QÜESTIÓ DE DIGNITAT
L’editorial comuna subscrita i publicada per la majoria dels diaris catalans, al que s’han adherit altres mitjans, entitats, particulars i partits polítics, és un toc d’atenció significant i singular —ho prova la recció dels de Madrid—. Mai la premsa s’havia unit per fotre un crit al cel tan fort, clar i necessari, tant pel que respecta a la degradada credibilitat d’un Tribunal Constitucional polititzat que no resol, com pel que fa al desgastat concepte de Catalunya a la resta d’Espanya, agreujat ens els últims anys.
És, efectivament, una qüestió de dignitat com la que es reclama quan no es resol “dignament” l’estabilitat laboral dels empleats de la Lear, la dels empleats de les caixes que es fusionen —sense que ningú demani cap responsabilitat als alts directius que se’n surten immunes— o del sector del moble a la Sènia, les obres del sanejament de l’Ebre a Flix, les de l’Estació de Mercaderies de l’Aldea o l’aigua del Polígon Catalunya Sud.
Qüestió de dignitat és també la iniciativa del Grup Parlamentari ebrenc de CIU que ha entrat una “Proposició de Llei de regulació de les festes amb bous”, per a blindar la festa tradicional al carrer, tant a Terres de l’Ebre com a la resta del país —de la que n’hauria de sortir tan ben lliurada la tradició com els animals— i, com no, l’estrella que la Guia Michelin li ha donat al restaurant de Xerta, “Racó de l’Indià”, l’únic amb aquesta distinció a les Terres de l’Ebre i el segon de la província. Pot ser ja ens feia falta una bona estrella.
(Diari de Tarragona 28-11-09)
29 de novembre del 2009
27 de novembre del 2009
BARCELONA - TORTOSA
L’últim tren de Barcelona a Tortosa no és dels que va més plens, amb gent dreta, però acostuma a sortir complet. Més de dues hores de viatge més o menys còmode, amb les inoportunes trucades i xerrades inútils dels mòbils que trenquen sense rubor l’ambient relaxant que convida al descans, la lectura o alguna conversa amb companyia de seient.
Llegeixo i m’assabento de notícies locals, difícils d’aconseguir fora del territori. Procuro passar de puntetes de les més problemàtiques, conegudes i matxucades en els últims dies. Les obres de rehabilitació del castell de Flix parlen de rescatar memòria i, mentre, no es fa menció d’altres temes més peluts de la població que no es resolen. La Plataforma en Defensa de l’Ebre i el Consell Comarcal insisteixen en la definició del cabal ecològic del riu. El tren va fent via i a Tarragona, com una estampida, fa una buidada espectacular de passatgers que en continuo degoteig va minvant tal com anem entrant a terra ebranca.
Les bones notícies parlen de que representants consulars visiten Horta, i Gandesa parla de reformar el museu de la Batalla de l’Ebre, Amposta de la Fira, Tortosa del seu passat andalusí i Roquetes de Marcel•lí Domingo. A l’arribar al destí —tren fantasma— hi quedem quatre gats. La progressiva davallada de passatgers reflecteix l’activitat, l’ambient i també l’ànim d’aquestes terres. Tot i voler cercar bones notícies, sento que la nostra crisi és pitjor que la de més amunt.
(Diari de Tarragona 21-11-09)
L’últim tren de Barcelona a Tortosa no és dels que va més plens, amb gent dreta, però acostuma a sortir complet. Més de dues hores de viatge més o menys còmode, amb les inoportunes trucades i xerrades inútils dels mòbils que trenquen sense rubor l’ambient relaxant que convida al descans, la lectura o alguna conversa amb companyia de seient.
Llegeixo i m’assabento de notícies locals, difícils d’aconseguir fora del territori. Procuro passar de puntetes de les més problemàtiques, conegudes i matxucades en els últims dies. Les obres de rehabilitació del castell de Flix parlen de rescatar memòria i, mentre, no es fa menció d’altres temes més peluts de la població que no es resolen. La Plataforma en Defensa de l’Ebre i el Consell Comarcal insisteixen en la definició del cabal ecològic del riu. El tren va fent via i a Tarragona, com una estampida, fa una buidada espectacular de passatgers que en continuo degoteig va minvant tal com anem entrant a terra ebranca.
Les bones notícies parlen de que representants consulars visiten Horta, i Gandesa parla de reformar el museu de la Batalla de l’Ebre, Amposta de la Fira, Tortosa del seu passat andalusí i Roquetes de Marcel•lí Domingo. A l’arribar al destí —tren fantasma— hi quedem quatre gats. La progressiva davallada de passatgers reflecteix l’activitat, l’ambient i també l’ànim d’aquestes terres. Tot i voler cercar bones notícies, sento que la nostra crisi és pitjor que la de més amunt.
(Diari de Tarragona 21-11-09)
24 de novembre del 2009
QUAN PLORA UN PRESIDENT
José Falcó viu a Mauà, Brasil, un de tants pobles grans als voltants de Sao Paulo, un nucli urbà que avui supera els vint milions d’habitants. Son pare era Camín de mal nom, ampla família encara a l’Aldea, i van emigrar al Brasil a primeries dels anys cinquanta amb un altre fill de pocs mesos de edat, Lluís, i allà van tenir una filla que pot ser, no ho recordo bé, es diu com sa mare. Era una mica més gran que jo, havíem anat a es cola junts, al de “Don Juan”, i ens coneixíem, de forma que vint-i-cinc anys després, ens vam tornar a trobar renovant aquella amistat de la infància. Me va ensenyar a fer la “caipirinha” que la preníem d’aperitiu mentre sa mare, Rosa de Jardí, ens preparava una paella per dinar, algun diumenge quan, amb la meva família, els anava a veure. Els records del poble sovintejaven les nostres converses i els noms de José de “Peluco” i Mola, dos dels seus amics de la infància de l’Aldea que també recordava, eren els més comentats.
Una setmana, per la meva feina, un grup de representats de bancs estrangers al Brasil, havíem fet una visita a unes quantes fàbriques importants de la zona industrial i un grup de sindicalistes, liderats per un jove amb una barba negra com l’estalzim que de mal nom es deia “Lula” —que en portuguès vol dir calamar, encara que no vingui al cas—, van demanar de parlar amb els banquers estrangers que gustosament acceptàrem. “José Inácio da Silva (o Lula)” va ser educat, però molt dur, exigint a la banca estrangera que no només prestés diners als bancs brasilers, que ja tenien moltes dificultats per tornar-los, sinó que deixéssim part d’aquells préstecs com a inversió i que el negoci esdevingués menys especulatiu i més productiu.
Va ser una experiència interessant i així li ho explicava, “caipirinha” en ma, al meu amic, José de Camín, que treballava, com el Lula, al mateix sector del metall, i m’avançava que aquell sindicalista seria un dia president del Brasil. Jo li feia broma i li deia que deixés de veure “caipirinha” i deixaria de dir disbarats. Son pare, que també es deia José, tampoc s’ho creia. Passat els anys li he degut de donar la raó. El Lula, malnom adoptat posteriorment com a cognom, amb una carrera llarga, però efectiva, va aconseguir, uns vint anys després de que el meu amic ho pronostiqués, arribar a la presidència del Brasil.
L’he seguit i l’he vist amb moltes dificultats per dirigir el colós sud-americà, però és ben clar que s’ha fet un lloc en el mon, acompanyat per la potència econòmica del Brasil, país emergent per exel.lència, però, sens dubte, la glòria atesa al aconseguir els Jocs del 2016 per a Rio ha superat aquella glòria que segurament encara no havia aconseguit amb el poder que li donaren les urnes. No recordo haver vist plorar mai a cap president. Aquell dur sindicalista que, els anys cinquanta, carregat de raó, demanava als banquers estrangers més producció i menys especulació, avui amb cabells i barba blanca de Papa Noel, plora de satisfacció per un èxit, possiblement menys important que d’altres no tant mediàtics, però gloriós per amb ell, per al Brasil i per a tota l’àrea sud-americana.
M’imagino l’alegria del meu amic, José de Camín. He fet una “caipirinha” i he brindat pels dos.
(Butlletí l’Aldea Octubre 2009)
José Falcó viu a Mauà, Brasil, un de tants pobles grans als voltants de Sao Paulo, un nucli urbà que avui supera els vint milions d’habitants. Son pare era Camín de mal nom, ampla família encara a l’Aldea, i van emigrar al Brasil a primeries dels anys cinquanta amb un altre fill de pocs mesos de edat, Lluís, i allà van tenir una filla que pot ser, no ho recordo bé, es diu com sa mare. Era una mica més gran que jo, havíem anat a es cola junts, al de “Don Juan”, i ens coneixíem, de forma que vint-i-cinc anys després, ens vam tornar a trobar renovant aquella amistat de la infància. Me va ensenyar a fer la “caipirinha” que la preníem d’aperitiu mentre sa mare, Rosa de Jardí, ens preparava una paella per dinar, algun diumenge quan, amb la meva família, els anava a veure. Els records del poble sovintejaven les nostres converses i els noms de José de “Peluco” i Mola, dos dels seus amics de la infància de l’Aldea que també recordava, eren els més comentats.
Una setmana, per la meva feina, un grup de representats de bancs estrangers al Brasil, havíem fet una visita a unes quantes fàbriques importants de la zona industrial i un grup de sindicalistes, liderats per un jove amb una barba negra com l’estalzim que de mal nom es deia “Lula” —que en portuguès vol dir calamar, encara que no vingui al cas—, van demanar de parlar amb els banquers estrangers que gustosament acceptàrem. “José Inácio da Silva (o Lula)” va ser educat, però molt dur, exigint a la banca estrangera que no només prestés diners als bancs brasilers, que ja tenien moltes dificultats per tornar-los, sinó que deixéssim part d’aquells préstecs com a inversió i que el negoci esdevingués menys especulatiu i més productiu.
Va ser una experiència interessant i així li ho explicava, “caipirinha” en ma, al meu amic, José de Camín, que treballava, com el Lula, al mateix sector del metall, i m’avançava que aquell sindicalista seria un dia president del Brasil. Jo li feia broma i li deia que deixés de veure “caipirinha” i deixaria de dir disbarats. Son pare, que també es deia José, tampoc s’ho creia. Passat els anys li he degut de donar la raó. El Lula, malnom adoptat posteriorment com a cognom, amb una carrera llarga, però efectiva, va aconseguir, uns vint anys després de que el meu amic ho pronostiqués, arribar a la presidència del Brasil.
L’he seguit i l’he vist amb moltes dificultats per dirigir el colós sud-americà, però és ben clar que s’ha fet un lloc en el mon, acompanyat per la potència econòmica del Brasil, país emergent per exel.lència, però, sens dubte, la glòria atesa al aconseguir els Jocs del 2016 per a Rio ha superat aquella glòria que segurament encara no havia aconseguit amb el poder que li donaren les urnes. No recordo haver vist plorar mai a cap president. Aquell dur sindicalista que, els anys cinquanta, carregat de raó, demanava als banquers estrangers més producció i menys especulació, avui amb cabells i barba blanca de Papa Noel, plora de satisfacció per un èxit, possiblement menys important que d’altres no tant mediàtics, però gloriós per amb ell, per al Brasil i per a tota l’àrea sud-americana.
M’imagino l’alegria del meu amic, José de Camín. He fet una “caipirinha” i he brindat pels dos.
(Butlletí l’Aldea Octubre 2009)
14 de novembre del 2009
LA LEAR AL PARLAMENT
Una setmana activa en quant a les protestes de la gent de Lear ens porta a la memòria, per si a algú se li hagués oblidat, que, al damunt del problema genal d’una crisi global de la que ningú se’n escapa, en tenim un de particular a n’aquestes terres que ens vindrà a sumar més de cinc-centes ànimes a la llista de tanta gent que haurà d’esgotar les seves reserves del treball acumulades a les arques d’un Estat deficitari que, com qui diu, no sap de quin pa ha de fer sopes.
La gent de Lear ha portat la seva protesta al Cap i Casal de Catalunya, allà on sembla que s’ha d’arreglar tot, al Parlament i a la plaça de Sant Jaume, recolzats pels sindicats —sempre enfadats, però no sabem en qui—, cercant el recolzament dels que manen, els polítics que estan al govern i també dels que estan a l’oposició, pensant que poden ser la panacea dels seus mals.
Si més no han aconseguit que, els parlamentaris ebrencs, portessin el seu problema al cim de l’oracle català i que, per ells, es barallessin tots plegats, havent trobat un motiu calent per estirar-se les grenyes, amb retrets que venen a ressuscitar vells temes del territori pels que també s’han esbatussat en altres temps. No sé si això ha satisfet a la gent que té al problema picant a la porta de casa però sí sé que de solucions no n’han aportat cap.
Lear se’n va, augmentarà l’atur i l’angoixa al territori, els infants seguiran preguntant que serà d’ells i dels seus pares perquè, de moment, ningú és capaç d’impedir-ho.
(Diari de Tarragona 14-11-09)
Una setmana activa en quant a les protestes de la gent de Lear ens porta a la memòria, per si a algú se li hagués oblidat, que, al damunt del problema genal d’una crisi global de la que ningú se’n escapa, en tenim un de particular a n’aquestes terres que ens vindrà a sumar més de cinc-centes ànimes a la llista de tanta gent que haurà d’esgotar les seves reserves del treball acumulades a les arques d’un Estat deficitari que, com qui diu, no sap de quin pa ha de fer sopes.
La gent de Lear ha portat la seva protesta al Cap i Casal de Catalunya, allà on sembla que s’ha d’arreglar tot, al Parlament i a la plaça de Sant Jaume, recolzats pels sindicats —sempre enfadats, però no sabem en qui—, cercant el recolzament dels que manen, els polítics que estan al govern i també dels que estan a l’oposició, pensant que poden ser la panacea dels seus mals.
Si més no han aconseguit que, els parlamentaris ebrencs, portessin el seu problema al cim de l’oracle català i que, per ells, es barallessin tots plegats, havent trobat un motiu calent per estirar-se les grenyes, amb retrets que venen a ressuscitar vells temes del territori pels que també s’han esbatussat en altres temps. No sé si això ha satisfet a la gent que té al problema picant a la porta de casa però sí sé que de solucions no n’han aportat cap.
Lear se’n va, augmentarà l’atur i l’angoixa al territori, els infants seguiran preguntant que serà d’ells i dels seus pares perquè, de moment, ningú és capaç d’impedir-ho.
(Diari de Tarragona 14-11-09)
7 de novembre del 2009
EL RECLAM A LEAR
La gent que treballa de Lear és la immediata perjudicada pel tancament de la fàbrica i, com és habitual en aquestos casos, encapçalaven la manifestació del passat dissabte a Tortosa reclamant feina, però en totes les fotografies que han aparegut a la premsa es veu com els cartells gegants dels sindicats ocupaven més del 50% de l’espai tapant el 90% de les imatges de la multitud que es manifestava —per cert, amb un recolzament molt important de gent del territori—.
També en les pàgines on sortia la notícia, una part important l’ocupaven fotos i manifestacions dels líders sindicals de Catalunya on es podien llegir frases lapidàries com: “estem farts de promeses dels polítics”, “feia anys que ho advertíem”, “era una mort anunciada” o “els governs no han fet els deures”. No se sap ben bé contra qui anaven, però sonava bé. Llàstima que no se n’adonessin del problema abans.
Quan es publiqui aquest article no sé com estarà la situació, però em quedo bastant tranquil perquè els sindicats hi posen molt d’interès, tenint en compte, a més a més, la força que els hi dona l’afinitat política amb els actuals governants. Al mateix delegat del Govern a les Terres de l’Ebre li va semblar “una evidència de força i del dinamisme de la societat ebrenca”. Tot a favor.
L’interès de deslocalització de Lear només el pot esvair el Govern, negociant. Té un clam ciutadà al darrere, afinitat amb els sindicats que, si no se’ls queda tot en fotos, signes i declaracions, poden fer molta força. On està el problema?
(Diari de Tarragona 7-11-09)
La gent que treballa de Lear és la immediata perjudicada pel tancament de la fàbrica i, com és habitual en aquestos casos, encapçalaven la manifestació del passat dissabte a Tortosa reclamant feina, però en totes les fotografies que han aparegut a la premsa es veu com els cartells gegants dels sindicats ocupaven més del 50% de l’espai tapant el 90% de les imatges de la multitud que es manifestava —per cert, amb un recolzament molt important de gent del territori—.
També en les pàgines on sortia la notícia, una part important l’ocupaven fotos i manifestacions dels líders sindicals de Catalunya on es podien llegir frases lapidàries com: “estem farts de promeses dels polítics”, “feia anys que ho advertíem”, “era una mort anunciada” o “els governs no han fet els deures”. No se sap ben bé contra qui anaven, però sonava bé. Llàstima que no se n’adonessin del problema abans.
Quan es publiqui aquest article no sé com estarà la situació, però em quedo bastant tranquil perquè els sindicats hi posen molt d’interès, tenint en compte, a més a més, la força que els hi dona l’afinitat política amb els actuals governants. Al mateix delegat del Govern a les Terres de l’Ebre li va semblar “una evidència de força i del dinamisme de la societat ebrenca”. Tot a favor.
L’interès de deslocalització de Lear només el pot esvair el Govern, negociant. Té un clam ciutadà al darrere, afinitat amb els sindicats que, si no se’ls queda tot en fotos, signes i declaracions, poden fer molta força. On està el problema?
(Diari de Tarragona 7-11-09)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
