’Ajuntament de l’Aldea, ha aprovat demanar la immediata restauració de les obres de la variant i ha convocat una manifestació, que tallarà la N-340, al proper dissabte.


No em crec res del que diu ZP; la variant és la xocolata del lloro, en obres públiques; he vist com carregaven la maquinària, com qui abandona a correcuita el camp de batalla el divendres passat perquè, en sé dilluns, entraven tots a l’atur... però —no perdem l’esperança— ves a saber si estem dintre d’aquestes mentides piadoses i es continuen les obres, ni que sigui com l’ase amb la flauta: sonant per casualitat.


(Blog de Avui+El Punt, 12-08-10)

Declara que alguna cosa queda



La retallada en obres públiques del govern de Madrid —ho comentava fa uns dies en aquest blog— ha afectat de ple a la variant de la N-340 al seu pas pel meu poble, l’Aldea, malgrat tractar-se només de 3 ó 4 quilòmetres i estar l’obra executada en més d’un 50%. He de tornar a dir que, en l’última setmana, tal com estava previst al paralitzar l’obra, el fantasma desolador d’una obra abandonada s’ha fet càrrec del paisatge i de l’ànim de la població i dels transeünts esperançats, després de tants anys, en veure el trànsit normalitzat i els desitjos generals, del poble i dels que passen, realitzats.


Les decisions del govern de Madrid, que passa olímpicament del català, a qui ni consulta malgrat la coincidència de colors polítics, no solament no són contestades i recriminades, sinó que, a més a més, són suavitzades: ferro fora. El conseller d’obres públiques de la Generalitat, tan content com conformat, anuncia que té “indicis positius” de que Madrid reprendrà “aviat” les obres interrompudes.


També és veritat que tal ximplesa només ho ressalta com a titular de primera línea “El Periódico” —l’únic que fa veure que s’ho creu— i, jo, després de veure com s’ha retirat l’empresa constructora del territori, carregant maquinària i utillatges a correcuita, com qui es retira d’una guerra, deixant-ho tot desolat, no m’ho crec ni fart de caipirinya.


Que fàcil és fer declaracions simples, increïbles i incongruents pensant que la gent, a la que consideren imbècil, les prendrà com a importants, creïbles i coherents.


(Blog de Avui + El punt 9-08-10)

Pot ser un bon dia




La terrassa no dona per a més. He fet un passeig vora mar fins el poble. Feia poc que havia sortit el sol, una mica enteranyinat per uns petits núvols emprenyadors que no resistiran molt ni a la llum ni a la calor d’un diumenge —amb el que ve, el més estiuenc—. La platja del Baconer està deserta i la lluentor del sol naixent no deixa veure clar el far del Fangar, orgullós, avisador i sempre de guàrdia. En la dels Capellans, una dona matinera passeja un gosset; en una ma la corretja i a l’altra una bossa de plàstic —bon senyal: no embrutarà, ho celebro—. Em trec la camisa, els núvols prims ja s’han fus i el sol escalfa, encara que suau: és una carícia matinera a l’esquena i el clatell. A la platja de les Avellanes, planeta i refinada pels les màquines a punta de dia, un home hi posa les primers petjades, i obri la sorra i la mar a la multitud que més tard —ell ja no hi serà— prendrà posicions conqueridores. L’Ampolla encara dorm la ressaca de la nit màgica i els carrers estan deserts. Un escombraire neteja. El Tet de can Piñana, l’últim d’anar a dormir i el primer en llevar-se, para taules i cadires pels esmorzars. A la fleca l’olor del pa calent em fa entrar en gana i el davantal blanc i el somriure de la dependenta m’anima en el camí de tornada, cara sol, mentre les primers barques es perfilen a la badia de Sant Jordi, a contrallum del sol que ja mira de més amunt.


Mentre esmorzo repasso les notícies.


La dona d’Obama dinarà amb els reis a Mallorca: I a mi què?
Foment es baralla amb els controladors: No m’interessa. No penso viatjar.
Laporta irromp a l’Ebre en detriment de Reagrupament: Ganes de marejar al perdiu.
Uns retalladors formen al voltant d’una senyera desplegada sobre la sorra, a Masdenverge, en defensa dels correbous: M’interessa. Ho recolzo.
Primer gest per reactivar la vegueria de l’Ebre (Ausàs demana veure’s amb Chaves): Parole, parole... No m’interessa. No servirà de res.


Me’n vaig a capbussejar. Hi ha mar plana i clara; vull fer unes caixetes per fer el vermut.

(Blog Avui+El Punt 8-08-10)

No hi ha ni un pa a la post



Si heu passat pel meu poble per carretera, segurament recordareu el col•lapse permanent de circulació, des de fa molts anys. No us explico la història perquè és tan antiga com el poble que es va formar al llarg de la N-340 entre una estació de tren i un hostal, tot i que els problemes de circulació, accidents mortals inclosos, s’han viscut en els últims 25 anys. L’Aldea, per a bé, és una cruïlla de comunicacions: línia fèrria, N-340, l’autopista AP-7, l’autovia A-7 en projecte, connexions amb l’Eix de l’Ebre —li falta l’aeroport— i, per a mal, durant més d’un quart de segle, amb la N-340 pel mig, ha estat un tap per al trànsit i un perill per als habitants que, fins fa quatre dies mal contats, no teníem ni semàfors ni passos zebra.


Les manifestacions ciutadanes han estat fortes i, durant més de 10 anys, s’ha estat parlant d’una variant que treu la nacional del poble i que, finalment, l’any passat es van començar les obres. Molt llarg es va fer, però bé està el que bé s’acaba. Però no s’ha acabat bé. Al igual que moltes estructures fantasmes, d’obres paralitzades arreu, per tots els pobles, la variant de la N-340 al seu pas per l’Aldea es paralitza “sine die” i entra en el món fantasmal d’obres abandonades. El divendres passat, sorprenentment, s’acomiadaven els operaris que s’hostejaven al poble i s’avisava als proveïdors habituals que el dilluns ja no hi serien perquè ingressaven a l’atur, tots plegats.


Això pinta malament. És una obra de uns 3 quilòmetres que no supera els 30 milions d’euros, executada més del 50 %, pel que es veu a simple vista —hi ha proveïdors que asseguren haver subministrat més del 70% del material contractat—. Crec que és la xocolata del lloro de totes les obres públiques que el govern central estava executant i ara paralitzant. No poden ni amb això.


Déu n’hi do com deu estar al pati —el dèficit de l’Estat, vull dir—. No hi ha un pa a la post. Sóc jubilat: reso per les pensions.


(Blog de Avui + El Punt 5-08-10)