vilagrassa

2012-01-29T10:39:00.002+01:00

Es continua robant al camp

Els pagesos s’exclamen. Es roben productes, estris i maquinària als camps i a les masies. Està demostrat que es roba però demostrar qui ho fa ja és més difícil, perquè el que roba ja té cura de que no l’agafin en flagrant delicte i, si l’agafen, el que ho ha vist, ha de voler declarar, dir la veritat i demostrar-ho. Mentre, l’Elies Gombau, un pagès del meu poble, està content i, a la sortida del jutjat, ho ha celebrat amb els familiars, amics, companys de la pagesia que sempre li han fet costat i amb algun clàssic oportunista polític que no ha perdut ocasió per sortir a la foto. Tot s’hi val i tot és bo per recolzar el patiment d’un home que va fotre dos trets a l’aire per dissuadir persones que van entrar dintre de la seva propietat i, potser, li fotien les carxofes, la fruita o els caragols... és igual. Segons explica, no era la primera vegada que el furtaven. Però l’Elies, com en el món a l’inrevés, va passar a ser el demandat. Més de dos anys d’angoixa resolts en deu minuts de judici. Sempre és un tràngol haver de passar per un jutjat, estiguis d’una part o duna l’altra i, per les experiències que tots tenim per haver-ho fet alguna vegada, la sentència, mai complau del tot i, per suposat, mai a les dues part. Deu ser molt difícil fer justícia. Costa anys i panys, costa molts diners, molts disgustos i la percepció és sempre de desencís. Els d’a peu tot això no ho entenem. Mentre, es continua robant al camp.

2012-01-24T17:35:00.002+01:00

Espolsem el gebre

La mica de rosada que enfarina els camps, ens recorda que encara fa hivern malgrat els ametllers, atrevits, ja floreixen. L’amburgada encara es pentina les grenyes de boira freda, cada matí, mentre desfila de Rasquera en avall fins espargir-se a la mar pel pont de l’Àliga. No són aquells freds que gebraven les festes de Sant Antoni al Perelló o les de la Candelera a la Cala que encara estan per veure, però una altra fredor corre pel cos dels dipositaris de la secció de crèdit del meu poble que, malgrat les oportunes gestions del Govern de la Generalitat, no veuen com recuperar la resta dels recursos enganxats, apareixent a les parets bàrbars senyals vermells, com els números de la Cooperativa, fruit de la impotència i de la ràbia que cal contenir. Es fa difícil recuperar la confiança en nosaltres mateixos quan ens passen tantes coses i poques de bones i, al damunt, condicionem sistemàticament tots els projectes importants que es podrien desenvolupar a la zona, començant pels plans de reg, malgrat la sequera i la manca de perspectives en el primer sector, passant per les industries que han intentat instal·lar-se al Catalunya Sud, fins els parcs eòlics que ens van festejant. Raons en hi ha, segur, a favor i en contra, però, mentre, no som capaços d’espargir la boira sobre l’economia del territori. Caldria anar més lluny per millorar el que tenim prop i anar aixecant el cap abans de que el gebre ens l’enfarini del tot.

2012-01-22T20:00:00.002+01:00

Ens hem d’empassar el 2012

Espargida la boira de les tan esperades i entranyables, però també empallegoses festes nadalenques, és inevitable, encetant any nou, que fem projectes per millorar el que hem deixat enrere, sabedors de que aquest serà encara pitjor, convenciment que ens ho farà pair millor. Els dirigents s’esforcen en justificar les mesures dures que s’estan imposant, segurament dos o tres anys massa tard, sempre marcats per la poltrona i la dependència electoral, però tal com ha anat calant en la ciutadania la pua esfereïdora dels pecats mortals d’una classe dirigent irresponsable i feble en connivència amb una altra de pitjor, la financera, egoista i desmesuradament especuladora i avariciosa, s’han anat assumint les desgràcies quotidianes que a cadascú li toca viure i, convençuts de que aquest any també serà dolent, aflora el sentiment decebedor vers aquells als que se’ls hi ha donat la confiança per a que governen i no ens ho han solucionat d’un dia per a l’altre. Som així d’exigents, o pot ser és la necessitat que ens obliga. Mentre, ens distraiem condicionant l’actuació de les forces d’ordre públic o ens perdem amb denuncies simples de correbous o judicis de polseguera mediàtica sobre els regals a polítics però no s’aborden flagrants casos de mala gestió, connivència, corrupció, malversacions i males inversions que han estat el caldo de cultiu per conduir-nos on ara som. Serà un any estrany, però ens l’haurem d’empassar.

(Diari de Tarragona 15-01-12)

2012-01-02T20:04:00.003+01:00

I el 2012...?

Les Terres de l’Ebre no s’escapen dels efectes de la conjuntura global, amb una situació financera complicada, un atur i una crisi energètica generals i un segell de crisi anímica que ens ho fa veure tot encara pitjor, amb l’afegitó de la problemàtica estructural del territori que en els últims anys s’ha agreujat per la desaparició de petites i mitjanes empreses, l’afecció del problema de la construcció, dels preus dels productes agrícoles i la desatenció i l’incompliment polític (estació de mercaderies de l’Aldea, variant de la N-340, l’autovia A-7, el retard dels regs Xerta-Sénia i l’Aldea-Camarles i el de les obres d’extracció de residus del pantà de Flix i les de les inversions per corregir la regressió del Delta). Tot això ha creat desconfiança en les nostres mateixes possibilitats i la fuga de població jove per manca de futur al territori, especialment en l’àmbit agrícola.

S’enceta un any i cal fer nous plantejaments que, partint de desitjos i bones intencions, voldríem portar a terme tots plegats després d’una dècada de mala gestió política, social i financera que ens ha portat on som. El més senzill seria mirar de no repetir errades, entonar el mea culpa i, com l’hora de buscar culpables ja ha passat, treballar tots plegats per traure el carro del fangar.

Coneixem les principals amenaces. La caiguda del PIB per càpita, no tant per menys producció com pel creixement demogràfic (2 punts més que la mitjana catalana) es corregeix amb la minva de la immigració. La construcció (8% del PIB), amb una oferta desmesurada, tardarà uns anys a recuperar-se. En el primer sector (11% del PIB), amb una forta afecció minifundista en agricultura, s’haurà d’anar pensant en plans de reparcel·lació, plans de reg, fusió de cooperatives i innovació (mercats, marques, DO, qualitat i implicació en els sectors agroindustrial i turisme rural). Els serveis creixen sols (55% del PIB) però l’industrial (26% del PIB), el que més llocs de treball ha destruït, necessita crèdit, però també formació i enginy, recerca i innovació, així com una connexió permanent amb l’Administració i la Universitat, amb especial atenció a les comarques del Baix Ebre i Montsià, on hi estan establertes el 90% de les empreses, amb Tortosa i Amposta com a principals nuclis urbans de producció. Si tot això s’afavoreix des dels governs, pot ser el segon semestre del 2012 les coses milloraran a les Terres de l’Ebre.

(Diari de Tarragona 2-01-12)

2011-12-17T01:34:00.002+01:00

Bones notícies

M’agradaria parlar de bones notícies com la inauguració del CAP de l’Aldea, l’exposició de l’artista tortosí Rocamora, de la vintena de premis turístics que recull la Terra Alta, de la nova marató de TV3 que ressalta cada any la solidaritat del poble català, de la nova plaça del mercat d’Amposta, de la rehabilitació d’una església del segle XIII a Ginestar, del nou pla preventiu contra la mosca negra, o de que l’hospital Verge de la Cinta ofereix un nou servei de llits individuals, però, malauradament, tot això no fa bullir prou l’olla i l’atenció no se’n surt de qualsevol desgràcia social, financera o econòmica que ens ve a engrossir substancialment els problemes que ja tenim. Així, el pensament, l’atenció, es centra en els problemes del socis de la secció de crèdit de la cooperativa de l’Aldea, en la gent que augmenta la cua de les ajudes de Càritas o en les retallades que afectaran aquest dies als funcionaris públics i els aturats reals, encara amb subsidi o ja esgotat. Tot i així vull tornar a coses positives perquè venen dies d’aquells que ens fem tots bons i carregats de bones intencions i fem amables felicitacions, i es per això que, després de l’ensurt de la secció de crèdit de la cooperativa del meu poble i l’excés d’alarmisme social que es va crear per declaracions municipals desmesurades que complicava el sector, la Generalitat aporta una solució política ràpida, efectiva i, sobre tot, de confiança.

2011-12-10T16:36:00.002+01:00

Calma, controlem la situació

Cal mantenir la calma i, ara, no retirar els dipòsits d’on els tenim i, sobre tot, cal que ningú ho recomani. Ho comentava en un article d’opinió anterior, a partir del cas de la cooperativa del meu poble, perquè no s’ha d’estendre el pànic en èpoques de dificultats o en circumstàncies puntuals que s’hagi produït de cop, com és el cas que ens ocupa, una falta de confiança, segurament per una mala gestió. Sé que cada u pensarà que són els seus diners i els ha de protegir, però cal pensar que un efecte “corralito” acaba perjudicant a tothom. El pànic no és bo, per ningú, en cap circumstància. És veritat que fa pudor de mala gestió i incompliment del reglament, per part de qui gestiona la cooperativa de l’Aldea quan, com a mínim, ha immobilitzat més dels recursos (pràcticament tots) que la llei li permet, jugant inconscientment amb els diners dels socis i això s’ha de seguir, corregir i sancionar, però també cal tenir en compte vàries consideracions. En primer lloc la puntualitat del cas (no té perquè ser a tot arreu igual) i, després, que res és segur enlloc i que, malgrat el desemparo de les seccions de crèdit que no es poden beneficiar del Fondo de Garantia de Dipòsits, la resposta immediata de l’administració, Ajuntament, Diputació, Consell Comarcal i Generalitat, ha estat tranquil·litzadora, efectiva i aporta confiança. Ara, aprenguem també allò tan obvi com antic de no tenir tos els ous en una mateixa cistella.

2011-12-05T00:11:00.000+01:00

No estenguem el pànic

La Cooperativa del meu poble no pot fer front a les disposicions que els seus socis volen fer dels diners que hi van depositar. Això no és un problema de la crisi global que patim, encara que una mica també, sinó de desconfiança en els gestors que la maneguen. “Zapatero a tus zapatos”, es diu en castellà. Aquí en diem que “del que no n’entenguis ni en compris ni en venguis”. Certament, després d’aspres experiències en els últims anys, de tantes cooperatives que han volgut fer de banc amb els recursos dels seus socis amb caixa rural, fins i tot en èpoques de vaques grasses, és curiosa la fidelitat i la confiança en aquelles institucions. No és dolent que les cooperatives gestionen els recursos que els seus socis els hi deixen en dipòsit. El perjudici bé quan una part important d’aquells recursos es col·loquen malauradament en inversions que no tenen liquiditat immediata o a curt termini i els dipositants volen disposar. Els socis són els propietaris de l’entitat, però en la pràctica costa controlar les accions d’aquells gestors que les maneguen, als que se’ls hi ha fet confiança per a que administren els seus interessos i, especialment, els seus diners. És veritat que cada cas és un cas i, en independència de que les feines les té que fer qui n’entén, també cal recordar que tots els bancs i caixes farien fallida si els seus clientes volguessin retirar els seus diners de cop, acció que mai s’ha de recomanar.

(Diari de Tarragona 4-12-11)

2011-12-02T17:18:00.004+01:00

Ens governa la incompetència

Comentava en el meu últim escrit que cal una coloma blanca, un raig d’esperança, alguna cosa que ens indiqui que tot això escamparà, que hi ha una llum al final d’aquesta foscor, però no s’espargeix la boira. Al món, la globalitat esdevé desavantatges, es fa càrrec de la situació i els dirigents estan més despistats que una rata en un garatge. A Europa ens ha agafat amb els pixats al ventre i, també, els dirigents, cada vegada que pixen fan un pensament que, si més no per aquesta vegada, seria bo que fos únic. D’Espanya ja no en parlo perquè està inclosa en el desgavell de la globalitat, del món i d’Europa i, a més a més, mal gestionada i a Catalunya amb un govern capaç, prenent decisions fermes, però impopulars, encara que del tot necessàries, arriba fins on arriba. I si baixo al meu poble, l’Aldea, una petita vila d’uns 4 mil habitats del Delta de l’Ebre, em trobo amb un concurs de creditors presentat per la cooperativa agrícola on han quedat bloquejats els comptes de la secció de crèdit d’uns 3 mil clientes del poble.

Déu n’hi do! Vaig fer un article, fa temps, que titulava “Reina la incompetència”. Ara sé que em vaig quedar curt.

2011-11-26T09:40:00.002+01:00

Cal una coloma blanca

Eufòria per uns i decepció per altres. Uns pugen i els altres baixen. Passa sempre quan es coneixen els resultats d’unes eleccions i les generals del passat 2o de novembre no han estat una excepció i ni tan sols una sorpresa. I ara què?, perquè sembla que unes eleccions venen a ser la panacea de tot el mal que ens amenaça, però el mal que tenim va tan de pressa que els resultats electorals no l’atrapa. Els mercats continuen devorant confiances, governs, mal gestors i destapant incompetències de dirigents que baix la capa, precisament, d’unes eleccions democràtiques i de partits, a priori en bones intencions, es tapen les seves vergonyes que, ara que tot se sap, es destapen sense pietat. Una pluja torrencial, que no l’esperada, ens ha sorprès enfada com si la culpa fos de tots plegats, mentre l’únic que el pagesos demanaven era aigua per regar. Els més propers ens anuncien noves retallades, importants, doloroses, encara que necessàries, mentre els que ens han de manar els propers quatre anys des de la Central fan “muts i a la gàbia” com si no sabessin el que està passant ni la pressa que hi ha perquè això es deteriora per moments. Els jesuïtes se’n van de l’Observatori de l’Ebre, els damnificats per les barrancades demanen solucions, un Castor se’ns menja els llagostins de la mar i ens diuen que el 2012 encara serà pitjor. Alcem la vista al cel, igual passa una coloma blanca i ens dona un raig d’esperança.

2011-11-19T13:21:00.003+01:00

Allò que el vent ja s’ha endut

Sonen encara les promeses electorals dels partits desesperats per aconseguir centrar l’atenció d’aquell votant indecís o desencisat, aliens a la ferotge remor global dels mercats financers que revola com voltor que olora la pudor de la carronya que ha de ser el seu sostén en els dies més propers. Encara que irònicament, es podria dir que l’electorat hauria d’estar tranquil perquè, insults i plantejaments denigrants apart, que fan de la campanya electoral una rutina desgastada que ningú s’esforça en renovar, actualitzar o reinventar, a tenor del que han estat exposant els partits (la majoria han apostat per solucionar l’atur i la situació econòmica), és evident que qualsevol que guanyi ens ho solucionarà tot plegat. En aquestes terres tothom ha apostat per les grans infraestructures com el Corredor del Mediterrani, pretensió ambigua i fora de les nostres mans, però no s’ha treballat per tenir un centre logístic fort, com l’estació de mercaderies de l’Aldea i destaca la incapacitat de fer parar una sola vegada al dia l’Euromet. Els que ens han parlat de coses tan ambigües i inversemblants com que aposten per un finançament que garanteixi la sortida del país de la crisi, és com si ens volguessin explicar que aquí, les persones que elegirem, governaran el món i, quan tot això ho prometen els que ens han governat en els últims anys, pot ser caldrà preguntar-los-hi per què no ho han fet mentre manaven.

(Diari de Tarragona 20-11-11)

2011-11-15T16:59:00.002+01:00

La UNED sempre prop

L’alumnat es preguntava si es podria fer la sortida medieval i renaixentista. Havia estat una tarda de pluja que, per absent durant mesos, concentrava l’atenció i alimentava el neguit general per si l’oratge esgarrava l’endemà l’esperada passejada cultural pel patrimoni històric artístic del barri antic de la moderna Dertusa. Afortunadament un suau ventet de dalt i un bon solet de tardor, allunava l’efecte plujós fent esclatar una matí de dissabte expectant, després de la primera classe que l’entusiasta professora havia impartit el dia abans. L’escenari de la catedral de Tortosa, encara que vista i revista per l’alumnat, i els palaus dels voltants, amaguen detalls sorprenents i abastament interessants si es visiten de la ma de la professora Maria Balart, una guia d’excepció, que subratlla detalls del gòtic i del barroc que en altres ocasions ens havien passat per alt. És una iniciativa de la UNED, programa Senior; un curs formatiu que, amb la tutela del professor Joan Antoni González, inclou temes d’actualitat i estratègies de desenvolupament personal i tracta temàtiques d’interès per les persones de més de 55 anys, amb la finalitat de millorar la seva qualitat de vida. Proporciona coneixements, aprenentatges i afavoreix la comunicació a través de les relacions interpersonals, i millora el coneixement de l’entorn cultural. A Tortosa ha tingut molt bona acollida. La universitat a distància ens queda sempre prop.

(Diari de Tarragona 13-11-11)

2011-11-12T20:04:00.000+01:00

Quan la demagògia perjudica la gestió

Aquells que van fer bandera de la defensa de l’aigua a l’Ebre i els va servir, o la van usar, de catapulta política, a la llarga i a la curta ens han fotut ben bé.

(Petit extracte de l’article de Jordi Barbeta, La Vanguardia 12-11-11):

Peor ha sido lo que ha emergido de la gestión de la Agència Catalana de l'Aigua. El tripartito dejó una deuda de 1.700 millones de euros con algunos episodios grotescos. La Generalitat tiene almacenadas tuberías por valor de 24 millones de euros que en tiempos del tripartito fueron adquiridas sin concurso previo para el imposible trasvase del Segre. Para otra canalización de agua a través de Collserola se gastaron 240 millones de euros cuando la mera ampliación de un conducto preexistente por el centro de Barcelona habría costado diez veces menos.

L’article és més llarg. Això és només una petita mostra. Tot plegat posa els pels de punta. La demagògia és apegalosa, la gent s’hi enganxa.

2011-11-05T19:34:00.003+01:00

Cal anar a votar

Només tindrem, després del 20N, un any i mig sabàtic electoral, perquè al 2013 hi haurà les europees, si tot això d’Europa s’aguanta com ara, que ja és dir molt. No és que sigui un respir molt llarg, però després de la triple activitat electoral dels últims quinze mesos (catalanes, municipals i estatals), quinze mesos sense campanya, despeses extra, colzades, missatges buits i brindis al sol, serà un període que, veurem, s’haurà d’anar més per feina o no ens en sortirem. La campanya que acaba de començar, poc es diferencia de les anteriors. Després de trenta anys, la societat, la política, l’economia, la mentalitat en general, han experimentat canvis substancials, de forma que no té res a veure amb allò que coneguérem en els primers anys de la democràcia, tan per l’evolució natural com per l’afectació dels canvis generacionals i tecnològics, aquests últims molt significatius. Tot i així, l’entrellat de les campanyes electorals és tan semblant que fa pensar que amb això no hem evolucionat gens, malgrat les necessitats de la ciutadania siguin diferents i la seva percepció vers la classe dirigent sigui d’una valoració baixa i decebedora, a tenor dels resultats, dels comportaments i de la precària situació que ens han deixat. Però és el sistema que tenim, millorable segurament per la classe política, i el menys dolent dels que coneixem. Cal anar a votar i ser exigents amb qui guany i, especialment, amb els que hem votat.

(Diari de Tarragona 7-11-11)

2011-10-30T23:24:00.000+01:00

Els regants accepten els sacrificis

És el títol on, en aquest mateix diari, es feia referència a l’actitud dels regants del Delta en acceptar una reducció significativa de la dotació d’aigua garantint així els usos mínims de reg en les aigües avall dels tres últims embassaments del riu. És un acord entre la Confederació i les comunitats per pal·liar l’escassetat d’aigua, en mínims històrics, com a conseqüència de la manca de pluges a la conca de l’Ebre. Encara ressona els comentaris de fa pocs dies en els nostres mitjans de comunicació, exclamant-se per les conseqüències d’aquesta sequera en veu de totes les cooperatives olivareres del territori i també de la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya, que recolzava el seu reclam i també la finalització dels canals de reg, Xerta-Sènia i l’Aldea-Camarles, que han de proporcionar reg de suport a més de vint-mil hectàrees de secà corresponents a més de sis mil propietaris, es de dir, a més de sis mil famílies d’aquestes terres. La sequera ens fa memòria d’una necessitat imperial per no perdre les collites, però també ens deixa constància de que els pagesos no només són molt sacrificats, perquè ens ho han demostrat abastament al llarg de la seva història, sinó que tenen un gran sentit de la responsabilitat a l’hora d’administrar un aigua escassa, malgrat la seva imperiosa necessitat. Ho he dit i escrit moltes vegades: el pagesos són els millors administradors de l’aigua i de les seves concessions.

(Diari de Tarragona 30-10-11)

2011-10-22T20:32:00.002+02:00

Facilitats per als estafadors

Ni el Diccionari de la Llengua Catalana ni el de la Real Acadèmia Espanyola contemplen el mot “premium”. De l’anglès es tradueix com a “prima”, però és igual; quan reclames a una operadora de telefonia sobre uns càrrecs monumentals que et cauen a la factura sobre uns missatges que t’han enviat, et diuen que són els “premium. Te’ls estan enviant perquè han tret el teu número de telèfon d’una enganxina perversa on t’han ofert el sorteig d’una cafetera, d’un viatge o d’un cotxe; sempre, això sí, de marques de primera línia per a que et confiïs. Enganyifa? Sí. Estafa? També. S’hi entra pensant que no hi perds res, et demanen el número del mòbil i et comencen a caure missatges comercials que has de pagar, i molt car. Culpables? Els estafadors que han inventat la trama, és clar, però més culpables i en molt més delit, els governs que no ho controlen i la connivència de les companyies de telefonia que ho saben i ho permeten, perquè facturen a dojo. Perjudicats? Els de sempre: usuaris innocents que no dominen aquesta trampa i entren com les anguiles als ventrols i després no poden sortir. Els governants no vigilen i les companyies ho faciliten. Ambdós a favor dels estafadors. Mentre uns intenten sortir de la crisi, altres fan l’agost aprofitant la debilitat del sistema, de la gent d’a peu i del relaxament dels que ens governen que, per cert, estan tots de campanya electoral insistint en que si guanyen, amb ells al govern, viurem millor.

(Diari de Tarragona 23-10-11)

2011-10-08T10:25:00.002+02:00

El pagès vol fer collita

La campanya de l’arròs al Delta toca la seva fi, pel que fa a la recollida. Les màquines segadores estan de neteja i s’enfilen per l’Eix de l’Ebre per allargar la feina a l’Aragó i Navarra on la collita, pel clima, va més endarrerida. Els grans d’arròs que s’han quedat a la palla han tingut temps de grillar, germinant nou planter que enverdeix els restolls dels quadres arrossers esdevenint una nova primavera a la tardor, a l’espera dels tractors que ja remouen palla, fang i brots verds per fer foc nou, eixugant les terres per combatre el caragol poma. Els bernats, els esplugabous, els fumadells, les gavines i ara també les cigonyes, entre tants d’altres moixons en aquest indret, s’ho miren amb bons ulls, conscients del paradís on estan vivint mentre, prop, s’agreuja la collita de secà per falta d’aigua de pluja i de reg. Els productors posen el crit al cel, les cooperatives del territori, i també la seva federació catalana, s’exclamen i demanen aigua, fins i tot pensant en traure a la Mare de Déu de l’Aldea, a la que s’invocava anys enrere. Han salvat l’arròs però no saben si salvaran les olives, un 50% de collita ja perdut per la seca. Necessiten regar, malgrat la polèmica del transvasament, que també hi estan en contra, com la majoria de gent del territori, però són coses diferents que no cal barrejar. Contra la climatologia no hi poden anar, és batalla perduda, però contra la confusió s’hi hauran de defensar.

2011-09-24T11:12:00.002+02:00

El secà necessita aigua

Fa temps que no plou. Estem al davant d’un any de sequera absoluta. Els matolls estan secs com un os; el romaní que aguanta tot l’any verd i, en anys bons de pluja, floreix a qualsevol temps, està sec, prim i ni creix ni meix. Els abellaires ho notaran, però qui ja ho està notant és el pagès d’oliveres, garrofers i ametllers, cultius de secà per excel•lència que enguany estan traspassant les línies vermelles de la seva subsistència. Les ametlles s’han quedat primes, les garrofers que també han patit, ara han de sofrir la creuada dels preus miseriosos que no cobreixen ni els costos de plega-les. De les olives, els pagesos afirmen que es queden primes i arrugades i, a més a més, cauen de seques i és veritat; posats prop d’una olivera sentim com un degoteig permanent d’olives que reboten a terra. Diferent és el cas dels camps d’oliveres que tenen reg, la majoria de pous particulars de la mateixa finca, perquè salvaran la collita, com la va salvar tothom l’any passat perquè va ser un any pluviós. El pagès de secà necessita aigua per regular la producció, per regar quan no plou, reg de suport per assegurar la collita cada any. La guerra dels preus l’ha de batallar en un altre camp, són figues d’un altre paner, però la de l’aigua de reg li ho hem de posar fàcil. Els plans de reg de secà del territori no es poden condicionar de forma frívola i gratuïta. És una necessitat imperiosa pel desenvolupament normal de l’activitat agrícola de casa nostra.

2011-09-17T10:41:00.002+02:00

Canvia el color del Delta

Fa poc que ha sortit el sol i el seu resplendor es reflecteix en els camps d’arròs que groguegen madurs a l’espera de la seva recollida. S’evapora l’aiguatge de la passada nit amb una boirina fantasmagòrica que contrasta amb la catifa esgroguissada, retallada pels cordons verds d’agram i de senill que alberguen la plaga del caragol poma. La maquinària agrícola es mou neguitosa a l’espera de la senyal que doni l’entrada als camps a mesura que avança el matí, si l’oratge esdevé més sec. Un copet de vent de dalt afavoriria la recol·lecció. La humitat és la gran enemiga de la sega de l’arròs mentre el mestral és el gran aliat dels segadors. Serà més de mig matí quan es doni tot el necessari per engegar. Ja surt el rebordonit en els rostolls dels pocs camps ja segats, solcats per les roderes de les segadores, farcits de moixons matiners a la recerca d’un peixet, d’un cuc, d’una granota o qualsevol cosa que ompli el pap. La recollida de l’arròs canviarà una vegada més el color del paisatge d’aquesta terra multicolor que, trosset a trosset, lluita per sobreviure en un món infernal de multinacionals, de problemes financers, de governants incompetents molt centrats en els resultats electorals, absents de les necessitats immediates i del seu perllongament en un futur incert. He quedat amb uns amics per esmorzar a la vora del riu. Està en calma, el veig assossegat... no sap, o no ho vol saber, el que s’està coent a Castelló.

2011-09-10T09:45:00.001+02:00

La Universitat i l’11 de Setembre

“Imagineu-vos quelcom tan simple com és anar a escola i que ens ensenyen totes les llengües que calguin, menys la nostra pròpia que es la que parlem a casa amb els nostres pares i al carrer amb la nostra gent. Els que vàrem anar a escola en castellà, quan érem fora de casa havíem d’escriure als nostres familiars en castellà, una llengua diferent de la que parlàvem. La universitat de Tortosa es va obrir al 1.568, vint anys avanç que la de Tarragona. Vegeu la importància històrica i intel·lectual d’aquestes terres en aquella època i les possibilitats de progrés que hem perdut amb tants anys. Imagineu-vos si els nostres fills i nosaltres mateixos haguéssim pogut anar a la universitat a Tortosa... s’havia d’anar a Barcelona on només hi anava qui podia. Afortunadament, després de més de 250 anys, estem recuperant aquelles oportunitats que mai havíem d’haver perdut. Estem carregant pel futur, per les generacions que venen”. Són unes línies extretes del pregó de l’11 de Setembre del 2005 que vaig tenir l’honor de fer a l’ajuntament del meu poble. Disculpeu la cita pròpia, però com la Universitat de Tortosa va ser una de tantes institucions catalanes que es van abolir amb el Decret de Nova Planta, en el tema de la llengua i l’ensenyament en català no paren de furgar i estem novament en un nou 11 de Setembre i, al davant d’una reforma constitucional a corre cuita, m’ha semblat adient apuntar-ho una vegada més. De moment hem recuperat la Universitat.

2011-08-28T21:15:00.000+02:00

Si el far aguanta...

La calitja emboira el Golf de Sant Jordi, la badia de la calma; el far tremola però, no patiu, no s’enfonsa; és l’efecte de la calor i els miratges que el festegen en el petit desert de la punta del Fangar, l’única del Delta ben tractada pel riu en els pocs sediments que encara baixen. És la xafogor d’un estiu que mor matant, després de nàixer massa fresc. El gregal, encara que suau, no ha remés en molts dies i fa l’aigua tèrbola en els dos primers metres de la superfície, mentre a sota es manté neta i cristal·lina. Aquest vent de la mar porta humitat que fa augmentat la sensació de calor, habitual tots els anys en aquestes dates. Encara així, la badia s’omple cada tarda de velers que l’aprofiten resistint deixar l’esbarjo, sabedors de que a la feina pinten bastos i de que els que ens manen ens esperen amb ungles llargues en tots els àmbits governamentals. Els diaris porten poques notícies i la majoria són dolentes. La mandra per tornar a la rutina dels problemes ens fa mirar amb nostàlgia el panorama estiuenc que tenim al davant i que aviat hem de deixar enrere. Una estona en el penya-segat dels tres pins de les cinc branques, dempeus, perquè ja no queden bancs de fusta que els depredadors han fet desaparèixer per pur gamberrisme, en l’última claror del dia, mentre el sol s’ajoca satisfet per la feina feta, la calitja escampa i el far del Fangar, vestit de frac blanc, treu pit, ja no tremola, i ens alerta de que encara hi som.

2011-08-23T01:08:00.002+02:00

Tres pins, tres parelles

Tres pins grans, molt grans, donen sopluig estiuenc a tres parelles. Dues són d’aquestes terres, l’altra és estrangera i em faig creus de com són capaços de trobar llocs tan encisadors. Buscant, em diuen si pregunto. Les tres parelles són grans, de edat, encara que els pins els superen, també en edat; és gent aposentada, amb experiència, que sap gaudir de les coses bones de la vida. És el lloc ideal per esquivar la calor. Prop de l’esplanada on han aparcat els cotxes, de forma que no costi gaire traslladar el fato, el panorama permet, com una atalaia, divisar la mar blava als seus peus. A la dreta platja de grava fina, Santa Llúcia, i les roques planes de Capelo, petit istme, caprici del paisatge, i a l’esquerra un rocam pla, a rogles llisos, a rogles escabrosos on sonen els bufadors en un ritme constant baix la batuta d’un gregal suau, però persistent. Al darrere, entre matolls, una passarel·la de fusta s’allarga fins enganxar la sendera que, vora platja, fa cap a Cala Moros i l’Àliga, en direcció a la l’Ametlla de Mar. Un parell de diaris, un llibre, una emissora de ràdio matinera i mitja becaina abans de dinar són els entreteniments més importants de les tres parelles que, m’ho han confirmat, encara no es coneixen. Cada una té el seu pi, la seva ombra i, de moment, no s’ha donat el cas de compartir res més que el paisatge, la brisa marinera i la frescor del pinar. El Perelló queda lluny, em diuen, però té bones platges.

2011-08-14T17:47:00.000+02:00

No tot és dolent

Són dies de notícies tristes, fins i tot catastròfiques. Les borses, les agències de qualificació, les pujades dels sous dels alcaldes, els aldarulls d’Anglaterra, les cues de Càritas i tantes altres coses ens agregen el pa en tomata i el cafè en llet dels que encara podem esmorzar cada matí. Les bones notícies no fan vendre diaris ni aporten visites massives a les webs dels periòdics, ni casi se’n parla a les tertúlies dels mitjans televisius o radiofònics, ni tan sols a les de cafè perquè desperten poc morbo. Tot i així vull ressaltar, a perill de que se’m preste poca atenció, dues d’extraordinàries que s’estan donant aquests dies a les nostres terres, sobre la mel i la construcció, sectors molt diferents però en molts factors positius coincidents. Conec personalment als dos empresaris protagonistes, Rafel i Antonio. El primer inaugura un centre d’interpretació de l’activitat apícola a El Perelló, amb una inversió superior al mig milió d’euros, i el segon un pàrquing subterrani a Tortosa amb una inversió de quasi dos milions i mig d’euros. A mal temps bona cara, podríem dir, i el que tenen en comú els dos projectes i els dos empresaris és la valentia, l’ingeni, i la capacitat de crear activitat, il·lusió i progrés, malgrat els temps que corren on tantes grans potències s’han arronsat. Això és feina, negoci i prestigi per els nostres pobles i la nostra gent. No és tot dolent ni tothom s’arruga davant de les adversitats. Celebrem-ho.

(Diari de Tarragona 14-8-11)

2011-08-07T20:07:00.000+02:00

Tot podria seguir igual

Vell mig de l’estiu, l’equador d’una temporada esperançadora en quan a llocs de treball que caldrà veure com es tanca després que s’esgoti i es torni a la rutina residencial i laboral. L’Ampolla registra, a simple vista, certa normalitat en quan a l’afluència a carrers i supermercats però es queixen els comerços, l’hostaleria i la restauració, coincidint tots plegats en que les quatre setmanes fortes s’han reduït a dos o tres, malgrat els esforços en activitats esportives a la platja, molt consolidades, diades gastronòmiques, festes típiques i nits màgiques que es mantenen amb un bon nivell d’èxit popular, a jutjar per la concurrència massiva, mirant de ser aliens als grans mercats que es desplomen i anuncien dades catastròfiques d’ajuntaments i nacions que no poden pagar el deute o borses que decauen per l’acció de mans desconegudes que bressen els destins econòmics del món i, més prop, no ens en sortim amb la mosca negra ni amb el caragol poma, preocupació minsa, ínfima en la globalitat, però immensa en la nostra quotidianitat. Malgrat tot, la bellesa de Cala Maria, accedint per la ruta dels tres pins de les cinc branques, segueix intacta, es pot fer algun polpet de roca i quatre caixetes per fer l’aperitiu i el jardí d’ortigues marines del Baconer no coneix adversitats. To podria seguir igual si els mercats s’assosseguessin, els governants hagessin governat i els particulars no s’haguessin deixat enganyar per caixes i bancs.

2011-08-02T00:52:00.002+02:00

Valentia i sinceritat

Les mesures de Boi Ruiz, conseller de Salut, són coherents amb el discurs que s’ha fet des de la Generalitat i, fins i tot, a tenor del programa electoral que va fer que, definitivament després de no deixar mai de guanyar les eleccions, CiU recuperés la governabilitat de Catalunya. Transparència, sinceritat i coherència no en falten i, sobre tot, valentia perquè es prenen mesures impopulars, inusual en actuacions polítiques i és la primera vegada que un Govern redueix els pressupostos un 10%, feina que va deixar de fer el Tripartit, perquè cal recordar que estem parlant dels pressupostos del 2011 deixats penjats l’any passat aplicant allò de “por lo que me queda en el convento...” i és per això que tot i que les crítiques són sanes i necessàries, alguns tenen més autoritat que d’altres per fer-les. Les tres formacions del Tripartit, que van governar durant set anys aquest país a cops de gorra, no tenen autoritat per fer-les, a tenor de la seva responsabilitat sobre la situació que ens han deixat i els sindicats que promouen tantes protestes encara menys perquè llavors van ignorar aquella mala gestió. Criticar als que volen solucionar el desgavell i no haver-ho fet als que el van provocar no té cap sentit més que el de la mesquina oportunitat. Cal confiar en els nous gestors, per qui la ciutadania ha apostat, perquè amb els altres ja saben com ens ha anat. Els resultats d’aquesta valentia i sinceritat ja tindrem temps de jutjar-los.

Bones vacances

2011-07-24T00:01:00.000+02:00

Mentre els polítics que s’han pujat el sou ho intenten justificar amb l’esperança de que passi la maror i la gent ja no se’n recordi, s’acaba la setmana amb l’esplendorosa festa del Renaixement a Tortosa que es menja, merescudament, el protagonisme fins i tot de les seves festes de la Cinta que s’aguanten més per nostàlgia que no pas per la mateixa festa major. Les víctimes de la mosca negra, que en som quasi tots, estem per fer una plataforma, que és el que toca, i fem un crit al cel d’on cauen les avionetes que fumiguen el Delta, que també és mala sort. El rescat de Grècia copa els titulars del final de la setmana, mentre a la Unió Europea se li veuen les foscors d’una feblesa per manca d’unió política i, sobre tot, manca d’unió fiscal i econòmica, sense que ningú se n’adoni que a Somàlia la gent, infants sobre tot, s’estan morint de fam mentre els governs del món, diríem rics, estan preocupats pels deutes públics, els defectes fiscals o pels rescats dels països que fan perillar la zona de l’euro. Víctima de l’alta corrupció, dimiteix el president la Generalitat Valenciana amb una esperança immediata per a que TV3 es reinstal·li, segons resa el que ha de ser el nou president, mentre en Rubalcaba es troba amb un faisà al damunt de la taula que ha de cuinar, encara que primer l’ha de saber pelar. Qui pugui que faci vacances. Laporta n’és un exemple: diputat, regidor, iot, Eivissa, puro, xampany francès i bona vida.

Laporta se les porta

2011-07-20T00:20:00.002+02:00

Laporta no ha estat mai, per mi, un personatge significatiu ni interessant. M’agrada poc el futbol i, malgrat el Barça m’afecta com a “més que un club” i m’ha donat totes les satisfaccions i enrabiades que han calgut, els seus presidents m’han interessat ben poc com a personatges públics i molt menys el referit, al que sí he degut de prestar-li certa atenció en el moment que, aprofitant la seva “fama”, irromp en política constatant el seu egocentrisme i el seu oportunisme, en el sentit més pejoratiu de l’expressió.

En poc temps, Laporta es “cola” en el sistema (com molts d’altres), entrant de diputat al Parlament i de regidor a l’ajuntament de Barcelona sense la mínima capacitat d’aportar res de bo a la cosa pública i, ara, se’l veu (www.lavozlibre.com) a Eivissa en el més pur estil “Berlusconi” degustant els plaers de la vida. I amb quins diners...? Els ingressos que li coneixem els ciutadans, com a càrrec electe per dues bandes, són públics i, si en té d’altres, com a la cartera es barregen tots plegats... i si va de gorra i ho paga altri: a canvi de que? És persona escollida per les urnes per exercir l’administració de la cosa pública i l’efecte que ha causat als ciutadans que li paguen els sous públics (per fer no sé què), molts dels quals passen mil penúries per arribar fi de més i/o li han pres la casa per no pagar l’hipoteca, ha degut estar demolidor, i no sé que en pensaran especialment aquells que generosament li han dispensat el vot i han fet possible que sigui diputat i regidor.

Els dirigents del món del futbol que viuen com a reis, es gasten els diners de les aportacions voluntàries al sistema d’aquells aficionats, però la bona vida que es foten alguns polítics (amb ostentació inclosa) la paguem per imperatiu legal, per tant no voluntària, amb els impostos tots els contribuents, inclosos aquells que més penúries passen, que en són molts.

Quin sistema tan pervers que alberga situacions tan indignants, oi? I és legal, eh? De forma que, ràbia... però contenció i respecte, no sigui que ens portin al jutjat per comentar-ho.

2011-07-17T23:35:00.000+02:00

Qui deteriora el sistema?

Fa uns dies un periòdic català de tirada nacional va fer un debat amb una vintena de persones amb perfils transversals i edats diverses, però amb una mateixa conclusió: els representants polítics no els representen. Desil·lusió, avorriment, indignació, emprenyament i, fins i tot, vergonya, són els sentiments que afloraven quan als ciutadans se’ls preguntava pel funcionament del sistema polític i, pel que es desprenia, de passar de la política tot hi haver molt de jovent, res de res. La seva indignació es genera precisament per estar molt ben informats i sostenien afirmacions demolidores: «A mi em faria vergonya que un 83% de la gent no confiés en mi”, referint-se als polítics i a enquestes recents. “Només se’n recorden de nosaltres quan votem i s’obliden que els paguem el sou». Les retribucions es van citar en gairebé totes les intervencions. El gran defecte de la política és que s’ha convertit en un modus vivendi, afirmaven: «Nosaltres (comentava una funcionària) ens hem d’estrènyer el cinturó, però, i ells què? Hi ha metges que salven vides i cobren quantitats irrisòries, els polítics ens arruïnen la vida, abusen del sistema i ningú els hi demana responsabilitats directes i personals».

El tema del salari, entre molts, pot ser va ser el més debatut, perquè en temps de crisi financera i com a conseqüència crisi social, el blindatge que del seu sou se n’han fet els polítics es considera una greuge comparatiu vers tots aquells ciutadans que l’han perdut, o no l’han tingut mai, sent aquells mateixos els que posen als polítics en els seus càrrecs amb el seu vot, però quan hi són no poden decidir sobre el sou que han de cobrar, ni sobre la feina que han de fer. Els polítics, juntament amb els als directius financers són els únics, en aquest mont, que es posen, ells mateixos, el seu salari. És una gran incongruència. És un gol que ens han colat i que, lluny de beneficiar el sistema polític, el deteriora.

Així, lluny de poder remunerar als dirigents que ens governen a partir d’un resultat de la seva gestió, com seria lo habitual en el món privat i empresarial, cal, com a mínim, una normativa legal que referenciï els salaris públics per nombre d’habitants (en el cas dels ajuntaments, per exemple), amb uns límits, mínims i màxims, ben delimitats que eviti els abusos que es venen registrant en l’actualitat com s’ha vist en els últims mesos en el cas de molts ajuntaments ben propers.

Els indignats som molts i no només en el sistema que tenim, que segueix sent el menys dolent dels que coneixem, sinó per l’ús i l’abús que els dirigents en fan d’ell.

2011-07-10T09:26:00.002+02:00

L’alcalde es puja el sou

Em diuen que l’alcalde del meu poble, l’Aldea, s’ha doblat el sou en encetar aquesta nova legislatura municipal. Bé, jo sóc defensor dels sous dignes per qualsevol feina, sobre tot si es fa ben feta, i també per la de fer política, feina per administrar els interessos col·lectius dels ciutadans, feina honrosa on en hi hagin. Però el dilema, ara i avui, no és aquest perquè si algú es mereix un sou digne en política és precisament en l’àmbit municipal on la dedicació i el sacrifici personal es impagable i, ben segur, les arques municipals no trontollaran més per 1500 ó 2000 euros d’increment al més. El problema és l’efecte psicològic pel moment que estem vivint i el greuge comparatiu amb aquells ciutadans, especialment jovent, que estan passant penúries per manca de feina, de salari i per l’insert futur immediat. En un moment en que molts ajuntaments propers, Tortosa o l’Ametlla de Mar, entre d’altres més llunyans com Igualada, Mollerussa, Palafrugell, per exemple, es baixen substancialment els sous conscients del greuge comparatiu que pot representar mantenir-los o, encara més apujar-se’ls, pot ser d’efecte demolidor. La reflexió, en tot cas, passa per una normalització de les remuneracions als polítics en general. Cal un estament superior (en aquest cas llei o normativa) que ho reguli. Ara, els polítics i els alts directius financers són els únics que es posen el sou ells mateixos. La temptació fa temps que està servida.

La foguerada

2011-06-23T18:22:00.002+02:00

El Gran Diccionari de la Llengua Catalana no contempla la paraula “foguerada”. Es limita a “foguera” (pila de materials combustibles en flames), mentre el diccionari de Pompeu Fabra, a més a més de “foguera”, sí contempla “foguerada” (foc de molta flama i rojor que puja a la cara). Amb aquesta denominació coneixem a les nostres terres la foguerada de Sant Joan, un esdeveniment que forma part dels primers records de la meva infantesa, no només per la nit del foc en sí mateix, sinó també per tota l’activitat que durant aquella setmana prèvia a la revetlla, teníem els infants de cada barri. Brossa de l’herba seca que recollíem de l’entorn, andròmines que ens donaven a les cases, que aprofitaven per fer neteja de trastos vells que feien nosa... tot feia cos en un munt de matèria inflamable que cremaria en una nit, sempre fosca, on el foc escalfava els cossos i enrogia les cares dels infants més atrevits que s’hi atansaven excitats. Avui pot ser ja no és fa, però en aquella època al cim de la foguerada s’hi posava un ninot, casi sempre amb barret. Una espècie d’espantaocells, l´últim en cremar on, cada u, simbòlicament, es podia imaginar a qui li feia la festa: al diable, a un veí antipàtic, al company de classe que t’assetjava, al que anava amb la noia que ens agradava... Avui aquest simbolisme se la repartirien figures polítiques i financeres, tan per la crema simbòlica com per la rojor real que, salvant honroses excepcions, els hi hauria de puja a la cara. És la nit del foc.

Manifestació pacífica

2011-06-20T19:45:00.000+02:00

Estimat amic:

Veus..., això ja m’agrada més... corregir és de savis. Després dels errors del dia que van plantar cara al Parlament de Catalunya, amb el lema d’impedir que es reunís (va contra la llei) i amb els aldarulls dels violentes que se’ls van afegir, amb la manifestació pacífica del dia 19 el moviment del 15M recupera credibilitat, raó, simpaties i recolzament i, els Mossos d’Esquadra i el conseller que els dirigeix (que a la fi fa una feina ben feta), no han degut de fer cap maniobra per posar ordre, que després sempre es qüestiona, perquè l’ordre l’ha posat la mateixa organització: me trac el barret i ho celebro.

Me sembla, amic, que se’n va aprenent. Si aquests joves, i no tan joves, es volen posar en el fons del problema i es volen fer respectar, no es poden entretenir amb les cortines de fum (intervenció policial, intencions suposades, discutir qui són els més violents, etc) com han fet sempre els partits que ells mateixos critiquen, per usar ximpleses com a armes llancívoles d’uns contra els altres. To això, tot i que encara excita a molta gent, ja està massa vist i cal anar per feina, fer-ho diferent o no canviarà res.

Les propostes dius? Home, s’han de treballar, però les que afecten als temes més escandalosos, com la corrupció política, la llei hipotecària, càrrecs designats a dit, control entitats financeres, paradisos fiscals, el tractament de les grans fortunes i les SICAV, el frau fiscal, la modificació de la llei electoral i la independència del poder judicial, no són temes nous però fan bé en abordar-los perquè és on rau part important dels problemes del sistema i és el que minva credibilitat de la classe dirigent, amb privilegis abusius i, alguns, fins i tot escandalosos.

Bé, amic. Ho anirem seguint i n’anem parlant.

Digues-me alguna cosa. Una abraçada.

2011-06-15T19:29:00.000+02:00

Estimat amic:

Ja ho veus, els regidors de Tortosa han sortit per cames de l’Ajuntament el dia de la constitució del consistori... Els instigadors? No ho sé; els indignats, diuen. Vols dir que són aquells que ens inspiraven tantes simpaties i que tu i jo hem defensat tantes vegades?

Aquí es dona la circumstància de que és la primera vegada en la història de l’actual sistema democràtic que a Tortosa un partit assoleix la majoria absoluta. És dels pocs casos que, en política, s’ha votat en positiu perquè ha governat en l’anterior legislatura, amb majoria simple i pactes, i ho ha fet bé.

T’explico:

Normalment la gent vota castigant als que han governat malament i se’n beneficia el contrari, sense fotre un brot. Es el que passarà en les properes eleccions de l’Estat amb el PP. El Rajoi no fot res de bo, simplement espera veure passar el cadàver polític del seu enemic ZP pel davant de casa seva, perquè la gent votarà en negatiu.

Ara tinc la sensació que hi ha indignats i indignats de conveniència o, pot ser, indignats influïts i alenats pels perdedors...

Tu i jo els hem recolzat, ens queien bé, els hem vist carregats de raó i hem insistit en que és hora de canalitzar aquesta protesta potent amb propostes... però, amic, aquells són uns altres indignats. Tot i així si continuen barrejant-se o barrejant-ho tot, els de bona fe del 15 M perdran bous i esquelles. I van a pitjor perquè ara, a Barcelona, pretenen impedir que es reuneixi el Parlament barrant el pas als funcionaris i als diputats... Ai, ai... Ja deuen saber, aquest joves, que aquest no és el camí i que això és un delit penat amb presó?

Que et sembla amic? Digues-me alguna cosa, igual estic equivocat, eh?

És clar que cal pactar

2011-06-14T11:11:00.003+02:00

La dinàmica dels pactes en aquests últims dies per arribar a la formació dels governs municipals ha estat motiu de repetides falses polèmiques, algunes alenades pels mitjans de comunicació, que ja els hi va bé. Pobles i partits han estat a la palestra durant dies i dies en arguments rocambolescos, la majoria interessats i demonitzant la cultura del pacte com una forma pejorativa de fer política, criticant, fins i tot, que els partits usen en els pactes de caire nacional els resultats locals. Els mateixos partits amaguen també les cartes, primer perquè en qualsevol negociació sempre t’has de guardar alguna cosa fins l’última hora per gaudir d’alguna avantatge i, en segon lloc, per por de que els votants s’ho prenguin malament. La llei electoral espanyola és la que és, i aquí a Catalunya cap parlament ha tingut nassos, en trenta anys, de fer-ne una de moderna i apropiada als temps que corren, la qual cosa vol dir que tot allò que es fa d’acord amb la llei que tenim està ben fet. L’engany i la incoherència es dona només quan es pacta amb algú de qui has dit que no pactaries. La resta són opinions interessades perquè en la desafecció política que corre, el votant no està precisament per donar massa majories a ningú, per tant és la cultura del pacte la que preval i els partits, els agradi o no, tenen l’obligació de pactar per poder governar i això no és dolent. Altra cosa és encertar-ho i, que surti bé, son figues d’un altre paner.

(Diari de Tarragona 13-6-11)

Sindicats i patronal insatisfets?

2011-06-09T08:25:00.001+02:00

Estimat amic:

Tu ja saps que quan li preguntes al diccionari de la Real Acadèmia Espanyola que és un “chupóptero”, et diu que es tracta d’una persona que, sense prestar serveis efectius percep un o més sous. Si demanes la traducció de “chupóptero” al català, els traductors et donen varies opcions. Paràsit, per exemple, que en una persona es diu de qui viu de les coses i del treball d’altres. Corcó, insecte que viu dintre de... i se’l menja. Vividor, també es contempla, dient-se de la persona que viu a costa d’altri i, per últim, sangonera que es diu del que viu dels diners dels altres.

Si t’he de dir la veritat, ara no sé com m’ha vingut tot això al cap, perquè estava llegint a la premsa que sindicats i patronal se senten insatisfets pel fet de que el govern central vol aprovar una reforma col·lectiva sense comptar amb ells perquè no s’ha posat d’acord.

Tu, amic meu, saps ben bé per a què serveix tot això del sindicats i la patronal? Perquè clar, si se’ls paga o cobren per fer una feina (vetllar pels interessos dels treballadors i de les empreses) i després de reunir-se, parlar, negociar i no arribar a cap acord, és de dir, no fer la feina, se’n tornen cap a casa, seuen al sofà es prenen uns canapès i quan veuen per la tele que el govern pren mesures (a cops de gorra, pot ser sí), agafen el mòbil i truquen al mitjans, mentre fan un glop de cervesa fresqueta, per dir que estan insatisfets. Després (això ja és imaginació meva), fan un rotet.

Ja sé que això no té res a veure amb els chupópteros, que diuen en castellà, però no sé per quin sets ous me s’ha barrejat tot al cap.

A tu, amic, no et passa això, de vegades?

Per cert, company: tu creus que la patronal i els sindicats ho saben tot això que ens està passant de la crisi, de l’atur del 40% que afecta al jovent, etc.?

Digues-me alguna cosa, perquè igual estic equivocat...

Els acampats i els que fa temps que campen

2011-06-07T01:08:00.002+02:00

Estimat amic:

Ja ho veus aquesta gent aguanten. La raó dona molta força.

Sí, ja ho sé. Ho fan massa llarg, ja ho hem comentat, i pot ser ara haurien d’aprofitar tota aquesta força per treballar propostes en ferm i interferir directament en el sistema que, mentre no es canviï, és el que hi ha. Corren el perill de perdre potència amb querelles i en allargar l’acampada que, a la fi, també és il·legal i sempre estaran exposats a que els facin fora. Ara ho haurien de fer ells mateixos (anar-se’n) i tornar-hi quan tinguin propostes ben concretes i fer-les arribar on s’escau.

Ja veus, però, es tracta d’indignats i la majoria, afectats directes per la part dolenta del sistema, els principals raonaments els enfoquen en contra de la classe política, els governants en general que registren vergonyes importants de corrupció (encara que els corruptes en siguin pocs ho paguen tots), de ineficàcia (són molts els comentaris de que haurien de passar alguna prova dura per exercir com tothom) i també el fet de que per molts sigui el seu modus vivendi, cosa que no tothom sap administrar adequadament i propicia vicis abusius. També es queixen, de les entitats financeres. Tu i jo sabem que també tenen raó, però no només per la mala gestió que les han fet pols, sinó principalment per les causes (connivència política: uns per participar de la mala gestió i altres per ser esclaus dels seus favors), i també pels efectes (ruïna dels sistema que s’ha d’arreglar amb diners públics, en detriment d’altres destinataris: empresaris, autònoms, particular, per exemple, mentre les problemes d’aquests els solucionen prenent-los els seus bens més preuats, com la casa on viuen).

Per aquí ronden algunes de les preocupacions dels acampats però, i els que ja campen?

Me sembla que van en altres direccions. T’explico:

En la tradicional reunió del Cercle d’Economia de Sitges, polítics, empresaris i economistes de primer nivell (cap dels tres amb caire de massa crisi: aquests ja campen), han intentat portar llum per el millor camí a seguir... (fins aquí fum), i han arribat a un consens.

Primer.- Prosseguir “amb determinació” l’ajust fiscal per reduir el dèficit públic per baix del 3% del PIB, necessari per calmar el mercats financers (la fera que els devora).

Segon.- Reforma laboral a fons, clau (diuen) per ajustar els costos i millorar la competitivitat (això s'ha d’arreglar amb els mileuristes).

Tercer.- Culminar la reestructuració financera (que de moment no és res més que fusionar caixes, sense adonar-sen, o sí, del monopoli financer que estan creant i sense demanar cap responsabilitat als mal gestors ni als mal controladors, és de dir governador del Banc d’Espanya i govern de l’Estat).

Bé amic, un mateix problema, amb plantejament diferents. Cap dels dos s’han escoltat, ni s’han tingut en compte malgrat tenen el mateix problema entre mans.

Els de les places, segueixen acampant... els de Sitges no s’han quedat: ja fa temps que campen pel seu compte.

Fort, oi?

Digues-me alguna cosa, amic... perquè també puc estar equivocat, no?

Les protestes del carrer

2011-06-04T10:18:00.003+02:00

Només canviar el Govern, el de Catalunya em refereixo, i en la perspectiva de que canviï també el de l’Estat, als sindicats se’ls hi ha girat feina de cop. Ja va bé. Després de les substancioses subvencions que reben per complir amb el seu objectiu (defensar el treballador), és bo que s’hi dediquin de ple. No sabria dir, però, si ho han fet sempre. Bé, sincerament, sí que ho sé, perquè jo també he estat treballador i sé el que els sindicats han fet per mi i també el que no han fet i com han funcionat, durant els trenta-cinc anys de la meva vida professional. Però fora temes personals, una cosa sí està clara i és l’actitud dels sindicats, els dos majoritaris especialment, en relació als governs anomenats d’esquerres que ens han governat en els últims anys, dels que no poden dissimular ni negar la seva connivència. Considerant bona, sana i necessària la protesta ciutadana, si més no perquè el govern de torn no es passi de la ratlla i sàpiga que se’l vigila, és fa difícil entendre, ara mateix, si és bo, sa i necessari alenar-la i extremar-la (en sanitat o ensenyament, per exemple) versus un govern que vol resoldre els greus problemes que un altre ha deixat, al qual, tot i fent una mala gestió i portar-nos on som, mai li van aixecar la veu per reclamar-li el mal que estaven fent. Se’m fa difícil però voldria pensar que, ara sí, volen fer la seva feina, defensar el treballador, en lloc de fer política, defensant als seus partits.

(Diari de Tarragona 7-6-11)

2011-05-31T17:12:00.002+02:00

No us indigneu

Sento la remor de la nova plantada mentre escric aquest article. La pluja els amenaça però és benvinguda. Els rètols es mullen en les primeres gotellades però, tot i així, amb la tinta correguda també s’entendran els clams de la protesta i, sinó, també es farà verbal o es retolarà una altra vegada i les que facin falta. La plaça d’Alfons XII de Tortosa no ha estat absent de les plantades, tan digna en la seva relativa magnitud com les que s’han anat fent a Barcelona, Lleida, Tarragona, Madrid i les de fora de l’estat com les de Grècia, per exemple. Avui, divendres 26 de maig, els indignats ho estan encara més perquè aquest dematí en altres indrets, plaça Catalunya de Barcelona i la de Ricard Vinyes de Lleida, per exemple, els han fet fora. Segurament les forces de l’ordre públic ho havien de fer. No podem deixar de banda els motius de seguretat que han esgrimit per emprendre aquest desallotjament: neteja, objectes perillosos, eventual celebració si guanya el Barça... Però és igual, ja hi tornen a ser, amb la mateixa o major intensitat. Tot i així, ara, després d’aquest esgarrat crit de protesta el que cal és canalitzar propostes en ferm, concretes i viables sense perdre’s per les branques i mantenir-se allunyats dels voltors que aquests dies els festegen, com és el cas d’altres plataformes reivindicatives, algun sindicat i també algun partit polític. No us indigneu amb els indignats... Ells són els emprenyats i tots sabem per què.

(Diari de Tarragona 31-05-11)

2011-05-28T19:02:00.004+02:00

Estimat amic:

Em preguntaves si era legal, tot aquesta actuació dels bancs/caixes. Doncs sí, totalment legal. Les entitats financeres tenen com objectiu captar els diners dels estalviadors, a un preu (tipus d’interès com a remuneració) i prestar-los als inversors a un altre preu més alt (tipus d’interès pel finançament) a fi i efecte que els hi quedi un marge d’intermediació (són purament intermediaris) d’on pagaran els costos i trauran el benefici de la seva activitat. Tot legal. La il·legalitat només es donaria en cas d’usura (tipus d’interès pel finançament molt alt i molt per sobre del mercat; tot plegat una mica ambigu). Però el que no contempla cap llei és el fet de que hi hagi entitats financeres que en la fal·lera de guanyar cota de mercat, i també més diners, prestin a dojo sense to ni so, saltant-se l’ortodòxia i les mínimes regles a contemplar sobre la capacitat de pagament (és de dir: d’on i com es tornaran els diners), i en el cas dels préstecs amb garantia hipotecària afegir-hi garanties personals de tercers, collant a tothom, sense calibrar que encara que es facin amb els seus bens, en cas d’impagament, el negoci de finques no és propi dels bancs/caixes i si els hi passa, com ara, que el mercat està saturat no ho poden revertir amb diners per tornar als estalviadors que han confiat en ells. Llavors les entitats trontollen i, clar, trontolla el sistema.

Responsabilitats?: tots els que hi han intervingut. Però uns més que d’altres. Els gestors financers, els primers. Grans sous (se’ls posen ells), mala gestió i es queden tan amples (ja ho arreglarà l’administració amb diner públic). Alguns, mala feina inclosa, després de rebre ajudes públiques, per salvar el sistema, o anar a fusions forçades, encara s’han pujat més els sous. Però encara, primer que ells, el responsable és el controlador (que no controla). El Govern Central que no governa, mitjançant el Banc d’Espanya, regit per un governador que tampoc governa, perquè és (o ha de ser) coneixedor dels mercats i, sobre tot, vigilant dels balanços dels bancs que cada trimestre els lliuren a aquella entitat “controladora”.

Ja veus, amic. Tot legal.... Just, em preguntaves?, no gaire. Bé: no gens.

El tema de que després de quedar-se amb els teus bens, que vas penyorar, encara et quedi un deute que mai podràs eixugar, és encara molt més injust, però no li dones la culpa als bancs/caixes. Ells estan complint la llei (hipotecària), pot ser sense ortodòxia, sense moral, sense fetges, si vols,... però ens prenen les nostres cases, si no paguem, perquè una llei (la hipotecària) els empara i les lleis les fa el legislador, és de dir, els polítics al Parlament o al Congrés. Aquells que nosaltres votem i paguem. Per cert: també es posen el sou ells mateixos, com els gestors financers.

Legal, oi? Doncs, sí. Tan legal com injust.

Estàs indignat?: ho entenc, jo també.

2011-05-26T08:21:00.003+02:00

Estimat amic:

Com anem...?, jo fotut, xeix. Vinc del jutjat. Res de l’altre món... vianda del temps, en diem aquí; es de dir: coses d’avui en dia.

He acompanyat a un parent meu, que va avalar a son fill en un préstec hipotecari per comprar un pis i, la caixa de torn, no en va tenir prou amb la penyora de la vivenda sinó que, a més amés, va demanar garanties personals i, som pare, el va avalar.

A partir d’aquí, doncs, tot allò que passa. El fill va perdre la feina, va deixar de pagar les quotes del préstec, desnonament (el van fer fora del pis, amb ell i tota la seva família, és clar), la caixa es va quedar amb el pis i ara vol també la casa de son pare (el garant), perquè el deute no s’ha saldat; després de quedar-se amb el pis encara els hi queda un deute del 66% del préstec: exactament 79.900€. Amb la casa penyorada i la garantia de son pare li havien donat un préstec de 120.000.

Fort!!, eh?

La caixa no ho va fer bé. Mala gestió financera. T’explico:

El préstec va estar mal donat. La referència de l’import a prestar era el valor del pis, que estava sobrevalorat: li va prestar massa diners. Ja no em poso amb la fràgil capacitat de pagament, basat en la nòmina, perquè avui la feina ningú la té segura, però també hi va haver poca ortodòxia.

El fill del meu parent, tampoc ho va fer bé. T’explico:

Mai havia d’haver acceptat un risc creditici, superior al que podia valer el pis, superior a la seva capacitat de pagament (cosa que ni es va aturar a pensar-hi) i, sobre tot, mai havia d’haver acceptat l’exigència d’una garantia personal addicional, en la que va involucrar al seu pare.

El meu parent, tampoc ho va fer bé. T’explico:

Ell no hauria d’haver...

Bé, deixem-ho: és són fill.

Al noi no li poden traure res més; ni la feina, perquè no en té i, a son pare, l’han avisat per a la subhasta de la seva casa, de la que tampoc es traurà suficient per eixugar els 79.900€. La resta de saldo deutor que quedi, continuaran devent-ho tota la vida i continuarà sent reclamable i embargable, sempre, per la caixa de torn (o el grup en qui s’ha fusionat), tot i havent-se quedat amb el pis del fill i la casa del pare.

I ara, on viuran, dius? No mi facis pensar.

Que si és legal, me preguntes? Doncs, sí: te'n parlo un altre dia.

Que si és just? Doncs, no. Ni just ni moral: te’n parlo un altre dia.

Lo que et deia: vianda del temps.

Digues-me alguna cosa.

2011-05-24T16:49:00.003+02:00

Estimat amic:

Han passat les eleccions. No t’he escrit i no t’he comentat res durant aquests dies perquè l’amalgama de circumstàncies que s’han donat era tan ampla que s’ajuntaven les reflexions amb les noves accions. He volgut ser només espectador passiu, a excepció del moment sublim de la meva acció al exercir el vot, on vaig ser tot l’actiu que la llei em permet i el meu desig em limita. Mai he deixat de votar. Considero tan valuós aquest dret i aquesta acció de votar, després de tants anys sense fer-ho —jo ho vaig fer als trenta anys, però els meus pares no ho havien fet mai— que em portaria a la consideració, a mi mateix, d’una indignitat ciutadana de la que hauria de respondre tan als meus antecessors, que no ho van poder fer, com al davant dels meus predecessors als que els he ensenyat que ho han de fer.

No et faré història de com ha anat, perquè ja ho saps; ets persona informada, has estat amatent a totes les circumstàncies. M’han emocionat els moviments dels emprenyats, més que per emprenyats —que també—, per joves i perquè ja era hora. Aquells que en la seva edat, que ara ja som grans, protestàvem esquivant les garrotades dels grisos, les pilotes de goma i els pots gasos lacrimògens, amb els camals acampats i els polos cenyits a la pell, no enteníem com, els d’ara, podien estar tan callats. Suposo que finalment han vist les orelles al llop.

Sí, jo ho sé, no m’ho diguis... Sé que pot ser, no era el moment —o sí— i que tampoc no sabem ben bé —o sí— si el que pretenien, precisament per aquest moment electoral, era una altra cosa... però saps què?: se non è vero, è ben trovato.

Has vist les cares d’alegria i satisfacció dels que han guanyat?; ara et parlo de les eleccions... i la tragèdia escenificada en les cares dels que han perdut; continuo parlant-te de les eleccions... Bé, més o menys com l’altra vegada, quan els que ara han guanyat van perdre. El que passa és que ara és ara, la gent té memòria, castiga —o vol castigar— als que l’han fet (o malfet), com sempre. Bé ja saps que els que ara han guanyat són més de la meva corda i un estira sempre cap a casa... la carn és dèbil, amic.

Una cosa —i poques més malauradament— sí queda clara: l’alternança. És l’avantatge més clara d’aquesta jove, i una mica espatllada, democràcia.

Digues-me alguna cosa.

Una abraçada.

2011-05-14T17:09:00.003+02:00

Senat, per a què?

Una setmana abans de que comencés aquesta campanya electoral, debatíem en la tertúlia d’una televisió local l’aprovació al Senat d’una moció presentada per l’Entesa Catalana de Progrés, on hi és el PSC amb ER i IVC, instant al govern central a avançar els fons de competitivitat, de la mateixa manera que ho va fer en el 2009 i 2010, quan governava el Tripartit, format per aquestes tres mateixes forces. La moció va triomfar, en contra només dels vots del PSOE, perquè fins i tot el PP s’hi va apuntar a la festa. El Senat, que no serveix per a res, en tant que Càmera Territorial que, després de 33 anys encara no s’ha reformat a tenor de la seva funció segons resa la nova —ara ja vella— Constitució de 1978, ens estava sent útil: unió i pressió de les forces catalanes a Madrid. Jo mateix, en aquella tertúlia, comentava la bondat del resultat de la moció si, quan es debatés al Congrés, el PSC tornés a votar-hi a favor, desmarcant-se del PSOE, encara que no ho havia fet mai, cosa que confirmava un alt dirigent d’aquesta formació catalana a les Terres de l’Ebre, que també era a la tertúlia: farem el mateix. Doncs no. Hi han votat en contra. S’ha perdut temps, dignitat i força política catalana. Ens hem quedat pitjor. La demanda del ex-conseller Castells no es va incloure en els pressupostos, el seu partir igual els va votar a favor, ara no correspon pagar per llei i tampoc es vol fer per voluntat política. Quina embrollada, oi?

2011-05-10T20:20:00.003+02:00

Avantatges i desavantatges de la campanya

En època electoral la pràctica i l’estratègia superen la sinceritat arrossegant als partits en aquelles coses que puguin complaure als ciutadans per guanyar la confiança del seu vot. Això no canvia. La gent ja ho sap —els polítics també— i fins hi tot està descomptat d’antuvi els greuges que es puguin tenir amb el món polític. En temps amargs, com els actuals, fins i tot agraïm les veus que ens regalen les oïdes indicant-nos que ens faran coses per estar millor i ens arreglaran tot allò que està malament. De fet els que han governat, fins ara, ja ens estan dient que no estem tan malament—fa temps que ens parlen de brots verds—, que tot repunta, que els ametllers han florit, que els moixonets canten i que tindrem un bon estiu. Cal aprofitar, així, aquets quinze dies d’anuncis de bonança on el més agre que sentirem seran les desqualificacions d’uns amb els altres, però cal que ens lliguem les espardenyes, no siguem il·lusos, perquè els problemes financers de totes les administracions, però especialment les dels ajuntaments, l’estament més proper als ciutadans i el més maltractat econòmicament, és greu i porta camí d’empitjorar. També és veritat que en els ajuntaments on no hi hagi canvis de colors polítics, sense que signifiqui que estiguin millor, no es parlarà de deficiències i malbarataments perquè, qui més qui menys, sabrà tapar o administrar les seves vergonyes, avantatja superficial per al ciutadans que, si més no, no ens ensordiran amb cants de guerra contra anteriors governants, la qual cosa no vol dir que ens ho hem de passar millor.

2011-05-09T16:44:00.000+02:00

Alguna novetat en campanya?

Els ciutadans estan per solucions i no pas per eleccions, però ara és això el que toca i els que pretenen governar s’esforcen en convèncer als votants per a que atansen la seva sardina a la brasa dels que, segons ells mateixos, són qui millor la rostirà. Aquesta serà una campanya electoral en el remolí del cicló de la crisi més peluda que hem conegut en els últims vuitanta anys; és per això que tots ens diran que solucionaran l’atur i crearan activitat econòmica, cosa que fins ara no han sabut fer ni governants ni oponents. Els nous —persones, que no pas partits que sempre repeteixen—, tenen la plana neta i poden anotar-hi qualsevol suggeriment nou que, semblant una novetat, pot tenir algun atractiu i aixecar alguna nova expectativa. Els vells, els que repeteixen, tan si han estat al govern com a l’oposició, uns tenen les planes plenes de gargots i altres d’anotacions en bona lletra, que és el que cal ensenyar per continuar demanant la confiança dels votants. Els de la plana neta i bona lletra, tot i dient que milloraran, els hi serà fàcil ensenyar el que han fet, però els altres ens vindran amb discursos demagògics per fer-nos creure que aquells gargots tenen una explicació, s’han d’entendre o, com a molt, que són culpa dels opositors que no els han deixar escriure bé. És la música de sempre. Algú innovarà en aquesta campanya? Algú tindrà l’enginy de fer-ho diferent? Algun dia canviaran les campanyes electorals?

2011-05-07T16:20:00.002+02:00

El Governador, avisa, però no governa

En plena crisi, la més dura que es coneix en molts anys enrere, les eleccions municipals, i autonòmiques en algun altre in dret, arranquen. La majoria explicaran que, si els votem, ens solucionaran la vida, encara que siguin els mateixos que ja han estat (encara ho són) en actuals governs —i oposició, que m’és igual— i no han estat capaços ni tan sols de prevenir-la. Mentre, parlant de governs, el Governador de Banc d’Espanya —que tampoc ha governat quan calia posar en ordre les entitats financeres— ens avisa de que les pujades pactades en salaris a primers d’any “són preocupants”. Segons recorda el Supervisor —que mal supervisa—, a l’abril l’alça mitja del primer trimestre representa una repuntada del 1,3% en relació al mateix període del 2010.

I què? Que vol dir això? Home, pot ser per als analistes econòmics, als que cap governant —ni el del Banc d’Espanya— els hi va fer “puto cas” quan anunciaven la que ens venia a sobre, els hi pot servir d’alguna cosa, però als assalariats que encara sobreviuen, que han d’aguantar la crisi general i la de l’entorn més proper, perquè no hi ha família que no tingui gent sense feina, els hi pot explicar “milongues”, perquè ni tan sols percebrà aquest 1,3% d’augment (7 ó 8 euros més al mes).

El Sr. Fenández Ordóñes es creu que està justificat el seu sou “advertint contra la manca de contenció salarial per l’impacte negatiu que té la competitivitat espanyola i l’ocupació que s’atribueix al fet de que la majoria de convenis firmats a primers d’anys s’arrosseguen de lluny” — és de dir, paraules, paraules, fum i més fum per justificar-se que no governa—.

En la situació que tenim, governant —i opositant— els mateixos que ens han posat en aquest pou, qui és pot creure que seran ells els que ens treguin?

Com es podria fer per a que aquestes eleccions, fossin el començament d’una nova forma de governar, escollint gent competent, pràctica i ben honrada...? Difícil, oi?

2011-05-01T01:38:00.003+02:00

Política, crisi i futbol

Els camps s’omplin, les entrades són cares i molts aficionats viatgen on calgui i es gasta el que convingui per seguir l’equip. El futbol, estament al que no li afecta la crisi econòmica, ens alleugera en llargues estones i ens dona dies de glòria per uns i de penes per altres, però esbarjo i emocions per tots, teràpia potent i necessària en els temps que corren. Quan Franco deien que el govern recolzava el futbol perquè mentre es discutia del Barça, del Madrid i dels àrbitres, la gent no parlava de la repressió del règim o del preu de les pataques. Hi ha coses que perduren, encara que avui no cal que els governs si matin en recolzar-ho perquè funciona sol. Ningú discuteix ni critica les fabuloses xifres que es maneguen en el món del futbol, ni tan sols com es maneguen, però tothom se’n veu en cor de queixar-se per una un reducció, encara que justa, obligatòria i necessària, en qualsevol capítol dels pressupostos que pugui afectar mínimament als serveis del benestar, ni tan sols en el ben entès de que es faci en prevenció per no deteriorar-ho més en un futur immediat, o remetre contra la despesa política —aquí sobra raó—, pels excessos en sous i privilegis, cosa que ja no tolerem en els que ens governen, tot i semblar-nos bé en els futbolistes perquè ens entrenen. En el cas dels polítics fins i tot escridassem més als que ho volen arreglar que als que ho han destorbat. Tot i la crisi, política i futbol es percep diferent.

(Diari de Tarragona 2-05-11)

2011-04-23T21:13:00.002+02:00

Setmana de passió

Sento com bufa el llevant rebatent les llargues onades contra la platja pedregosa del Baconer mentre d’altres, encara valentes, eufòriques i sorolloses esquiven la dels Capellans, la de les Avellanes, els espigons del port de l’Ampolla, treuen pit i planten cara xocant contra l’escull que protegeix el racó de Favà, espai d’esbarjo i monument a la lectura, o moren amb menys violència a la platja de l’Arenal i, unes poques amb més fortuna, acaben la seva bravura al Goleró. Setmana llarga de passió. La remor llevantina puja de to mentre baixa l’eufòria dels culés que tornen de València, conformats perquè el futbol és així. L’oratge no és el favorit però se senten veus satisfetes dels restauradors i de les cases rurals que els beneficia el turisme de proximitat. Els gestors de la navegabilitat de l’Ebre obren cofois la temporada —una altra passió—. No es pot deixar cap forat destapat: “quan passen s’agarren” i el victimisme en el que ens refugiem moltes vegades ens fa dir massa cops que ens en passen moltes sense agarrar-les encara que algunes ni passen. Sí, ho sap l’afició del Barça, és una setmana de creus barrejada amb la pressió de les eleccions municipals i l’il·lusió literària de Sant Jordi i la rosa, amb temps plujós que farà que es mulli alguna mona però no afecta els arrossaires que escampen l’aigua als camps mirant de gairó la reacció del caragol poma, una altra passió. Que bo si la passió només durés una setmana.

2011-04-20T01:46:00.003+02:00

“Vendre” la casa i anar de lloguer

Les dificultats de poder adquirir una vivenda —malgrat la crisi, la vida continua— fa que augmenten els pisos de lloguer. Qui no pot segar, espigola.

De fet l’any passat ja es va registrar un augment a tota Catalunya i especialment a Lleida en un 75% i a les Terres de l’Ebre en més d’un 30%. Els lloguers en aquestes terres registren els preus més baixos de tota Catalunya. No oblidem que som el sud.

Amb tot, dues consideracions. La primera, dir que es tracta de xifres oficials, la qual

cosa vol dir que les reals són molt més altes i per tant més positives, encara que enganyoses i mig il·legals, i no explico res més perquè després tot se sap. La segona consideració que cal fer és que aquest fenomen no només es dona com a conseqüència de la crisi, que també en bona part, sinó perquè encara hi ha projectes d’obra pública en marxa, com és el cas de les canonades del conducte de gas que s’està doblant i, el pas de l’obra per aquestes terres dona feina, es de dir, activitat econòmica, ocupació, lloguer d’habitatges, menjà en bars i restaurants, compres a botigues i cinema els dissabtes. Per tant, cura amb la restricció d’obres públiques, ja de moda, per impotència econòmica i males gestions anteriors. Els nous gestors ho han de equilibrar i han d’afinar molt. Tampoc no és pot matar tot el que és gras.

Les xifres també han augmentat, no per vendre la casa i anar de lloguer, sinó perquè les entitats financeres els han fotut l’habitatge.

2011-04-09T22:58:00.002+02:00

Protesta en marxa

Són les retallades, no es parla d’altra cosa i fins i tot ja ens hem acostumat a que sigui habitual en qualsevol xerrada, com ho és la conversa sobre la crisi, culpable de tot, i la majoria dels ciutadans ja som conscients de que els sacrificis que venen són tan inoportuns com necessàries sense que ningú n’hagi fet, encara, decret de govern i, sinó, que els hi pregunten al portuguesos. Els mestres es queixen i els funcionares dels hospitals escridassen el nou govern que, coratjós, vol posar ordre, mentre polítics dels partits del vell govern s’hi apunten, com si res tingueren a veure amb el que ens han deixat, cosa que sense treure raó als que es queixen, aigualeixen l’eufòria social i l’autoritat de la protesta perquè la polititzen interessadament. El debat serà intens, —ja ho és— ; el nou govern lidera la reducció de la despesa perquè s’ha compromès electoralment i perquè fa falta per posar odre a la disbauxa general que ha heretat que conclourà en una reducció d’actuals serveis que generosament hem gaudit i també abusat. Joc perillós per un govern del que la gent espera sempre més. Allò d’en Kennedy “pensa què pots fer tu pel teu país en lloc de pensar el que el país pot fer per tu”, mai no ha funcionat. Hauríem de ser molt més japonesos per entendre el que és fer un sacrifici particular en benefici d’un bé comú que, a la llarga, acaba sent bé particular. Protestar es el més fàcil i en política encara més.

2011-03-27T10:55:00.004+02:00

Tren passat, tren perdut

La gerra d’aigua freda de l’informe que el ministre de Foment ha presentat a Barcelona sobre el corredor del Mediterrani, on desaconsella la posada en marxa de l’estació de mercaderies de l’Aldea, ja ningú ens la treu del cap. Certament l’àrea logística es un pla de la Generalitat que mai ha agradat a Renfe, però el Govern de Jordi Pujol estava disposat a iniciar-ho pel seu compte a partir del 2003 perquè contava amb una demanda sectorial i era focus de desenvolupament territorial. Sé que aigua passada no mou cap molí, però la història és la que és i no es pot ignorar. El Tripartit que governaria en els propers set anys es va negar a posar-lo en marxa tot i constar en el Pla Territorial. L’única actuació coneguda va estar el canvi de nom: de CIM de l’Ebre a Logis Ebre. Ara, després de vuit anys perduts, amb unes circumstàncies econòmiques precàries, amb un nou govern que es troba la caixa buida i vol, abans que res, saber de quin pa ha de fer sopes i, sobre tot, amb una proposta del govern central que considera que aquesta àrea logística ja està suficientment coberta per les terminals públiques actuals (agafa’t que ve corba), que difícil serà veure en la realitat l’estació de mercaderies de l’Aldea. Si s’hagués fet quan era hora, el corredor del Mediterrani l’hauria de contemplar dintre de la seva estructura, millorant-la i potenciant-la en lloc de desplaçar-la en un altre lloc. Hi ha trens que mai hauríem de deixar passar.

(Diari de Tarragona 04-04-11)

2011-03-20T19:00:00.002+01:00

Tot és molt prop

L’Observatori de l’Ebre va detectar el terratrèmol del Japó produït a l’altra part del món. De fet les eines dels observatoris, els sismògrafs, detecten quasi sempre la majoria de terratrèmols que es produeixen a la terra, transmesos per ones terrestres i aèries, quelcom que recorda els moderns sistemes de xarxes d’Internet. De fet aquests fenòmens fan a la terra més petita al apropar-nos en comunicacions naturals i tan antigues com ella mateixa, en el cas dels terratrèmols, i les comunicacions artificials i tan modernes, com és el cas d’Internet. Coses que passen lluny, molt lluny, instantàniament ens queden prop, molt prop, fins afectar-nos directament a la nostra butxaca, a la nostra salut o als quefers de cada dia. L’oceà Pacífic és molt gran i, tot i així, els tsunamis de les costes asiàtiques arriben sempre, en major o menor intensitat, a les costes occidentals d’Amèrica. La borsa trontolla arreu, les inversions es replantegen deslocalitzacions, s’atura l’exportació de tonyines de l’Ametlla de Mar, puja el preu de tots els combustibles (ens aquest cas pels moviments revolucionaris de la zona magrebí) i, a casa nostra, després de veure el desastre del Japó augmenta el neguit del perill nuclear i el de la protecció del Delta, una zona tan sensible i vulnerable a una simple llevantada. Res que passi lluny ens pot ser indiferent perquè ens afecta d’immediat i directament a l’ànim, a la salut o a la cartera.

2011-03-19T10:19:00.002+01:00

Revisem-ho tot, estem acollonits

El desastre nuclear del Japó, de conseqüències desconegudes e imprevisibles, fa que els governants del món es plantegen revisar-ho tot. Curiós, un país d’una disciplina i un rigor col·lectiu exquisit —en aquestes circumstàncies es demostra— que, per la seva situació al damunt d’una falla, s’ha passat la vida desenvolupant sistemes antisísmics, i fins hi tot antitsumanis, a la fi l’ha sorprès la imprevisió de tenir ben protegits els sistemes de refrigeració. El terratrèmol no ha mogut els edificis de les nuclears que han superat també el tsunami però els ha mullat els cables del sistema de bombeig per la refrigeració dels reactors i els generadors d’emergència. La llei de Murphi: si alguna cosa pot sortir malament, hi sortirà (afortunadament no es compleix sempre). A partir d’aquí alarma general. Ara, tots acollonits, els governants, avui, ara i aquí, abans d’anar a esmorzar, volen revisar totes les nuclears, de cop. Angela Merkel anuncia, ara i en calent, l’aturada de les nuclears (si més no les més antigues). Zapatero “no descarta noves exigències de seguretat”. Obama anuncia “una revisió exhaustiva”. Sarcozy, “farà una revisió completa dels sistemes de seguritat de les centrals franceses”.

Clar, tot això abans no ho sabien.

Ai, ai!!, la imprevisió dels que ens governen. Preguem...

2011-03-15T20:56:00.002+01:00

El tsunami

Antigament en dèiem un sisme submarí, o “maremoto” en castellà. Ara el coneixem per tsunami que significa “onada al port o a la badia”, en japonès, paraula adaptada en un congrés l’any 1963 i que ve a definir la força marina vertical imparable proporcional al fenomen que l’ha ocasionat i a la profunditat del fons marí, que es desplaça a partir d’un moviment brusc de la terra cap a la costa. El del Japó, l’últim que coneixem i del que encara no en sabem totes les conseqüències, ha estat dels més potents. Ara de forma simbòlica s’usa el nom de tsunami per definir fenòmens socials o econòmics, pels seus efectes expansius i/o devastadors. Així parlem del tsunami de la crisi, onada expansiva que ha acabat arribant a tothom o el tsunami de la violència, de gènere, guerres, revolucions, com la que s’està vivint en els països del nord d’Àfrica. També es parla de tsunamis de corrupció o de rumors xafarders de poble, ambdós de fàcil expansió progressiva i de efectes també devastadors. La febre d’unes eleccions, com les municipals que s’atansen, també es podria considerar un tsunami electoral per la seva onada expansiva desmesurada que vol abastar, en la ment dels ciutadans, l’atenció dels que es presenten agredint als contrincants amb més força que l’empleada en la defensa dels projectes que diuen defensar, amb excepcions honroses que confirmen la regla, ja ho sabem. Són forces imprevisibles que no controlem i ens superen.

(Diari de Tarragona 14-3-11)

2011-03-06T01:31:00.003+01:00

Els gegants del vent

Miguel de Cervantes, en el Quixot, criticava la societat de “los caballeros andantes” de la seva època. Amb aquella trista figura ficava en ridícul a tots a aquells que vivien del “cuento”. Els molins de vent, font d’energia renovable i signe de prosperitat industrial ecològica d’aquella època que aprofitava el vent per moldre el blat per fer el pa de cada dia, li semblaven gegants i s’encaparrava en combatre’ls. Després de cinc-cents anys els gegants del vent tornen a les serralades, signe de prosperitat industrial també ecològica d’aquesta època, per moure engranatges pensant també en el pa nostre de cada dia, cada vegada més car, i també hi ha qui s’encaparra en combatre’ls. Discussions mai acabades, gent a favor i en contra, malgrat necessitar tots l’energia elèctrica, i havent establert el govern de la Generalitat unes zones determinades on era convenient i necessari l’establiment dels molins de vent, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya hi veu gegants o, si més no, suspèn cautelarment el decret del Tripartit de juny del 2010 que delimitava les zones d’actuació, a l’empara d’una llei del mateix govern del 2009 que exigeix un estudi ambiental expressament per a planificar l’energia eòlica, que no es va fer en el seu moment i, ara, les inversions milionàries i els llocs de treball s’enroquen fins no sabem quan. Es pot fer pitjor? Mala peça al teler. Gegants, marfantes, incompetència... tenim de tot.

(Diari de Tarragona 6-03-11)

2011-02-27T11:58:00.003+01:00

Oli, bona collita, mal preu

Els pagesos no estan contents, els seus productes no tenen preu i als consumidors ens costa centenars de vegades pel damunt del preu que els hi paguen a ells: l’etern dilema de les intermediacions. No és nou, fa anys, molts anys, que sentim la mateixa cançó i no millora ni en el progrés ni en la globalització, gran enemiga dels productors locals. Les noves tecnologies són cares i la globalització ha fet créixer la competència al facilitar l’arribada de productes llunyans. L’oli fa temps que té preus irrisoris i, enguany, pitjor que mai malgrat haver assolit una collita extraordinària. La naturalesa és sàvia. Per no desanimar el sector, deprimit pels preus, hi fa una aportació natural contribuint a que no decaigui l’ànim del tot. També podríem dir que “Déu estreny però no ofega”. L’equilibri ecològic aporta alternatives naturals que fan que els cicles funcionin i que no se’n vagi tot en orris. Clar que en aquest cas la paciència dels productors també hi juga un paper important. El problema vindrà quan la paciència s’acabi perquè, com tot, també té un límit. En aquest indret els regadius que s’estan desenvolupant en zones de secar, que han d’aportar certa regularitat i millora en quantitat i qualitat del producte, i per tant reducció del cost productiu, i arreu la força cooperativista “global” i no tant “local” per plantar cara els grans distribuïdors, són instruments que els pagesos han de gestionar amb eficàcia.

(Diari de Tarragona 01-03-11)

2011-02-20T00:44:00.002+01:00

Qui són aquesta gent?

Vaig viure per motius de feina deu anys al país valencià, per sort a les tres províncies, a mitjan dels anys vuitanta, època en la que TV3 començava a emetre en aquell indret. Estant fora de Catalunya el deliri per poder veure televisió en català i tenir notícies de casa, pel·lícules, programes d’entreteniment i tot el que s’esqueia amb el meu idioma, em va portar a posar-me la instal·lació corresponent per veure-la. Era ben vinguda en la majoria d’ambients en que jo em movia i motiu de comentaris positius. Sentir parlar a JR de la sèrie Dallas o a John Vayne barallant-se amb els indis en català era una novetat sorprenent i veure el servei meteorològic amb noves paraules tècniques (maregassa, lleveig, tamborinada...) que només les havíem sentit expressar en castellà, era un enriquiment cultural. Més endavant vaig conèixer que tot era per obra i gràcia d’Acció Cultural del País Valencià i de Eliseu Climent de Llombai, un petit poble de la Ribera Alta, al front de l’entitat, incansable lluitador per la cultura catalana i la llibertat d’expressió. Avui l’he vist fent la declaració pública d’ACPV sobre el tancament definitiu de TV3 al País Valencià, encara que sé que no es dona per vençut. Curiós el Francisco Camps i el PP, que s’escapen dels casos Naseiro, Fabra i Gúrtel, els borden tot plegat per quatre vestits regalats i ningú els condemna per retallar lliberts d’expressió i trepitjar drets y cultures pròpies valencianes.

(Diari de Tarragona 22-2-11)

2011-02-13T10:53:00.003+01:00

La revolució exprés

Volia parlar dels llots contaminats del pantà de Flix que sembla que definitivament seran extrets d’ací un any, tot i dient-nos que estan aïllats al riu, cosa difícil d’entendre per als mortals observadors i habitants de la vora de l’Ebre. També volia fer referència, com una de les notícies de la setmana, als moviments dels opositors al projecte de reg del Xerta-Sènia, per aquell vell recel de que sigui un transvasament encobert, però me’n vaig més lluny, tot i que queda ben prop, perquè mentre començo l’article el món bull i trontolla pendent d’una nova revolució exprés que s’ha carregat el primer mandatari d’un país important del nord d’Àfrica, on una remor d’inconformisme s’estén des del Sàhara fins la península Aràbiga. És una nova revolució francesa, instantània, sense tallar colls, sense el recolzament de la burgesia local, ni dels poders fàctics mundials, sempre porucs dels canvis. És la generació d’Internet, del Facebook, del Twitter i dels SMS’s que, lluny de les senyals de fum, ara s’alerten i s’ajunten per anar-hi en qüestió de minuts, sabedors de com viu la resta de món avançat, amb la pretensió de sortir de la misèria i viure com ells. De sobte s’han girat de cara als que els acaçaven i ara, aquells, corren al davant d’ells. Veient els resultats d’Egipte, els governants dels països veïns, s’han passat tota la nit, per si de cas, remullant-se les barbes perquè no saben la que els espera l‘endemà de matí.

(Diari de Tarragona 14-02-11)

2011-02-06T11:58:00.002+01:00

Més confiança?

S’anuncien mesures per la reestructuració econòmica com el perllongament de l’edat de jubilació, cas del govern central, o la retallada del 10% en els pressupostos de la Generalitat, mesures pràctiques i fermes que millora l’estructura del sistema, en el cas de Madrid, i redueix les despeses o les inversions en al cas de Catalunya. Són mesures necessàries per un futur millor, però ingrates pel que fa als afectats que hauran de treballar més temps i, a l’allargar en anys el càlcul de la mitjana del salari que s’ha d’establir per la pensió, en teoria vindran a cobrar menys, i en la pràctica també. Cap d’aquestes mesures, especialment les de la reforma laboral, són per trobar-hi un remei d’immediat, ni tan sols a curt termini. Pel fet d’haver forçat canvis i rebre el vist i plau d’Alemanya amb el gest polític de l’Angela Merkel passant revista als deures del president del govern central, no podem pensar que demà passat baixarà l’atur, augmentarà el consum, i tothom podrà pagar les quotes pendents de les seves hipoteques i els constructors tornaran a la follia de fer obres a dojo. L’únic efecte immediat que podem esperar, i ja l’hem notat, és el de més confiança. Confiança dels mercats per no retirar-nos el crèdit i esperar que els hi tornem el que devem i, mans a mans, ens en aniran deixant d’altres. La confiança dels empresaris, dels autònoms i dels particulars escaldats amb tot aquest guirigall, està per veure.

(Diari de Tarragona 6-2-11)

2011-01-30T11:31:00.002+01:00

Core Capital

Es coneix poc aquesta expressió fora de l’àmbit financer. És una denominació interna, dels experts, d’aquells que maneguen els amagatalls de les enginyeries financeres i les xifres dels balanços de caixes i bancs, encarregats de presentar els seus comptes clars o d’aparentar-ho. El “core capital” és un ràtio, índex de relació entre el capital bo (aquell que aporten els socis i el que procedeix de la capitalització dels beneficis d’una entitat financera), en relació als actius ponderats per risc. Dient-ho més planer: el percentatge de capital bo, potent i fiable sobre els crèdits i préstecs donats a la clientela. Aquelles sopes que se sap de quin pa es podran fer, es de dir, els diners en que es cobriran els préstecs d’aquella part de la clientela (els morosos) que no pugui tornar el seu deute (la mora). Aquesta és una exigència que bancs i governants s’imposen en els acords de Basilea, lloc on es troben per prometre’s mútuament que quan tornaran a casa seran bons xiquets. El percentatge exigit està sobre el 7% i aquí el govern espanyol l’ha situat en el 8% i els ha dit a les caixes que qui no hi arribi s’ha de convertir en banc. Veient que qui compleix en escreix, La Caixa, amb més del 10%, ja ha donat el primer pas, ja sabem el destí que els espera a les dues recents fusions (Unim i Catalunya Caixa), que no compleixen l’exigència. El que no sabem és per què no es penalitza als responsables de tan nefasta gestió.

(Diari de Tarragona 30-01-11)

Trapos Sucios Cortometraje de Óscar Berdullas

2011-01-28T01:32:00.001+01:00

PRESENTACIO NUTRICIO+ESPORT

2011-01-27T00:03:00.000+01:00

2011-01-23T08:50:00.005+01:00

Cal alguna espurna

Baixen les temperatures, es refreda el cap d’una setmana calenta en declaracions polítiques, guspires de les friccions d’un temps de canvis que no van més enllà (les friccions, sí els canvis). Tampoc cal que la contenció verbal sigui tan hermètica i, sense conduir mirant pel retrovisor, ni eludir cap responsabilitat de les que té entre mans el Govern, no deixa de recordar que la situació que ens trobem, altres l’han gestionat fins ara i cal també que assumeixen les seves responsabilitats, si més no col·laborant en les solucions d’aquest futur incert que, a excepció de les expectatives alemanyes, encara està lluny de entreveure cap claror en el túnel fosc on estem posats. Es discuteix sobre els “pinganillos” del Senat, però ningú posa en qüestió la seva reforma o eliminació, conveniència general de tota la classe política, després de trenta-tres anys d’ineficaç existència i elevat cost. Més prop s’esbatussen per un Hospital que tothom sap que es farà, més tard o més d’hora, a tenor de les circumstàncies econòmiques i també de la voluntat política, que hi és. Pren forma la Delegació, amb algunes cares noves i altres d’anteriors mandats que repeteixen i a la cuina d’en Mas-Colell, es couen mesures contundents que afecten al gasto de la Generalitat, als serveis no imprescindibles, a la plantilla dels eventuals i, una novetat, a la venta de patrimoni. L’escull, però, segueix estant a Madrid, on el més calent és l’aigüera.

(Diari de Tarragona 23-01-11)

2011-01-17T00:31:00.002+01:00

Temps i gestió

Són dies d’arrancar, de moure, de posar-se en marxa. Ho ha fet l’any nou, ho ha fet també el nou Govern de Catalunya i, aquí, la delegació de l’Ebre. Canvis de dirigents, elegants, respectuosos i civilitzats tal com correspon a una societat civilitzada socialment i políticament madura. Els mitjans de comunicació se’n fan ressò buscant aquella sortida de to, aquella relliscada en alguna declaració, aquella rebuscada actitud demagògica (forma impura de govern democràtic, que consisteix a exercir el poder a profit de les masses indisciplinades, segons el concepte aristotèlic, un dels que defineix la Enciclopèdia Catalana). Les declaracions són parques, moderades, però se li treuen tota la punta que donen. Ben fet, però aviat per fer-ne cas. Està tot molt tendre. Han parlat alguns consellers, també alguns dels càrrecs del territori cridats a nivells alts de responsabilitat en el nou Govern, però manca temps per governar i fer funcionar el país, i fer declaracions que no es quedin en intencions i també temps pels observadors poder debatre l’acció del nou Govern que porta pocs dies, més que governant, prenent posició i decidir de quin pa s’han de fer les sopes. Les expectatives són altes, tan pel llistó on les van situar en campanya electoral els que han guanyat les eleccions, com per les necessitats que tenim a tenor de la situació precària en que ens trobem i no depèn només de declaracions. Ara cal temps i després gestió.

(Diari de Tarragona 16-01-11)

2011-01-04T00:06:00.001+01:00

L’any que ve

No recordo altra coincidència amb l’acabament de l’any juntament amb la fi d’una legislatura. Enrere deixem un 2010 ple d’incerteses que no s’han esbandit en acabar l’any i potser tampoc s’esbandiran pel fet d’encetar-ne un de nou. La fi de les turbulències del Tripartit i el començament d’un altre govern no són garantia que hagin de millorar les coses de cop a partir del dia 1 de gener, malgrat el flaire de confiança cega, pura fe, que envaeix l’ambient polític i també el social i l’econòmic. És una càrrega de responsabilitat descomunal que cau a sobre el nou govern de Catalunya. Les Terres de l’Ebre estan ben representades al Parlament amb sis diputats, quatre dels quals són del partit que ens ha de governar i hi tindrem, ben segur, gent del territori amb responsabilitats importants, la qual cosa ens ha d’assegurar suficient poder polític territorial per dur a terme projectes ja començats, projectes parats i altres que s’han de posar en marxa de vell nou.

La crisi de Lear i Indo, amb un paquet d’aturats engreixat per una munió de petites empreses de la construcció, i altres sectors que se n’han anat en orris, ha deixat una depressió social a la zona que no es remuntarà a curt termini. Enrere queda el Passador, el pont que uneix les dues parts del Delta com l’obra més emblemàtica acabada el 2010, juntament amb la captació i impulsió del canal Xerta-Sènia i molt més enrere encara, totalment penjada, l’estació intermodal de mercaderies de l’Aldea, congelada pel primer Tripartit allà per l’any 2003, al igual que els camps de golf de Vinaixerop i Fadesa. Ara es parla, una vegada més, del desdoblament de l’Eix de l’Ebre, infraestructura que facilitaria l’accés al litoral des de Saragossa, i també de l’anell viari del Delta, projecte al que el pont del Passador li aplana el camí, així com del nou Hospital de Tortosa i nous serveis en el de Móra, o el desenvolupament portuari dels Alfacs o dels parcs naturals, temes del programa electoral del partit que ens ha de governar, que representen feina i progrés, que és el que ara ens manca.

Les empreses catalanes estan fent una forta estirada en exportació, la qual cosa fa que millori les perspectives per al 2011, però amb poca incidència a les Terres de l’Ebre on, de moment, només es coneix una inversió aprovada pel Govern de €37 milions per començar les obres del canal de l’Aldea-Camarles. Del polígon Catalunya Sud, que ha de ser un motor potent pel desenvolupament del territori, es veuen poques senyals de vida.

(Diari de Tarragona 2-1-11)

2010-12-28T00:33:00.002+01:00

Arranca el President

Després d’arrancar el Parlament, Mas ja és president. No és només un redolí, que també, sinó una realitat. Ara toca el Govern: Trata de arrancarlo, Mas, por Dios; trata de arrancarlo… sona a la llunyania.

A un amic, regidor de CiU del meu poble, li comentava l’altre dia, mentre el felicitava, que Mas —i CiU— ha fet el cim, però ara cal saber administrar-lo. L’altura és vertiginosa i el calat que la crisi ha deixat, i la seva mala gestió —les crisis requereixen més gestió, encara, que les èpoques de bonances—, és respectable.

Hem vist un Mas reforçat per la seva perseverança, crescut i assaonat a l’oposició, cosa poc usual en els polítics del nostre temps que es cremen governant, però també fent oposició. Dues legislatures guanyant les eleccions i no poder governar hagués desgastat, i enfonsat, al més ben pintat. L’Artur ho ha superat amb nota. Hem vist, hem llegit i hem escrit molt sobre com ha gestionat, d’entrada, els resultats electorals. Caldrà veure ara com gestiona el Govern que, en la seva primera arrancada, pel que fa a conselleries, està complint la promesa electoral de cercar els millors, encara que siguin fora de les files de la federació i, fins i tot, d’altres formacions.

A les Terres de l’Ebre (això és lo Reclam de L’Ebre) esperàvem un/a conseller/ra del territori. Els nostres polítics no deuen estar entre els millors, d’acord amb la filosofia del nou president de la Generalitat.

Arranca el nou govern. Costi i valgui. Brindaré a Cap d’Any per una bon a gestió dels que han fet el cim.

2010-12-18T10:22:00.003+01:00

Arranca el Parlament

“Trata de arrancarlo, Carlos, trata de arrancarlo, por Dios”, és aquella famosa frase, en la veu desesperada de Luis Moya, copilot de Carlos Sanz, que va fer furor, quan en el Rallys de 1998 el cotxe els va abandonar a cinc-cents metres de la meta i del campionat mundial.

Després d’una llarga campanya electoral i posteriors dies de relax, els nostres representants al Parlament de Catalunya ja seuen en els seus escons. Costi i valgui. La campanya ha estat dilatada i feixuga, perllongada per una agonia prematura de la legislació —portada a cops de gorra— que es tanca.

Arranca el Parlament amb presidenta, la primera de la història. Bones notícies. Les dones contentes, perquè cada vegada en són més i els homes també perquè, si més no, hi haurà un inflexió en la reivindicació. Cal dir, però, que no només per l’efecte de la pretesa i obligada paritat, sinó perquè les dones s’ho estan pencant i, a fe de Déu, no només se’n surten sinó que ens estan passant davant. A cada u el que es mereix.

Quaranta noves cares, poca gent nova i, per tant, encara molta —massa— de vella. Poca renovació. La política és molt apegalosa i costa de desenganxar-s’hi.

Arranca, però arranca molt a poc a poc. S’ha acabat la legislatura, molt lentament. Era una mort legal anunciada. S’acaba l’any, molt lentament. També està anunciat. Tornarem a tenir relax, i no pas perquè les circumstàncies millorin —que tothom diu que empitjoraran—, sinó perquè venen dates d’obligada distensió, per tradició, costum, voluntat o necessitat, però durarà poc perquè s’esgota la paciència dels ciutadans i el pa nostre de cada dia. S’han destorbat massa coses i la gent té presa de que s’arreglin, que es restauri la situació o, si més no de moment, que pari d’empitjorar.

Quina parsimònia! Com pot tardar tant tot això, si ja sabem des de la nit de les eleccions quina situació hi haurà en el Parlament i en el Govern? En castellà es diu que “las cosas de palacio van despacio”. En català es diu d’una altra manera, es respecten les normes, els terminis, les costums, però es fa igual d’a poc a poc.

A Carlos Sanz, en aquella ocasió no li va arrancar el cotxe... i va perdre el campionat. Era final de carrera. La cursa nostra acaba de començar. Espero que tinguem més sort.

2010-12-16T21:12:00.000+01:00

Dies de reflexió

Totes les campanyes electorals són agitades, sorolloses —s’han de fer sentir els reclams, les ofertes— i aquesta del 28-N, tot i menys agressiva que d’altres anteriors, ha estat també llarga i fins i tot desitjada, donada la situació precària que ens embarga en l’expectativa de veure altres gestors d’aquesta enrevessada administració pública i, de sobte, ens trobem amb dies tranquils de reflexió, sigui pels festius que propicien ponts que allarguen els caps de setmana o les festes nadalenques que s’atansen desafiant, amb les seves costums consumidores, la crisi. Els governs també estan tranquils, ningú els pressiona especialment, entretinguts els seus detractors amb l’actitud insòlita dels controladors i amb les tonteries del Wikileaks, en el cas del de Madrid i, en el de Catalunya distrets en cercar culpables mentre es van fent maletes. Malgrat tot, els concursos de creditors continuen omplint els jutjats i les grues parades dels esquelets dels edificis fantasmes aturats amenacen ruïna i només es mouen quan bufa algun vent. Martinsa-Fadesa, a l’Aldea, fa esforços per no quedar tan malament —que ja és dir— i estudis de Catalunya Caixa diuen que Amposta i Tortosa són les dues ciutats del país amb més pisos en venda. Si són tan fiables els seus estudis com la seva gestió financera, casi que no cal ni creure-ho. Mentre, en la intimitat, es deu estar coent el futur govern de Catalunya. Reflexionem que alguna cosa queda.

(Diari de Tarragona 12-12-10)

2010-12-08T23:04:00.002+01:00

Ressaques

La ressaca de les eleccions s’ajuntarà amb la dels llargs dies festius, aquest pont que propicia les dues festes nacionals, de l’Espanya, més rares que s’han fet i es faran mai. Sé que els que necessiten festa llarga, que són molts, ja els hi va bé, però en termes de producció —necessari ara més que mai— són prou incòmodes i creen forts inconvenients però, sí, ja ho sé: no hi ha mal que per bé no vingui.

La ressaca, tornant-hi, inevitablement convergeix en la que encara dura després del 28-N: culpables, alegries, decepcions, maletes, aplaudiments, harakiris, i en la d’aquestes festes llargues. Els que les han ben gaudit sentiran la melangia de tot allò bo que ja s’ha acabat i altres per la ràbia de les seves avortades per la salvatjada dels controladors.

Als que no ens hem mogut de casa i hem optat per l’avorriment, la companyia familiar, els amics, la lectura o la contemplació del que passa ens hem distret amb les tonteries del portat Wikileaks i en l’esperança de que els accidents de tràfic siguin mínims i, si més no, que no afectin als que coneixem.

Les ressaques són dures, uns més que d’altres, però totes passen.

2010-12-01T17:21:00.000+01:00

La cuina política

S’ha tancat la cuina de les eleccions i, tastats els plats que s’han anat elaborant, els comensals han donat la seva opinió en el sentit de qui ha de continuar cuinant a la cuina de Catalunya en els propers quatre anys. Hi ha plats que han agradat molt i, en aquells que els han cuinat, els han fet l’encomanda d’elaborar la manduca en la propera legislatura. A altres els hi han tornat els plats a la cuina sense provar-los i, fins hi tot, a alguns els hi ha fotut els plats pel cap, no només pel que han cuinat en la campanya, que també, sinó i sobre tot, pel que han estat cuinant durant els últims set anys.

Els comensals, cada vegada més exigents, han vist en els últims anys com s’aprimava la cuina i com el que ens servien cada vegada donava més que desitjar i, acostumats a temps de gran bonança, costa renunciar a plats de qualitat, a menjar en quantitat, i, encara costa més, veure de no tenir el plat a la taula. En pocs anys, sense que ningú s’ho acabés de creure, fins que ens ha anat tocant de prop, hem passat d’una eufòria econòmica, totalment falsa i manca de previsions de futur, a una crua realitat que ens ha fet tocar de peus a terra i, en tocar ferm, ens hem adonat que estem descalços i el sòl està fred, escabrós i punxegut.

Tenim nous cuiners. Els anteriors li donen la culpa de les seves deficiències al mercat i, per a els nous, el mercat és el mateix. La crisi és global però la gestió, d’aquesta, és local. Caldrà veure si, amb les mateixes condicions —o pot ser pitjós— les seves arts culinàries seran millors, a tenor del que esperem els comensals que els hem triat.

S’enceta una nova forma de cuinar? Es farà foc nou? S’adequaran els fogons vells? Se li plantarà cara al mercat i a la administració central? S’adequarà la gestió als recursos i a la situació crítica actual?

S’ha tancat la cuina de les eleccions i ara s’obre la cuina dels governants. Netejar les dependències i reduir costos podria ser una bona manera de començar.

2010-11-27T02:13:00.000+01:00

El foc i la política

Els judicis són tan llargs que ens fan oblidar els casos fins l’extrem de que, de vegades, pensem que ja estan resolts. Pot ser la complexitat, social i política, del d’Hora és dels pocs que justifica la seva extensió. Ara torna a ser notícia, i ens recorda que encara existeix. La virulència del foc, la de les irresponsabilitats que van aflorar, la dels accidents mortals, la de les mentides polítiques i la dels errors humans que es van barrejar, ens torna ara a la memòria en plena campanya electoral catalana perquè el cap, aquell famós “Delta 0” ha estat imputat per la jutgessa de Gandesa de qui, vist de lluny, sembla que ha estat fent una bona feina, discreta i eficient.

El tema judicial porta el seu camí però la qüestió política en porta un altre perquè torna a la ment de tothom la discutida gestió dels verds al govern de la Generalitat.

El jutjat decidirà, i tan de bo que ho encerti, sobre les responsabilitats de tantes desgràcies, però dubto que els urnes prenguin part en la gestió política d’aquell partit que haurà governat el departament d’Interior en aquesta legislatura que s’acaba, perquè els vots d’ICV estan molt definits i són pràcticament inamovibles, però sí afecta de ple al Govern, en repercussió directa als altres dos socis del Tripartit, PSC i ER, per la seva contribució en aquella munió de coses que no s’han fet bé i, pactar amb aquells que els hi agrada repicar i anar a la processó, és una de tantes.

2010-11-25T02:45:00.000+01:00

Allò que el vent ja s’endugué

Les urnes són una meta i també una nova sortida de cursa política; moment per fer balanç —apart de tirar-se els trastos pel cap— de les coses que han fet els que acaben i estar alerta del que volen fer els que comencen, encara que moltes vegades coincideix que, tan els que acaben com els que volen començar, venen a ser els mateixos.

Els interessats fan les lloances dels seus assoliments com a reclam per tornar-hi, però, ben segur, es deixaran d’explicar tot allò que van prometre i no han fet i, els ciutadans, pobres de nosaltres, ni recordem el que ens van dir que farien i, alguns, ni ho sabem perquè ni el programes electorals ens vam mirar. Sí sabem ara, però, que estem en crisi i que hem estat mal governats perquè ens afecta directament a la butxaca i la gent es queda sense feina, no es poden pagar els préstecs, els clients no paguen, els proveïdors no cobren i ens prenen cases, magatzems i es tanquen fàbriques i botigues.

I, concretant, hi ha quelcom al territori, a l’Aldea exactament, que no s’ha fet. Em refereixo a l’Estació de Mercaderies, i als camps de golf (Vinaixerop i Fadesa). Ara s’escauria dir (com aquell personatge del “Polònia”): perdoneu, però algú ho havia de dir.

Del primer, algú tenia un gran projecte en ment: Ciutat del Transport. Una zona logística per combinar una estació intermodal (carretera/ferrocarril), aprofitant el nus de comunicacions que coincideix a l’Aldea. A totes les empreses de transport de la zona els hi despertava un gran interès. Amb el nom de CIM DE L’EBRE, se li va arrancar al govern de Pujol la promesa de començar-ho en la legislatura que s’iniciava en el 2003, i així ho va prometre públicament al davant de la ciutadania aldeana. En canviar de govern, el del Tripartit només ha fet una cosa: canviar-li el nom. Ara és diu LOGIS EBRE i segueix en projecte, després de quasi vuit anys.

Sobre els camps de golf, només entrar el Tripartit (2003), estableix una moratòria i se’ls carrega els dos. Posteriorment la crisi ho ha matat tot. Si no s’hagués vedat i s’haguessin fet llavors, els projectes de Vinaixerop i Fadesa els hagués agafat la crisi, cinc anys després, acabats i a la cresta de la onada. Ara els dos projectes són una ruïna.

I de que estem parlant? Estem parlant de tot allò que ara ens manca: feina, progrés, turisme, transport, construcció, indústria, comerç, serveis; economia general (que podríem quantificar en un moment) perjudicada per deixar de fer allò que calia (estació de mercaderies) o impedir que es fes allò que convenia (vedar els camps de golf).

Esperant a veure què passa, el que ha passat ha estat el temps i la crisi, que estava al darrere nostre, ara la tenim al davant.

Eleccions!!.... tornem-hi que no ha estat res.

(Blog Avui + El Punt 25-11-10)

2010-11-19T18:29:00.000+01:00

Parla campanya, que alguna cosa queda

Tal com van arribant els programes electorals a les cases veiem, malgrat les promeses de tants de canvis, recanvis i renovacions, anunciades abastament per tots els partits, què poc han canviat en els missatges tot i les circumstàncies actuals de misèria econòmica, política i de valors que sí han canviat en poc temps.

Repasso els programes i no acabo de veure les llums, dels que prometen, en els túnels foscos on diuen que ens tenen els altres —cosa que ja sabem—. A les Terres de l’Ebre, a excepció del palau de justícia i del nou hospital, res de nou. Tot és pegar-li voltes a la vegueria, als valors d’identitat, a la reserva de la biosfera, als parcs naturals, a l’A-7, al polígon Catalunya Sud, a l’anell viària, a la universitat, al riu, a l’estació de mercaderies de l’Aldea, temes, la majoria, antics i rovellats.

“Exigirem que...”, “Aturarem a...”, “Promourem oportunitats econòmiques i desenvolupament sostenible..”, “Crearem plataformes i mecanismes per...”, “Recolzarem el sector...”, “Apostarem per...”, “Fomentarem el...”, “Igualtat d’oportunitats per...”, “Creació de llocs de treball...”, “Compromesos amb...”, “Una administració propera...”, són frases tan compromeses com desgastades per haver-les incomplert tantes vegades, que fan mal a les oïdes —per tòpiques, enganyoses i demagogues— i, molt més, en boca d’aquells que mentre han governat no han estat capaços de fer-ho.

En temps de grans necessitats on perilla el futur immediat, on es necessiten noves idees, nous ingenis i una dosi forta de creativitat per part dels que volen gestionar la cosa pública, la campanya en general decep i fatiga. L’estratègia cridanera d’atenció de frases punyents i ofensives o en vídeos amb poca originalitat que, com a molt, fan titulars de diaris i comentaris de tertúlies, és vell i no aporta solucions a la gestió d’un país en crisi on s’ha de començar per explicar com han de tenir el plat a taula cada dia els que no el tenen i com es torna a la prosperitat i, com a mínim, als nivells de benestar que teníem.

Sí és d’agrair, però —sempre hi ha excepcions que confirmen la regla—, aquell discurs seré i les promeses realitzables, pel damunt de les agressions al contrincant. En hi ha i, a fe de Déu, és bo de trobar.

(Blog Avui + El Punt 19-11-10)

2010-11-12T00:16:00.000+01:00

El monument franquista

És l’alçat al mig del riu, al mig de Tortosa, al mig de les Terres de l’Ebre. Per a bé o per a mal —o ni per ni una cosa ni l’altra— forma part del paisatge, del riu i de Tortosa. És cert, l’aguilot, aquella gallina agressiva que el presideix, en cara de pocs amics, ensenyant les seves esmolades ungles, no fa gràcia. Fins i tot, mirada de fit a fit, fa por. Tot i així, recordar els caiguts és habitual en els monuments a les batalles, però aquest, havent-lo fet qui el va fer, i havent-lo posat qui el va posar, és evident que només representa a una part dels caiguts o, si més no, els perdedors no només no s’hi senten representats, sinó que a més amés, el monument els ofèn. Els que som fills, nets o nebots dels que van patir les atrocitats d’aquella guerra ho sabem i, el monument, no ens cau bé.

També és veritat que si es destrueixen tots els símbols d’aquella barbàrie correm el perill de que les generacions venidores no les coneguin amb profunditat i acabin sent ignorades —les barbàries, clar—. Així, doncs, potser caldria deixar-ne constància, com a fet històric a estudiar i recordar, en lloc discret, com a punt d’interpretació, i ja no com a monument a ningú ni a res. El vol d’una coloma de la pau, que ens representi a tots, li faria bé al riu, a Tortosa i a les Terres de l’Ebre i, segurament també, a la memòria històrica.

Tot i així, el govern de l’ajuntament de Tortosa ha fet bé en no prendre, ara, cap decisió, respecte d’una moció popular, votada favorablement pels partits que es diuen d’esquerres. Som en campanya electoral i, temes tan transcendentals, que afecten tantes sensibilitats, són una frivolitat posar-los a la safata de l’opinió pública per crispar i envinagrar una campanya en la que predominen temes de supervivència social —atur, economia, immigració, delinqüència, etc.—, i més, quan ho defensen partits que han governat anteriorment l’ajuntament de Tortosa i, aleshores, no van prendre aquesta decisió.

No fotem!! Els ciutadans no som tan imbècils com els polítics es pensen. Això és un tema de consens que s’ha de saber cuinar amb plats freds fora de campanyes electorals.

És vella la mala costum d’usar temes sensibles com a arma llancívola en contra de... però encara s’usa.

(Bog Avui + El Punt 12-11-10)

2010-11-10T00:30:00.002+01:00

No tindrem la “sort” del Sàhara Espanyol

Sí, ja ho sé... el poble saharià no en té cap de sort, ni abans quan els espanyols els hi treien la sang —els minerals—, ni després quan els van abandonar a la seva mala sort, lluny de Déu i massa prop de Marroc, però en els aldarulls d’aquests dies em torna a la memòria quan Espanya va tocar el dos, cagada de por per la Marxa Verda, després de que el príncep, Joan Carles, els hi fes una visita, pot ser la primera actuació com a futur Cap d’Estat, per dir-los que no passava res.

Eren espanyols. Els havien fet espanyols de conveniència, amb document nacional de identitat, com nosaltres, però, malgrat la visita i les exclamacions —los de la Marcha Verde que vuelvan a su casa— de Jaime de Piniés, ambaixador a les Nacions Unides, a l’endemà de la visita reial estaven sols i, mai més ben dit, tirats a la sorra del desert, sense cap protecció, ni espanyola, ni internacional i així continuen. Ara fins i tot els hi foten bastó.

Malament, ja ho sé; molt greu, i no és moment d’ironies, però no he pogut evitar —els somnis són incontrolables—, allunant-me del problema, pensar què passaria si avui vingués a Catalunya el príncep, Felip, com a futur Cap d’Estat, i ens digués: no passa res i, a l’endemà, Espanya toqués el dos i ens deixessin fora de la seva influència.

Ja ho sé... no tindrem aquesta sort ( i aquí no la poso entre cometes).

Seguim somniant (dono per suposat que a nosaltres no ens aniria malament) i no deixem de banda el patiment i el maltractament del poble saharià.

(Blog Avui + El Punt 10-11-10)

2010-11-08T11:41:00.001+01:00

Augmenten els cultius de cànnabis

Aquell anàlisi DAFO, (Debilitats, Amenaces, Fortaleses, Oportunitats) que aprenem en els cursets de formació, s’hauria de saber aplicar avui en moments de grans debilitats i fortes amenaces i, ben segur, hi ha gent que ho fa. Les debilitats, aquelles butxaques buides, com a conseqüència de les amenaces, de falta de feina, per exemple, s’haurien de saber convertir en fortaleses que aportessin solucions per mitigar aquelles debilitats i en oportunitats que afrontessin totes aquestes amenaces.

Sabem que hi ha finques que es perden perquè la seva producció no és rendible, els preus no són bons; es queden garrofes, olives, melons, síndries, avellanes per recollir perquè no compensa ni els costos de la recol•lecció i, tot i així, diuen que la crisi —ho diu el Govern— ha portat a joves pagesos a conrear camps que abans estaven erms al no trobar altres alternatives laborals. És una fortalesa, la que siguin capaços de traure de la nova feina, malgrat les dificultats dels preus de venda, per combatre la debilitat que comporta la situació crítica actual.

Altres, però, han fixat la seva atenció en productes que, malgrat la crisi, es cotitzen bé en el mercat. És el cas dels que s’han decantat pel cultiu del cànnabis, prou més apreciat i més ben pagat que les garrofes, les olives, els melons, les síndries o les avellanes. Això, però, és jugar amb l’anàlisi DAFO a l’inrevés: estan convertint una oportunitat en una gran amenaça.

(Diari de Tarragona 09-11-2010)

2010-11-04T23:47:00.001+01:00

Un record per l’Estela

La mort d’una noia jove de Sant Carles de la Ràpita empleada d’una sucursal bancària ens situa al centre de la violència dels atracaments a bancs que tornen en l’entorn d’una virulència social, en el vendaval de crisi econòmica i delinqüència d’ofici. No coneixia a la malaurada jove, però treballava dintre d’una àrea de la meva responsabilitat, anys enrere abans de jubilar-me i, per tant, com en el cas de les persones companyes més properes, que encara hi treballen, em sento afectat.

Tot i que últimament aquesta activitat delictiva ha baixat substancialment, en els anys vuitanta els atracaments van arribar a ser una plaga, a cavall també de problemes econòmics, drogoaddicció o per l’acció de grups subversius, i recordo vertaders problemes psicològics dels empleats afectats que, molts d’ells, mai van poder tornar a treballar per una fòbia insuperable al lloc de treball susceptible d’un nou atracament, en qualsevol moment, ja que es donava el cas de sucursals financeres atracades repetidament en un curt termini.

Sense entrar en casos particulars és evident que tots els oficies tenen el seu nivell de perillositat, però la temptació d’un lloc on hi ha diners és superior i, totes les mesures per evitar atracaments —portes de seguretat, vidres a proba de bala, caixes d’obertura retardada, etc.— desvien sempre el risc cap a la pell del personal.

Deixo un record per l’Estela, víctima recent d’aquest tipus de violència.

(Diari de Tarragona 31-10-10)

2010-10-27T23:55:00.000+02:00

Massa autonomies

Ja ho deia Tarradellas, i se li van tirar tots a la jugular. Eren temps difícils i calia anar amb peus de plom i empassar-se algun gripau, però ara es paga, molt car, aquell café para todos. I es paga car perquè al damunt de fer-se malament —tot i que era l’única manera de fer-ho—, després s’ha usat pitjor. No només ningú ha cercat l’excel•lència, corregint defectes, sinó que, a més a més, s’han engreixat els errors.

Les autonomies havien de ser per aquells que les volien i en tenien dret històric, i se’n van donar per tots, i la majoria no complia cap d’aquestes condicions: ni les volien (perquè era un sistema que no coneixien), ni en tenien cap dret ancestral. Primer error, difícil de corregir perquè, tot i sent encara avui indiferent a la majoria de la població, ningú farà enrere donat que els que ho han de decidir són els polítics qui en gaudeixen de les seves prebendes, i no hi voldran renunciar.

El segon error és el mal us i l’abús de la despesa pública d’aquests organismes. Els cotxes oficials, els assessors i els càrrecs de confiança de que s’han envoltat, sent un gasto important i ostentós, pot ser només l’esmorzar de la cadernera. Al darrere d’això... ni se sap. I el tercer error, i més important, és mantenir tota la parafernàlia estatal, ministeris sencers inútils i ineficients que tenen totes les competències traspassades a les autonomies i segueixen mantenint les seves estructures, fabricant despesa i més despesa pública.

Sobren autonomies —però no totes— i manca gestió i sensibilitat de servei públic que caldria recuperar, si és que n’ha existit mai.

(Blog Avui + El Punt)

2010-10-25T12:13:00.000+02:00

Allò que el vent s’endurà

Diu que les paraules se les emporta el vent i, entre les paraules, estan les promeses electorals i totes les manifestacions, reflexions i crides d’una campanya. Són paraules llargues —massa llargues en el cas de les eleccions catalanes que ja no sé quans mesos fa que estem de campanya— en mans dels que mouen les estratègies dels partits i en boca dels que ho exposen. Una campanya llarga fatiga l’elector i disminueix la seva capacitat d’atenció sobre allò que realment li pot interessar que resolgui el líder o el partit que li podria convenir votar. Defecte del sistema convertit en oportunitat per qui sap aprofitar-ho tot.

“No pactarem amb...” són paraules (promeses en campanya) que tots s’haurien d’estalviar. Els pactes són esclaus de les circumstàncies i, sobre tot, mandat dels ciutadans mitjançant les urnes que els partits han de saber interpretar. Els partits no manen dels resultats electorals, sinó tot al contrari, els resultats electorals són els que manen als partits (altra cosa és creure).

“No editarem un nou tripartit...”, “només pactarem amb...” o “mai pactarem amb...” són paraules que se les emporta el vent posterior a les eleccions quan la conveniència —moltes vegades només personal del que ho ha de decidir— li fa resoldre en contra del que va prometre en campanya electoral.

Ja sé que després hi haurà arguments —“allò que vam dir, en realitat i matisant-ho, volíem dir...”— per defensar-ho i explicar per què s’ha fet el contrari del que es va prometre, però els electors, enganyats, ens hem de conformar en que ens governen demagogs de boca calenta en eleccions i decisió freda per manar?

És que ho aguantem tot, eh?

2010-10-17T02:57:00.000+02:00

La fragilitat del Delta de l’Ebre

El Delta és jove, molt jove, tan jove que tan de bo poguéssim dir que, com una criatura, encara creix. Però, ben al contrari, minva. Tot i així té una dinàmica. El riu que li dona vida, qui l’ha creat a base d’injectar-li sediments, ara en transporta menys i li manca el fonament, la massa de la seva existència i la fortalesa per la seva permanència. Durant anys ha crescut, esdevenint un delta a partir d’un estuari —que pot revertir—, fins arribar a un límit.

L’única part del Delta que creix és la de la punta del Fangar. És sabut. Ho coneix tothom que s’hi fixa. Els de la meva edat, en la nostra joventut, fèiem catxels, canyuts, grúmols i chirla, on avui és terra ferma, enfront del Goleró, uns cinc-cents metres després del far.

Amb aquest ritme, en pocs anys, la Punta arribarà a la platja de l’Arenal i el port natural del Fangar es convertirà en una bassa més, com la de les Olles, l’Encanyissada, el Canal Vell o la Tancada. Els pocs sediments que porta l’Ebre i els que entren en moviment en les fortes llevantades, fan cap tots en aquesta part, únic punt de creixement. Per altra banda, totes les zones del litoral orientades a tramuntana, gregal i llevant s’han anat degradant en els últims trenta anys a marxes forçades, fins arribar a deteriors flagrants en erosions lentes, però permanents, i altres de ràpides i immediates amb temporals d’un dia, a les zones del Trabucador o la platja de la Marquesa on instal•lacions elèctriques, accessos i serveis d’hostaleria s’han quedat dins de la mar.

La fragilitat del Delta és evident, es constata en dies de tempestes com els que acabem de tenir, com cada any. Les solucions passen per inversions monstruoses i susceptibilitats mediambientals diverses i molts dubtes i indecisions dels governants.

Mentre, la naturalesa, que no dubta, va fent (i desfent).

(Blog Avui + El Punt 17-10-10)

2010-10-12T22:46:00.003+02:00

Anar-hi anant

No tinc ganes de comentar res del Dia de la Hispanitat, no m’interessa ni em sento afectat i m’incomoden —encara que els respecto, si no en fan política— tots els que l’usen en favor o en contra de... M’és igual el que facin a Madrid, mentre no vagin en contra de Catalunya —que ja hi van prou—, ni el que facin els reis, els del govern central, el militars o els presidents de les comunitats autonòmiques que hi van, o no, en funció de que parlin d’ells. Ho considero insignificant i: ja ho dit tot.

Celebro que plogui, pel bolets —ja toca— i per les oliveres, ara que el raïm i l’arròs quasi estan recollits. Ja m’imagino els camps, quan espargeixi i el sol remarqui els colors dels arrossars segats i les grogors de la tardor en la desfullada dels ceps. Celebro que estiguin a punt de rescatar als miners —me sembla una odissea lloable i descomunal— i que, de quan en quan, apareguin notícies de xarxes de tràfic de drogues destapades i atrapades pels voltants de casa. Aquí, i allà, feina els dono als que ho han de vigilar.

No xalo tant amb les notícies del vessament tòxic d’Hongria. Els problemes dels residus és que estan en mans dels descuidats (ara em ve al cap Ascó i el cementiri nuclear). A Straus li tocaria canvia el color del seu vals sobre el Danubi, perquè ja no és blau. Tampoc em diverteix l’atur de les minses senyals de recuperació de l’economia —això va per a llarg—. Tampoc xalo am la campanya electoral catalana. Això es farà massa llarg. Fa massa dies que va. Ens avorriran fins la infinitat. Tan de bo que ens quedin ganes de votar el dia de les eleccions.

Mentre, ens delectarem de l’esclatada dels rovellons, de les olives trencades, dels panellets que venen, de les gràcies dels nostres nets i de la feina dels nostres fills. Els que en tenen, perquè no la perdin i els que estan a l’atur, per quan en trobin.

Anar-hi anant... hi farem cap.

2010-10-11T00:17:00.002+02:00

El governador que no governava

Fenández Ordóñes diu que les autonomies i els ajuntaments dificulten la reducció del dèficit públic. Un governador que no governa el que pertoca —les entitats financeres, que és pel que li paguem—, carrega sobre altres camps de l’economia, pot ser per desviar l’atenció del fregat que té a casa. Prop nostre desapareix una caixa, la de Tarragona —ja n’he parlat—, i menys prop però no molt lluny, en van desapareixent d’altres amb un definitiu RIP (requiescat in pace) o amb un perllongat SIP (sistema integral de protecció). Conseqüència?: una feina mal feta del Sr. Governador, perquè ell és el màxim responsable de l’organisme regulador del sector financer i, en els últims anys se n’ha anat en orris. De les desmesures, tan en el cas de l’endeutament de les autonomies com en el dels ajuntaments — i totes les administracions; per tant del dèficit públic— en té tota la responsabilitat o, si més no, l’encapçala amb d’altres. Les entitats financeres se’n van sortir de mare, les administracions, encara més que els particulars i les entitats privades, van estirar més el braç que la mànega, però qui ho havia de controlar, i fer complir les normes —el Banc d’Espanya— no ho va fer.

Dit això, té raó en els excessos de les despeses de les autonomies, per dues raons. La primera perquè en hi ha massa. Tarradellas ja ho va advertir. I la segona perquè el govern central no s’ha després de les estructures dels serveis traspassats i els paguem dues vegades.

(Diari de Tarragona 10-10-10)

2010-10-07T00:37:00.004+02:00

Caixes, del RIP al SIP o a l’inrevés

La Caixa que nosaltres teníem més propera, la de Tarragona, ja li hem dit que descansi amb pau (RIP). Els que malauradament l’han portat en aquesta situació, com tans altres mals gestors financeres, deuen dormir tranquils perquè no els hi passarà com al primer ministre d’Islàndia que el jutjaran per negligència per no haver actuat adequadament enfront el crac dels bancs islandesos —això hauria de fer remullar la barba d’algun polític que també li toca de prop—.

Altres han esquivat el RIP (requiescat in pace) i entren en el SIP (Sistema Institucional de Protecció), un paraigües creat a mida per a les EFMG (entitats financeres mal gestionades) en mans de GIF (gestors incompetents financers). Incompetents en quan a la trajectòria de les entitats però no tant, pot ser, per a la trajectòria personal pròpia dels mateixos gestors (caldria veure cada cas).

El SIP ja ha estat experimentat anteriorment amb les EFMG i consisteix en una fusió freda (molt freda, fins i tot frívola) que els doni accés al FROB (fondo de reestructuració ordenada bancària) que, com a definició, té l’objectiu de gestionar els processos de reestructuració reforçant els seus recursos propis. Més que res: posar diners (Real Decret Llei 9/2009, de 26-6).

El SIP no serà una fusió (freda, virtual, però no fusió) i permetrà, a les entitats en problemes, mantenir els seus noms, les seves demarcacions i, es de suposar, els mateixos gestors (que continuaran fent-ho malament), reduint el seu personal en sucursals (la culpa sempre la paguen els de baix) i augmentant-lo en cúpules (que seran directius d’alt nivells i per tant més cars), per revisar les estratègies comunes, recursos, riscos i auditories.

Si aquesta cúpula està, com és de suposar, ens mans dels GIF’s de les EFMG’s tindrem els mateixos gossos i, ni els collars els hi haurem canviat.

Serà el SIP una transició gloriosa cap un futur RIP global?

Ja veurem... anar-hi anant.

2010-10-06T22:50:00.002+02:00

Els bous al Parlament

Assegut en una cadireta de boga, dintre del carro atapeït de dones i xiquets —els homes eren baix a la plaça i pujaven, enfilant-se per les baranes i les rodes quan el bou passava prop— només tenia al cap dos moments importants i esperats, per mi, de la festa. Un era l’hora del berenar i no veia el moment de que es fes el descans, la mitja part, per a que arribés i poder gaudir del que la mare ens havia preparat: pa amb xocolata, com a molt, i s’obria un meló fresquet que havia estat tot el matí en un cistell al pou. El venedor que passava cridant i saltant de carro en carro: “Torró de Xerta avellana, que se como sin gana!!”, pel nostre hi passava de llarg, malgrat els ulls llaminers dels infants el seguien de prop. L’altre moment era sublim, provocava una gran expectació i emoció a la vegada, quan el Xarnego, el pare de l’actual ramader, Fumadó, amb tota una cerimònia i celebritat portava un del mansos, el més gran i més respectat pel seu ramat, al davant de les autoritats i el feia agenollar, saludant al públic. Avui aquest acte, llavors espectacular, a molts els hi semblaria denigrant. Els temps, les cultures, les costums i també la forma de veure les coses canvien i és per això que els bous han fet cap al Parlament. Polítiques i posicions partidistes i personals a part —que en hi ha moltes—, tan de bo que serveixi per respectar i protegir més l’animal, dignificar la festa, les persones i també el territori.

(Diari de Tarragona 6-10-10)

2010-10-03T12:07:00.000+02:00

“O Lula vai embora”

He recuperat una amiga —gràcies a les noves tecnologies—, professora de la Universitat de Sao Paulo, en qui mantinc correspondència i avui, dia d’eleccions al Brasil li he fet una carta.

Bon dia professora:

En unes hores es farà de dia, obrireu les urnes i entrareu en procés electoral (és dia d’eleccions) quelcom que aquí, Europa, es valora molt, després de tantes guerres i dictadures que s’han anat repetint al nou món, mala còpia de l’antic. Així i tot, sent l’electoral el menys dolent dels sistemes, Déu n’hi do les deficiències que té i la gent que se’ns cola per seguir abusant del poder. És per això que, aquí, l’abstenció és altíssima. Per cert: encara és obligatori votar al Brasil...?

El meu amic Lula plega. Jo, curiós, he tingut certes simpaties per ell. El vaig conèixer a l’àrea industrial de l’ABC en la seva època de sindicalista i protestona i en la meva de bancari, ambdós joves i convençuts de que salvàvem algun trosset de món. Sempre he pensat que la seva carrera ha estat molt brillant, encara que jo n’estic més satisfet de la meva, tot hi havent estat més modesta. La meva estància al Brasil, ho recordaràs, va coincidir en la nova obertura democràtica. Vaig arribar amb la dictadura militar, Joan Figueiredo, aquell general que va obrir les urnes, i, quan me’n vaig anar, ja teníeu eleccions. Lula ha explotar molt bé l’herència de l’Henrique Cardoso i Brasil serà aviat una de les primeres potències econòmiques mundials. Petrobras ja és la primera petrolera del planeta, la banca està forta (ja veus el Santander que aquí es va menjar el nostre banc, entre d’altres, i al Brasil al gran Banespa); les multinacionals de productes agroalimentaris estan en els primers llocs, la gran industria brasilera ven a tot el món. En els supermercats de Tortosa hi trobo taronges “València” de Campinas, i papaies de la Cooperativa de Cotia; només me falta veure roses de Roselandia.

Com a bon jugador Brasiler, tot això li ha permès burlar la gran crisi global, però no ha aconseguit esquivar la pobresa i la desigualtat social, ni la delinqüència i, tot i sabent que els índexs són menors (molt menors en termes relatius), Lula ha perdut, per mi, la seva gran oportunitat de fer molts gols, en aquest camp, on ja no tornarà a jugar. Dilma no recollirà, crec, el “passe”, com ell ho va fer de Cardoso, perquè estarà més ocupada en mantenir la cadira que en treballar per la desigualtat. Mentre, en el Brasil i en la resta del món, les potències econòmiques ens governen.

I tu com ho veus?

Bon dia d’eleccions i una forta abraçada.

2010-09-26T00:53:00.002+02:00

S’esvaeix la grogor del Delta

Els pagesos arrossaires miren al cel. Ha deixat de plorar. Ells també. Bufa el mestral, el vent de dalt aquí es fa notar sovint i, ni sempre, quan fa falta. Avui va bé, l’arròs necessita un punt de secor per ser segat. La catifa groga del Delta, daurada fins la sacietat en els últims dies d’estiu, es veu retallada, esquilada minut a minut, de nit i de dia, mentre bufi el vent, per les màquines modernes que la nova tecnologia els permet enfangar-se, com ho ha fet l’home durant tan de temps fins on ha calgut, sense que peti el seu sistema informàtic ni deixi de funcionar l’aire condicionat de la cabina del conductor. Ara és igual el preu de l’arròs —ja en parlarem—, la crisi —ja s’arreglarà—, l’atur —avui treballem—, les eleccions —encara manquen dos mesos. No cridem el mal temps. Cal arreplegar la collita, abans que el cel s’entristeixi altra vegada i torni plorar.

El Delta perdrà la grogor transitòria de l’estiu, s’ensacarà l’or de la collita que es perdrà en els mercats de l’oblit i tornarà la grisor de l’hivern, els aiguamolls salvatges, el caragol poma i el cranc roig, fins que es tornin a remoure gleves pensant en una nova collita i el pagès, que no deixarà de mirar el cel, algú el tocarà al muscle i li recordarà que encara hi ha crisi, atur i també eleccions. Es fregarà els ulls i es preguntarà: on sóc?

(Blog Avui + El Punt 26-09-10)

2010-09-24T00:49:00.001+02:00

Els bous a debat

Un debat intens, la festa dels bous a les Terres de l’Ebre, articles seriosos, arguments per a tots els gustos, i molts missatges insultants. És la llibertat d’expressió, la facilitat de comunicació, Internet, Facebook, Twitter, Messenger, blogs, tertúlies radiofòniques i televisives, on tothom pot dir la seva i, a fe de Déu, que és bo que així sigui i es faci.

Canvien les costums, les tradicions evolucionen i allò que abans ens semblava normal, avui pot ser una aberració, però les lleis es poden canviar i fer que canvien els comportaments, malgrat hi ha altres preocupacions ciutadanes per les que el Parlament no s’hi preocupa ni se n'ocupa —ara em ve al cap els problemes flagrants d’ocupació d’habitatges per estranys que no hi ha manera de treure’ls—, els correbous estan passant per l’adreçador.

Sens dubte, amb tot l’enrenou que ha portat i segurament portarà, hi haurà un abans i un després de la Llei aprovada pel Parlament que, en una bona filosofia, prohibeix —i sanciona pel seu incompliment— una sèrie d’accions que portin a evitar el sofriment de l’animal i, en el seu esperit, hauria de pretendre regular i aportar bones maneres —que no blindatge de la festa— que acabin repercutint en el respecte i la protecció de l’animal i dignificar la festa, les persones i també el territori, tot i sabent que sempre hi haurà qui —lícitament— opini que s’ha d’anar més lluny. Els qui ho coneixem de prop, sabem que, en aquest sentit, s’ha avançat molt.

(Blog Avui + El Punt 24-09-10)

2010-09-21T00:24:00.000+02:00

No vull fer vaga d’avi

Soc iaio i havia passat per alt la “pastranada” que incita a fer vaga el dia 29 els avis que cuidem als nets. Ara la recupero perquè, no és cosa banal, sembla que ser un Secretari General d’UGT dona dret a dir qualsevol bajanada i, al damunt pretendre que vagi a missa.

Una vaga que arriba tard, quan la xifra d’aturats ja és descomunal i descontrolada, en mans dels sindicats que han defensat al govern de ZP a capa i espasa, desviant sempre les seves debilitats cap a l’oposició —fins i tot la vaga la volen decantar contra al PP—, ara fan mans i mànigues per a que tingui èxit i, com a últim recurs, o un de tants, criden fins i tot als avis que, recordeu aquella propaganda, “estan molt ocupats”.

Repeteixo el que escrivia al més de juny en aquest mateix blog:

“Les vagues es fan quan s’ha de plantar cara al govern per alguna cosa que no fa o no fa bé. Allò que s’havia d’haver fet allà pel 2008. Ara que, bé o malament, està corregint, encara que forçat per mamà Europa i papà Obama, la vaga farà més mal que bé. Els veig despistats. Tenen a la gent cansada. Treuen pit a deshora...”

Ara ens surten amb la vaga dels avis per deixar de cuidar el nets, però estem tan ocupats que no tenim temps ni de riure la seva ridícula petició. Encara falta veure si la faran els que estan a l’atur —que pot ser tenen poc que agrair-los— i els que encara tenen la sort de treballar que no estan per perdre un dia de salari, a més a més dels seus complements, perquè saben el què costa conservar la feina i arribar a fi de mes.

Un avi amic meu m’ha dit: Jo, per si de cas, el dia 29, pel matí, miraré de portar a Alexandra a la guarderia, per la tarda l’aniré a buscar i la portaré als gronxadors de prop de casa, on li donaré el berenà, mentre els pares acaben la jornada de treball. Si em trobo un piquet “informatiu” li diré que no vull fer vaga i renunciar, ni un sol dia, a sentir-li dir: iaioooo!!, amb tots el seus complements.

Estic amb ell. Li recolzo la decisió.

(Blog Avui + El Punt 21-09-10)

2010-09-19T09:49:00.000+02:00

Caixa Tarragona: allò que el vent s’endugué

Recordo a un home, mudat, amb una cartera, que sovint passava pels masos —i segurament per les cases del poble, però com jo vivia en un mas, així ho vaig viure— i recollia els calerons que havíem estalviat, en unes petites guardioles metàl•liques de les que només ell en tenia la clau. S’ho enduia i ho posava a la llibreta de cada titular. Deien que era l’home de la Caixa de la Diputació de Tarragona i que allò ajudava a fer estalvi, principalment entre els infants, gent jove i gent gran. Recordo al personatge, amb noms i cognoms, que reservo per respecte, que posteriorment va ser el delegat de la primera entitat financera que s’establia al meu poble. Tot un signe de progrés. Tota una història. Posteriorment, uns quans anys després, jo mateix vaig entrar a treballar en una entitat financera i, tot recordant la figura d’aquell senyor de la Caixa, vaig anar entenent el valor de la feina pionera que havia fet.

Ara la Caixa de Tarragona desapareix en la immensitat dels oceans financers, en el tsunami de la crisi i en el cicló de les males gestions que porten aquests vens huracanats que s’enduen noms, il•lusions, rètols, logotips, icones, empleats i història.

Les fusions no són ni bones ni dolentes fins que no es demostri. El que sí està demostrat és la nefasta gestió d’aquells que les l’han portat en aquest fatal destí, obviant —per no repetir-me— la descarada pujada de sous dels seus responsables, que no té nom, si no li posem el del bacó.

(Diari de Tarragona 19-09-10)

2010-09-17T00:20:00.000+02:00

Reserva de la biosfera

A l’Ebre es parla de la reserva de la biosfera. Bé, en parlen els polítics i, sent una bona cosa, com les eleccions estan a la voltar el cantó, pot tenir un flaire electoral i pot ser que la gent s’ho miri de gairó.

Fa 40 anys (1970) la UNESCO va posar en marxa el projecte “L’Home i la Biosfera” amb l’objectiu de mentalitzar la humanitat del recursos naturals, seleccionant unes zones geogràfiques del planeta com a àrees de reserva de la biosfera. En l’actualitat en hi ha més de cinc-centes en més de cent països del món.

Un tema interessant, per nosaltres mateixos i, especialment, per les generacions venidores a qui els hem de deixar un llegat ecològic, com a mínim, com l’hem trobat i, si pot ser, millor.

Però amb tot això, no ens perdem. Les reserves tenen el reconeixement internacional però la sobirania és de cada país, per tan no perdem el dret a decidir i, en segon lloc, el projecte parla de la conservació de la biosfera i també de desenvolupament econòmic i humà de la zona. Complint per tan amb la filosofia del projecte, preservant el medi, però també desenvolupant el territori.

Amb aquestes condicions: som-hi!

(Blog Avui + El Punt 17-09-10)

2010-09-11T10:42:00.000+02:00

Siguem pràctics

La necessitat d’una segregació de Catalunya de la resta de l’Estat espanyol és un esperit que s’ha mantingut pràcticament des de fa ja quasi 300 anys després d’aquell desgraciat 11 de setembre, unes èpoques amb més convicció que d’altres amb esdeveniments circumstancials com les guerres, les dictadures, la monarquia i altres menys circumstancials i de caràcter permanent, com han estat sempre els poders fàctics de Madrid —i no només els governamentals—.

Anant als nostres dies, aquest esperit, aquest sentiment, aquesta necessitat està en un punt àlgic com a conseqüència de noves circumstàncies recents —rebuig de l’Estatut, crisi econòmica i financera, consultes dels ajuntaments, manifestació del 1o de juliol, eleccions catalanes a la vista, ect.—, però, sentiments i drets a banda, que ja hi són, i prou, cal una fulla de ruta, amb tota seguretat a llarg termini, que passa, no només per la via política, sinó també, i especialment, per la via social i econòmica amb la complicitat internacional, començant per la Unió Europea.

En aquest sentit l’article d’aquest periòdic “Independència: surten els comptes” (que recomano) (http://avui.elpunt.cat/noticia/article/4-economia/18-economia/297813-independencia-surten-els-comptes.html), aporta noves idees i manifestacions solvents en aquest sentit que cal tenir en compte.

Siguem pràctics. Sense descartar-ne cap dels altres, aquest camí és important i, imprescindible.

(Blog Avui + El Punt 11-09-10)

2010-09-07T23:39:00.000+02:00

I tot això qui ho paga?

“O Palacio do Planalto”, és la seu del president del Brasil. Al quart pis, una màquina treballa a tot vapor per la propera candidatura de l’actual partit al govern. Enguany hi ha eleccions. Una xarxa muntada a la Secretaria de Relacions Institucionals de la Presidència de la República, dirigida per un ministre que, amb dues agendes governamentals de noms molt pomposos —Programa d’Acceleració del Creixement i Consell de Desenvolupament Econòmic i Social— dona sopluig i semblança legal a viatges i dietes per fer campanya electoral, pagant-ho amb càrrec a les arques públiques. Ho denuncia un prestigiós diari —“O Globo”—.

Brasil fa molts anys que té democràcia o, millor dit, eleccions presidencials i partits polítics en joc, malgrat uns anys tèrbols amb imposicions militars i, tot i que es pot considerar consolidada, no s’escapa, ni amb un prestigiós president d’esquerres, Lula —que ara acaba—, de la temptació d’usar el poder, però sobre tot les arques de l’estat, per fer campanya electoral en favor del seu partit i del seu candidat, Dilma —candidata en aquest cas—.

I aquí? Com ho tenim això?

També s’atansen eleccions i veiem al president del govern central, al de la Generalitat, i a ministres i consellers voltant i fent campanya electoral. Si més no fan mítings, parlen del que han fet, del que farien; pelen als contrincants, tal com cal, etc. Seria bo saber en quina tarja de crèdit es paguen aquests viatges, combustible, xofers, dietes i, a la fi, quin compte ho suporta: el de les arques estatals que paguem tots els contribuents o els comptes personals, de cada u, o els dels seus partits?

Hi ha també, dintre dels nostres governs, com en el brasiler, una màquina que treballa a tot vapor per les properes candidatures en favor dels partits que avui encara governen, amb càrrec a les arques públiques?

Estan els comptes clars i ben separats? Hi ha prou transparència?

Ho sap algú? Ho pot explicar algú?

Si ho sap algú, que ho expliqui. I, sinó, que ho expliquin els mateixos interessats: aquells que provoquen les despeses o els mateixos partits. Igual guanyen més credibilitat i més confiança política, que falta fa, si ens diuen qui ho paga. A la gent li agradaria saber-ho i, a més a més, en té tot el dret.

Vinga!, expliqueu-ho, valents... Quedareu de conya!!

2010-09-05T22:27:00.000+02:00

La banda i la festa major

Les festes majors de Tortosa venen sempre a tancar el cicle de festes estiuenques de la comarca. Els bous, protagonistes estrella de la majoria de festes majors d’aquestes terres i especialment enguany que han tingut més que mai un caire reivindicatiu com a festa i com a tradició cultural, per la quantitat de vectors que comencen a girar-se-li en contra, no hi són a la capital de les Terres de l’Ebre, des de fa molts anys . Confesso que no sé si com a correbous hi han estat mai. Tot i així hi han estat intensament a les pedanies i als pobles del costat, com a tot arreu. En els últims anys la festa del Renaixement ha prosperat com a divertiment i com a nova expressió cultural, però no li fa ombra a la festa major que es manté amb la més pura tradició, fins hi tot la de la gent que les aprofita per marxar de la vila i fer algun viatge, costum arrelada en alguns pobles per aquella gent —una minoria, normalment— que té poc interès amb la festa major.

La Banda Municipal, que ha estrenat enguany casa de música, d’un aguant, resistència i consistència inusual, és, des de fa molts anys, l’expressió cultural musical que no falta a la cita de la festa major. El mestre Grau, malgrat les dificultats de l’estiu —viatges, vacances, relax...— disposa els assajos i les músiques per la cercavila —proclamació de pubilles, ofrena— i per la processó de la Cinta, amb l’esclat musical i emocional del pasdoble Tortosa, del mestre Monclús.

(Diari de Tarragona 5-09-10)

2010-09-01T12:23:00.002+02:00

Sí, sí, setembre... i ara què?

És com una meta, començament, pauta, com un repte o com un “tornem-hi que no estat res”, però tot un glop d’esperança on hom fa l’última l’embranzida per arribar a fi d’any, per veure si el proper serà millor. Avui parlen de setembre, encara que des de dues vessants diferents, dos bones plomes de La Vanguardia —Joana Bonet i Quim Monzó— que possiblement s’incorporen després de vacances i, es nota, el mes que comença no els hi és indiferent. Jo he canviat el color de la capçalera del meu blog, per començar a mostrar aquella grogor del Delta que comentava dies enrere, en un mateix paisatge retratat a finals de la tardor amb la lluentor de l’aigua que inundava els arrossars, amb la verdor de la primavera quan l’arròs començava a créixer i, ara que ja rebeca, ensenyant el color d’or de la collita que es produirà, enguany amb una mica de retard, cap a finals de setembre (sempre setembre). El massís de Caro, impassible, com si res fos amb ell, al darrere, no canvia de color, però també li canviarà la vida perquè els boletaires senten flaires de bona collita, s’exciten, fan plans i afilen les eines perquè ja somnien amb els seus rovellons, camagrocs, llenegues i fredolics.

Els polítics també les afilen però es repeteixen amb discursos cançoners i va per a més llarg; ens deixaran recuperar —encara que no molt— l’alè de l’estiu mentre, a les Terres de l’Ebre, mirem de pair pel nostre compte els problemes de la mosca negra, el caragol poma, la caiguda del preu de la garrofa, l’aturada de les obres de la variant de l’Aldea i la de les excavacions de la cova prehistòrica de Benifallet, les algues del riu Ebre, els robatoris de musclos o la deficiència de la instal•lació elèctrica de les salines de la Punta de la Banya..., tot plegat en contra de la nostra butxaca i també de la nostra moral.

Això és lo reclam de l’Ebre i, malgrat hagi arribat setembre, continuarem reclamant allò que no considerem just o ens perjudica al territori.

2010-08-30T00:42:00.002+02:00

De jutjat de guàrdia

Mentre esmorzo, llegeixo a la premsa que catorze directius de Caixa Tarragona es van pujar el sou un 32 % poc abans de la fusió amb Caixa Catalunya i Caixa Manresa, el passat dia 1 de juliol, segons un informe lliurat per la Comissió Nacional del Mercat de Valors. Se m’ha nuat la gola i ni el pa en tomata amb formatge, que prenc tots els dies, ni el croissant amb cafè amb llet no em passen, tot i que ja hauria d’estar acostumat a notícies d’actuacions tan indecents.

Estem parlant, segurament, dels catorze primers directius de Caixa Tarragona i, per tant, dels màxims responsables del fracàs d’una gestió financera nefasta que ha portat a la entitat, prestigiosa durant molts anys, a un destí incert que s’ha degut se salvar en una fusió i en aportacions de les arques de l’Estat —és de dir, de tots els contribuents— i, no conformats amb una feina mal feta que ningú els hi retrau, s’autopremien posant-se a la butxaca tots aquells mèrits que se’ls hi haurien de negar en medalles per una feina tan mal feta.

Afortunadament no tinc el disgust, crec, de conèixer-los però he de suposar que són càrrecs polítics perquè, en aquest país, els polítics són els únics “treballadors” que es posen ells mateixos el sou.

Segurament per aquesta malifeta no aniran a la presó perquè deu ser, a ben segur, tot legal encara que ens posi els pels de punta a tots —i més en les circumstàncies actuals generals i de la mateixa entitat— però és de jutjat de guàrdia.

(Diari de Tarragona 30-08-10)

2010-08-26T02:28:00.000+02:00

El Delta ja grogueja

Anit, tota plena i presumida, feia una passejada trionfal, després d’una setmana creixent, platejant la badia de Sant Jordi i restant-li foscor al far del Fangar, planat, avisador, a la part més sortint de la punta del Diamant des d’on de dia es consumeix d’impaciència esperant la nit per exhibir les seves habilitats i la seva utilitat. Aquesta nit, vergonyosa, pot ser perquè ja minva, no li fa competència, no la veig. S’amaga al darrere dels núvols de la calor que anuncien per els propers dies. Avui ja hem superat els 35º, cosa inusual en aquestes terres que, arribar als 30 ja és una odissea. L’arròs, que vol els peus a l’aigua i el cap al foc, ho agrairà. Rebeca tard, endarrerit per la frescor i les pluges de quan la sembra i, per tant, s’endarrerirà la sega. Sobre la seva responsabilitat pesa els canvis de colors del Delta. Ara progressa la grogor perquè ho fan també les espigues i la tija que groguegen pel seu compte, camí de la recollida que enguany serà ben avant del setembre. Els turistes, meravellats per la catifa verda que han viscut en els últims dos mesos es pensen que el paisatge s’entristeix per la crisi, perquè ells se’n van o perquè ve una tardor ferotge... que no es preocupin, és el color de l’or de la collita; passa tots els anys, fins i tot, en aquells de les baques grasses.

(Blog Avui + El Punt 26-08-10)

2010-08-23T00:16:00.001+02:00

Prostitució, com sempre

No és una qüestió menor, ni en economia —un negoci que ratlla els 20.000 milions d’euros anuals a la Península Ibèrica—, ni en atemptats contra els drets humans —el tràfic de dones és colossal—. El Nou Testament parla de Maria Magdalena, però en la Grècia antiga els autors clàssics ja parlen abastament de la prostitució. Sempre s’ha dit que és l’ofici més vell del món. Les terres de l’Ebre no han estat una excepció, ni per confirmar la regla. La Costa, a Tortosa, una zona famosa en la postguerra, pels voltants de la catedral i, modernament, per Amposta, La Ràpita i Alcanar, sempre ha hagut activitat amb prostíbuls. En els darrers anys, arreu, s’han omplert les carreteres de “punts de venda” de noies exercint la prostitució; també a les de les Terres de l’Ebre que tampoc han volgut ser una excepció.

Ha estat sempre un gran negoci —malgrat les circumstàncies legals, mai ben resoltes, i el rebuig social, mai contundent i esmorteït convenientment pel dret a l’exercici de la llibertat—, comparable en resultats econòmics i en criminalitat al negoci d’armes i al de la droga.

Satisfà la notícia de la detenció, aquests dies, d’una xarxa per la presumpta implicació en la compra de dones romaneses, portades enganyades del seu país, la història de sempre, obligant-les a prostituir-se però, desgraciadament, a tenor de les xifres que es coneixen, això és només la punta d’un iceberg immens que augmenta, suma i segueix.

(Diari de Tarragona 26-08-10)

2010-08-20T13:16:00.000+02:00

Qui imparteix justícia?

La història d’una dona que porta uns anys sense poder entrar a casa perquè, havent sortit un cap de setmana, se la va trobar ocupada, em posa els pels de punta. Ho he vist a les notícies de TV3 i, pel que sembla, no és una història amagada que ningú coneix, ni l’única.

Ningú reacciona. Que hi ha algú?

Fa dos anys que no pot entrar a la seva vivenda, llogada a la Generalitat, a qui paga religiosament cada més per no perdre els beneficis dels pis subvencionat, que ocupen uns estranys fent ús de totes les seves pertinències i ningú li ho resol. Malviu a la tenda, on té el negoci, amb condicions tant precàries que no es pot banyar ni quasi cuinar. Una vegada a la setmana va a dutxar-se a casa del seu fill. Déu meu!!

Segurament de casos com aquest en hi ha a dojo i, com no són prou notícia, ens assabentem d’algun de quan en quan i passem fulla.

No cal que m’expliqui ningú com és la llei: no la vull ni conèixer. Ja sé que no està ben feta.

No cal que m’expliqui ningú quin jutge ho porta: sé que no imparteix justícia. No resol el problema urgent i angoixant d’aquesta bona dona.

No cal que m’expliquin els polítics de torn que ens parlen de millores en el benestar: no saben fer lleis. No tenen la mínima sensibilitat al davant d’un tema tan amarg; pot ser perquè no se’l poden tirar al cap, uns contra els altres, perquè tots en són culpables.

No cal que m’expliquin els que ens governen i els que ens volen governar, com aplicaran les lleis perquè ja ho sabem: malament.

No cal que m’expliquin els aferrissats defensors de la natura i dels animals, que volen salvar el món: aquesta dona ja està perduda i també és d’aquest món.

Voldria apel•lar als bombers, però és un cos que em mereix molt de respecte i són uns manats —dels polítics, clar—.

Uns no saben fer les lleis ben fetes, els altres no les saben interpretar, altres no les fan complir i, molts, no ho reclamem... A la fi, qui ha de fer justícia? Qui li soluciona la vida en aquesta persona, i a altres com ella en el mateix cas. El formulisme encobreix molta incompetència.

2010-08-17T19:46:00.000+02:00

L’Aldea es rebel•la

A correcuita, com qui fuig a la desbandada, el divendres de l’altra setmana, els operaris carregaven la maquinària i les últimes eines en destí a qualsevol parc mort de maquinària i eines en espera indefinida, perquè en ser dilluns el personal entrava a l’atur. A partir d’aquí, paisatge desolat i zona fantasmal d’obres parades per un govern que pren decisions a cops de gorra. Imprevisió total, desordre i sensació de no saber on som, ni que faran amb nosaltres. Els operaris que menjaven i/o dormien al poble, avisaven que el dilluns ja no hi serien. Eren les primeres notícies de la parada de l’obra a l’Aldea. Algú havia d’avisar...

La variant de la N-340 al seu pas per l’Aldea —innecessària si l’A-7 estès ja acabada perquè, passant tan prop del poble, amb tres bons accessos, es podia haver donat solució al problema dels col•lapses i dels accidents mortals—, ha estat reclamada durant anys i, finalment, veient lluny l’A-7 que encara se l’estan pensant, es comença i s’acaba com una picada de fesols. A simple vista, si més no, sembla que l’obra executada supera el 60%. Per aquest viatge no es necessitaven tants alforges.

L’Aldea es rebel•la i reclama que es restableixi l’obra. Difícil, però no impossible, encara que sigui per casualitat, perquè el govern de Zapatero es dansaire del ball de la Yenka —avant i enrere sobre la marxa— i, ara, pocs dies després de fer parada de burro espanyol, es vol fer arrancada d’egua pirenaica. Arri!!

(Diari de Tarragona, 15-08-10)

2010-08-12T01:55:00.000+02:00

ZP i el ball de la Yenca

ZP ens té acostumats al ball de la Yenca, però no per això, cada vegada que el balla, no deixa d’indignar perquè el cos se’t queda d’un tarannà més bé fotut de pensar que, qui ens governa des d’allà, pren les decisions a cops de gorra i, després: una pasita para atrás

Amb aquest és el tercer escrit que porto parlant sobre la variant de la N-340 al meu poble i sé que no ho de fer més llarg: disculpeu No perquè no sigui important, sinó perquè no cal cansar al personal amb coses tan locals, quasi casolanes, però que en aquest cas venen a afectar, no només als ciutadans de l’Aldea, sinó també a la munió de vehicles, especialment camions, que queden atrapats cada dia al seu pas per dintre de la població, de la carretera més transitada d’Espanya.

ZP corregeix al ministre Blanco: Entendimos que el ajuste para el 2011 era excesivo y, por lo tanto, se están ajustando los Presupuestos para tratar de aliviar el recorte sobre la obra pública que inicialmente habíamos planteado.

Traducció: Entenem que, com tantes vegades, l’hem cagat fent declaracions i prenen mesures precipitades i, per tan, per amortir el mal efecte del titular, fem veure que amb els nous pressupostos alleugerarem la retallada d’obra pública anunciada que inicialment, com no en tenim ni puta idea de governar ni de prevenir, havíem plantejat.

Aquest vespre, l’Ajuntament de l’Aldea, ha aprovat demanar la immediata restauració de les obres de la variant i ha convocat una manifestació, que tallarà la N-340, al proper dissabte.

No em crec res del que diu ZP; la variant és la xocolata del lloro, en obres públiques; he vist com carregaven la maquinària, com qui abandona a correcuita el camp de batalla el divendres passat perquè, en sé dilluns, entraven tots a l’atur... però —no perdem l’esperança— ves a saber si estem dintre d’aquestes mentides piadoses i es continuen les obres, ni que sigui com l’ase amb la flauta: sonant per casualitat.

(Blog de Avui+El Punt, 12-08-10)

2010-08-09T11:41:00.001+02:00

Declara que alguna cosa queda

La retallada en obres públiques del govern de Madrid —ho comentava fa uns dies en aquest blog— ha afectat de ple a la variant de la N-340 al seu pas pel meu poble, l’Aldea, malgrat tractar-se només de 3 ó 4 quilòmetres i estar l’obra executada en més d’un 50%. He de tornar a dir que, en l’última setmana, tal com estava previst al paralitzar l’obra, el fantasma desolador d’una obra abandonada s’ha fet càrrec del paisatge i de l’ànim de la població i dels transeünts esperançats, després de tants anys, en veure el trànsit normalitzat i els desitjos generals, del poble i dels que passen, realitzats.

Les decisions del govern de Madrid, que passa olímpicament del català, a qui ni consulta malgrat la coincidència de colors polítics, no solament no són contestades i recriminades, sinó que, a més a més, són suavitzades: ferro fora. El conseller d’obres públiques de la Generalitat, tan content com conformat, anuncia que té “indicis positius” de que Madrid reprendrà “aviat” les obres interrompudes.

També és veritat que tal ximplesa només ho ressalta com a titular de primera línea “El Periódico” —l’únic que fa veure que s’ho creu— i, jo, després de veure com s’ha retirat l’empresa constructora del territori, carregant maquinària i utillatges a correcuita, com qui es retira d’una guerra, deixant-ho tot desolat, no m’ho crec ni fart de caipirinya.

Que fàcil és fer declaracions simples, increïbles i incongruents pensant que la gent, a la que consideren imbècil, les prendrà com a importants, creïbles i coherents.

(Blog de Avui + El punt 9-08-10)

2010-08-08T11:37:00.003+02:00

Pot ser un bon dia

La terrassa no dona per a més. He fet un passeig vora mar fins el poble. Feia poc que havia sortit el sol, una mica enteranyinat per uns petits núvols emprenyadors que no resistiran molt ni a la llum ni a la calor d’un diumenge —amb el que ve, el més estiuenc—. La platja del Baconer està deserta i la lluentor del sol naixent no deixa veure clar el far del Fangar, orgullós, avisador i sempre de guàrdia. En la dels Capellans, una dona matinera passeja un gosset; en una ma la corretja i a l’altra una bossa de plàstic —bon senyal: no embrutarà, ho celebro—. Em trec la camisa, els núvols prims ja s’han fus i el sol escalfa, encara que suau: és una carícia matinera a l’esquena i el clatell. A la platja de les Avellanes, planeta i refinada pels les màquines a punta de dia, un home hi posa les primers petjades, i obri la sorra i la mar a la multitud que més tard —ell ja no hi serà— prendrà posicions conqueridores. L’Ampolla encara dorm la ressaca de la nit màgica i els carrers estan deserts. Un escombraire neteja. El Tet de can Piñana, l’últim d’anar a dormir i el primer en llevar-se, para taules i cadires pels esmorzars. A la fleca l’olor del pa calent em fa entrar en gana i el davantal blanc i el somriure de la dependenta m’anima en el camí de tornada, cara sol, mentre les primers barques es perfilen a la badia de Sant Jordi, a contrallum del sol que ja mira de més amunt.

Mentre esmorzo repasso les notícies.

La dona d’Obama dinarà amb els reis a Mallorca: I a mi què?
Foment es baralla amb els controladors: No m’interessa. No penso viatjar.
Laporta irromp a l’Ebre en detriment de Reagrupament: Ganes de marejar al perdiu.
Uns retalladors formen al voltant d’una senyera desplegada sobre la sorra, a Masdenverge, en defensa dels correbous: M’interessa. Ho recolzo.
Primer gest per reactivar la vegueria de l’Ebre (Ausàs demana veure’s amb Chaves): Parole, parole... No m’interessa. No servirà de res.

Me’n vaig a capbussejar. Hi ha mar plana i clara; vull fer unes caixetes per fer el vermut.

(Blog Avui+El Punt 8-08-10)

2010-08-05T00:57:00.002+02:00

No hi ha ni un pa a la post

Si heu passat pel meu poble per carretera, segurament recordareu el col•lapse permanent de circulació, des de fa molts anys. No us explico la història perquè és tan antiga com el poble que es va formar al llarg de la N-340 entre una estació de tren i un hostal, tot i que els problemes de circulació, accidents mortals inclosos, s’han viscut en els últims 25 anys. L’Aldea, per a bé, és una cruïlla de comunicacions: línia fèrria, N-340, l’autopista AP-7, l’autovia A-7 en projecte, connexions amb l’Eix de l’Ebre —li falta l’aeroport— i, per a mal, durant més d’un quart de segle, amb la N-340 pel mig, ha estat un tap per al trànsit i un perill per als habitants que, fins fa quatre dies mal contats, no teníem ni semàfors ni passos zebra.

Les manifestacions ciutadanes han estat fortes i, durant més de 10 anys, s’ha estat parlant d’una variant que treu la nacional del poble i que, finalment, l’any passat es van començar les obres. Molt llarg es va fer, però bé està el que bé s’acaba. Però no s’ha acabat bé. Al igual que moltes estructures fantasmes, d’obres paralitzades arreu, per tots els pobles, la variant de la N-340 al seu pas per l’Aldea es paralitza “sine die” i entra en el món fantasmal d’obres abandonades. El divendres passat, sorprenentment, s’acomiadaven els operaris que s’hostejaven al poble i s’avisava als proveïdors habituals que el dilluns ja no hi serien perquè ingressaven a l’atur, tots plegats.

Això pinta malament. És una obra de uns 3 quilòmetres que no supera els 30 milions d’euros, executada més del 50 %, pel que es veu a simple vista —hi ha proveïdors que asseguren haver subministrat més del 70% del material contractat—. Crec que és la xocolata del lloro de totes les obres públiques que el govern central estava executant i ara paralitzant. No poden ni amb això.

Déu n’hi do com deu estar al pati —el dèficit de l’Estat, vull dir—. No hi ha un pa a la post. Sóc jubilat: reso per les pensions.

(Blog de Avui + El Punt 5-08-10)